Convivència, Cooperació i Càncer: de Oxfam i ACNUR als Centres Càlida; Bòsnia i la memòria dels cementiris de Barcelona

Ràdio 2VM 98.1 Bits, molt més que nits d'electrònica. Bits, ara divendres, dissabtes i diumenges a 10 a 11 de la nit. Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades? Voleu conèixer quan i on van ser estrenades o a qui van estar dedicades? Si us agrada les sardanes i teniu curiositat, tot això i més ho trobareu al programa L'Audició que s'emet tots els dilluns de 8 a 9 del vespre o en les seves repeticions. Us hi esperem! Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Els dimecres a les 10 de la nit, Fabricants de Cançons. Un programa de converses amb artesans de la paraula cantada. Amb persones que a prop nostre fabriquen aquests artefactes poètic o musicals que ens fan viatjar. O bé, amb persones que n'analitzen la seva alquímia. Fabricants de Cançons, una hora conversant sense presses, com si estiguessin prenent una copa sobre cançons. Aquí, a Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada. Un programa conduït i realitzat per qui us parla. A Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada. A Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada. A Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada. A Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada. A Ràdio Desvert, a un 99.1 de la freqüència modulada. Benvinguts, benvolguts i bentrobats. El nostre programa d'avui, que fa el número 60, el centrarem i concretarem en conceptes que comencen amb la lletra C. Aneu comptant la quantitat de paraules que mencionarem amb la lletra C i al final del programa veureu que ens en sortiran un bon grapat. I per què la lletra C? Doncs perquè és la lletra comuna amb la que comencen paraules que anomenem conceptes interrelacionats entre si. A veure, a veure, m'explicaré. Convivència, compartir, compromís, són paraules i conceptes que anirem desgrossant i explicant com es relacionen amb una malaltia que comença per la lletra C. Les cèl·lules normals es multipliquen quan el cos les necessita i moren quan es fan malbé o quan el cos ja no les necessita. Es pot produir una alteració biològica i genètica de les cèl·lules que componen els teixits dels nostres òrgans i això provoca que les cèl·lules creixin fora de control. El creixement descontrolat de cèl·lules pot donar lloc a un tumor o nòdul. Aquests tumors o nòduls poden ser benignes o malignes. Si són malignes és el que entenem com càncer. Per parlar de com tenen cabuda molts conceptes amb aquesta alteració biològica de les cèl·lules, dins el cabasset de paraules que comencen a la lletra C, està assegut al meu costat un cavaller català amb caràcter i capacitat per captar l'atenció dels soients que tinguin un pèl de sensibilitat amb la cooperació. Licenciat en Sociologia per a la Universitat de Barcelona, màster en Comunicació per a la Universitat Autònoma, Direcció i Gestió d'ONG Esparesade, Responsable, Gestor, Coordinador, Director en diverses ONG. Joan Rebantós i Rovira, benvingut. Com estàs? Bé, molt bé. Moltes gràcies per recollir-me avui aquí. Encantat de tenir-te avui en els estudis de Radio Esfer. Joan, 5 anys a USFAM Intermón, 8 anys a CNUR, 5 anys i mig, fins avui, a càlida. Casualitat o causalitat que entressis en el món de les ONG? Causalitat, sens dubte. Ve d'una història una mica antiga, si voleu, però jo quan estudiava vaig acabar d'estudiar al liceu francès i al sortir del liceu jo volia estudiar publicitat, volia dedicar al món de la publicitat, però no vaig treure la nota suficient, i aquí és una casualitat, si voleu, no vaig treure la nota suficient a la CL per poder entrar a publicitat, que era una nota molt alta en aquella època, crec que ho segueix sent. Llavors vaig anar a una escola de negocis, que es deia Institut Superior de Màrqueting, i allà, doncs, bueno, vaig estudiar Màrqueting, Comunicació, Gestió, etcètera, i un dia vaig, i un d'altres elements de la casualitat, vaig a la biblioteca, vaig trobar un llibre d'un dels gurus del màrqueting que es diu Philip Kotler, encara segueix sent un dels gurus, i que parlava del màrqueting social, i em va treure la idea. A casa hem viscut moltes coses relacionades amb el món social, i llavors vaig dir, i això què és? Me'l vaig llegir. I era bàsicament la posada en relació entre les tècniques d'estudi, de màrqueting, de comunicació, de les empreses, com posar-les al servei de les causes socials o de les necessitats socials, sobretot en temes de salut pública, etcètera. I em va obrir un món que en aquell moment, que jo tenia 19 anys, o 18 anys, o 20 anys, no sé quan tenia, no hi havia pensat, vull dir, bueno, era un nano que vivia molt al dia a dia, i ho passava molt bé, etcètera, etcètera, però no hi havia entrat molt, d'una forma molt filosòfica, si voleu, amb tot això. I després de llegir-me aquest, vaig seguir profundint, i l'acabar aquesta diplomatura, vaig veure que em faltaven aspectes humanístics, no?, de la meva formació, i va ser quan vaig decidir fer sociologia, perquè he dit, si he fet màrqueting i faig sociologia, podré fer màrqueting social. i llavors, la qüestió és que això va fer, no?, que en un moment determinat, doncs, combinés aquestes dues disciplines, si voleu, i quan vaig acabar la carrera, malauradament, l'àmbit de les UNGs encara estava, no?, desenvolupant-se, era tot molt, sobre el voluntariat, etcètera, havia fet voluntari, en diferents aspectes, però per guanyar-te les garrofes, doncs, vaig entrar al sector privat. I a la que vaig anar fent diferents iniciatives en el sector privat, però vaig anar agafant un caudat l'experiència, doncs, vaig decidir apostar per una posició que s'obria a Intermonoxfam, en aquell moment, i em van seleccionar, tot i que em van rebutjar la primera vegada, després, al cap d'unes setmanes, em van trucar, escolta, d'aquell procés que et van dir que no, per què no ho tornes a intentar? Llavors, vaig anar-hi i em van acabar seleccionant. Llavors, hi ha uns aspectes de casualitat, però hi ha molts altres que són de causalitat. Sí, però, veus, no anàvem tan equivocats, tan errats, quan t'he fet la pregunta causal o casual, entens-li què és. I, a més, en el teu cas, una família, tu és el petit de set germans, ja vas començar a conèixer els conceptes de convivència, el compartir, el cooperar, des de ben petit, no? Sí. Ho penso perquè, va, tenies, d'entrada ja tenies, entre cometes, la ONG a casa, no? Sí, i hi havia bastanta competència també, sobretot per les patates fregides, quan hi havia una bandeja sobre la taula, havíem d'anar molt ràpid. Joan, fem un repàs a la ONG anteriors a l'actual que dirigeixes i que tu has conegut de ben a prop. Explica'm què i com som. començarem a la primera, Oxfam. Doncs bé, és una organització de cooperació, una organització que fa, doncs, ara ja molts anys. Jo vaig estar quan era el 2004-2008, aproximadament, i em va tocar, entre altres, s'organitza el 50 aniversari, és a dir, que ja deuen estar cap als 75 anys, o 65-70, una organització molt vinculada als jesuïtes, que és un referent a l'estat, a Catalunya i a l'estat, i a nivell internacional, perquè forma part d'una xarxa internacional que es diu Oxfam, que aneix al Regne Unit, i que té una... està composada per persones supercapaces, encara en queden moltes de les... Jo feia molts anys que ho vaig deixar, però encara en queden moltes que estan treballant allà, amb un compromís, amb una dedicació, amb unes habilitats realment molt potents. Potser ara fa... En els últims anys ha canviat més, un enfoc més de la part de... Abans hi havia com quatre, grans àrees de treball, una d'elles era la cooperació, el desenvolupament, l'ajuda humanitària, etcètera, i ara està més centrada en el que és la incidència política, és a dir, intentar aconseguir canvis estructurals a través dels canvis en les polítiques, canvis en les formes de fer, dels governs, de les empreses, etcètera, i potser no està tan centrada en la part de la cooperació, l'ajuda, etcètera. Segueix tenint projectes sobre el terreny, però potser no és tan rellevant, és més l'enfoc de què coneixem, en els països del sud, que fa que els vulnerabilitzin, i com podem fer els països del nord per intentar evitar que aquestes estructures segueixin oprimint, afectant a les persones que viuen al sud. I per mi ha de ser un aprenentatge constant, primer perquè vaig poder-me rodejar de professionals supercompetents, amb qui m'ajudava molt a entendre aquest món complex en què vivim i en què realment hi ha molta injustícia en relació, no? Hi ha injustícia aquí, a casa nostra, al nostre país, però en relació, no? al nord-sud, estem parlant ja d'una situació encara més sagnant i dolorosa per moltes persones, no? I moltes vegades, fins i tot inconscient per les persones que hi viuen, en aquells països, no? perquè no tenen el coneixement per entendre quines aquestes estructures que no oprimeixen moltes vegades la seva capacitat de fer i d'obrar, no? Com a persones humanes, com a societats, etcètera, perquè a través d'instruments com el comerç, a través d'instruments com la cooperació pròpia al desenvolupament, que pot ser un instrument, no? vist en positiu, però al mateix temps pot tenir conseqüències negatives i perverses per les societats receptores, no? d'aquesta cooperació. De fet, és una evidència que no sempre la cooperació és positiva per a aquelles societats que la reben, no? I s'ha de fer amb un criteri de, si voleu, banalitzar molt, no? Donar la canya en lloc de portar el peix, no? És a dir, i això que és molt senzill és molt més complicat de fer. Jo recordo un projecte que teníem a Intermont que vam, a Etiòpia, s'han fet centenars, milers de pous perquè les persones, no?, de determinades zones d'Etiòpia puguin accedir a aigua potable, no? Doncs es trobaven que no hi anaven al pou. És a dir, tenien fet un pou més a prop del pou que tenien anteriorment o del riu on anaven a collir l'aigua i que a més era aigua moltes vegades a l'estronja perquè venia, no?, amb algun tipus de sediment, algun tipus de residu, etcètera. i tot i que tenia una aigua, no?, ben tractada, etcètera, provenia d'una font subterrània, doncs, que era potable, etcètera, doncs, no la feien servir i no entenien molt bé, no?, els que estaven sobre el terreny no entenien molt bé per què no feien servir aquell pou i aquella inversió que s'havia fet amb donacions de persones de Catalunya, de persones de la resta de l'Estat, no estava tenint l'efecte que tenia. Doncs, bàsicament, era una qüestió en un tema cultural. Les dones que anaven a collir l'aigua al riu anaven no només per collir l'aigua, sinó anaven per compartir, per parlar, per parlar de les seves coses i el fet d'apropar el pou molt més a prop del poblat i de la zona de la comunitat feia que aquest procés d'interacció entre les dones que eren les responsables d'anar a buscar l'aigua quedés afectat. Llavors, clar, tenia que pensar no només des del punt de vista que si fas un pou és perquè realment és una ciutat i era una ciutat, però tenia que pensar més en global. Llavors, moltes vegades la cooperació, que no dic que l'Intermont té molta experiència sobre això, molta més de la que jo tinc, la gent està fent una feina excel·lent, però trobaves aquest tipus de circumstàncies que feien que projectes que potser eren obvis des d'una mirada de nord, al sud, s'havien de de