Blues d’arrels i viatges: Santos Puertas entre Austin i Dallas; tour per la Gran Bretanya, Barcelona no apareguda, llengua i el retorn de Bits 40.0

...el peu d'un estany del jardí que tanca la porta d'or i hagin olorat les herbes que de primer es troben entrant al jardí. Bits. Molt més que nits d'electrònica. Bits. Ara divendres, dissabtes i diumenges a 10 a 11 de la nit. Bits. Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades? Voleu conèixer quan i on van ser estrenades o a qui van estar dedicades? Si us agrada les sardanes i teniu curiositat, tot això i més, ho trobareu al programa L'Audició que s'emet tots els dilluns de 8 a 9 del vespre o en les seves repeticions. Us hi esperem! Amb tots vosaltres, veus de la parròquia. Compartim notícies, actualitat, experiències socials i espiritualitat. Ens pots escoltar dimecres a dos quarts de 8 del vespre amb repetició els dissabtes a dos quarts de 12 del matí. Veus de la parròquia. Ràdio Taspers 98.1 I see trees of green, red roses too. I see them bloom for me and you. And I think to myself, what a wonderful world. I see skies of blue, and clouds of white, the bright blessed day, the dark say good night. And I think to myself... Benvinguts, benvolguts i bentrobats. La música als Estats Units sempre ha tingut un rol molt important en la seva cultura. Degut a que USA es crea com a nació en l'any 1776, que fa menys de 250 anys, els nord-americans no tenen o tenen molt poc que mostrar històricament. És per això que s'han volgut fer un referent en algunes de les arts, per exemple, en les arts visual, en el cinema, en la fotografia, i en les arts auditives, i més concretament en la música. Han inventat i desenvolupat diferents gèneres i ritmes, els jazz, el country, el buggy, el blues, el soul, el ritme en blues, el funky, etc. Per parlar d'aquesta invenció americana, en el programa número 62 del Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats, tenim un convidat molt expert en aquest tipus de música. Diré que és un sanjustenc de naixement, i és un músic amb sentiment. Té personalitat, entrega, esforç, passió, talent i tècnica. Sempre, sempre, amb un somriure com a expressió visual. Va començar a carregar i descarregar camions als 16 anys, per poder-se pagar la primera guitarra elèctrica i l'amplificador. Avui xerrarem d'històries i anècdotes, sobre les circumstàncies en la vida real del músic i compositor de música inventada en els Estats Units. Santes Puertes, benvingut. Hola, benvingut, bentrobats. Com estàs? Fantàstic, fantàstic. Molt content d'estar aquí. Aquesta introducció, macho, és que hauré de portar-te els concerts perquè obrir així una entrevista, bueno, és flagant, eh? Et felicito. Escolta, diga alguna mentida. No, no, no, està ben trobat. Però, bueno, està molt bé. Pedro, Pere, Peter. Per què, Santos? Per què, Santos? És una gran pregunta. Però generalment per això, del Pedro, Pere, Peter. L'última ja va ser en una entrevista a França, que em va dir, ah, Pere, Pierre. Digo, no, Pierre, no, per aquí ja no passo. Eh? A sus piers, no? Senyorita, no, no podia ser. O sigui, després també, allò de Pere, el problema que tenen els americans, saps els xinesos quan venen aquí, que es posen Juan i José i Pepe, no? Per què ho deuen fer? Doncs perquè el seu nom o és impronunciable o la gent el pronunciaria malament i tal. Als Estats Units, curiosament, Austin, alguns en coneixien com a Pere, però, clar, a l'hora de fer business, a l'hora de rodar, a l'hora que s'han recorrent del teu nom, era una barrera bastant important, perquè jo havia de letrejar el meu nom com a P, E, D de Dinamarca, H d'Hotel, A d'Alemanya. Pere, perquè si no, la R suau aquesta, no la fan i no en tenien res. Després ho veien escrit en Pere, o sigui, no en tenien absolutament res. Total, que jo, amb una trobada que vam estar, bueno, vam estar treballant amb el Dani Nelo, un projecte just abans de marxar als Estats Units que es deia Saxorama, que m'ho vaig passar molt bé perquè tenia el meu company i estimat Mario Cobo a l'altra guitarra, el Santi Úrsul, que vaig veure, per cert, l'altre dia el Ludegas, que estava al baix, l'Anton Jarl a la bateria, que és l'habitual del Mambo Jambo actualment, i el Dani. I llavors, amb un d'aquests assajos i tal, dic, hòstia, Dani, és que no em funciona això d'aperatiu, costa molt, no se'n recordaran, no em sortirien bolos. I em deia, bueno, jo, si hagués tingut un fill, alguna vegada m'hagués encantat posar-li Santos. Llavors, en plan de conya, va començar a escenificar Santos Puertas, Santos Puertas, com presentar-me i tal, no sé què. I m'ho vaig quedar, vaig pensar, bueno, a mi em s'hi funciona. I quan vaig arribar allà, els primers dies, que estàs, la veritat, com un peix fora de l'aigua, perquè tot és molt diferent, no tens casa on viure, és, diguéssim, una experiència que jo recomano, perquè et treu de la zona de confort i, de sobte, tot el que coneixes ja no és igual i tornes com una mica com a començar. Jo ho veig sempre com una mica, una altra vida que he viscut, diguéssim, no?, en aquest país, inclús sent com si fos una altra persona, no? I, total, que vaig trucar als meus amics, escolta, això de Santos Puertas, hòstia, genial, tio, diu, el de Puertas se'ls costarà una mica, la U aquesta, Puertas, Puertas, però ho pillaran. Durs, Santos durs. Però ho pillaran. No, perquè, jo, veus, això tinc una teoria, que és que tu ets qui ets de cognom. Per què? Això m'ho va dir un professor de català fa molts anys i no ho vaig entendre al seu moment, però després de seguida ho vaig entendre. És a dir, ferrans n'hi ha molts. Molts. Però carreres, no tants. i, al final, el que t'identifica o el que et defineix és el cognom. Això és el que passa a la teva família. El nom també. Sí, sí, però si et dius López Pérez o García... Bueno, aquí l'has cagat. Però això ja és igual com de diguis, llavors. Ja et poden canviar el que vulguis, saps què vull dir? Però, en general, el cognom defineix més que no pas el nom, en general. I, total, que vaig anar allà, vaig preguntar als meus col·legues i l'anècdota va ser que un dels primers bolos que vaig anar a trobar en un lloc que es deia La Cabra, de Gout, que ja et pots imaginar l'antro com era. I, evidentment, vaig ser un habitual d'aquell antro. M'estimen molt allà. Vaig entrar el primer dia i dir, hola, no, allò, amb anglès, evidentment, però sóc Santos Puertas, tal i qual. I a la setmana següent dium, bueno, doncs passa la setmana següent, que mirarem aviam si et poden donar un bolu aquí, i tal, pots començar a tocar i tal. I només entrar per la porta, ei, Santos, no? Pam, me lo quedo. I és, curiosament, en tota aquella zona de Dalas i els meus col·legues d'allà, sóc conegut com a Santos i em diuen Santos. Aquí entenc molt que la gent, els meus companys, o que els costi molt dir-me Santos, diguéssim, en el dia a dia, i si algú em diu Pere, ja ho sé que no és de macritud, no? Perquè això es nota, quan algú et diu, que ja sé com et dius, saps? Que et dic Pere, saps? Però no em dóna la gana dir-te Santos. I hi ha com una línia, no? Que es dibuixa entre la gent que t'ho diu Carinyete i ho notes, que dius, ei, Pere, no? Que li surt així, que no l'acaba com dient, no, però no em dóna la gana dir-te Santos i tal, no? Bueno, doncs... Però sí, jo me'l quedo i me'l quedo encantat perquè perdon bé per qui me'l va cedir i com em va anar amb aquest nom allà. Vull dir, em va anar molt bé. Jo, com tu saps, sóc un admirador teu de fa molts anys i per mi sempre ha sigut el Santos. Independentment que amb el teu DNI que amb el teu DNI posi Pere. Clar. Pere, no, posa Pedro. Clar, clar. Això mateix, posa bé. Però per mi sempre ha sigut ets i seràs el Santos. Gràcies, Farrell. Santos, per què el blues? Bueno, bàsicament, això és com preguntar per què el fuet du o tou, no? O sigui, són coses que t'arriben. Vull dir que reconeixes, diguéssim, que té un impacte en tu. En anglès hi ha una expressió que m'agrada molt que és la ha moment. La ha moment és el moment aquell on és com per un cristià veure Jesucrist, no? O per, diguéssim, que és com... Això, és això, això és el que vull fer, i això és el que hauria d'estar fent. I jo, a l'institut aquest mateix de Sant Just d'Esvern, ja hi havia uns companys que feien anar una mica el blues i tot això, i evidentment, jo d'adolescent només escoltava Jimi Hendrix, escoltava, sobretot dintre la musea clàssica, m'agradava molt Mozart, i la conducció d'en Von Karajan, per exemple, la caballeria ligera de Von Karajan, la tenia avorrida, del que m'agradava. i a casa, bàsicament, no escoltava la ràdio, escoltia la música. I aquest, Jimi Hendrix, perquè la veïna em va donar una cinta de caset del Bowles Love, el disc aquest de Hendrix, i vaig flipar com tots els adolescents d'aquella època. I tot escoltant això, vaig descobrir, diguéssim, el que és el moll de l'os. El blues és el moll de l'os de tota la música que escoltem moderna, americana. De fet, hi ha un documental molt interessant a la PBS, a la Public Broadcasting Station, que és la televisió pública i ràdio als Estats Units, que un dels documentals que es diu Jazz, em sembla, o de Jazz, que hi ha el Winton Marsalis, un dels germans Marsalis. El bo. Tots són bons, però el Winton, el trompetista és el... Bueno, és el més conegut. Sí que ha sigut el més, diguéssim, és com els germans Bogan, no? El Jimmy Bogan i l'Steve Ray Bogan, no? L'Steve Ray tothom el coneix, el Jimmy Bogan coneix molta gent, però no es va fer tan popular. Mira, precisament fa un parell de matins o sigui, escoltava el del Feaio, Marsalis, que és el seu germà, el trombonista. Espectacular, també. És tota una... És una família, diguéssim, de músics, és sanguini. Vull dir, això va en generació. Santos... Total. Deixa'm, deixa'm, perquè t'ho he de dir en memòria del Winton Marsalis. Fa quatre anys, em sembla, que va venir al Palau. Vaig veure l'actuació increïble. Sí, sí, és al·lucinant. I portava un parell de germans, no? Sí. Retiro, o entre cometes, poso entre parèntesis el que he dit abans, que és el bo, no. És el més conegut. Sí. M'has fet la percepció i te l'he comprat. No passa res. Tornem-hi, tornem-hi, tornem-hi amb el... Doncs retomant la història, era que en aquest documental el Winton Marsalis fa una referència al rú, que és una mena de pasteta que hi ha en el gambo, que és aquesta sopa tan coneguda en el Orleans, i el gambo no deixa de ser una sopa d'arròs. Però què diferencia una sopa d'arròs normal del gambo? És aquest rú. I el rú ha de tindre una consistència especial i llavors la frase per mi que s'hauria de tothom quedar vella per entendre la música i deixar que sigui que si el jazz és la música elitista o el no sé què, el blues és la música del proletariat, que hi ha una part de raó amb això, però no del tot, perquè aquesta frase diu el jazz without the blues is like the gambo without the rule. És a dir, si a la música moderna no hi ha el blues, no hi ha l'emoció, no hi ha l'essència, no et prohibirà cap emoció, no caminarà, no sé quants adjectius o exemples hauria de donar, però jo crec que s'entén que al final, si no, la música és estèril, i ell ho transporta molt bé. Llavors, el blues jo em vaig quedar amb l'essència. Com deia Vivi King, jo me quedé en l'instituto, otros fueron a la universitat i estudiaron mucho más, jo me quedé ahí, però a mi ja em va servir perquè vaig començar a anar molt, molt, molt al moll de l'os i a aprofundir molt. Llavors, el blues, és una paraula que és molt àmplia. També podríem estar parlant només tot el programa del que vol dir el blues, perquè tu el pots encabir dintre del que és la música, l'harmonia en si, la tradició, és a dir, què significa, no?, el concepte de bluesman, no?, i vull dir que hi ha moltes òptiques d'aquesta paraula i es fa servir a vegades molt obertament, no?, ah, això és blues, bueno, sí, però jo, no sé, no m'extendré ara amb això. tot el programa és el que tu vulguis que sigui, però que dius això del blues, apreciació meva. El blues és la mare de moltes coses, jo abans t'he dit invencions americanes, el Chaus, el Country, però jo diria que el blues és el primer pas d'un gènere que no té l'anomenat perquè és una variació del blues, que és el rock and roll. Sí. Per mi, eh?, tal com entenc jo la música, que sóc un neòfit i un pipiolo, però el rock and roll no deixa de ser una variació del blues, amb un ritme... Accelerat. Accelerat, però som blues. Tocant més ràpid i més notes. Bé, tu què en saps d'això? és correcta, la meva precisió. Sí, sí, això més... Vull dir, això ha de tocar-lo més ràpid i més notes. Això és una gran lliçó que li va donar el nostre amic Jerry Portnoy, era l'harmonicista de Maddie Waters en els 70's, en la famosa Legendary Blues Band, i després va ser l'harmonicista Derek Clapton en el disc més bluesero d'Eric Clapton que va treure aquell del From the Cradle en els anys 80. I nosaltres vam tindre la sort, el disc aquest que has portat avui, dels Suitcase Brothers, que és el duet que tinc a la mon germà, que després parlarem de les meves formacions en les que estic treballant. El disc que segueix després del Getting Out of Town, aquest tercer disc, el quart va ser amb en Jerry Portnoy, va ser amb aquest harmonicista. I ell, en una masterclass, se li va preguntar què en pensava dels overblowings. Els overblowings és una tècnica que es fa servir a l'harmònica, que és, en lloc de doblegar la llengüeta aspirada, es fa bufada, que és una tècnica que, bueno, es va inventar en Howard Levy, que és un harmonicista virtuós i pianista, i que està molt bé per poder, què fer? Doncs amb una harmònica de 10 forats, diatònica, poder fer tota l'escala amb els seus sostinguts, vamolls, i tota l'escala sencera major, no? Està molt bé com a tècnica i està molt bé com a recurs, però... Simplement, simplement, ho dic perquè ens escolti, canviant la tecnica a vegada d'aspirar, bufar... Clar, o sigui, tu aconsegueixes més notes, perquè de repente estàs bufant i doblegant també la llengüeta, és a dir, les notes a l'harmònica, quan tu aspires, la llengua es posa d'una manera on la llengüeta es doblega i treus dos, inclús, notes diferents de cada forat. Doncs aquesta encara afegeixes més notes, no? Clar, com a recurs, com a tècnica està molt bé. Ara, jo no sacrificaria mai el fet de fer servir aquesta tècnica envers de canviar una harmònica i fer servir una altra tonalitat perquè és com a la música, després, si ho voleu, us ho demostrarem amb la guitarra, que els acords tenen el seu lloc i després de l'estil també tenen el seu lloc, amb la qual cosa això ho pot fer servir com a efecte, però a mi no em substitueix amb una altra harmònica que estigui un altre to. Total, que el Jerry Pornoy se'l mira amb aquest i diu, mira, jo, noi, no toco overblows, no faig servir aquesta tècnica per res, he trucat amb Manny Waters, he gravat el disc més important d'Eric Clapton i he girat amb Eric Clapton, he fet l'Albert Hall no sé quantes vegades, i et diré més, diu, el rock blues és un concepte que hauria de desaparèixer, diu, perquè és antagònic, diu, perquè el rock explica poques coses amb moltes notes i el blues explica moltes coses amb poques notes i el va deixar ties-ho allà, pobre xaval, que no sabia què dir, jo el vaig mirar i vaig pensar, hòstia, l'acabé d'arribar un banyo, este, i tenia tota la raó, és un, clar, què li has de dir? Sí, sí, un traje, un traje a mida, un traje a mida li va fer, sí senyor. Santos, tu tries com a instrument musical la guitarra i el teu germà Víctor L'Armòrica per algun motiu especial? Jo crec que, mira, a casa hi havia tradició del piano també, la meva germana toca molt bé el piano, el que passa que ha sigut més intel·ligent que tots nosaltres, s'ha dedicat i que té més futur, que no passa això d'anar per la guitarra amunt i avall. No, la meva germana estimada canta molt bé i toca molt bé el piano, però tenia una barrera molt forta amb la por escènica, amb la qual cosa no s'hi va dedicar. Però el piano sempre ha estat present a casa, jo, me n'en surto, però no... La teva mare cantava, el teu avi cantava. Sí, sí. I és d'alguna manera el que tu deies, que a casa teva en vegades escoltava la ràdio escoltava música. Correcte, i a més, és això, la formació que va tindre la meva germana era més clàssica, jo em vaig anar més cap a la música moderna, i la guitarra era potser l'instrument més barat, sincerament, i més assequible, en aquell moment, per poder-me'l comprar jo, jo no podia comprar un piano. O no podia comprar... Et va costar carregar i descarregar canons. Bueno, sí, està bé, perquè és un aprenentatge. De fet, recordo molt Can Pau Descans i l'Ismael de Can Ginestà, que em va donar una de les primeres feines aquí a Sant Jús, i vaig estar de cambrer a Can Ginestà una bona temporada a part de fer de camali amb els escenaris muntant i desmuntant per poder costejar tot, i val ser que em va donar una empenta brutal. La primera vegada vaig anar a Anglaterra va ser gràcies als dinerets que vaig poder guanyar aquí corrent de Can Breu. Vaig poder fer les meves primeres incursions a la música anglesa a Londres, i li agrairé tota la vida. O sigui, tu tries la guitarra com instrument, i el teu germà l'armònica, per què? perquè sigui complementari? L'armònica crec que deuria córrer una armònica per casa. Però és més còmoda de transportar. Encara més còmoda, tot i que en porta moltes, eh? Sí, sí, el teu germà. En molts tons, són moltes les que porta. Però sí, goita que hi havia, suposo, de fet una armònica del meu pare hi havia per allà, però d'aquestes que eren cromàtiques, vull dir que podies fer totes les notes. I després la diatònica, per ser-te sincer, no sé com va aparèixer a casa, potser hi havia alguna, o jo vaig comprar alguna en algun moment quan tenia una banda de rock amb 16 anys i tal. I goita que ell escoltava, no sé, el que li venia més o menys a mà, però va arribar amb una gravació d'un armònicista que es deia Gary Primmich, que ja no estava entre nosaltres, i es va fascinar amb aquell so, suposo, amb aquella manera de tocar, i el meu germà va ser com una mena de prodigi amb aquest instrument, és un prodigi amb aquest instrument, perquè us diré perquè hi ha dos tipus de geni, el que interpreta molt bé, molt bé interpretar què vol dir? Que no només copia les frases o la melodia d'aquest intèrpret, sinó que a més copia el so, el to, és com un bon ventríloc, un bon ventríloc pot dir les frases d'una persona per imitar-la i posar les cares d'aquella persona, però quan imita el timbre de veu, l'altre, és un crac per això, perquè tu tances els ulls i dius hòstia aquest tio, o si sembla aquella persona. El meu germà és capaç de fer això amb l'armònica, és capaç d'agafar un músic com el Rice Miller, el Sonny Boy Williamson i sonar com el Williamson, Sonny Boy Williamson. I el cas del Gary Primmings és molt espectacular perquè la primera vegada coincidia a Austin, a Texas, aquest senyor estava tocant allà i a través d'un col·lega meu ens va portar al concert i va fer que el meu germà toqués amb ell. Llavors el tio anava fotent el seu fraseig, no sé què, i el guitarrista l'anava mirant a dir, mira el nen aquest dels collons que t'ha robat tots els seus trucos i mira com sona i aquesta és la màgia. Llavors, clar, per nosaltres va ser màgic, va ser una coincidència màgica perquè després vam poder tocar junts amb aquest format que són els Suitcase Brothers que és tan meravellós. Parlarem, parlarem. Simplement com a anèdota mentre tu prepares la guitarra farem el primer break i gaudirem de Santos Puertas en directe amb una cançó dedicada al nostre poble però com a anèdota explicaré que de les coses que tinc com a record de les primeres actuacions vostres teva i del teu germà el teu germà treure el mostrari roc a l'obra com si fos un mostrari d'articles de l'elògic i allà amb les diferents harmòniques i ara agafo aquest però sobtava veure'm un escenari un músic que es treu el mostrari per triar l'armònica dient per aquell moment no estàvem acostumats aquí a veure això no no no per això t'estic parlant de fa 20 anys al darrere no veure tu tot sèrio com ets i el teu germà treure el mostrari jo sé que bé fem una mica la parella el sèrio no no no però que a l'escenari intentem jugar molt amb aquesta cosa de fer com dos personatges molt diferents perquè sobretot quan estàs tocant en formació de duet ha d'haver-hi alguna cosa més que la musea és igual com bé que sigui després en parlarem perquè hi ha una de les moltes facetes teves que a mi m'agraden molt i és com precedeixes cada cançó que interpretes que fas l'explicació Santos la guitarra anem al liu anem a escoltar la cançó dedicada al nostre poble molt bé m'acomodo aquí són tots tot teu gràcies I El meu carrer, el poble dorm i és desert, començo el meu, has de venir sota una lluna de gel. La dama de la nit escampa el seu perfum, em fa sentir feliç, em fa seguir el seu rumb. Un fiu musical m'acompanya fent camí, el blues d'una guitarra il·lumina el meu destí. Sant just d'esvern, et porto al meu cor, en cel en clavés potser el millor carrer del món. Sant just d'esvern, sempre et porto al meu cor, el barri antic em porta tants record. Sant just d'esvern, sempre et porto al meu cor, en cel en clavés potser el millor carrer del món. Gràcies, avui. Sant just d'esvern, sempre et porto al meu corret. Sant just d'esvern, sempre et porto al meu corret. A Can Ginestat s'amaguen mil secrets, sempre hi és present en el meu nocturno passeig. Sonen les campanes a la plaça Verdaguer, sonen les campanes i anuncien quarts de tres. Segueixo el meu camí cap a l'escola Canigó, on un dia els meus alumnes seran llums en la foscor. Sant just d'isberna porto el meu cor, en cel clavés potser el millor carrer del món. Sant