pensar i dissenyar i sobretot fer el que son diu que a través de la participació de les persones que seran els beneficiaris d'aquella iniciativa sàpiga exactament què és el que volen, no? és a dir, no es para imposar una mirada i una visió específica. Que interessant. Tinc la sensació, és un tema de sensació, no puc parlar amb propietat, que en el cas concret d'Oxfam i Intermont, que hi ha altres ONGs que es poden anar trepitjant entre cometes al terreny. És correcte o no? O està ben acotat la feina de cada ONG i jo arribo fins aquí i a partir d'aquí és el terreny teu o hi ha una barreja o un tot un revolutum amb les ONGs amb la idea precisament d'ajudar, no? Però que fan la mateixa feina. Jo amb això després d'haver-hi passat tant des de l'àmbit de la cooperació com a l'àmbit de l'ajuda humanitària quan he estat a l'ACNUR tinc una visió una mica, si voleu, crítica, no? d'aquest sector i tot i que he après molt he gaudit molt ha sigut una experiència vital molt important per la meva formació com a persona però diferencio-m'hi molt entre l'acció humanitària més que l'ajuda de l'acció humanitària i la cooperació. La cooperació a vegades no sempre és a dir també s'ha de ser clar té com dir-ho és una mica desendreçada és la cooperació necessita que vagi canalitzada a través de moltes vegades de sistemes que la pròpia cooperació no vol que són els propis sistemes institucionals dels països on es va fer aquesta cooperació per assegurar que posteriorment aquests projectes aquestes iniciatives que es fan en aquests països es consolidin i siguin i perdurin en el temps i siguin un benefici per a aquella societat de forma continuada i sobre ells es puguin anar construint altres millores socials decidides per a aquella societat receptores i a vegades la meva experiència era que potser fèiem coses que des d'aquí vèiem molt òbvies però que des d'allà hi havia altres necessitats molt més importants llavors la cooperació no sempre ja he vist el valor transformador és a dir hi vaig anar amb aquella visió si vols una mica utòpica quan vaig aterrar en aquest àmbit no li veig el poder transformador o sigui com està dissenyada o sigui des de les ONGs com hi ha diferents tipus de cooperacions hi ha cooperació internacional entre estats a nivell multilateral hi ha moltes cooperacions però jo parlo pròpiament de les ONGs a vegades m'ha fet difícil veure sé que hi ha impacte però aquest impacte de canviar el món sobretot hi ha una cosa que és que a mi no m'agraden les sobrepromeses el que diuen els anglesos les overpromise que és prometre que canviaràs el món quan en realitat el que estàs fent és fent accions petites moltes vegades molt minúscules que no canviaran el món podré canviar la vida d'una persona que això ja és molt si això no s'ha de treure el valor que té o de 100 persones o 100 persones però el món no l'estàs canviant des del punt de vista d'un comunicador que és el que soc jo em dedico al màrqueting transmetre que tu estàs canviant el món a mi em genera a través de la cooperació des de les ONGs em genera molta molta prevenció m'allunya si parlem des del punt de vista de l'acció humanitària jo sempre faig el mateix símil quan una persona es cau al mar m'agraden amb vaixell jo m'ho hem parlat abans etc. es cau al mar i tu saps nedar tens l'obligació de tirar-te i anar-lo a rescatar no hi ha un altre quan hi ha un accident de cotxe i passes pel costat d'aquell accident l'has vist la teva obligació i més legalment la teva obligació és parar-te i no pots fugir vaig marxar d'aquell lloc sense donar-ne algun tipus d'assistència doncs per mi l'acció humanitària és això és a dir una persona que està en una situació de desemparament total absolutament vulnerable que no té els mitjans de vida per poder sobreviure perquè l'ho ha perdut tot mereix que el conjunt de la resta d'humans estiguem al seu costat almenys per mitigar aquell impacte després que ja és quan hauria d'entrar la cooperació o l'ajuda estructural etc ja no és ajuda humanitària és una altra cosa és a dir una ajuda humanitària sí que pot ser un és un vector no de canvi de vida sinó de salvar vides llavors per mi era una diferència molt important i la va ser molt evident quan vaig estar treballant amb l'ACNUR i tot el desplegament que té les operacions de refugiats abans de parlar de l'ACNUR dos coses la primera m'ha semblat molt clarificadora i t'agraïm que ens hagis deixat ben palès la diferència que hi ha entre una acció humanitària i la cooperació que moltes vegades un utilitza el símil de l'un i l'altre per explicar el mateix concepte doncs no ben trobats i gens us heu donat compte que acció humanitària no és el mateix que cooperació i el segon posarem una música abans de parlar reprendre la conversa amb tu que entrarem per l'ACNUR una mica per donar-nos color en aquest programa serà un color esperança que hi ha en tus ojos con solo mirar que estás cansado de andar y de andar y camina girando siempre en un lugar sé que las ventanas se pueden abrir cambiar el aire depende de ti te ayudará vale la pena una vez más saber que se puede querer que se pueda quitarse los miedos sacarlos afuera pintarse la cara color esperanza tentar al futuro con el corazón es mejor perderse que nunca embarcar mejor tentarse a dejar de intentar aunque ya ves que no es tan fácil empezar sé que lo imposible se puede lograr que la tristeza algún día se irá y así será la vida cambia y cambiará sentirás sentirás que el alma vuela por cantar una vez más saber saber que se puede querer que se pueda quitarse los miedos sacarlos afuera pintarse la cara color color esperanza intentar al futuro con el corazón saber que se puede querer que se pueda quitarse los miedos sacarlos afuera pintarse la cara color esperanza pintarse la cara color con el corazón vale más poder brillar que solo buscar ver el sol pintarse la cara color olor esperanza tentar al futuro con el corazón saber que se puede querer que se pueda pintarse la cara color esperanza tentar al futuro con el corazón saber que se puede querer que se prueba quitarse los miedos sacarlos afuera pintarse la cara olor olor esperanza y pero que se fue sabre que ostin y y se puede que se purò se En la cara, en color d'esperança, Tentar a tu, Con el corazón, Saber que se fue, Que se fue, Quitarse los pies, Color esperanza. Avui, en el Benvinguts, Benvolguts, Bentrobats, portem cançons optimistes, que canten l'amor, la companyia, i que, sens dubte, ofereixen fermesa i posen el somriure a la cara. Portem música amb força i amb suavitat per acompanyar-nos amb il·lusió en tots els temes que tractem amb el nostre convidat, el Joan Rebentós i Rovira. Havíem quedat, amb el resum que ens has fet dels FAM, amb tenir el criteri què és una acció humanitària i què és una cooperació, i has començat a anomenar una altra ONG, que tu t'hi vas passar vuit anys, molt diferent, que és ACNUR. Joan, explica'ns, què és ACNUR? Primer, ACNUR no és una ONG, és una agència de Nacions Unides, és a dir, és un òrgan internacional, un organisme internacional, va néixer arrel de la Primera Guerra Mundial, bueno, després de la Primera Guerra Mundial va néixer quasi al final de la segona... Stop, ja veus que uns se'n renyen perquè interrompés, uns altres perquè faig de que entero. Hem parlat d'una ONG, o organització no governamental, com és Oxfam, lligada als jesuïtes, i ara parlem d'una organització governamental, per com es dius, que és ACNUR. És correcte això, no? Correcte. També per tenir... Correcte. Continua. La gran diferència és que l'ACNUR, qui són els responsables màxims, el seu conseller de govern, per dir-ho d'alguna forma, dintre de l'Assemblea, són els estats membres de l'Assemblea de les Nacions Unides, i un consell gestor que està format per diferents estats, estem parlant de dues formes molt diferents d'operar, de veure la realitat i de treballar a molts nivells. Llavors, això té reflex en la forma en què s'aborden els problemes, els recursos disponibles, té reflex en moltes qüestions, i la primera qüestió és que l'ACNUR és un organisme que té com a principal mandat garantir la protecció internacional de les persones que fruit de conflictes, de guerres, d'opinions personals, de temes religiosos, d'aspectes com la sexualitat, etcètera, han de fugir dels seus països per buscar refugi en un altre estat. És un dels organismes que treballa per impulsar el dret d'asil als països que aproven el que és la Convenció de Ginebra del 1951, sobre l'Estatut de Refugiat, i el que el seu plantejament és treballar perquè aquests països que aproven aquestes convencions, els seus protocols, etcètera, no entraré en detalls, tècnics, si voleu, assegurin que les persones que entren per les seves fronteres i que aixequen la mà i diguen jo sóc una persona perseguida al meu país per orientació sexual, que no és una tipologia de refugi, però per tirant-se un grup social determinat, per temes religiosos, per temes polítics, per temes que coneixem molt a casa nostra què vol dir això, doncs ja li assisteixen tota una sèrie de drets que formen part de l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol dintre de la Constitució, diferents, perquè hem firmat tota una sèrie de convenis que garanteixen aquests drets i tracta de promoure aquest dret de forma el més universal possible que forma part de la declaració de drets humans, internacional de drets humans. Llavors, a part d'això, que és la part política que fa aquesta organització i que tracta en tots els països del món o que firmin la convenció o que la impulsin o que facin els reglaments que et correspongui, etcètera, i assegurin que en frontera es donen les condicions perquè les persones poden dir que són refugiades i això els permet entrar en un procediment que els garantirà o no, en funció de si les poden demostrar la seva persecució. el que fa és que en aquells països on t'arriben persones massivament perquè estan fugint d'un conflicte, estan fugint d'una situació de violència generalitzada, etcètera, i que aquestes convencions moltes vegades no estan signades perquè hem de tenir en compte que dels 100 milions de desplaçats de forços que hi ha al món, que l'any per aquest any hem arribat a la xifra de 100 milions, jo quan vaig començar a treballar a l'ACNUR estàvem parlant de 45 o 42 no me'n recordo l'any 2008 que jo vaig entrar estem parlant que en els últims 12-13 anys ho hem multiplicat ho hem multiplicat doncs aquests 100 milions el 80% estan en països amb vies en desenvolupament han sortit i han anat a parar els països veïns perquè estan esperant que es pugui resoldre el conflicte i poder tornar a casa seva i refer les seves vides doncs com que això posa pressions enormes en aquests països receptors que ja són vulnerables de per si i a sobre s'estan acollint a milers i centenars de milers de persones el sistema de Nacions Unides desplega si creuen fronteres l'ACNUR s'encarrega de donar un paraigües sota el qual es garanteix els drets d'aquelles persones de forma momentània mentre duri aquella situació de refugi i sota aquest gran paraigües hi treballen multitud d'organitzacions no governamentals que són les que els donen la possibilitat de poder operar en els camps poder operar a diferents nivells amb les persones refugiades i si estan dintre dels països ja són desplaçats d'internes no són refugiats perquè no han cregat una frontera llavors hi ha altres