just d'isberna sempre et porto el meu cor, el barri antic em porta tants records. Sant just... Sant just... Sant just... S'en just, s'en just les veu. S'en just, s'en just les veu. Un luxe, un luxe. Compartir amb tu en directe la cançó del nostre poble, un luxe. Moltes gràcies. Aviam, reprenem. L'any 2000, tu amb 26 anys, vas creuar l'oceà l'antic per primera vegada i te'n vas anar a Austin, Texas. Sí. Per què Austin? Austin va ser perquè jo, d'entre altres activitats que feia per seguir amb la música, per això us explicaré el millor codit que existeix sobre la música i l'entendreu ben ràpid. Fantàstic i en directe pels micròfons de Ràdio d'Esberra. Perquè tots tenim una edat i ara ja tenim una saviesa que no teníem abans. I aquest acudit diu que és un músic que guanya la loteria europea, no? I guanya una millonada, una millonada que el tio està donant-se'ls alegria i tot. Clar, ve la televisió, l'entrevista, no? I vostè ara, cony, aquesta fortuna que ha fet, no? Així de repent, no? Diu, què farà amb la seva vida? Diu, jo. Diu, res, seguir tocant, fiques que s'acabin els diners. D'alguna manera, sí. Em deixa sense veu, però d'alguna manera és una mica el reflex. Aviam, això, els bons músics, malauradament, no esteu pagats a l'alçada. En canvi, hi ha una sèrie de músics, pel que sigui, i ho dic públicament. Per exemple, el Julio Iglesias. Ja se fina com un condemnat. Sí, home, perquè ja se fina com un... Però ha estat tan ben portat que ha venut, ha guanyat, ha donat la imatge que poder, en aquell moment, en el lloc, i jo, doncs és el que tocava. I així, com hi ha altres, que són grans músics, i també estan a dalt, eh? Pocs, però poso un clas flagrant. Hi ha diversos, eh? Però ara se m'ha corregut aquest, no? Sí, la qüestió és que al músic el que li costa molt és separar el que és la indústria de el que és la música en si. O sigui, nosaltres... Aquesta cançó, per exemple, a mi, m'emociona molt, i la vaig fer... La vaig vomitar, aquesta cançó. Si no, va ser res difícil fer-la. O sigui, la lletra va sortir del tirón, vaig polir-la molt poc, perquè era una cosa molt emocional i que jo estava llavors vivint a fora i tenia aquesta mena de, diguéssim, enyorança, digue-li com vulguis, del que era el poble, no? I, de fet, és el que explica la història. És la meva adolescència, no? Des que surto de casa i vaig voltant, no sé què, intento explicar una mica el que és un passeig per Sant Just des de fa, bueno, uns anys enrere, no? Que era un poble molt menys tranquil, ja ho sabeu, no? Sortia un diumenge per aquí, era el poble fantasma. I encara, i encara. Encara, encara, però això ho parlava amb un policia municipal que em deia, ostres, nenes, que un dilluns aquí ara és com un dissabte abans o alguna cosa així. O sigui, que hi ha una activitat frenètica, no? Vull dir, que sí que ha canviat una mica, no? I llavors per mirar aquesta representació quasi d'enyorança del poble. I això que expliques és entendre molt bé que la indústria funciona d'una altra manera i el que trobo a faltar una mica només és el dia a dia, la música al dia a dia. O sigui, el músic com un pagès, no? Tornem-hi. Per què, Austin? Austin, perdona, sí que m'he desviat del tema. Ah, però per això entens a mi. Doncs estava a l'escola americana donant classes, estava al tercer de la carrera més o menys i em van enganxar per fer substitucions allà i tal i a mi m'encantava la docència. Bé, m'encanta la docència, és una de les meves vessants, diguéssim. I ja s'exercita, també. Sí, sí, sí. I exercites. I sempre que puc intento exercir. Però aquest va ser un dels primers contactes amb una escola estrangera. Total, que vaig conèixer un noi que es deia Donald Marcus, que era el profe de ciències, i tenia... Del col·legi americà. Del col·legi americà, sí. De l'ASB, sí. De l'American School. I ell tenia un company que vivia a Austin, un col·lega seu, el David, i el David L. Haskell. I el David L. Haskell li va dir, bueno, doncs si vol passar-se per aquí i jo estic compartint el pis amb un col·lega, doncs que es passi si vol vindre. I la meva pregunta primerenca va ser, bueno, si jo faig blues, no? Jo em situava, jo soc un xinès que vol tocar flamenco, on vaig? Coño, vete a Cádiz, no? Vete a ahí, allà toca flamenc a Cádiz. I jo li deia, on vaig? Vaig a Nova York, vaig a Chicago, vaig a... és que no ho sé, diu. I llavors va dir, home, diu, Austin és la capital de la música dels Estats Units, i tinc un col·lega allà, i a més tinc... El seu company de pis toca, és músic. Tu des d'on saps molt més que jo. És la capital de la música? Per Bruce? No. Home, per sentir-ho pels jats de Tirene i Orleans, i ara últimament a Chicago. Sí, però el que passa és que Austin té una peculiaritat, i és que... i molt més després del Katrina, després que va haver-hi la desgràcia a Nova Orleans, la majoria de músics de Nova Orleans van emigrar cap a Austin, perquè Austin tenia aquesta característica dintre de Texas. Era una ciutat on els nois podien anar amb barba, amb el cabell llarg, o sigui, no era tan, diguéssim, conservadora, com... Bé, no era gens conservadora. I en el 60 allò era increïble, o sigui... Llavors allà trobes, des del jazz més bèstia, fins al blues més bèstia, fins al funky més... o sigui, hi ha tot. Seria com un Nova York del món... Ah, no, el 2022, home, tu fa 22 anys... No, no, no, però allà jo crec que inclús més abans que ara, et diré. O sigui, a mi el que em fa una mica de recança, de penita, quan torno, és veure també com s'ha desvirtuat. I la quantitat de músics que hi havia allà, diguéssim, clàssics, de tota la vida, com pot ser Dale Watson, o com pot ser Red Volker, que són noms desconeguts, però si us digués Mel Haggard, potser dintre del món del country, el Red Volker va acabar la seva carrera ser un guitarrista, la mà dreta de Mel Haggard. Ai, s'ha menat el nom ara, que acabo de dir, el Dale Watson, també, era un guitarrista que aquí pagarien 25, trenta euros l'entrada per veure el tio que imitava el Johnny Cash, i ho imita increïble, no?, i d'una personalitat. I ara s'ha anat a viure també a prop de Nashville, ja no està vivint Austin. I Austin, podies veure, Ferran, el millor de cada casa. Però si jo veure per un bolo de propines, que no pagaves ni entrada, posaves els diners en un pot que ja es fa molt, el tipjar, no?, el violinista que va tocar la investidura de l'Obama, i aquell tio estava allà tocant Gypsy Swing i no sé què, no?, el Hockanen, que és un boig, que després agafa la guitarra i és al·lucinant. És al·lucinant. Em fas fàcil la següent pregunta, i llavors, Santos, per què te'n vas a viure a Dallas, a 300 quilòmetres, quan a Austin no ho tenies tot? Ja, ben preguntat. Nosaltres anàvem buscant una mica també una escena, perquè, curiosament, tota la gent que va anar a petar a Austin sortia de Dallas. Molts dels músics que pensem que són d'Austin són de Dallas. Era l'invers del canvi que tu vas fer. Sí, senyor. O sigui, jo vaig anar a petar allà al principi i després vaig veure que Jimmy Bogan era de Dallas. Els germans Moller venien de Dallas. Sean Pittman venia de Dallas. O sigui, Dallas era la ciutat de Texas on el blues de Texas estava més representat. Des de Teevon Walker, que era un dels, diguéssim, abanderadors del blues, que era de Dallas, i llavors allà hi havia un carrer que era Elm Street. I a Elm Street passava tot. I allà a Elm Street tenies guitarristes inclús com el Blind Lemon Jefferson, que era un referent als anys 20-30 a la guitarra a Texas. Era com un inventor, diguéssim. I total, el que vaig trobar, clar, la societat de blues de Dallas és molt potent, els llocs on vaig poder tocar eren, molts eren llocs emblemàtics, que havien passat, i després també hi havia una ràdio, doncs explicaré aquesta anècdota que no... És que no m'he preparat res perquè és tan fàcil quan estàs així en companyia aquestes a gust i tal, et van sortint les coses. Hi ha la K-N-O-N, K-N-O-N, és una ràdio on jo quan vaig anar jovenet per primera vegada vaig tindre la sort de poder tocar amb una... Continuar sent jove, eh? Sí, sí. No, no tinc cap fer-te la pilota. Desparit sempre, desparit sempre. No, no, i comparat amb els que tens aquí al davant. Bueno, i la cosa vaig tindre la gran sort de poder treballar amb la... Ja t'ho diré, ja em sortirà el nom d'aquesta cantant, hòstia, la Bell White, Miss La Bell White. Miss La Bell White era coetània de la Tina Turner i anava buscant guitarrista i jo vaig tindre la sort que em van dir escolta, vés de l'audició, no sé què i tal. Total, que aquesta escola a mi m'ha servit moltíssim i l'anècdota és que jo recordo fent una gira amb ella on vaig passar per dales i recordava l'enganxina aquesta de la KNN, però no me'n recordava que era dales, havíem fet una gira per Houston, Sant Àngel o no sé què i tal, i llavors quan vaig anar a viure vaig veure la KNN i va ser un flash de dir, cony, si jo he tocat aquí i aquest és el Herman Hall i no sé què i tal. I llavors va ser com que tenia sentit, no? De dir, hòstia, he tornat però realment a un origen, no? Que m'havia saltat al millor, no? i total que, bueno, va ser una mica això, no? Va ser una troballa de... I tota la comunitat em va acollir d'aquesta manera que és el que volia explicar. A la KNN fan una samarreta, diguéssim, cada any, no? On surt l'estat de Texas dibuixat i tots els noms dels bluesmans que hi ha gent que toca blues i tal. i la de l'any em sembla que ser què, 2015-2016 posava Santos Puertas allà i encara la guardo. I va ser com quan el el senyor aquest, no? Que anava allà amb els maies i tots i tal i estava l'explorador i li van dir el dia que li van dir bueno, quan et moris no et preocupis que et fotrem, et cremarem, et fotrem dintre la sopa i et menjarem, no? I va dir, cony, aquell dia vaig entendre que m'havia integrat plenament amb la seva cultura, no? Que m'havia integrat. Doncs va, em va fer molta il·lusió a la ràdio local. Sí, sí, però Santos Puertas però ja em tenen en compte i hi ha molt de carinyo, hi ha molta estima. Aviam, tornem, tornem al el 2000 tota la història aquesta que aquest any, aquest mateix any, el 2000, tu juntament amb el teu germà, amb el Víctor, vas fundar el duo de blues i música nord-americana de Sweetcase Brothers. Sweetcase. Sweetcase era... Explica, clar. Jo entendria The Durs Brothers. The Durs Brothers, clar. The Durs Brothers ho entendria. Es va plantejar... The Puertas Brothers. Clar, clar. Es va plantejar el de Durs però van pensar, es pensaran que som una banda versions dels Durs i vindrà tota la gent equivocada al concert. I total que va ser un concert de la Boat. Nosaltres a l'època, us en recordeu, de la Boat que funcionava allà a la plaça Francesc Macià. Era, home, era a l'antic que, com es deia, Baralaika. Sí. Que després va ser... Ostres, ara no em surt el nom. És dels germans Maci Mas. Sí, sí. Allà... Són de la família Mas. Allà, els