organismes l'OIM l'Organització Internacional de Migracions l'OTHA de Nacions Unides o vinculats a Nacions Unides que tenen la responsabilitat d'una resposta a aquestes persones llavors és un paradigma diferent estem parlant de situacions d'absoluta vulnerabilitat en molts casos de persones que han hagut de fugir amb l'opuesto amb el que tenien a casa seva que s'emporten el que per ells és el més important i moltes vegades no tenen ni temps ni d'això ni d'agafar les sabates llavors són circumstàncies diferents és a dir no és ni millor ni pitjor però sí que a nivell humà t'interpel·la moltíssim més veure aquests situacions d'angoixa patiment extrem que fa que una persona marxi de casa seva i vulgui creuar la Mediterrània vulgui fer grans travesses per poder arribar a un lloc on com a mínim pugui veure algun tipus d'esperança ara que parlàvem de color esperança aviam ens aclarim sota d'una organització governamental que és l'ACNUR pengen com tu has dit és un paraigües que pengen moltes ONGs és curiós no no no no m'he expressat bé quan l'ACNUR munta un camp de refugiats aquí hi ha ell i el programa mundial d'aliments el programa mundial d'aliments s'encarrega per simplificar molt s'encarrega de l'alimentació tot això són dues humanitzacions gubernamentals gubernamentals i l'ACNUR s'encarrega d'assegurar altres serveis necessitats a part dels aspectes més legals d'assegurar que hi ha un paraigua legal que dóna cobertura a aquestes persones que estan sota aquesta situació de refugi en un context concret que és un camp de refugiats per poder donar resposta a les necessitats de 450.000 refugiats o dels que siguin d'un gran camp de refugiats que pugui haver i ja sigui cocs a zam o bé hi ha moltíssims es necessiten moltes mans es necessiten la implicació de molts actors no només governamentals sinó també no governamentals el que fa l'ACNUR o el programa mundial d'aliments moltes vegades és que licita com qualsevol l'altre ens públic licita la resposta humanitària amb aixopluc o amb educació o amb sanitat o amb diferents aspectes i sota aquesta licitació entren els actors no governamentals per donar resposta a les necessitats d'aquella operació de refugiats amb refugiats urbans la cosa és molt diferent però amb refugiats camps que no és ni molt menys la proporció més grossa de refugiats que hi ha al món funciona grosso modo com us estic explicant llavors l'ACNUR pot finançar aquestes operacions de les organitzacions no governamentals pot contribuir amb fons i les organitzacions no governamentals han d'aportar els seus fons propis també o la seva recaptació de fons per acabar de completar el pressupost que es necessita per salut aigua per diferents segments sectors en els quals s'ha definit una operació d'aquestes característiques a l'Ajuntament no tingués aquestes entitats seria no només impensable d'un cost enorme perquè aquestes entitats són de voluntariat i tot l'abast que dona sigui d'educació estem dient de música no? culturals tu t'imagines que a l'Ajuntament posa un paral·lelisme primer no arribaria i el cost seria enorme no? doncs els hi surt entre cometes més a compte subvencionar aquestes entitats que és d'alguna manera entenc el que tu estàs explicant amb l'ACNUR subvencionar les ONGs i que no no sigui directament que es fa càrrec de l'organització i el cost jo crec que és una qüestió més que pràctic és una qüestió d'especialització si tu saps el que no pot patendre una organització com l'ACNUR que potser no sé quants treballadors tenia jo quan treballava estàvem 10.000 treballadors però teníem sota mandat de l'ACNUR doncs això entre uns 40 o uns sí però hi ha una diferència Joan a ACNUR els treballadors eren professionals sí però és que les persones que treballen a ONGs no governamentals que estan en camps de refugiats també cobren sí estem parlant de professionals normalment són personal local és a dir persones que viuen en aquell país hi ha expatriats també sí però que és possible gràcies a les subvencions de les entitats governamentals és tot un repte estar en un camp jo he estat al camp al xat a Angola he estat a diferents llocs del món visitant aquests espais no hi he treballat sobre el terreny perquè no he sigut jo cooperant o no no he estat més aquí fent tot el treball de sensibilització captació de fons etcètera hi he estat i és tot un repte a nivell personal és complex quan són els inicis de les operacions és molt difícil veus situacions molt dures i després és molta també hi ha molta frustració perquè quan tu veus que les situacions s'atarnitzen es converteixen en estructurals ja perquè una cosa que tenia que ser un camp de refugiats és un no lloc és un lloc que no hauria d'existir llavors com a no lloc a vegades veus que es converteixen en ciutats al mig del no res Sèrio eh Sèrio Sèrio Uf és tremendo Mira ara farem un petit una petita pausa i començarem que ja estem a la meitat de l'entrevista amb el tema per mi cap dalt de la ONG o de l'entitat després aclarirem com jo diria que són la ONG que tu ets el director ja des de fa 5 anys i que és vaja per mi és una feina totalment diferent aquestes dues que hem parlat però fantàstica mantàstica Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Don't worry, don't worry, don't do it. Don't worry, be happy. En situacions extremes, això de no preocupar-se i ser feliç, difícil d'entendre, no, Joan? Joan, t'he dit abans que és fantàstic, no? Els aclariments que ens fas i és fantàstic la feina que has portat a terme i Portes i altres, és Joan Rebentós que hi ha pel món. I aclareix-me i aclareix als oients la diferència amb el NUR, el que és un refugiat, el que és un emigrant, les pateres que surten pel Mediterrà. Quina condició tenen? A veure, una persona quan surt d'un país com Líbia i busca esperança, puja en una barcassa i busca esperança per arribar a Europa, en el moment que està en aquell trànsit, és un migrant. Quan arriba a la frontera, quan arriba a posar a peu pla a l'Empedusa o a qualsevol port del Mediterrani que li hagi tocat arribar, s'haurà de dir a mi, si ella sap que té el dret a sol·licitar asil, s'haurà de dir a mi si aquella persona té causes suficients per ser considerada entrar dintre del procediment d'asil del estat que hagi rebut aquella persona o no. És bastant més complicat perquè a Europa, el procediment d'asil és integrat, etcètera, és més complicat del que sembla. Però bueno, simplificant molt, si aquesta persona pot demostrar que està fugint del seu país per causes polítiques, el que us deia abans, amb motius religiosos, pertinença a un grup social determinat, per exemple, és un homosexual, a un país com Uganda i on estan perseguits, doncs aquestes causes i alguna més, i pot demostrar aquesta persecució individual o com que està fugint d'un conflicte reconegut a nivell internacional i està reconegut com a tal, el conflicte d'Eritrea o alguns altres, que n'hi ha molts al món, pot ser que opti a una condició d'estatut de refugiat o de protecció humanitària. Això l'endinsarà dintre del sistema d'asil d'un país europeu. Mentre que una persona que posa peu pla i prové de Car, de Senegal, ja només el fet de venir de Senegal i posa peu pla amb la mateixa patera i està a l'empedusa, aquesta persona no serà mai considerada, no podrà optar mai a la possibilitat, podrà aixecar la mà i dir jo sóc un refugiat perquè vinc de Sant Lluís i allà a Sant Lluís hi ha una mica de conflicte regional, etcètera, parlo de Senegal, però no podrà optar perquè no hi ha reconegut internacionalment que hi hagi un conflicte, no es considera que Senegal vulnéri els drets dels seus ciutadans i no podrà optar el sistema d'asil. Automàticament serà exclòs i passarà a ser un migrant per causes econòmiques, per causes les que siguin, perquè vos desitja una millor vida, pel que sigui. Llavors aquí, aquells dos persones que venen a la mateixa patera i que arriben a l'empedusa, els seus camins, a nivell legal, seran totalment diferents. Fantàstic. Aviam, ara canviem. I continuem, en aquest cas, amb la sonoritat de la fe. Parlarem de càlida. Càlida s'escriu en K, però la sonoritat és com una fe. L'arquitectura i l'interiorisme també aporten el gra de sorra a la lluita contra el càncer. Molts de d'això són els magi centres, els centres de màgi. van sorgir de l'iniciativa de màgi Césuit, una anglesa que va néixer el 1941 i va viure fins al 1995, és a dir, amb 54 anys, era una dissenyadora paisagista nascuda a Escòcia i va controlar el càncer, el va superar, però el 1993, i tu saps molt bé, se'l va reactivar i es va convertir en terminal. Ens acompanya el Joan Rabantós, que és el director d'un d'aquests magi centres, que es diu Càlida, i ara ens explicarà, no vull explicar més coses, perquè és ell que ens té d'explicar què és Càlida, què fa, magi centres, com va començar, i això de l'arquitectura, que és fantàstic, perquè els millors arquitectes s'han involucrat en aquest tema. Joan, explica'ns. Doncs, hem de començar per aquesta història, la història de Magui, aquesta senyora, dona, que va, escocesa, que estava casada amb un crític d'arquitectura molt reconegut, que es diu Charles Enx, que es deia Charles Enx, que fa un parell d'anys, any i mig, precisament de càncer, també. Llavors, ells van tenir un primer diagnòstic, com explicaves, com la Rocío Curado tenien potencials, van poder anar a Houston i ser atesos pels millors equips de l'època de finals dels 80, i llavors, al tornar, van conèixer tot el que és el suport, pagant, alguna part pot ser benèvol, però la majoria pagant, que hi ha el torn d'aquests grans hospitals de Houston, que hi havia en torn d'aquests grans hospitals de Houston, i en tornar a Escòcia, ja recuperada, ja amb la possibilitat de continuar una seva vida, ella que havia estat filosofant, si voleu, pensant sobre aquella experiència vital que estava vivint, va dir com és que no hi ha uns llocs mínimament similars al Regne Unit, a Escòcia, per poder acollir persones com jo, com la que vaig patir. Bé, però la seva vida va escriure com un petit llibret, no?, però ho va deixar ja en racó, amb les galeres fetes, etcètera, llavors, va començar a parlar amb, a refer la seva vida, continuar amb el seu passatgisme, quan, pam, li va venir una recidiva, i en el moment que li van comunicar, va ser una comunicació molt dura, no?, el seu oncòleg de sempre la va venir, la va asseure a la consulta, li va explicar, jo ho he parlat amb la filla de Magui, m'ho va explicar, li va explicar, ja amb el seu marit, estaven els dos, li va explicar que tenia un càncer molt avançat, que pintava molt malament, que li donaven sis mesos de vida, i que em sabia molt de greu, però tenia una altra consulta que, sisplau, podia passar al passadís, no?, o sigui, simplificant molt, eh?, perquè no va ser exactament així, però va analitzant molt, es van acabar Charles i Magui, al passadís, i aquella visió que havia tingut durant aquella experiència inicial amb el càncer va tornar a florir, llavors, en el moment que ella va dir, jo lluitaré contra aquesta malaltia, que no en sortiré, etcètera, doncs va voler optar per un paper actiu, no?, envers l'enfermetat que tenien aquells, no?, que se li havia reproduït, i al West General d'Edimburg hi ha una, l'Hospital de Dia, que encara està allà, i és molt maco perquè té un gran finestral, i les quimios es prenen mirant aquest gran finestral, i a sota aquest gran