meus 50 anys els vaig celebrar allà. Ja veus. Doncs a veure. Perquè tu veus. Doncs allà, clar, hi havia els 90 i hi havia, bueno, cua al carrer per entrar a veure música i la... La cova del drac que ara em surtia el nom. Ah, la cova del drac. Sí, però això ja està. La cova del drac està... No, no, era allà. Es deia allà. La cova del drac era el trosset i després la mantresa de fer esmanes. Ah. Era el Baralaika. Després el Baralaika es va convertir en la cova del drac. De la cova del drac als marximes a la Boat. Ah, vale. Sí, després no sé com es va dir però ja no. Ja vaig prendre pista però en aquell moment que es deia la Boat... Ara està tancada. Sí. En aquell moment un bullici una activitat allà increïble. Cues a fora al carrer i allà van començar. Llavors vam veure un duet que era d'harmonica i guitarra i portaven una maleta que feia l'efecte del bombo. Així. Sentiu que ara estic picant amb el peu. Llavors això ho fas molt quan estàs amb la guitarra sol també t'acompanyes de picar amb el peu a terra. I vam pensar Ostres, que guai, tio. I llavors vam pensar The Travel Brothers The Suitcase The Traveling Suitcase no sé què I vam dir Suitcase Brothers. I vam anar amb el meu germà amb la meva vespa a comprar una maleta d'aquestes de segona mà trilladíssima amb un neumana d'aquests per allà a la zona franca i em veus a nosaltres amb la maleta que vam portar allà és que clar érem uns motivats que ara I ho continuen a ser Sí, sí, sí. Els joves d'ara avui en dia quan es diuen motivats és negatiu diuen Tu eres un motivado com l'obleven Pollón saps? I dius Però bé un moment ser motivat no està bé ara ja no està de moda el que passa Total que traieu un dels discurs el que tinc que el tinc aquí al davant a l'Ototown i és curiosa la foto teva i el teu germà sou autèntics Pasquant amb un això té pinta de ser un riu o un llac Sí, això és gràcies Això et desvalaré et desvalaré on està fet això Sí, sí Això està fet a Catalunya Això és a Catalunya Sí Això és a ara t'ho diré Espera ara me'n recordaré Això és una portada que va fer en Teddy KGB que és el seu nom artístic diguéssim el Teddy que és un tipus molt peculiar però que estimem molt perquè sempre ens trenca els esquemes nosaltres anàvem amb una portada més o menys imaginada i ho ha fet cada vegada i a més també ha sigut el creador de la portada del meu primer disc en solitari del Triple Santos el Teddy KGB i això és Ah, ostres ara no em surt m'acabar Ja et sortirà Sí, ja t'ho diré Ja t'ho diré Ja t'ho diré Ja t'ho diré Però Ah, quina ràbia Però és per Sí, és per a Catalunya i ho va trobar Ho va trobar Bueno, total que ara estàvem en aquesta època amb el disc abans que te'ls adessis a Dales a 300 quilòmetres curiosament però tu estaves explicant que Austin que era d'alguna manera la referència però que hi havia molts músics que eren de Dales que havien anat a Austin tu fas el que havíem parlat la trajectòria al revés t'hi vas poder guanyar millor la vida a Dales que a Austin? Sí, perquè hi havia aquest teixit diguéssim de concerts No, perquè és lògic canvies és perquè sigui per ensenyança sigui per concerts sigui per no sé la teva constant vital de millorar En general en aquest moment nosaltres també vam tindre sort que l'economia en aquell país estava a tope o sigui ara més o menys està fotut a tot arreu però sense entrar en el tema però en aquell moment estava molt bé i hi ha una cosa perquè jo crec en el músic diguéssim de de de de de de de de de de de de de de de de de de no no amb l'estrella que tothom em vaig a veure no sé qui tal o sigui m'agrada més el músic proper com a feina com a com una professió com pot ser un car un un fuster o com pot ser un no un venedor de fruita és que al final no deixa de ser una professió el que passa que malauradament aquí encara no es contempla com a professió això ja si vols ja en podem parlar també no encara no està realment contemplat com a professió i la manera més òbvia de veure-ho és a l'hora de facturar a l'hora de treballar a l'hora de tens molts problemes i moltes barreres i moltes dificultats que no hi haurien de ser si fos considerat com una feina més on estaria tot regulat i s'ha fet diversos intents de fer això i tal i no no hi ha manera allà en canvi ostres era un gust tio perquè jo omplia el meu formulari jo anava amb la meva llibreteta del cotxe i apuntava les milles que havia fet fins al concert el que havia guanyat en aquell concert apuntava inclús les propines que havia fet al concert que els col·legues em deien però tio si això és caix què has de dir que és que no ho entens és que jo ja haig de fer mil meraveverismes que no trampes o sigui coses al·legals no il·legals perquè ni a la presó o em traurien la pasta al banc però t'has de muntar d'aquesta picaresca i tal que t'obliguen per poder-te buscar la vida cosa que està tot regulat allò és brutal sincerament o sigui no vaig patir gens tot estava claríssim enfilat no no hi havia cap història rara tràstic a I see skies of blue, clouds of white, bright blessed day, dark sacred night. And I think to myself, what a wonderful world. The colors of the rainbow, so pretty in the sky, are also on the faces of people going by. I see friends shaking hands, saying, how do you do? They are really saying, I love you. I hear babies crying, I'll watch them grow, they'll learn much more than I'll ever know. And I think to myself, what a wonderful world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. The world. Yes, I think to myself, what a wonderful world. Sawyer Christopher Fredericks és un cantautor de blues nord-americà que va guanyar la vuitena temporada de The Boys en l'any 2015. És qui ens ha interpretat la nostra sintonia amb la seva versió. Resulta que el Sawyer Christopher Fredericks va ser el guanyador més jove de la història de la competició, amb 16 anys. El seu rècord seria superat més tard per Brian Cartelli, que el va guanyar l'any passat, la temporada 14, amb 15 anys. Ja veieu que bé que canta la gent jove, no? Fredericks, que va néixer el 31 de març de 1999 a Newtown, a Connecticut. Als vuit anys la seva família es va mudar a una granja de 88 acres, prop de Fultonville, a l'estat de Nova York. I va ser educat usant el mètode un xòling. O sigui, aquest no ha anat mai amb una classe en pupitre, no? Es va educar a casa seu. Doncs als 11 anys aquest individu, el Fredericks, va començar a actuar a nivell regional amb mercats d'agricultors, esdeveniments comunitaris i clus folclòrics, no? Total, que els concursants guanyadors de De Bois, jo que parlava amb el clafó no tancat, guanyen 100.000 euros, eh? I un contracte d'enregistrament amb Republic Records. Doncs bé... Que es deu quedar 90.000 dels 100.000. També ho hem de dir. Bé, doncs segons Republic Records, Fredericks va assolir molts rècords de vendes amb 10 senzills que van arribar al top 10 de l'ITUNS, no? Va vendre un total de gairebé un milió de senzills digitals al llarg del programa de De Bois, en la cadena televisiva de... que és un programa de la cadena televisiva de l'NBC. Bé, doncs aquest ha sigut l'interpret que ha versionat la nostra sintonia. Però per sintonies, i explicaré una primícia, que espero que es porti a terme, i segur, perquè el Santos és una persona sèria i complidora... Ja m'està enredant, ja m'està enredant. Ja ho he de dir. M'has promès que vindries un dia en directe a fer la versió teva de la nostra sintonia. Sí, l'estava escoltant abans i pensava... A més, és un exercici que m'agrada molt que facis, perquè ho trobo molt interessant, perquè a través d'una mateixa cançó, veure intérprets diferents, veus les capacitats sonores i els estils que hi ha en aquella mateixa harmonia i en aquesta mateixa cançó. I en el blues això és el que és interessant. Això, doncs mira, no, no... Però mira, és una de les pàtiques que he fet des de, no sé si al primer o al segon, o al dècim programa, que en cada emissió del nostre programa procuro, no procuro, ho faig, portar un intèrpret que versioni la nostra sintonia. Per sort, és una cançó universalment reconeguda i agraïda, perquè aquí avui he sentit una versió, no sé, blues, folk, diòleg on vulguis, diferent de Louis Sandström, o diferent de, recordo la setmana passada, que vaig posar a la Mary Lou fa 15 dies, a la Mary Lou Strip. A Mary Lou Strip, cantant... Cantar a la Wanda Fútbol. Que canta molt bé, la Mary Lou Strip. Sí, sí, sí, en cantants que són molt bons músics. Ai, vull dir, actors i actrius que són molt bons músics. Bueno, explica'ns coses. Què fas a Dallas? A Dallas? Què faig? Austin va ser la teva entrada, però jo diria que a Dallas et consolides, no? A Dallas sí, va ser molt maco perquè... O sigui, va ser com el que diuen en anglès el full circle, no? És com tancar... Un cercle. Sí, perquè, o sigui, tenia com... De sobte, tot té sentit, no? Jo, clar, si vosaltres ho imagineu, jo amb 16, 15 anyets a l'institut començant a tocar la guitarra blues amb VHSs, el posant en el vídeo i agafant del programa de blues del Miquel Abella, que li envio una abraçada des d'aquí, el Nascuts amb el blues, no? I, bueno, després, més endavant, ja vaig fer el programa amb l'Armand Garcia, no? També, el Just Blues. Però el Miquel va ser l'instigador de tot això, no? I si mireu això i penseu, no? Els discos que jo escoltava i tal. I després, arribar a poder tocar amb la gent que hi havia en aquests discos, no? I fer concerts amb els artistes dels discos que jo escoltava en 16 anys, és que això ja... Jo ja em sento que ja està. O sigui, no sé què més vull. Saps què vull dir? Home, poder-te guanyar la vida dignament. Sí, però saps què passa? Que m'he quitit el bailau. Vull dir, al final, ara mateix, és com un moment d'aquests vitals que els diners són tan irrellevants. T'ho dic en sèrio, eh? Amb la mal cor, eh? O sigui, no m'interessen en absolut. O sigui, evidentment, mentre puguis anar apagant i no tallis la llum i aquesta escola i tal. Però, en veritat, és que no m'emportaré res d'això. De totes les guitarres que tinc, no m'emportaré ni una el dia que em mori. De tots els amplificadors. M'emportaré aquesta conversa d'avui, les vivències que vaig tindre d'ales... I això, realment, el dia que descobreixes això o en el moment que estàs preparat per acceptar això, és alliberador totalment. Llavors, ara, crec que gaudeixo, o en aquest moment de la meva carrera, gaudeixo la música i els concerts i tot plegat com ho feia en 20 anys, quan estava començant. Que perdem una mica en la carrera de l'èxit i en la cursa aquesta de ser algú, no? Sigui el que sigui això. I perds una mica la perspectiva de dir escolta, què passa, no? Què passa aquí? Cap a on va això? D'on ha sortit això, no? O sigui, no perdre la il·lusió. I recuperar la il·lusió de fer les coses és el millor. I és això, el compartir amb aquests artistes em va donar com un sentit a tot el que havia fet, també, no? Perquè parlant d'artistes i parlant del sentit, una de les coses que a mi jo he deixat anar abans, no ho sé, més m'emocionen de tu, és que precedeixes cada cançó que interpretes amb introduccions càlides i parlades històries i anècdotes sobre les circumstàncies, a més de la teva vida real. És molt ben rebuda, aquesta proposta. Almenys per mi, no? Jo suposo que per la resta. Penso que és un petit fet diferencial amb la teva actuació quan fas de cara al públic, no? Gràcies. No, no, però et dic, perquè si no, una cosa dolenta no te la diria, però les bones s'han de dir, no? Sí. I quan fas l'explicació de cada cançó, la tens preparada? T'inspires en aquell moment? No. Senta tu, m'imagino que poques coses deus tenir preparades. Sí, no tinc absolutament res guionitzat. No guionitzo absolutament res. I llavors això també té molt de sentit, perquè, o sigui, hi ha un efecte molt interessant entre el públic i l'artista, que és la reciprocitat. És a dir, hi ha concerts que tu acabes esgotadíssim, perquè el que estàs fent és intentar que la gent s'ho passi bé, no trobes una resposta del públic de caloret, de què estan rebent alguna cosa, i tu encara t'esforces més, no?, perquè arribi, i són d'aquests concerts que acabes esgotat. I acabes patat. I, en canvi, hi ha concerts, nosaltres ens va passar, a Saragossa tenim una bona cantera, no sé per què, vam trobar allà un bon públic, fidel, diguéssim, que després de set anys d'anar a aquest mateix local, al Corazón Verde, que és un oasis meravellós de música, de folk i de brú. Plus, de sobte, un dia hi havia cua al carrer per veure els últims llibres, no?, i, gaire, jo pujo, veig la sala patadíssima, o sigui, en un lloc on hi havia 75 persones i hi havia 110, que ara seria impensable, i, bueno, me'n vaig al camerino i dic, hòstia, Víctor, això està a rebentar, nen, i què faig, no?, i, clar, tu deies allò d'improvisar, no?, o allò de preparar, jo no tenia res preparat, llavors ens canviem, pugem a dalt, passo entre la gent, així com puc, fins a l'escenari, no sé què, sec amb la guitarra i el primer que dic és, bueno, benvinguts i tal, dic, suposo que ja sabeu que nosaltres no fem versions dels blues de Springsteen ni cantem temes de rock clàssic, que som un grup de pitmon blues i de country blues i tothom va patar a riure, no?, com dir, mira aquest, el conyón aquest, com si no sabéssim el que veníem a veure, i em vaig mirar al meu germà i vaig dir, ens portem cada, cada un pet aquí ara mateix i la gent estarà encantada igual, tio, dic, això serà, i clar, va ser un concert brutal, memorable, on l'energia fluïa per tot arreu, de fet, la ciència ho està estudiant això, perquè durant molts anys s'havia pensat que el músic era el que projectava aquesta energia que arribava a la gent, no?, però ara s'està descobrint que l'energia hi és per algun lloc i el músic fa de canal i fa de canalitzador d'aquella energia perquè arribi, i això, si em permets lligar-ho molt ràpidament amb la importància de la cultura, perquè quan es parla de cultura, es parla una mica de cultura institucional i aquesta a mi no m'interessa en absolut, o sigui, no estem parlant de la cultura d'anar un dia al liceu o un dia a un concert multitudinari, no, no, no, estem parlant de la comunió que es crea en un event cultural on hi ha persones de teixit completament social, teixit social completament diferent i que de repent en aquell moment, en aquell espai, són com una família, o sigui, quan tu estàs en un concert que has gaudit la persona que tens al costat que no la coneixes de res, que potser no té res amb la teva vessant política, ni amb els teus ideals, ni amb la teva, diguéssim, vida diària, de repent, tens un boli perquè enfirmi el discur? Sí, té, no? i l'hi deixes i és com hi ha aquesta mena com de comunió que això és la potència que té la cultura, aquesta humanitat que és la que fa falta avui en dia, o sigui, el fora, l'individualisme, el fer comunitat, el fer societat, el fer realment aquest, diguéssim, ja dius això, una de les lemes o filosofia que tenim en aquest programa, fent comparatives, però en tots els àmbits, si hi ha la feina amb els amics, hi ha una part, la majoria, que és per cobrir l'expedient, i una petita part que és el que posa el sentiment, però en tot, eh, a la feina, si treballes en una empresa, un 90% van acudir amb els amics, això que diem, no es diuen amics, però van a cobrir l'expedient, no hi posa el sentiment, i es veuen en petites coses, el que tu deies, aquesta energia, quan et trobes en un escenari, o millor dit, en un públic, ostres, que t'envia, que tu fas de canalitzador, però que veus que aquesta energia, això té que ser, és brutal, és brutal, a mi, una de les anècdotes que explico a vegades és una parella que està divorciada fa molts anys, i de tant en quant ve el concert dels Sudkiss Brothers amb el meu germà i ens demana una cançó en concret de quan estaven junts i gaudien com a parella, encara queden, són de bon rotllo, però ja no estan junts, i de tant en quant venen i ens demanen aquesta cançó, perquè era la que els va, diguéssim, com fer... Brutal. És molt guai, provocar aquestes coses amb les persones és meravellós, perquè és una esperança a això, a la comunió, tio, que no... Jo diria, diria... No estamos tan mal. Això, no estamos tan mal. això, mira, tu sembla que hi hagi dit, perquè és el que t'anava a dir, no estamos tan mal quan, bàsicament, a través de la cultura i l'art, això passa. Sí, totalment. és que és el més humà, és el que ens separa realment dels animals. És que el tret que ens separa dels animals és la vessant artística, és la capacitat de crear. Les màquines no ho poden fer encara, els hi ha d'una data perquè ho puguin fer, i els animals s'han trobat alguns trets que de repent poden ser una mica més artístics i tal, però l'home, en essència, és artístic, és emocional i pot transmetre aquestes emocions. I això és el que no hem d'oblidar, i això és el que ha sigut tan difícil no oblidar aquests dos anys. I per això s'ha de lluitar encara més. I quan diem la cultura no estem parlant d'anar allà a passejar per els recintes, de no sé què, no, estem parlant d'anar a un local on hi ha un grupet que està tocant, un altre que està ballant, l'altre que està fent una exposició de fotografia, l'altre, intentar que això vagi escampant, que sigui una taca d'oli que vagi arribant a tothom. És brutal escoltar-te. Ara que dius això, sí, ara que dius això, quins són els teus referents musicals. Espera't, comencem pels d'aquí. Sí, si ho tinc claríssim. Al Madeu, al Madeu Casas, al Dani Nelo, explica'ns coses. Sí, mira, els teus referents. Sobretot, Al Madeu, que maradament fa un any més o dos anys que ens va morir, no? Sí, ens va deixar fa dos anys i, bueno, es va sobtar a tothom. No, estava fotut, eh? Sí, però no ho sabíem, eh? I, bueno, jo no tenia ni idea, eh? I molts, de fet, l'últim concert que vaig poder fer amb ell va ser al celler de Can Ginestar, que jo vaig demanar explícitament que fos al celler, per cert, que, a més, va vindre el Carlitos, com sempre. I jo hi era. Eh? Que el tenim allà al control tècnic. I jo hi era. I tu hi eres també. I era part del poble que em va fer molta il·lusió que hi fos i el van portar amb ell. A mi encara me'n recordo, tu estaves al mig i no estaves a tothom una cena, tu estaves al mig i estaven tots rodejant-te. Exacte, perquè aquesta era una proposta que jo havia fet, aquí, que vaig poder fer unes tres edicions, més o menys, des que vaig arribar als Estats Units, que l'idea de l'ocell blau basada en un format que existeix a Nashville, d'un local que es diu The Bluebird Café, que és el Bluebird, no?, l'ocell blau. Sí, sí, sí. Que... on van començar moltíssims cantautors molt importants, des de la Sherry Crown, passant per l'Steve Earl, passant per molts artistes. i és la gràcia que té aquest format és això que vau viure, que és a peu de pista, sense escenari, amb cercle i la gent rodejant-te i fa aquesta mena de caliu, de cosa de... diguéssim, com si estiguessis al living room, no?, de casa teva, com si estiguessis allà al menjador i estiguessin passant aquestes coses i això és la música que em refereixo, és com la màgia de prop, és com, de sobte, vas a veure un mag d'aquests amb un escenari supergran i és tot molt fantàstic, però, cony, veure un tio amb unes cartes davant teu i que t'està fotent els trucs i tal, és un altre nivell, no? I vaig insistir perquè el celler, el celler per mi és un espai molt important de la meva adolescència quan en Miquel Abella portava tots aquests artistes americans que el tio s'ho feia però molt bé, agafava el telèfon, s'enterava de per on passaven per no haver de pagar avions transatlàntics i portava unes figures increïbles i jo recordo el celler de veure concerts memorables, el meu germà, crec que si no dels primers concerts, el primer que va fer que hi havia la Montse, la Big Mama, hi havia l'Artur Regada, hi havia, em sembla, l'Aldo Monari, la Bateria i inclús estava l'August Terrat, penso que estava al piano i va sortir el Víctor i van flipar, que van dir aquest nen de 16 anys però què fot amb la harmònica, no? O sigui, és un espai molt emblemàtic per mi, no? En resum i vaig demanar explícitament, sisplau, podem fer aquí, no sé, no sé, l'exposició, no passa res, serà molt guai, no sé quantes i tal, i agraeixo molt, la veritat, llenço d'aquí un agraïment perquè es pogués fer en aquest espai. Perquè vegis, així el segueixo, però torna a mi, a l'Amadeu, a l'Amadeu Casas. L'Amadeu, llavors, va ser un dels convidats d'aquest cercle, vaig tindre la sort també amb un altre, que ell no va poder ser-hi, però va estar a la seva filla, a l'Aerchart, Casas, i, evidentment, Big Mama, Amadeu Casas, Artur Regada, Aldo Monari, Augusta Rats, Pep Pascual, no en vull de ser ningú, Daniel Elo, i després, Santi Úrsul, Cheche Genotti, Casper Santxals, tots aquests eren els que, amb 16 o 17 anys, anaves a veure el Harlem Jazz Club, aquí al celler de Can Ginestar, a les nits de música, les fes les nits de música eren un èxit, i tant, a nivell, diguéssim, nacional, o sigui, venia gent d'Olot, venia gent de, totes les contrades de Catalunya a veure els concerts d'aquí, per tant. Quina pena que facin. Bueno, s'ha de tornar, i amb això també, avui venia pensant en el cotxe, no?, dius, hòstia, què li vull comentar al Ferran, que no se m'oblidi, i és que hem d'aixecar el cul del sofà, tio, hem de tornar a ser generadors, perquè estem una mica, sempre com esperant que el papà Estado o les institucions ens proveeixin i facin les coses per nosaltres, i això no funciona així, que ens posen barreres, això sí que em molesta, però, cony, nosaltres mateixos ara, per exemple, amb el meu company, en Joan Urpinei, que tindran aquí, suposo, en breu, va guanyar el Premi de Poesia que es dona a Vall Corquina, que malauradament no recordo exactament el