finestral hi havia el que se'n diu en anglès un cottage, una petita cabana amb desús, i amb la seva infermera, la Laura Lee, van començar a parlar, escolta, i per què, no?, ja li explicava el que havia viscut als Estats Units, per què no, no?, aquest espai d'aquí sota en un lloc on t'acollim a persones amb càncer de pit, que era el que teníem aquí, i la Laura Lee estaria molt bé, però, clar, això és de l'hospital, llavors, si ens deixarà, si no ens deixarà, bueno, jo, el Charles coneix, crític d'arquitectura, molt reconegut, en seu compremi Riba, que és el principal, no?, Centre d'Arquitectura del Regne Unit, porta el nom de Charles Jenks, vull dir, jo, si ens donen la possibilitat de fer-ho, buscarem un millor arquitecte escocès i que el faci ell, no?, doncs vam anar a parlar amb gerència, el Regne Unit li va dir, bé, nosaltres no posem ni enduro, però, si ho aconseguiu, l'espai és vostre, i van aconseguir el finançament, van aconseguir l'arquitecte, i van aconseguir transformar aquell espai en el primer centre Maguis, i el Magui no va poder inaugurar aquest espai, va morir abans, i és un espai que ara actualment, 25 anys després, o més de 25, està acollint unes 20.000, 30.000, 25.000 visites l'any de persones que, com el centre que hem construït aquí a Barcelona recentment i que hem inaugurat el 2019, al final del maig del 2019, que es diu Centre Càlida, té un altre nom, però té la mateixa filosofia, i està construït per un arquitecte molt reconeguda que és la Benedetta Tagliabú, doncs, aquests centres el que fem és acompanyar les persones que acompionen el càncer. Està al costat de l'hospital, sempre està al costat de l'hospital, en aquest cas està al costat de l'hospital de Sant Pau, i el que fem és complementar a través d'activitats psicosocials la feina clínica que es fan dins dels hospitals. No està tancat a pacients de l'hospital de Sant Pau, està obert a qualsevol pacient, atès a qualsevol hospital, el 60% ens venen de Sant Pau, però la resta ja ens venen d'altres hospitals de la ciutat de Barcelona i de fora de la ciutat de Barcelona, i reben diferents tipus de suport, suport emocional amb psicòlogues, suport pràctic corporal amb infermeres, suport social amb treballadora social, després dintre de cada un d'aquests suports hi ha altres professionals, nutricionistes, dietistes, fisioterapeutes, etcètera, que fan tota una sèrie d'activitats amb ells. Ara continuarem parlant dels centres màgic, i jo diria que són una xarxa de centres d'acollida, tal com tu has dit, bàsicament al Regne Unit, a Hong Kong, i ara la primera continental que la tenim a l'Hospital de Sant Pau, amb un objectiu que és ajudar qualsevol persona afectada pel càncer. Escoltem una cançó i aprofundim sobre aquest tema. ha venido a visitar un nuevo amigo que pretende estar conmigo me ha pillado por sorpresa me da miedo que deshaga la maleta yo tenía tantos planes y en ninguno me cuadraba y de pronto mi vida se tambalea me ha robado la atención y me hace perder la calma pero a ratos me devuelve a mi rutina y de nuevo amo tanto lo que a veces descuidaba menudo revolcó menudo revolcó suelta grita rompe y calla firme acepto la batalla compro vidas como un juego en el que salvo pantallas quiero hacer y quiero todo valorando aún más mi casa quiero y amo mis esquinas soy origen soy ahora soy la que empuje a mi vida la que nunca se conforma la que siempre va y renace pero a veces se desmonta con cuidado me he ocupado del asunto y mil veces por segundo he deseado que se vaya aceptando firmemente la propuesta desafío sin respuesta pero sin bajar la guardia he agarrado fuerte mis atardeceres mis mañanas de placeres mi pasión de madrugada y he besado valorando más que nunca lo que el corazón sembraba me mira en el espejo y también me beso a mí suelta grita ronca y calla firme acepto la batalla compro vidas como un juego en el que salvo pantalla quiero quiero hacer y quiero todo valorando aún más mi casa quiero y amo mis esquinas soy origen soy amor de la de la de la de la associación espanyola contra el cáncer en aquest cas ben polaritzat amb el càncer de mama no no no no jo sóc el que penso quan una urpada d'aquesta dimensió et capgira la vida no i no queda més remei que remengar-te i intentar que et pugui vèncer no acceptar la seva arribada els canvis que es produeixen a la teva vida el de sasosec i la frustració Joan Tocrius en directe és fort aviam jo vull pensar que l'esperança és potent per vèncer el càncer però no n'hi ha prou com traslladeu vosaltres aquesta esperança a una persona que té càncer a veure nosaltres tenim un model que és el que fem és adaptar-nos com una esponja de la forma més flexible possible a la forma que cada persona vol viure el càncer i moltes vegades quan parlem del càncer parlem en termes bèl·lics és a dir la lluita el combat i això és una illosa moltes vegades insuperable per moltes persones perquè els seus familiars els seus amics els seus tu te'n sortiràs tu tot anirà bé aquest tipus de frases fan que persones que estan vivint moments extraordinaris i molt complexos i que es plantegen moltes coses sobre la seva pròpia vida de què he fet què faré què m'està passant i què faré en el futur fa que les em sorri més llavors el que fem nosaltres és escoltar-los sobretot inicialment és escoltar-los sense prejudicis cadascú ens explica la seva forma de com l'està vivint de com l'efecta de si l'efecte i ell no està lluitant i jo no jo m'hi estic adaptant cadascú amb la seva forma i el que intentem plantejar és oferir-los la possibilitat de ser participants actius durant el seu procés oncològic ser participants actius vol dir estar ben orientats de què t'està passant estar ben informats del càncer concret que estàs patint tenir una bona relació amb el teu equip mèdic assegurar que la comunicació és fluida amb el teu oncòleg la teva oncòloga la teva infermera que no se t'escapen aquelles preguntes que des de càlida potser no podem respondre perquè no sabem quin tractament concret t'estan donant ser participant actiu és saber que durant el procés de terapèutic és a dir quan estan donant les químies les ratlles etc no hi ha res millor que fer una mica d'exercici no hi ha res millor que tenir una bona alimentació això no et salvarà del càncer el càncer està allà i seguirà estant allà a través de les molècules dels tractaments però això ajudarà a ajustar-te millor a tenir una millor adherència dels tractaments és a dir per nosaltres l'existència de maguis l'existència de càlida com a tals tenen una raó concreta és que l'evidència demostra que si tu a nivell emocional estàs més ajustat a la circumstància com a evidència científica ja estic parlant més ajustat a les teves circumstàncies personals en aquest cas el procés oncològic entens millor què estàs vivint entens quins són els processos que hi haurà que acabes d'afrontar en el futur i la teva angoixa estrès preocupació està més ajustada està més controlada les molècules els tractaments s'adhereixen millor a les cèl·lules malignes i és més probable que puguis en sortir-te no vol dir al final el que et curarà és l'oncòleg és el metge i això nosaltres ho tenim claríssim i allà és on hi ha la feina però tota aquella vessant més integrativa més holística de la persona és absolutament indispensable que acompanyi aquest procés terapèutic i nosaltres el que volem estar és al costat dels hospitals fent aquell acompanyament amb tot aquell vessant altres vessants que té la vida durant el procés oncològic que és necessari abordar i això ho fem no només amb el pacient que quan entra per la porta de càlida ja no és un pacient és una persona amb càncer perquè el pacient està a l'hospital i nosaltres el que fem és acompanyar persones en circumstàncies excepcionals tenen càncer és una cosa que esperem sigui momentània en la seva vida que al cap de dos tres anys pugui dir sembla que estic net i que puc seguir amb la vida normal que moltes vegades aquell és el pitjor moment per moltes persones és el moment que cop a l'esquena vinga endavant l'oncòleg et diu ja estàs lliure ja pots seguir endavant hòstia perdoneu a tu t'ha canviat la vida completament les teves percepcions les teves interessos les teves preocupacions t'ha donat un tomb radical la vida i allà és moltes vegades quan hi ha desassustos a vegades és amb el diagnòstic a vegades quan has acabat la quimio en diferents moments de l'experiència del càncer i nosaltres tenim persones amb càncer els cuidadors principals i també familiars i amics si són persones que estan cuidant aquelles altres persones fixa't fixa't que és fantàstic és una paraula i no comença amb c fantàstic que amb la conversa sí que la conversa que hem tingut em sembla que només hem mencionat un cop la paraula malaltia fixa't que en cap moment la paraula malalt ni malaltia ha sortit en la conversa o a màxim em sembla que tu has dit pacient però la conversa estem parlant persones que tenen càncer nosaltres en diem persones que conviuen amb el càncer que d'aquí ve una de les C's que jo deia abans de la convivència qui conviu amb càncer el pacient i perdonem que utilitza la paraula i els del voltant i els del voltant però és curiós veus-ho les històries que té el llenguatge que tots dos utilitzem un llenguatge que no ens fa falta la paraula malalt i malaltia l'obbiem de fet nosaltres l'equip que hem format a Cali de Sant Pau tots provenen del món hospitalari són psiconcòlegs infermeres i treballadors socials que han treballat a grans hospitals oncològics o a organitzacions com l'AECC organitzacions molt rellevants i molt importants i que han volgut venir a fundar aquesta idea britànica portar-la aquí a Catalunya i totes elles tenien en l'ADN el seu ADN professional parlar de malaltia de pacients etcètera la transformació que això significa per a elles independentment de si venien del món hospitalari del món no governamental o organització social va ser un aprenentatge reaprenentatge a la que entren per aquesta porta són persones ja no són pacients són persones que viuen circumstàncies excepcionals i no els podem ni dir malaltes ni res encara ho estiguin però ja els diran a l'hospital que els estan tractant d'allò i a més Joan has dit una cosa que afecta molt el mal del càncer i amb tota la bona fe la gent ho diu aquest llenguatge bèl·lic lluita és una guerra i jo tinc la sensació que fa molt més mal que no jut sí tu ho saps i fixa't cròniques periodistes inclús metges tu vostè ha de lluitar aquest llenguatge bèl·lic vaja depèn de la persona però jo diria que amb un percentatge elevat no no l'afavoreix sí jo crec que hi ha hi ha o sigui quan tu fas recerca lluites contra el càncer fas una recerca per aconseguir que aquesta malaltia sigui erradicada i pots estar combatent aquesta malaltia però quan la vius de primera persona el que fas és viure aquell moment és a dir no estàs lluitant hi ha algunes persones que sí tenen aquest esperit lluitador bèl·licista etc i són absolutament respectables i també tenen cabuda en un espai com el que nosaltres tenim però nosaltres hem de poder atendre a qualsevol persona independentment de com vulgui viure aquesta experiència i estar al seu costat i a vegades ens veiem persones que no volen ser tractades que no volen seguir amb el procés terapèutic i necessiten saber com poden fer-los explicar a les seves famílies que no volen seguir amb la químio que n'estan fartes i que volen plegar nosaltres hem d'estar al seu costat quan prenen aquesta decisió i hem de poder estar al costat de la família si venen i també ens presen les seves neguits perquè el seu familiar no vol seguir prenent el tractament simplement com a dades a tenir en compte a l'estat espanyol la realitat descriu que cada any es diagnostiquen al voltant de 280.000 casos nous més de 40.000 a Catalunya per això això són quasi 20.000 milions d'euros al cost de persones que tenen càncer no diguem la malaltia actualment segons diuen les estadístiques hi ha al voltant de quasi bé dos milions de persones afectades amb aquesta malaltia amb això que en diem a l'estat espanyol és que al final un amic meu metge diu aviam a grosso modo són les C's que maten i alguna altra cosa el cotxe és veritat el càncer el càncer el cor i i dit el cotxe com pot dir la moto i accidents i després hi ha doncs mira el Covid que també és una cena bueno virus però i la gent evidentment des que va sortir la penicil·lina i les vacunes tuberculosi la gent no es mor d'això i la grip que pot haver algun cas que t'agafi si t'agafa fluix al final et mores del cor perquè no t'aguanta el sotracto però de la pròpia malaltia al final són aquestes quatre la veritat és que sí que és una realitat al final gràcies a la prevenció gràcies a la recerca gràcies al no al que se'n diu el diagnòstic precoç són els tres elements claus que han fet que l'esperança de vida de les persones que contrauen càncer hagi augmentat considerable sideralment en els últims 20 anys estem parlant que hi ha un 54% de les persones diagnosticades sobreviuen als 5 anys això estadística europea és igual aquí a Catalunya etcètera però clar mirem al revers d'aquesta estadística vol dir que al 45% no arriben als 5 anys és a dir clar no tots els càncers són així no és el mateix un càncer de pit on l'esperança és ja més del 85% als 5 anys però és veritat que a 10 anys les residives són molt molt potents crec que un càncer de pàncreas vull dir que és més un càncer de pàncreas al final una de les coses que un també va aprenent és que qualsevol càncer si entre cometes te l'agafen a temps tot són el que passa que un càncer de pàncreas com el gangli no te'l detectin en 3 setmanes ja està fotut mentre que un càncer de mama doncs pots tenir 3 mesos o 6 mesos o un de pròstata ho entens i que tens més marge Joan 3 minuts resum de càlida el resum de càlida penso és una entitat no és una entitat no governamental nosaltres no ens dedicarem a fer incidència davant de les administracions per aspectes de millorar el sistema sanitari etcètera ens dediquem a assistència ens dediquem a acompanyar les persones que viuen en procés oncològic que va a base crear espais singulars dissenyats sota el concepte d'arquitectura per tenir cura implicant arquitectes de reguntament prestigi al Regne Unit estem parlant de Norman Foster a Hajadi Richard Rogers Frank Gehry etcètera aquí hem tingut a la Benedetta pel segon centre ja sabem els arquitectes que seran i seran molt coneguts molt coneguts i ja sabem en quin hospital serà però no us ho puc dir encara perquè fins que no tinguem l'acord i allà al costat sempre dels hospitals el més prop possible de l'hospital de dia poder oferir tot un suport integral des de l'àmbit psicosocial que complementi els esforços que des de l'àmbit clínic s'estan fent i que el seu torn estan fent des de l'àmbit de la recerca i ho fem de forma 100% gratuïta nosaltres per venir a rebre suport psicològic no has de pagar res per venir a rebre informació de la infermera i acompanyament de la infermera o venir a fer un taller de nutrició cap cost o revenir el suport de la treballadora social i ho fem en un espai que és comunitari és a dir és una fundació privada és una fundació que es nodreix de fons privats i que és gràcies a la colaboració de persones empreses institucions que podem operar i és un espai comunitari hi ha moltes persones que quan han superat el procés oncològic degut a que els ha canviat moltes coses la seva vida allà té un espai on poder seguir compartint amb altres persones amb la seva mateixa situació conèixer-les es fan amistats hi ha tota una sèrie d'aspectes intangibles que succeeixen en un espai com que tu coneixes Ferran i que és bastant màgic és fantàstic el que diria és màgic vinga com a últim ja no et mereixo més el Joan et vol fer preguntes el Josep no sé l'última va una primícia no et posaré en cap bret d'aquests no ho centres hi ha algú al nostre país a Catalunya? sí són dos un que esperem vagi ràpid i l'altre si tot va bé l'aprovarem el patronal la setmana que ve aquesta és la primícia a Ràdio d'Esbert d'aquest dos nous centres màgic no sé si es diran càlides o no es diran sí, sí a Catalunya seran càlides tindran un lloc al nostre país això esperem dependrà de si aconseguim el finançament per poder-ho fer ara prepara't perquè venen les preguntes del Joan vas complicades en primer lloc donar-te les gràcies donar-vos les gràcies ah, perdó no, que et diuen que estava massa lluny del micro donar-te les gràcies perquè esclar en certa forma a micròfon trencat si ja anem per bat fa 20 anys a nivell familiar jo vas tindre moltes coses d'aquestes i no existia una organització com aquesta per anar psicòlegs psiquiatres associacions de dones del càncer etcètera etcètera però realment un centre com aquest no existia per tant gràcies i endavant i molts àxits canvia una mica ara faré una mica intentant anar ràpid fer una mica d'advocat del diable respecte a les ONGs en moltes discussions encara que siguin tertúlies de cafè i gent progressista sempre diu que esclar que el paper de les ONGs és un paper que el tindrien que fer que els estats que els estats s'aprofiten s'estalvien molts diners i així s'ho desvien tot a gent que amb la màxima bona intenció o no tanta es dedica a tot això m'agradaria saber tu que has estat dins d'aquest tipus d'organitzacions què en penses d'aquesta polèmica que surt constantment doncs en part estic d'acord és a dir és veritat que a vegades les organitzacions no governamentals les organitzacions socials estem fent feines que haurien de fer les administracions i hauria de fer el sistema públic per exemple càlida hem d'entendre que en molts casos un de cada 10 persones diagnosticades de càncer pot tenir accés a un psiconcòleg dintre del seu hospital públic és un rati inacceptable i és un rati que ha de millorar això no això no diu això no treu que un espai com el que tenim o que tenen altres organitzacions que es dediquen a fer acompanyament a persones amb càncer siguin necessaris perquè el sistema té els recursos que té i malauradament no podrà aportar-me més perquè té molts fronts oberts com a sistema de salut dit això si és cert que hi ha moltes coses que les organitzacions socials estem fent i que les hauria de fer l'administració però també és cert que hi ha moltes coses que estan fent les organitzacions socials que l'administració no sabria fer tan bé llavors és la conjunció de detectar què és el que ha de fer de forma directa l'administració perquè té molta més capacitat d'intervenció quan s'hi posa té molta més capacitat d'intervenció i qui ha de fer i ara faré un símil nosaltres no entrem dintre l'hospital càlida no entra els nostres psiconcòlegs les nostres infermeres no entra dintre l'hospital què fa l'hospital atent a través dels seus treballadors socials i els seus psiconcòlegs i les seves infermeres a les persones que són més vulnerables que estan ingressades que no poden estar de forma ambulatòria perquè o el seu fill al final de vida està proper o perquè és just acabant de tenir una intervenció molt severa i els obliga a estar agitats durant molt de temps etcètera i donen resposta a aquells que són més vulnerables en aquest context concret nosaltres podem donar resposta més flexible i més eficient i fins i tot reduint costos del conjunt a través d'un sistema adaptat a persones que estan en ambulatori i llavors això se'n diu què se'n diu això suplantar el sistema o col·laborar amb el sistema pot ser col·laborar no? en aquest cas en altres no ho sé Joan gràcies et preguntaria moltes més coses però clar tenim una dictadura d'horari no ens deixa i aleshores aquí deixem-ho moltes gràcies i és fer-ho continuar doncs per avan i per avan i sentir-la gràcies i think to myself what a wonderful world yes i think to myself what a wonderful world Joan què? Què ens explicaràs? Bé avui parlarem d'un país que ho tenim bastant a prop però que és molt conflictiu però abans m'agradaria sentir el folclor d'aquest país Carles si vau us posar una mica de música m'agradaria Estimats oients, aquesta és una música típica d'un país, un país que, com he dit abans, és proper, encara que ens caigui molt lluny, que és Bosnia-Herzegovina. Aprofitant una estança a Dobrònic, ara farà uns quants mesos, vaig entrar a aquest país simplement amb ganes de veure com estava cicatrizant les ferides de la guerra. I vaig escollir Moster, ciutat molt castigada per les cruents guerres, bombardejos i tot el conflicte balcànic que va deia. La primera sorpresa va ser la quantitat de turistes i visitants que inyondaven la ciutat. El seu pont vell, Patrimoni de la Humanitat, en 2005 era intransitable. Bé, el pont nou, inaugurat el 2004 sobre el patrocini de l'ONU, el vell va quedar destruït pels bombardejos. casc antic, restaurants del riu Nereva, mesquites, basar, carrers, gent, gent i gent. Però l'aire que respirava era un aire estrany. A part de les moltes ruïnes ocasionades pel conflicte bèl·lic, les comunitats sembraven enfrontades, dividides. Hi havia odi latent. La guerra a Bòsnia no s'ha acabat. El conflicte dels 90 no es pot reduir a baralles religioses entre servis ortodoxes, bosnians musulmans o croats catòlics. El començament va ser una guerra pel territori. El no acceptar els resultats del referèndum d'independència celebrat a finals de l'any 1942, Sí, a l'any olímpic. Quants anys ha passat, ja? Cap dels nacionalistes existents no volien saber res de cedir territoris dins de born i ceboïna. Solució, com sempre, recorre la violència. Es bata la gent, es destrossen les seves cases i els supervivents no tornen mai perquè s'instal·la l'odi i la sensació que mai es podrà recuperar la convivència entre els diferents veïns. La guerra no va acabar amb una victòria militar per cap dels bàndols, va acabar amb un compromís polític imposat des de l'estranger. Però el poble continua separat. Els acords de Paul Singatza-Dayton, el novembre de 1995, va dividir el país en tres entitats. La República Espersca, de majoria sèrbia ortodoxa, la Federació de Bosnia-Herzegovina, de majoria bosniana-musulmana, però amb un important percentatge de crovats catòlics, i un petit territori autònom anomenat districte, no sé com es pronuncia, Bersko. És un territori molt petit, on viuen les autoritats i les forces de pau estrangeres que estan destinades a l'Àsnia. O sigui, des d'allà, teòricament, es dirigeix tot. De cara a nosaltres, país bilingüe, un dels punts destacats de l'acord va ser la implantació dins de la Federació, quan dic Federació em refereixo a la Federació Bosnia-Musulmana, la República Espersca va pel seu compte, d'un sistema educatiu segregat amb el nom oficial de Two Schools Under the Roof, dues escoves sota un sostre, amb l'objectiu de favorir el retorn de les famílies desplaçades durant la guerra als