nom, sé que fa referència a un mossèn, amb mossèn, que és un dels els Premis de Poesia més importants. Sí, home, el Pep que sap de tot això, a Vall Corquina eren famosos els sermons, no?, del rector, no?, els sermons del rector de Vall Corquina eren famosos, bé, no ens fotem amb un jardí, que no el tinc documentat, eren els de Vall Corquina, el Vall Corquina, veus, és el que començava per avall, veus, l'única neurona, sort, acabava amb fogona, no t'he regalat, ah, vale, poc, bé, bueno, Premi mossèn, Premi mossèn Narcís Seguer, Seguer, veus, està, sort tenim el nostre regidor, eh, director, sort del Carlitos, gràcies, el Carlitos, sí, perquè és un premi, bueno, doncs, retirem el de Vall Corquina i és Vall Fogona i torneu a Vall Corquina amb el Joan Urpinell, amb el Premi del mossèn, no?, i, i, bueno, tot això venia perquè amb el Joan, amb el meu company, hem fet aquest cicle de música a Palau Tordera, que portem tres edicions, aquesta és la tercera, i, bueno, és un esforç, vull dir, perquè som dues famílies les que hem muntat tot aquest tinglado, vam començar quatre concerts, ara ja som vuit, i portem gent molt potent aquest any, jo us convido a que pugeu algun primer dissabte de més, aquest pròxim dia 5 de novembre, que és el primer dissabte de novembre, ve a Andreu Zaragoza, amb una cantant portuguesa, meravellosa, amb la Garrett, que, bueno, són primera divisió, i després també hem tingut la gran sort d'enganxar la Lucía Fumero, que ho va petar en el grec aquest any d'una manera espectacular, si l'arribem a trucar després del grec, ja no podria vindre, ja no podria venir, perquè, però la vam enganxar a temps, i estem molt contents d'això, i venen, inclús a l'últim concert, altra encara una figura internacional, que és el Christian Dossler, que és un pianista amb el que jo havia actuat a Dalas, i està de gira per Àustria, i l'hem enganxat per fer l'última edició, i és això, és un esforç, i és, però ho hem de fer-ho nosaltres, vosaltres ja ho fèiem amb el programa, i la gent ho pot fer en la mesura que sigui possible, ningú està demanant un sobreesforç, és, si tu, en la mesura que sigui possible, pots treure una estona per dintre del teu teixit social, jo no t'estic dient d'anar ni a Madrid, ni a Barcelona, ni a Europa, ni res, no, no, a Sant Jús, si ets de Sant Jús, espluga si ets espluga, a Cornellà si ets espluga, intent el teu barri, no cal ni anar al poble, o sigui, fes coses per canviar una mica, no? Al final, el que jo et deia, cobrir l'expedient, o posar-hi sentiment, clar, però clar, això és un percentatge molt petit, has de tenir la voluntat, i has de trobar la gent adient, perquè hi ha gent que sí que posa actitud, però dius, com la poses, i no, què portes tu? És trobar. Molt bona gent, però què aportes? Sí. Aviam, fem l'incís, tu abans hem començat pel teu nom, i un individu, que és el que et posa el nom, un individu que és referència, i és referència teva, el Dani Nelo, 10 anys més jove, que havia treballat molt també amb l'Amadeu Casas, per cert, l'Amadeu Casas, si no recordo malament, l'Amadeu era l'íntima amic i la persona de confiança del Quico Pidal de la Serra. Correcte, sí, ells eren com germans, eren com germans. Veus, veus què jo et deia? Eren com germans. El Quico, jo diria que, i dit per ell, que sempre ha dit que té dos dintre de la música i fora de la música, com germans, l'Albert Pla i l'Amadeu Casas. Sí, l'Amadeu i ell, jo havia coincidit amb els dos, i la seva relació era, doncs això, més enllà de l'amistat, o sigui... Com tu i el Víctor. Sí, recordo un programa en concret que és una de les fotos que... l'Amadeu era tan gran, o sigui, era un tipus de més que estava molt compromès socialment, feia moltíssimes intervencions a causes socials. De filantropia, bueno, una mica com tu, eh? Tu vas a la salut de bàs. Encara no li riu ni, vamos, ni de lluny. Era blues, blues per l'utropia, com era? Un blues pel Sàhara. Un blues pel Sàhara. Un blues pel Sàhara i després feia moltes altres coses, també. Era una persona molt generosa. i, bueno, havia tingut la sort de veure'ls junts i l'anècdota per mi va ser el dia que ens va convidar el Quico a la ràdio amb el seu programa de T'agrada el blues i es presenta l'Amadeu amb la samarreta dels Sutquist Brothers i la mandolina, no? I jo, hòstia nen, és que és tan gran. L'Amadeu va ser el que va estar al nostre primer concert com a duet perquè nosaltres teníem una banda que es deia Blues 14, que era una banda de Blues Elèctric i llavors vam pensar amb el Víctor, escolta, ens falta una mica de repertori, anem a encabir aquí un parell de temes en acústic, no sé què, hi provem i tal i no sé quantos. Així va començar realment i allà hi era el Miquel Abella i era la Big Mama i era l'Amadeu Casas i, hòstia, increïble, no? Carrer de Diputació. entre la Montse, plat de Sada, l'Amadeu, tu, poca broma, poca broma. Aviam, ben clar, jo tinc tantes coses per parlar amb tu, se m'han quedat moltes coses, però, clar, també tenc un programa que tinc temps. Tinc la prèmia. i, si no, després, el Joan i el Per, que tenen la seva secció, que t'agradarà, després em renyen per variar. Llavors, et deixo triar. Jo tinc molt guió, moltes coses per parlar amb tu i m'agrada parlar de tu, però hi ha una cançó que, si tu en dius, jo prefereixo xerrar i no posem la cançó, no la posem, si no és la cançó, la Triple Santa, o la luna, no? Què prefereixes? Parlar? O sentir la teva cançó? O sigui, això és el, estamos llegando al final, amigos, no? Sí, sí, sí. Només volia dir una punta abans de que posis la cançó. No, totes, perquè és que jo tinc tantes coses, vull parlar amb tu dels millors bluesmans de la història, dels guitarristes, dels Sweetcase Brothers, dels Santos Puertas, del Triple Santa, del Flamingo Tours, dels projectes, tinc tantes coses per parlar, però, com a ells és interessant, se't queda curt. Clar, només els bluesmans podem fer un monogràfic, però només volia dir que estic molt content. Els bluesmans me'ls deixo per la propera vegada. Per demogràfic. Estic ja, ja m'has liat, ja ho tinc claríssim. I l'any que ve. Sí. I a... Que si et donaré temps a que preparis la versió de la nostra sintonia en vivo, en directe i en primícia pels Santos Puertas. Això et costarà, eh? No un esmorzar al Corforsquilla, no, no, una paella valenciana. A València, eh, Ferran? No. Hòstia, a València és... Escolta, que jo faig bon espai, ja saps. Escolta, i l'AVE va molt ràpid allà, tu. Agafes un AVE, et fots en un moment. Mira, escolta, que això, només volia dir que en aquest moment estic molt content amb els projectes que estic encarant. Em sento molt realitzat i molt il·lusionat amb Flamingo Tours, que és la banda que lidera Míriam Swanson, que la tindré al programa. Que la tindré, si ella vol, que m'ha promès que si vindrà d'aquí 15 dies. Prepara't, prepara't. Home, ja la conec, ja la conec. Prepara't, prepara't. És un terratrèmol, eh? És brutal, la Míriam, és una passada. Si a mi et falta programa, amb ella et faltarà, vamos. És increïble, me l'estimo moltíssim, estic supercontent d'estar tocant amb aquest grup, de ser part d'aquesta banda de Flamingo Tours. Amb el meu germà, evidentment, estem ara inclús gravant un disc homenatge a Sony Terry Browning McGee, que és una de les referències principals nostres, amb el Víctor. I després, amb en Triple Santos, que és aquesta, diguéssim, va sortir del disc que vaig fer en solitari, va sortir la formació de banda amb en Joan Urpiné i en Miguel Ballester. I, bueno, vaig fent alguna cosa en solitari, però, vamos, sobretot, aquests projectes són els que m'omplen de vida i d'il·lusió. I la cançó, només un apunt, abans que l'escolteu, és que està dedicada a una persona petita, molt especial, que vam fer amb la meva dona i que... Oh, la teva dona no és petita, ni, eh? No. Serà especial, però no... No. Jo estava... I jove, però no petit. Molt jove, no. I... Llavors, bueno, estava... Bueno, escolteu la cançó, veiem si us inspira. Es la pluja, és la pluja, és l'aigua que cau del cel, és la pluja, és la pluja, la que rega el món s'encet. Com desitjo, com voldria veure el món amb els teus ulls. com desitjo, com voldria sentir tot per primer cor. és la lluvia, és la lluvia, és el agua que les nubes traen, és la lluvia, la que rega el món s'encetra. És la lluvia, la que rega el món s'encetra. Si pudiera, desearía ver el món s'encetra a través de ti. Si pudiera, desearía sentir todo por primera vez. que el món s'encetra a través de ti. A la que rega el món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra a través de ti. A la que rega el món s'encetra. que el món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra. que el món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra a través de ti. El món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra a través de ti. que el món s'encetra a través de ti. A la que rega el món s'encetra. Raine is falling. Raine is falling. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! Fins demà! ! ! Fins demà! ! ! ! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Abans de res! Abans de res! voldria fer una pregunta amb els Santos! Ahir vam estar veient conjunts no ja de la nostra època sinó anteriors tipus Diablos, Salvajes, Bonestar... Érem uns crios nosaltres i ja actuaven no? Aleshores el Pere Janer de Bonestar va fer una afirmació que jo m'agradaria saber si ho comparteixes. La gent d'allà, com que tots eren majoritàriament de 70 cap amunt, tots van estar molt d'acord. Ell va dir, en poques paraules, que música com la que es feia als anys 70-80 no es farà mai més. Jo penso que potser va ser molt radical. Clar, sí que estic bastant d'acord, però tu què opines d'això? Jo crec que cada època té el seu artista innovador. Jo, per exemple, he descobert la Billie Eilish, que és un artista espectacular, és un prodigi, tant de cantant a nivell vocal com a nivell d'imaginar un... O sigui, el seu imaginari és molt madur per l'edat que tenia. Hi ha un artista del Pitmon Blues de la zona de North Carolina, que és Elizabeth Cotton, que és molt coneguda perquè amb 13 anys va escriure el que seria la cançó de referència d'aquest estil, que és Freight Train. Aquesta cançó parla d'un tren com si fos la mort, o sigui, el viatge cap a la mort. Un viatge en tren on deixes enrere. 