seus llocs d'origen. L'idea era que els joves, els grans perjudicats, estudiessin sota un mateix sostre, però escovalitzats amb professors de la seva ètnia per evitar les tensions de la postguerra. Centres escovards amb portes d'accés diferents, dues estructures administratives separades, dos directors, dos claustres de professors i un temari per a cada grup ècric. Resultat, la guerra de la dècada dels 90 té interpretacions diferents segons el grup ètnic al que pertanyen els estudiants. Dins d'un mateix edifici, uns joves aprenen que el seu poble va ser l'heroí en la defensa de la supervivència. I els altres, al pis de baix, creuen que els heroïns de l'altra banda eren els pitjors criminals de guerra. el sistema educatiu està basat en la divisió. La guerra a Bòsnia no s'ha acabat. El sistema sanitari també depèn dels cantons regionals, però pateix una altra mena de segregació. als cantons de Turba i Sarajevo, el pressupost de sanitat és molt superior a la de la resta del país. I sempre depenent de l'any dominant en cada lloc. Els sous d'aquestes ciutats, o les més importants de Bòsnia, poden ser tres vegades superiors a la de la resta de ciutats i cantons. Citant un historiador alemany experta en cooperació resident a Sarajevo des de l'any 2007, manifesta. Conec casos de gent que només pensen en la seva microvida, els seus amics i la seva família. Això provoca que els polítics corruptes se n'aprofitin. En el fons és una manera de protegir-se. Diuen els meus amics, el meu entorn és tot el que m'importa. No me'n refio dels gestors polítics i, per tant, em tanco dins del meu cercle. No canviar el sistema, ja ho sé, però m'és igual. Sí, la guerra de Bòsnia no s'ha acabat. Una curiositat. Fem una mica dins de Bòsnia de turisme religiós. A prop de Mòster hi ha el santuari de Međujorje, que és un dels llocs de peregrinació catòlica més importants d'Europa. Aparicions, miracles, una mare de Déu, mius de visitants, peregrinatges, fe. Tot al mateix centre d'un país de majoria musulmana i en fallida. Aquests dies hi ha accions a Bòsnia. Continuaran els líderes més nacionalistes a cada comunitat? Aviat ho sabrem. Ara, al final, farem una petita referència. què hem de pensar? Esperança amb la joventut. Com sempre, la joventut és el que té que moure les coses. Vodria la cara també a l'esperança i de demostrar que no tot són morts ni guerres, que també queda una mica d'espai per l'amor. llegia un poema d'un poeta bòsni que es diu Izeb Saragia, la segona pronúncia, i que té un... és molt curtet, eh? Es diu Ninguna tu. Tantes mujeres i ninguna tu. En Sarajevo doscientes mil mujeres i ninguna tu. En Europa doscientos milions de mujeres i ninguna tu. En el mundo dos biliones de mujeres i ninguna tu. Com he dit abans, hi ha hagut eleccions a Bòsnia la setmana passada i en principi, perquè els que no us seu, la presidència a Bòsnia és compartida, hi ha un representant croat, un representant serbi i un representant bosniac. A la part bosniaca de la federació per primera vegada ha sortit un partit molt irracial, no ha sortit el partit nacionalista bosniac que havia agonyat fins ara, a la part croata també hi ha hagut una certa multirracionalitat, en canvi, a la part sèrbia continua havent un nacionalisme molt fort i molt enganxat als governants de Sèrbia. Però, sembla que cada vegada després de la independència, els partits multiànics van avançant i tenen més importància. Potser la guerra de Bòsnia comença a acabar-se. Gràcies. Finalment, com sempre he de comentar alguna cosa de les meves dèries, doncs ho vaig a comentar. Vull parlar de l'extrema dreta, la dreta extrema, com ho vulguis dir. I vull fer referència a un tema que s'ha comentat moltíssim aquests dies, que és aquest festival que va celebrar Vox i que va participar en un conjunt de nom Los Meconios i van cantar una cançó que porta el mal títol de Vamos a volver al 36. No us la faig escoltar, seria de molt mal gust per part meva. Només us cito alguna estrofa, dues, dues en concret. Como me gusta a mi la libertad, menos la tuya que votes mal. Los barcelinistas protestan por una violación grupao. Me da igual, son de Senegal. I repartidas vagadas, vamos a volver al 36. Prou, sisplau. Gràcies. Música Josep, què? Avui, ja veus, acció humanitària, cooperació... Molt interessant, moltes gràcies al convidat que ens ha obert els ulls a una sèrie de coses que desconeixíem, com a mínim jo. Ha sigut molt, molt, molt interessant. I no fem cap referència al diccionari, per no dir el seu nom. Ja m'entens, no? Ja m'enteneu, no? No direm Vox, direm diccionari. Vinga, Josep, arrenca. Bé, seguim amb temes alegres. Avui parlaré de la mort i els cementits de Barcelona, però d'una manera, doncs, una mica... que no sigui l'aquimògina, però entens, no? S'acosta a tots sants, el dia dels difunts, que els que tenim una certa data ens ve al cap tot seguir les castanyes i els panellets. I els més joves ja barregen panellets amb Halloween, que actualment, amb una mena d'humor negre, és força més divertit que l'antiga commemoració dels fidels difunts i tot el que es feia per recordar-los i per intentar reduir la seva estada al purgatori. Com a curiositat, i per no fer-ho llars, direm que l'origen de Halloween és europeu. És una festa d'origen celta que van portar els emigrants, sobretot irlandesos i també anglesos i escocesos, cap a Amèrica. Tenia un origen celta, era el pas de la llum a la foscor, tot el contrari que el solstici d'estiu, que és el pas de la foscor a la llum, dos ritos pagans que es perden a la llunyania dels temps, i que, com tants altres, van ser assimilats per les diverses religions. Els Estats Units hi van afegir les carbasses, els carmels i els zombis, i a través de Hollywood això està retornant, doncs, cap a Europa. I molta gent creu que és una celebració genuïna de l'altre cantó de l'Atlàntic. Jo prefereixo els panellets. No cal parlar ni d'Egipte, ni de l'Índia, ni de Mèxic. A casa nostra s'han trobat enterraments rituals en excavacions ibèriques. Els romans enterraren fora muralles. Tenim un exemple a la plaça de la Vila de Madrid. Hi ha altres vestigis que s'han trobat en altres vies romanes de la ciutat, que s'han catalogat i s'han portat alguna cosa a un museu, o s'han tornat a tapar, perquè la seva situació no permet fer-ne un museu a l'aire lliure com el de la plaça de la Vila de Madrid. Amb el cristianisme, els morts tornen cap a la ciutat. No a l'interior de les cases o sota llindada a la porta, com s'ha trobat en algun poblat ibèric, però a l'interior de les esglésies, al terra o a les parets. També als claustres, si n'hi ha, va ser un lloc generalment reservat, tot això per la gent important. I als terrenys al voltant de l'església, per la resta del poble. En alguns pobles petits, el cementiri encara s'està al costat de l'església. Generalment ha quedat en desús i s'ha fet una placeta o s'ha edificat i els ossos que haurien pogut quedar s'han traslladat al cementiri nou, als afores del poble. A Barcelona va passar el mateix. La majoria de les esglésies antigues de la ciutat tenen una placeta davant al costat. El pis, Sant Just i Pastor, Sant Anna... No ens deixem Santa Maria del Mar, amb el forçà de les Moreres. Davant de la mort, totes les cultures tenen els seus rituals i les seves supersticions. Tothom volia ser enterrat en terra sagrada. Els suïcides i els heretges els hi ha negat. Els condemnats a mort, encara que es benedissin al darrer moment, no eren benvinguts als cementiris. Ningú els volia de veïns al costat dels seus éssers estimats. Tenien reservat un cementiri. El de l'església de Sant Felip Neri, aquesta placeta tan bonica, tan bucòlica que tenim ara, doncs aquest lloc era el lloc reservat pels condemnats a mort, els que no eren esquarparats i que es podressin les seves despulles en diferents portes de la ciutat. Els que arribaven a enterrar, doncs era allà. I també el botxí de la ciutat tenia reservat un lloc allà, perquè el botxí, tot i que feia una feina important, tampoc ningú volia tenir al costat seu. Al capdamunt del Passeig de Gràcia hi ha l'hotel Casa Fuster, i just al carrer d'aldarrere hi ha l'església de Santa Maria de Jesús, que ara és parròquia, i abans era l'església del convent franciscà de Jesús. Aquest convent va ser fundat per Alfons IV el 1427 i estava situat aproximadament a la corilla d'Aragó o Pau Claris. Va ser destruït diverses vegades, les pitjors del 1714 i durant la Guerra del Francesc. Aquesta darrera va ser ja la definitiva i es va traslladar a Gràcia. també per poc temps, ja que el 1835, amb la cremada que menja i la desamortització, va desaparèixer definitivament. L'església actual ocupa el lloc de l'anterior, i el que fóu el cementiri ara és l'hotel Casa Fuster. No sé si en Woody Allen, que hi ha anat a tocar més d'un cop, ho sap. Crec que no. Potser no hi hauria tocat. O potser hauria filmat una pel·lícula, mai se sap. Tornem als antics enterraments de la ciutat. A l'interior de les esglés veiem làpides amb el nom del mort, amb el nom i el seu uofici, amb algun relleu que ho remarqui. Mitres, barrets de capellà, tisores pels sastres, ganivets pels carranissers, malls i encluses dels ferrers, etc. No acabaríem mai. Suposo que tothom, més o menys, algun cop ens hi hem fixat, en tot això. I a Sant Just i Pastor hi vaig trobar una làpida d'un mestre xocolater, i una presa de xocolata sota el seu nom. En aquests moments, tenia més importància el gremi que el cognom, a no ser que fossi rei o de l'alta noblesa. I una altra cosa, no trobem cap nom de dona a les sepultures. Hi ha el nom dels gremis, el de l'ental i els seus, l'altre i la seva esposa i fills, mestre Fuster, mestre d'Ai, i la seva feixa, etc. Però el nom de la dona no apareix. Tants cementiris van arribar a ser un problema, Barcelona i a tot arreu. Un problema d'espai i encara més gran d'higiene. El rei Carles III va ordenar la construcció dels cementiris als nuclis d'habitat l'any 1787. El 1781, l'epidèmia de pesta va entrar a Espanya i el rei va fer construir el cementiri del real Sitio de la Granja de San Ildefonso, pagat de la seva butxaca. i que va començar a funcionar el 1785. El consideren el primer cementiri extremburs d'Espanya. A Catalunya ja ens havíem avançat, concretament a Barcelona. Gràcies al bisbe Josep Climent, el 1775 es construeix el cementiri del poble nou, fora de les muralles de la ciutat. Com més es demostra que només ens consideren espanyols a l'hora de pagar. Sigui com sigui, els nous cementiris van trobar tota mena d'entrebancs, no tan sols pel part del poble, que volia tenir els seus morts a prop, per raons sentimentals, també per raons religioses, ja que els feia l'efecte que estaven més protegits per l'edifici de l'església, i els capellans tampoc van col·laborar gaire, ja que veien com els ingressos dels enterraments se'ls feien fonadissos. El problema real no era religiós, efectiu o econòmic, era un grandíssim problema d'higiene. Els cementiris s'omplien i periòdicament s'havien de buidar, i encara més en situacions de gran multa d'edat, com en cas d'epidèmies, etc. Normalment es feia l'escolada de cadàvers, que es deia. No cal fer un gran esforç, i potser val més no fer-ho, per imaginar com es feia aquell buidatge. Els veïns avisats, amb portes i finestres ben tancades, tant com fos possible, i operaris buidant sepultures, etapeint ossos i restes en