13 anys tenia quan la va composar. Llavors, la Billie Eilish va fer un disc sobre l'insomni, sobre els monstres dels somnis i també tenia una edat molt, molt, molt propera a la d'Elisabet Cotton. Igual tenia 16 anys o és una... Llavors, jo penso que som nosaltres els que hem de canviar el prisma. És a dir, nosaltres ens hem d'anar com reinventant i reciclant amb els anys, perquè ni tot el que es feia abans era bo, ni tot el que es fa ara és dolent. O sigui, clar, quan parlem de música, eh? No parlem de reggaeton. Això està clar. Deixem-ho clar. La música de veritat, no? Sí, bueno, és que ara s'ha perdut una mica... No sé, sí, potser que hi ha una mica de pèrdua d'essència i hi haurà gent que et dirà que no, però, bueno, és per cert. No estaria al 100% d'acord amb aquesta afirmació. Gràcies. Jo t'ho dic, jo em vaig quedar una mica també amb el dubte. Jo crec que es fan coses, sobretot amb aquest món encara, del post-blus i tot això molt interessant. Esclar, hi ha actualment un tipus de música que agrada molt jovent a la gent jove que no m'hi sento més identificat. Sí, però la pots escoltar amb altres òptiques també i intentar entendre una mica també el que és el context on està passant. Llavors, potser va ser com el rap o com el hip-hop en aquell moment, que és realment l'evolució del blues. El blues evoluciona en el rap i el hip-hop i el blues tal com l'entenem a vegades sembla com música clàssica, no? És com interpretar els clàssics i s'ha quedat una mica com, diguéssim, enquilosat amb això. Jo crec que potser també va ser amb el fervor del moment i que si estava realment envoltat de gent de la seva generació te'l veia la música, mai més serà, no? No, no, hi ha dubte que sou fervor del moment i realment l'entorn era favorable perquè tothom digués que sí. Està claríssim, eh? Els que parlen amb espanyol, perquè no puc dir-ho en català, se vino arriba. Se vino arriba. Que no té traducció en català, en poble de tu, que diguis, ens va vindre a molt perquè... A part que per mi, d'aquella època, els Bonestar, per mi, feien la millor música del món d'aquell moment, eh? Bueno, podria ser la més... La més complexa, la més... Eren més músics, això no passa. La més, el que es deia, de culta o d'intel·lectual. Sí, bueno, d'acord. Bueno, simplement, doncs moltes gràcies per això. No, gràcies a tu. I bé, com que estem en un programa una mica musical, comencem amb música. Gràcies. Música Estimats seients, per començar el programa, què més que sentir en Beatles? Van marcar una època i aquest àlbum, Avis Road, va ser dels més importants del moment. I per què posar Beatles? Perquè avui voldria fer un programa no tan dolorós, no en tants morts ni desgràcies com els últims que porto. Avui voldria parlar de la Gran Bretanya en general i de punts interessants que es poden trobar en aquell país. Per tant, no entrarem en coses que ja penso per la setmana que ve, però hi ho farem suau. Bé, ha sigut un any de canvi a la monarquia de la Gran Bretanya, d'Isabel II a Carles III, de canvis en plural a la capçulera del govern, Teresa May, Boris Johnson, Liz Truss, aquí havia dit que aviat en coneixeríem una altra, com que quan ho vaig escriure no ho teníem, ara ja podem dir una altra. Rishi Sunak. Brexit, referèndum a Escòcia, desig d'unificació a les dues Irlandes, molts, molts problemes. Potser és un bon moment per passejar per alguns indrets del Regne Unit. Comencem pel castell de Windsor. El castell de Windsor és el castell més gran i més antic de tot el regne, amb més de mil habitacions i, com ja sabeu, encara n'ús. L'any 1992, un incendi va destruir una bona part del mateix. La reconstrucció va costar la feriolera de 53 milions de dòlars, seguint les mateixes tècniques que els creadors originals, fetes servir ja en temps de Guillermo Conqueridor feia més de 500 anys. Windsor ha estat habitat per vuit cases reiaus consecutives. A partir de Jordi V, la família reial va agafar aquests noms com a condom de la dinàstia. La reina Isabel va passar la seva infantesa al castell i a la seva capella reposen els seus restes i els del seu espòs Fabric de Limburg. Dues curiositats. L'any 1992, l'any de l'incendi i de la mort de la Ididí, va ser anomenat per la mateixa reina el seu annus horribilis. i sembla que el nou nom de la casa reial, casa de Windsor, va ser per oblidar els origins germànics de la família. Mirem altres llocs, poc conegus potser, però interessants per visitar. Vull fer turisme. Chester. Dins del Chesir, ens trobem la ciutat de Moreada de Chester, molt important en l'època romana. té el major anfiteatre d'Anglaterra. També durant l'an mitjana i en tot el segle XVIII. Conté una de les millors col·leccions d'edifici, traduït en català estil Garça, caracteritzats per unes façanes de dibuixos i ratlles. Són les Chester Rolls, fiberes de cases de dos pirus construïdes amb vigues de fusta decorades i connectades entre si per passadissos elevats. Ara són un àrea de tendes a dos nivells. L'escriptor James Boswell va escleure l'any 1779. Chester és la més maca de quantes ciutats he visitat. Una altra desconeguda, com a mínim per mi, Pençons i el Lattens End. La darrera ciutat abans d'arribar a la fi del món o l'Ans End. És Pençons, famosa per les seves legendes de pirates. Òpera còmica als pirates de Pençons de Gilbert i Sullivan. No Gilbert o Sullivan, Gilbert i Sullivan, dos compositors del segle XIX. I a sobre pel seu clima suau, cortesia de la corrent del golf, que li permet ser un jardí de palmeres i plantes tropicals. És també el lloc de sortida per visitar l'illa fortificada de Saint Michael's Mount, unides al territori anglès per una estreta franja de terra. Aquest castell va ser construït l'any 1135. Tenim com a model el món més famós Mount St. Michel. I una vegada que aquest indret, i una vegada en aquest indret ens haurem d'arribar a l'Anse End, el lloc més occidental de la Gran Bretanya i anomenat, penseu una mica en els mapes d'Anglaterra, el dit gros d'Anglaterra. Espai sense cotxes, posseix algunes de les platges més boniques de l'illa, amb un paisatge subtropical degut a les ja citades corrents, molt similar a la de la Mediterrània. Ah, i un bon lloc per descansar, l'hotel Avi, no té res a veure amb l'àlbum anterior, recentat per Jan Shrington, una de les més famoses tops models del 70. Isla Illa White. White is white, Dear land is dear land, White is white, viva Donovan, si comença l'ell, don't ri del ciel, White is white, hipi, hipi, hipi, hipi, hipi, hipi, hipi, Oients, estem a l'alla de White. Heu sentit una de les moltes versions que hi ha d'aquesta cançó, aquesta és d'en Michel Deufer, un dels que realment va ser el principal en cantar-la, i la lletra, poca cosa diu, però clar, era un moment el cant del hipi dels anys 80. White is white, diamond is diamond, white is white, viva Donovan, si comença l'ell, don't ri de ciel, white is white, hipi, hipi, hipi. white is white, Dylan is Dylan, white is white, viva Donovan, c'est comme un soleil don't ri de ciel, white is white, hipi, hipi, hipi, hipi, hipi, illa mítica, de platges de finíssima sorra i espectacles acantivats. Es va convertir en un paradís hippie als anys 70, però ja era el paisatge favorit de la reina Victòria i el seu marit el príncep Albert de Saxònia, Coburg-Gotta. La mateixa reina va fer construir el 1845 la casa Osborn, menció que va quedar igual a la mort del príncep. L'esperit d'amdos perviu per cada record del palau, que ofereix una visió única de la vida privada de la família reial. Des del desordre en què es poden veure els records familiars fins al llit on la reina va morir el gener de 1901. La reina Victòria va morir a l'Isola White. La ciutat de reina és considerada la mare de quasi totes les dinasties reiaus europees, tant les encànt entronitzades com les destronades. No en va, va tenir nou fills que expandiren la seva sang per totes les monarquies europees. L'emèrit Joan Carles I és rebesnet per via directa. Però a part va tenir 42 nets alguns de tan importants com Jordi V de la Gran Bretanya, Guillem II de Prússia al Kaiser, Nicolau II de Rússia al Sar. Continuem el passeig per la Gran Bretanya. Anem a la Catedral de Canterbury. Els reis de la Gran Bretanya, com quasi tots sabeu, són els caps de l'Església Anglicana i la Catedral de Canterbury un dels edificis més sagrats del país. Aquí, l'any 1170, va tenir lloc un dels incidents que marcarien la història del país. L'assassinat de l'arcabisme, Thomas Beckett, a mans de quatre cavallers enviats pel rei Enric II. Tres anys després, el mateix rei, diu encarrepentit, va canonitzar el clergat i establir la catedral com a centre de la cristiandat anglesa. Bombardejada el 1942, en plena Guerra Mundial, prèviament s'havien tret amb les seves famoses vidrieres, una de les meravelles de la catedral, i substituïdes per unes de falses. Fet que ens permet gaudir de les mateixes, a destacar la gran vidriera de la Biblia i la vidriera d'Aus Miracles. Popularitzada pel poeta Geoffrey Chaucer, o Chaucer, sobre el 1400, els seus contes de Canterbury podrien ser la versió anglesa del Decameron de Bocatge. Bath is Tom is Tom Park. Si algun lloc m'entusiasma a l'Anglaterra és la ciutat de Bath. Durant segles, balonari de descans. després que els romans descobrissin unes fonts termals úniques. A partir de 1702 es va tornar a posar de moda, impulsats pel que era el destí favorit de la reina Anna, l'única reina britànica de la casa Stuart. L'arquitectura del segle XVIII, portada al màxim esprendor, transformarà en Baths en la ciutat d'estiu georgià més vella i millor conservada del regne. Vint segles ens contrempen. Les termes romanes, l'avalia del segle XVI, de circos, frent a tres tipus diferents de pedra, formant un recinte inspirat en el coliseu romà. Dissenyat per l'arquitecte John Wood, el Royal Christian, una enorme mitja lluna formada per 30 cases idèntiques que rodeixen el Royal Victoria Park. I per despedir la ciutat, el Pump Room, un bar-restaurant del segle XVIII on encara es pot veure l'aigua mineral directament de la font. Recordem que hi ha fonts termals i són molt importants en aquesta ciutat i considerat com un dels temples de la cerimònia del té. Una altra ciutat famosa, Stratford, Ljupont, Avon, Sense ser el lloc de naixement de Goyan Shakespeare, Stratford ja té per si mateix l'atractiu suficient per una visita. Les seves casetes de fusta, el seu mercat, el seu aire de prosperitat, el seu caràcter medieval. Però clar, si a més hi trobem la vila natal del dramaturg, el cementiri on estan enterrats i els tres, tres, teatres de la Royal Shakespeare Company, el circuit està complet. Escoltem un va ser a poesia, una en català i una en castellà. L'any 2003, el cuen de Elizabeth II va realitzar la seva darrera travessa com a trànsit comà trànsit comàntic. Era un tresor i un anacroïsme davant dels molt prosaics creuers actuals. Però proporcionava sis dies de travessa per l'àntic nord amb un elegant servei, llectures lleugeres, hores gastades a la biblioteca del balneari, contemplació de la interminable oseà, plàcides converses, res a veure amb les hores programades dels actuals viatges de creuers. Clar que qui es podia permetre un viatge amb el cuen de Elizabeth II doncs realment podia adonir d'això. Va ser substituït pel cuen Mary II, el seu germà petit. Quin ambient més diferent, tot molt segle XXI i no pas fit de siècle, un planetari, un balneari dirigit per la firma