diversos estats de composició, foc per reduir les fustes i calç per desinfectar de tot. Això periòdicament un cop a un cop a l'any. Imagineu-vos si hi havia una epidèmia que s'havia omplert molt més el cementiri, s'havia de fer lloc, i potser alguns dels que estaven enterrats no feien molt temps que hi era. I aquí deixem-ho així. Els enterraments del nou cementiri es feien en contagotes, i gairebé va quedar en desús. Durant la guerra del francès va ser pràcticament destruït i es va refer de cap i de nou el 1819. I l'epidemi de tifos de l'any 1822 gairebé el va omplir de cop. Si hi ha anat alguna vegada al cementiri del poble nou, hi ha un monument que us recorda tot això i els regidors de l'Ajuntament que no van marxar i els metges que es van quedar i molts d'aquests van morir de la pesta aquesta. El 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc. Era una construcció obligada pel creixement de la població, l'expansió urbanística i industrial. Actualment a Barcelona hi ha nou cementiris, més dos de perruquials que han sobreviscut a totes les prohibicions, segurament per la seva situació amb uns punts molt concrets i aïllats de la ciutat. Com a curiositat direm que al fer cementiris fora de la població, el de Sants ara està hospitalet. El de Sant Andreu queda actualment al districte de Nou Barris. I el darrer que es va fer, el de Collserola, està fora de Barcelona i fins i tot fora de la comarca, tal Vallès Occidental en el terme municipal de Montcada i Reixac. Els 11 cementiris, si els voleu saber, són Montjuïc, Collserola, Poble Nou, Les Corts, Serrià, Sants, Sant Andreu, Sant Gervasi i Horta. I els dos perruquials, Sant Genís dels Agudells, aquest encara està en servei, i Santa Maria de Vallvidrera, que està a l'església en restauració i tots els voltants, doncs aquest crec que no està en ús. Es fa estrany no trobar un cementiri propi a la vila de Gràcia. Si jo he fixat, Gràcia és tan important, no he trobat un cementiri propi. He buscat informació sense sort. Segurament van anar trampejant amb els cementiris de les esglésies, fins que no es va poder més, ja integrats a Barcelona, doncs ja van anar directament a un cementiri o altre. Amb un article del periòdico del 21 novembre de l'any passat, fa referència a un cementiri situat en el perma de l'exvila de Gràcia a menys de mig quilòmetre per damunt de la Diagonal, a la riera de Sant Miquel. Era un cementiri de Barcelona que es va intentar fer per substituir el que havia estat destruït, el del Poble Nou, fins que no es va reconstruir. Però no va tenir èxit. Entre el 16 i el 18 van haver internaments, però després va ser interrocat el 1820 i d'una manera, pel que explica el diari, molt barroera, sense ni treu a les despulles dipositades i és una cosa que també deixem-ho córrer. Dèiem abans que totes les cultures tenen els seus rituals i les seves supersticions relacionades amb la mort. Enterrament de nadons dins de casa o sota la llinda i altres en un lloc presumptament sagrant dins del poblat com feien els ibers. Els romans ho feien fora de la ciutat per tal que els viatgers veiessin com eren els ciutadans a través de les seves tombes. Els morts els hi posaven algunes monedes a la boca per tal que poguessin entrar a l'inframont i pagar el viatge a Caron, el barquer, que els portava fins al regne de Hades on s'aplegaven tots els difunts. Hades tenia un gos amb tres caps i cuba de cep que vigilava que no entress ningú sense el seu permís i que ningú torneix cap al món dels vius. El gos es deia Cerver, d'aquí que en castellà el Can Cervero sigui signònim de porter. O sigui que el porter del barça és el Can Cervero. segons encara. Els rituals religiosos a casa nostra els coneixem bé, però n'hi havia d'altres que desconeixem. Hi ha d'altres que hem conegut i que s'han perdut i, bé, explicaré a algú alguna cosa curiosa. Aquest és el més curiós, aquest primer. Fins al llarg del segle XIX es creia, no sé per què, que Sant Pere era un fumador era un fumador empadreït i alguns eren enterrats amb una pipa i una mica de tabac a la butxaca per convidar Sant Pere i aconseguir facilitats per entrar al cel. no sé d'això que era un fumador, no sé d'on m'han tret, però bé. Als nens els posava confits a la butxaca amb el mateix propòsit i per convidar el nen Jesús. Al segle XIV destaquen les misses votives en nombre de 33 anomenades de Sant Amador o la 101 del Papa Climent o les 45 de Sant Gregori o les 5 de Sant Agustí. Constituiria una estèdia de misses celebrades en nombre per establert en condicions específiques de pregàries, lluminàries, de junis i fins i tot acompanyades de reclusió temporal dels celebrants per aconseguir el propòsit desitjat. Tota una parafernària bastant curiosa. La versió catalana d'aquestes sèries del segle XIV constava del següent cicle. Set per als gots de la Mà de Déu, tres per a la Trinitat, un a l'Esperit Sant, un a Santa Margarida, set a Santa Magdalena, tres als àngels, quatre als apòstols, un als evangelistes, un a la Santa Creu, un als màrtirs, un als confessors, una a les verges i tres als difunts, resultant total 34 misses, en cadascuna de les quals exigia la creació d'un nombre determinat de ciris. O sigui, bastant complicat, sí. El 1566 es van abolir aquestes pràctiques segons s'ordenava el Consell de Trento. Malgrat tot, encara s'encarreguen misses dedicades als difunts. Hi havia que feia com altarets amb tantes llànties com persones difuntes a qui estaven dedicats. dins de casa, la fotografia dels difunts va substituir les llànties trobint-ne a una o dues només per il·luminació. Referent a les coses de menjar, també ha canviat molt. Ofrenes de pa o pastes i altres menges a convents, esglésies o als pobres. Només han quedat, almenys aquí, els panellets com a llaminadura. I cada un menys a casa i comparteix amb qui vol, sense que tantes cal dur-los a venir ni menjar-los al cementiri. Com a curiositat, també explicaré que els padrins els regalaven als seus fillons, igual que la mona, els panellets. Quan el mor es ballava a casa, era un costum tancar mitja porta de l'escala. Això encara ho hem viscut nosaltres, els que tenim una certa edat. I una altra tradició era de llogar uns cortinatges negres a la casa Caritat i es posaven al balcó o a les finestres per indicar que a la casa hi havia un difunt. Això, al segle XIX, es va deixar de fer per ordre de l'Ajuntament perquè durant una greu epidèmi de tifos, la quantitat de balcons i finestres amb les cortines de dol, l'Ajuntament ho va prohibir per no desanimar ni desamulitzar més els ciutadans. En allunyar els cementiris de les esglés, els enterraments van deixar de ser una cosa estrictament privada. Ballar el mort a la casa mortuòria, trasllat per part dels familiars i amics de la parròquia, funeral i enterrament. Aquí s'acabava tot. L'Ajuntament de l'època va decatar el 1838 que els difunts s'havien de transportar mitjançant un cotxe funerari i va servir la gestió d'aquest servei a la casa Caritat que ja llogava els cortinatges negres dels que hem acabat de parlar. La gent considerava que era una falta de respecte trasllat el difunt en un vehicle estirat per animals. Tothom portava abans el difunt a peu de braços però esclar, una cosa dintre del barri que hem entenut els amics i veïns els portaven ràpid i ara porta'ls fins a dalt de Montjuïc o al cementiri del poble nou. I com queda inevitable tot això es feia el trasllat del difunt fins a l'església i després en carruatge fins al cementiri que hi ha un lloc més lluny. Aquests canvis juntament amb l'alta mortalitat de l'època va donar pas a nous negocis. El 1896 hi havia en funcionament 74 funeràries i 41 fabricants de tauts. Això a Barcelona. la Neotàfia amb seu a la plaça Catalunya que disposava de diversos sucursals tallers i vehicles propis era la funerària més important. Aleshores l'Ajuntament va prohibir el transport de cadàvers en vehicles que no fossin de la Casa Caritat. Aleshores Neotàfia es va associar amb les funeràries més importants i van formar un sindicat. I el 1913 van obtenir la concessió de l'Ajuntament. Això va ser el detonant de protestes de les empreses més petites que els acusaven de subornar funcionaris. Posaven anuncis a la mateixa vaga que aquí nosaltres no participem del sindicat nosaltres no som de l'Ajuntament. Aleshores de Neotàfia era Neomàfia. Sí, més o menys, exacte. No solament això sinó que els enfrontaments van acabar provocant un tiroteig amb un enterrament el 1915. Imagina't. el conflicte d'interessos no es va acabar de solucionar fins al 1956 quan es va posar en or del sector de la municipalació del servei batejant-lo amb el nom de Pompes Fumnebres de Barcelona. I una dotzena d'anys més tard el 1968 va començar a funcionar el tanatori de Sancho d'Àvila el primer de tot l'estat espanyol. Aquí es van acabar les velles a casa i aquelles portes més tancades perquè esclar ja no hi havia els morts a casa o molt pocs. Molt pocs algun encara quedava i encara he anat amb alguna vella després però majoritàriament ja havia desaparegut d'això. El 1983 es va obrir el crematori de Collserola el pioner a Catalunya i actualment les coses estan canviant augmenten els enterraments laics i alternatius al mateix tanatori les cremacions igualment algunes esgleses ofereixen el seu pròpia colombari per guardar les cendres és una nova versió del cementiri del cementiri parroquial. El Barça havia dit també de fer una cosa semblant però de moment ho han fet al cementiri de les cendres i entre els del Barça que els socis tenen allà una cosa així que no sé exactament com va però ho he vist de passada. Jo diria que actualment està prohibit llançar les cendres que va haver-hi la moda de llançar les cendres al mar jo diria que ara està prohibit no? Sí, sí està prohibit la gent ho fa d'amagat gent que anava al camp del Barça feien la visita i quan baixaven el camp dissimuladament anaven deixant la cendres sí, sí, sí s'havien fet moltes coses i gent que agafa la barqueta i se'n van a dintre exacte sí, sí, sí les cremacions el que dèiem això l'abocament de cendres en espai públic és un problema nou i alguns cementiris estan habilitant no tan sols dels colombaris on hi poter les urnes sinó també llocs on hi poter la cendres allà es planten uns abrets i unes coses i tal per tot això la contaminació és un altre problema es van actualitzant normatives els crematoris filtres per minimitzar l'efecte dels gasos etcètera i també el que dèiem urnes biodegradables si enterres l'urna amb totes les cendres dins o si algú ni que sigui d'amagat es llença el mar almenys que l'urna es desfaci d'una manera o altra el problema de la crema inútil de fusta es volia solucionar en taüts de cartó es va demanar però de moment està prohibit sembla que el PSOE aquesta setmana o la setmana passada ho ha tornat a demanar al Congrés i també demanar l'utilització de roba biodegradable per amortallar els difunts en Toni Miró a través de Mémora ofereix vestit ja per difunts amb un cotó biodegradable etcètera i també una dissenyadora australiana sembla que ja ho fa també acabo dient que s'estudiaven uns taüts desmuntables que en el moment de la cremació es separeix la tapa i els laterals cremant únicament la part de baix on reposa el difunt per estaldiar cremar tota aquesta fusta inútil que no serveix de res ja veurem tot això com acaba em nego a parlar dels cementiris d'animals voldria també doncs ara ja per acabar també com aquesta deia que he començat jo aquest any doncs de fer alguna petita aportació lingüística però una cosa normalment totalment divulgativa sense cap mena de santa cata aquí parla el senyor de la barba i explica quatre coses ben fet fulano sotano mengano en català en català en català en català és en pau en pera i en berenguera en pau en pera i en berenguera o en tal i en tal altre o aquest l'altre i el de més enllà si fem una mica més seriosa abans quan he parlat dels làpides en tal mestre d'aixa en tal altre això com dius allò en berenguera sí fulano sotano mengano és en pau en pera i en berenguera molt bé són petites coses també he parlat dels afores els afores és al voltant de una població i és els afores és masculí en castellà són les afueres i això s'aplica doncs a poblacions no a edificis les afueres del campo de portes no serien los alrededores o los aledaños que llavors seria els voltants en català també acabarem una petita cosa només una infusió de mancenilla no és camamilla la mancenilla és un vi blanc va diant del Cerès que elaboren certs llocs d'Andalusia i bueno penso que per avui ja us he d'anar per ballar-me carai escolta molt ben explicat i sempre s'aprenen coses noves joan joan aprofitant les explicacions el que ens ha avui relatat d'on surten les messes a càlida és a dir com es financia com es financia a càlida doncs es financia la seva gestació fundació ha sigut gràcies a dos patrons fundadors que són els que van posar els recursos necessaris per poder posar en marxa la fundació i construir el primer centre es pot dir una és la fundació privada d'hospital de la Santa Creu i Sant Pau que és la MIA la molt il·lustre administració que està coparticipada per la Generalitat la MIA la MIA molt il·lustre administració i per l'Ajuntament de Barcelona i l'altra és la fundació Nou Sims una fundació menys coneguda i que pertany és l'impuls d'una família la família Rovira Alta que tenen una empresa que es diu Werfen i que molt coneguts en l'àmbit industrial a Catalunya etc. i que han fet una aposta estratègica en aquest projecte un cop hem rebut aquest suport i que hem seguit continuant però un suport decreixent perquè l'objectiu nostre és anar guanyant amb independència i anar generant els nostres fons propis doncs tenim persones que ens col·laboren fent quotes com a amics de càlida no són socis perquè una fundació no és soci donatius empreses que fan donacions fundacions que fan donacions administracions públiques que ens fan donacions donacions no subvencions en aquest cas i múltiples iniciatives solidàries que a poc a poc s'estan gestant penseu que fa 3 anys que vam obrir les portes i d'aquests 42 mesos d'obertura el 60 i pico per cent hem estat en pandèmia amb restriccions ha sigut complicat la fase de la part de sostenibilitat econòmica està sent un repte però amb molta esperança de sortir-nos quin personal en número formeu part de 8 persones són 8 persones ara 5 d'elles són assistencials és el que t'anava a dir de les 8 persones dintre de el que es diu la plantilla la nòmina totes estan en nòmina de càlida les 8? no aquestes sí aquestes 8 són persones en nòmina en nòmina de càlida després després hi ha una part de voluntariat molt important hi ha una part de voluntariat i una part de col·laborors externs que alguns d'ells són voluntaris nosaltres tenim un voluntariat que és més li diem de suport al centre de funcionament que tot funcioni rulli bé acollida a les persones donant una benvinguda el més amada possible que estigui tot endreçat etc no netejat això ja hi ha una empresa netejant no demanem que els voluntaris ens netegin llavors tenim uns voluntaris que en diem especialistes són persones que saben d'algun tema que és útil per a les persones que ens visiten físios diferents tipus diferents tipus llavors venen a fer alguna activitat d'alguna iniciativa al centre llavors i després tenim professionals externs persones que venen a fer doncs alguna activitat però que cobren els seus honoraris perquè bueno per ser un curs de la risa per dir-ho d'alguna manera exacte i que tenen i llavors una amalgama i després també el centre està pensat com un espai no només perquè càlida hi faci coses sinó que perquè altres el que se'n diu un clàster altres puguin venir i fer-les sempre i quan ens entenguem poden ser altres entitats per exemple hi ha una associació de Molins de Rei que es diu Prevenció PICAM associació de prevenció ara em recordo el nom exempte especialitzada en temes de perruques i mocadors per persones dones en situació oncològica doncs venen a fer el seu taller de perruques mocadors i quan algú ens demana una perruca doncs la derivem en aquesta associació perquè li ofereixen perquè tenen un banc de perruques fantàstica fantàstica jo em quedo emocionat veient que encara hi ha una part del ser humà que es dedica a ajudar els altres pensava l'altre dia fent una mica de repàs ja de moltes coses que han passat per la vida de convidats que hem tingut amb aquest programa que realment a la vida no sé quin és el percentatge però deu ser molt més elevat a la vida hi ha dues maneres d'actuar cobrir l'expedient o posar-hi sentiment tu et dones compte a la feina amb els amics o els seus amics que diuen o amb actituds cíviques per exemple una tonteria la comunitat de veïns el president la gent es dedica a cobrir l'expedient malauradament malauradament ho veus amb les relacions amb això dels amics a la feina la gent cobrir l'expedient i mira que només tenim una vida els que no creiem la recarnació i que jo sàpiga és per tota la vida i no en donen més i a part si vas al paradís perquè creus la tradició catòlica al final allà tot és fantàstic on t'has de posar-hi les ganes és aquí tot és complicat tot és bastant més complicat al posar-hi el sentiment el paradís sense puros no s'hi pot anar per això el paradís sense puros i sense confits no s'hi pot anar molt bona són coses totalment curioses que no saps per què arrelen la gent s'ho creu la relació entre la mort i la cultura és una cosa sí és curiós perquè un dels convidats que tenim que ve els primers divendres de mes el que jo t'havia explicat que és el fundador i l'editor de l'editori del 7 i de tota una sèrie de revistes i a més el president del Club Epicur que és l'únic club no sé si és l'únic però realment és el més important club de fumadors de puros que tenim i ell sempre diu és que en tot el que en tot el que la societat actualment diu perquè fa 15 anys en una altra història tenim el ser guanyat i allà es fuma en puros d'alguna manera és el que dèiem doncs Joan és que hi ha tantes coses perquè mira avui hem utilitzat tres paraules i les hem estirat poc la convivència el compartir el compromís però a mi m'enqueden moltes més per parlar amb tu l'empatia la resilència l'assertivitat que són paraules que defineixen uns conceptes molt molt entranyables molt molt del ser humà escolta que trobaràs però que el Joan el Joan et vol dir coses Joan no jo volia preguntar alguna cosa respecte a les teves primeres etapes perquè sempre m'ha interessat molt jo d'agnur com a soci em penso que des que es va fundar pago no sé per què deu servir però bueno en certa forma però quan es parla de les ONGs n'hi ha tantes que també ha sortit moltes vegades el tema que hi ha molta ONG que fa grans de vegades quan per exemple agnur prepara un camp de refugiats i es fan contraindicions externes que m'imagino que ja ho has dit tu que n'hi ha de tots tipus i menes els contractistes d'obra suposo que o la seguretat també realment aquí tot és net tot és nític aquests concursos es controven bé o ja una mica de tot i cadascú tira una mica cap a casa seva i abans ja veig bocaus també i volen participar no ho sé és aquesta la sensació que tens sempre sí a veure imaginem-nos la complexitat que és licitar l'Ora Pública a Espanya a Catalunya sense que hi hagi algú que que suqui suqui la mà posi la mà per sort cada cop s'estan millorant més els sistemes de control etc però aquí a Catalunya hem tingut evidències durant els últims 30 anys que han sigut 3% i a més que han sigut estructurals a més sí és cert és una complexitat sí que et diria que els sistemes de control que té i d'auditoria que té l'ACNUR són eficients etc però em consta que hi ha hagut casos de situacions que han sigut difícils de traçar de veure exactament però diria que són els menys o sigui en el cas de les ONGs més convencionals internacionals més tipus Oxfam o altres Save the Children etc ja fan mans i mànigues per assegurar que no passa res que de què viu una organització com aquesta com pot sobreviure Oxfam Save the Children l'ACNUR l'ACNUR ja no tant perquè és un organisme internacional i els països tenen el mandat o l'obligació d'anar-li fent contribucions després reben fons privats però les grans organitzacions no governamentals viuen de la confiança que la gent confia en que faran la seva feina si no estableixen mecanismes d'autocontrol i de gestió eficient dels recursos això tard o d'hora acabarà saltant els mitjans de comunicació i tard o d'hora impactarà en la credibilitat d'aquestes organitzacions és a dir que això no vol dir que hi hagi casos però si ja hi són els països que suposadament tenim el sistema aixecambalances o els sistemes de control de gestió i tenim intervencions generals i tenim gastem millonades en assegurar que els pressupostos es gasten de forma correcta en un país com el Xat com el no República de l'Omercàrtica del Congo qui era la persona que ho curava més a la República de l'Omercàrtica del Congo de l'ACNUR el responsable de la seguretat perquè poder portar els seus equips a qualsevol de les zones d'intervenció requeria tot unes estratègies i una garantia una garantia que no palessin el que portava que no palessin i entremig es anaven trobant amb diferents tipus de personatges i de guerrilles i de milícies que per poder arribar fins a aquell lloc on hi havia les persones que necessitaven es tenia que socar a la seguretat a la seguretat a la seguretat a la seguretat a la seguretat a la seguretat i ja ho sé que això sona malament però però si vols arribar fins allà que vols arribar allà jo he estat amb aquest senyor he estat allà a la RDC parlant amb ell i com vols que arribem allà o a mi m'han passat al xat i sentar-me amb el cap de la cooperació catalana davant de la policia que teníem que anar als camps de refugiats ens tenien que sellar el passaport per poder anar i el senyor policia va agafar els nostres tres passaports i els va posar dintre d'un calaix i fins que no va jo li vaig dir vaig amb el cap de la cooperació catalana no puc pagar no vam pagar vam estar una hora i mitja davant d'ell parlant fins que al final va dir per pesat té te'ls don vés-te'n no els va sellar i vam fotre el camp com el que parlàvem a fora amb el micrófono tancat com les negociacions amb els japonès amb la mentalitat moltes gràcies Joan queden tantes coses per parlar amb tu com vulguis els micròfons de Ràdio Esver i concretament els benvinguts sempre està a la teva disposició ens retrobem en el proper benvinguts benvolguts i ben trobats que gaudiu d'una bona setmana Ràdio Esver i benvinguts i benvinguts i benvinguts i benvinguts benvinguts i benvinguts i benvinguts i benvinguts oi benvinguts i benvinguts Oh, yeah. Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció Music Club Selecció