Cion Ranch i un restaurant supervisat per Todd English, un dels cuiners més tops del món gastronòmic. En jardins similars al Key Garden de Londres, només queda un dels xiuets originals del seu germà gran. L'únic record que hi ha. Això sí, es pot sentir a més de 15 milles. Gran potència marítima, a la Gran Bretanya poc li queda ja de tot això. Només el seu amor pels vaixells. La difunta reina Isabel només va plorar en públic quan li van desvallestar al seu lloc Britània. Té el Ritz. I per què no acabar el nostre passeig per les lliures britàniques amb el gran ritual anglès, el té? I on millor que el Ritz? Cap lloc amb tanta veneració i estil. El gran icon del vell món per saborejar la tradició més sacrostanta d'Anglaterra. Les primeres dades sobre aquest ritual es remunten a més de 150 anys. La sèptima d'oquesa de Bedford, sempre amb maratjos, desmais, maus de ventre, diuen perquè és que passava molta gana, va comprovar que aquesta del vell i ara va bé. La resta és història. Aquí em quedo, amb la meva tassa de te, un estant de tres pisos plens d'exquisiteses, brilloixos calents, mà humavada feta a mà, cròtit cream, la crema espesa típica del sud-est anglès, una selecció de pastissos i d'ousos, de la millor repostaria de vasilles i, perquè no, aportacions de fora. Que bons els macarons, bon apetit, avui hem fet un programa molt desenfadat, 170 història tàgica, murs, guerres, violència. Sempre va bé oblidant-se una mica del món que ens rodeja. Gràcies, amics. Ja ho tinc d'acabar amb el meu... Deixeu-me acabar posant-me més sèrio. Tinc d'entrar amb els temes diaris, polítics, econòmics que m'interessen. Catalunya necessita nous pressupostos. Els catalans necessitem nous pressupostos. Jo, particularment, no puc entendre que un partit que ha participat intensament en la seva elaboració pugui pensar i pretendre votar no als mateixos. No és això, companys, no és això. i finalment, i això ha vingut ara venint amb el cotxe, un record per aquell líder, el moderat Feyjó, que en una demostració de la seva ignorància ha situat aquesta setmana la publicació 1984, o sigui, el llibre d'Orwell, com si es hagués escrit el 1984. Escola, sisplau. Gràcies, seguents. Josep, què? Ja ho veus, eh? Avui estem fent un programa real, eh? Ja ho veus. Tenim el rei del blues en un cantor, aquest senyor parlant dels reis d'Anglaterra, això és tremendo. avui què? Bé, mira, avui parlaré, un títol una mica estrany perquè no és correcte, la Barcelona no ha apareguda, és a dir, ho he fet especialment, molts cops s'han parlat de monuments o edificis que han desaparegut per motius diferents, alguns han estat traslladats pedra a pedra, altres els han dinamitat, els ha destrossat el poble, el que sigui, però avui parlaré de monuments o edificis que no han desaparegut però que no els podem veure per la senzilla raó que mai han estat construïts. L'any 1977, el diari avui, va iniciar una subscripció pública per tal de fer un monument dedicat al president Marcià. Aquesta idea, a més pel moment en què va ser llançada, va tenir una gran acollida. Molts particulars anònims van fer la nostra aportació i també gent coneguda en el món de l'art, de la cultura, tota mena d'entitats d'arreu dels països catalans. En poc temps, es van recaptar més de 5 milions i mig de pessetes que es van llibrar a la Generalitat, la qual es va comprometre a fer un concurs internacional per escollir el millor projecte. Al cap de 6 anys es va convocar el concurs, sí, fins l'any 1983 i es van presentar força projectes i de tots els quals van quedar 3 finalistes i un va ser elegit per la votació popular. Els 3 projectes a grans trets eren desaparició de les fonts de la plaça substituïdes per un altre que feia com una cortira d'aigua, una flama i 4 focos verticals. Era el projecte que suposava més canvis i remodelacions i estava presentat per uns arquitectes catalans. L'altre, d'uns arquitectes búlgars, se situaria al vell mig de la plaça, 3 talls en una pedra de granit que aguantarien un prisma de vidre que representaria una flama. I el tercer, presentat per uns arquitectes de Madrid, era potser el més senzill. Una mena de peanya de formigó des d'on s'enlairarien 4 ratis làsser abocant les 4 barres visibles a gran distància. Tot el que acabo de resumir en 4 ratlles anava com és natural amb les seves maquetes, descripcions tècniques, descripcions simbòliques que posaven en valor tot el projecte. Els tres escollits tenien un premi metàl·lic en dòlars que eren equivalent a uns 2 milions de pessetes per cada un i 5 exècits per altres projectes amb un equivalent de mig milió de pessetes. Val a dir que la Generalitat va dotar generosament els premis per tal d'animar no tan sols de presentar-se molts estudis d'arquitectura sinó també que ho fessin els millors. Com a curiositat diria que cap dels tres finalistes presentava cap escultura del president Macià. Tot era simbòlic. La votació popular va escollir el projecte del rei Láser que era el més espectacular sobretot uns 40 anys enrere. Agradava a tothom agradava els jurats que van escollir els finalistes agradava a la gent etcètera. El 25 de desembre de 1983 50è aniversari de la mort de Francesc Macià el president Jordi Pujol va posar la primera pedra de tan impactant monument. I aquí s'acaba tot. El monument no apareix ni desapareix. No es va fer. Així de senzill. Sembla ser que un munt de circumstàncies van propiciar la seva no construcció. El manteniment del Láser la seva suposada perillositat un projecte trencador que en diria mana però que li faltava solemnitat desevinença sobre l'ubicació per part de la Generalitat i l'Ajuntament etcètera. No he trobat articles que expliquin més del que acabo de dir i és estrany que tirar-se'ls plaça pel cap entre l'Ajuntament i la Generalitat agrada als nostres polítics molt més que anar a la llotja del Barça. Finalment el projecte va ser designat directament a l'escultor Josep Maria Subirac i aquest cop sí que es va inaugurar i va ser el dia de Nadal de 1991. També amb polèmica entre la Generalitat i l'Ajuntament sobre l'ubicació i el monument en si tampoc va agradar gaire als barcelonins però ara ja ens hi hem acostumat. Projectes que no han arribat a fer-se sempre n'hi ha hagut i altres que es diu falsament que Gustave Eiffel va oferir la seva popular torre a Barcelona abans que parís com a símbol de l'exposició del 88. Això no és cert. però no es va dir. L'emblema de l'exposició del 88 va ser l'art de triomf que donava la benvinguda al recinte que allotjava 12.000 expositors de 19 països. Malgrat tot Barcelona va estar a punt de tenir la seva torre. Un grup de Tolosa de Llengua d'Oc va presentar un projecte de l'enginyer Jacques Lapier que consistia en una torre de 200 metres d'altura i 60 de base. A diferència de la de París que estava en construcció la de Barcelona seria de fusta amb dos ascensors que portarien hi haurien bars, restaurants i miradors a diferents alçades que permetrien visites sobre el recinte i sobre la ciutat. A més, serviria per il·luminar tot el recinte a la nit. Malgrat que a finals del 1827 van rebre l'aprovació de construir els promotors no veien clar la solidesa d'un edifici de fusta i encara menys la possibilitat de reunir els 200.000 francs en què estava pressupostada l'obra. L'any 1965 el franc valia unes 12 pessetes calculo que el 1888 el valor estaria entre 6 i 8 pessetes. L'art de triomf va costar 200.000 pessetes incluint els honoraris de l'arquitecte. Per tant, la diferència és bastant clara. D'aquesta torre que es va anomenar la Torre Lapierre no es va posar ni la primera pedra tot i que la premsa francesa ho donava per fet i deien que a més a més estava previst posar un cable entre el castell de Montjuïc i la Torre Lapierre on hi penjaria una immensa garlanda de bombetes. No sé d'on ho van treure però ells ho van creure potser perquè era un projecte així francès li volien donar més més publicitat. No va ser aquest l'únic projecte de Torre per l'exposició del 88. L'arquitecte català Pere Falqués l'autor dels fanals del Passeig de Gràcia que molta gent creu que són obra d'en Gaudí va presentar un altre projecte la Torre Comtal també de 200 metres però feta de ferro pedra i maó. L'estructura seria de ferro i les façanes estarien acabades amb maó i pedra donava una sensació de solidesa però pesada sobretot comparant-la amb la Torre Lapierre perquè aquests projectes sí que existeixen s'han pogut veure però són projectes projectes no no projectes projectes però vull dir hi ha els planos està tot això sí que es pot veure per aquelles dates a part de la Torre Eiffel als Estats Units i concretament a Chicago sorgia l'arquitectura de ferro més lleugera que permetia fer edificis més alts l'emplaçament mai es va definir es va proposar al Passatatuant la part marítima de l'exposició a l'altra banda de l'estació de França on ara hi ha l'Hospital del Mar o l'interior de la Ciutadella una altra dificultat era que no tenia cap patrocinador el projecte es va publicar a la revista Exposició per tal d'intentar engrescar possibles inversors però no hi va haver sort el projecte ens mostra un edifici de planta quadrada que s'aixecaria en tres cossos ben diferenciats el primer que marca l'entrada principal amb un primer tronc amb obertures el segon és semblat però de dimensions més petites que dona a una terrassa i un mirador damunt del qual s'aixeca un tercer coss una estructura metàl·lica en forma de fos una mica com ara la Torre Agbar que dona pas a un petit mirador que ens recorda la llanterna d'un far a part dels miradors també hi haurien cafès restaurants i potser un llum com una mena de far que ho remetés tot tampoc se'n va cantar ni gall i gallina encara hi va haver un tercer projecte la Torre Carbonell aquesta tercera torre havia de ser tota de ferro com la de París però 50 metres més alta sí 350 metres i el termini de construcció tres mesos devia ser mecano sí tres mesos sí la construcció la construcció de la Torre Eiffel va durar dos anys dos mesos i cinc dies no és d'estranyar que ningú no en fes cas i tot el que he trobat és el que acabo d'explicar ni per curiositats de Google ni treballs de fi de carrera i tampoc en articles de publicacions especialitzades no t'ho haurà de res de res Carme Grandes agarra doctora en història de l'art per la Universitat de Barcelona amb un currículum que si us el llegís m'ocuparia tot el programa i segurament part del següent esmenta la Torre Carbonell i no esmerça ni un segon ni el possible autor ni les característiques del possible edifici ni la impossibilitat de la seva construcció de totes maneres m'hauria agradat saber qui era aquest bon senyor que va fer una proposta tan descabellada sigui com sigui cap dels tres projectes es van començar sembla que el problema principal com ja he dit van ser els diners a part de dubtes tècnics el termini d'execució i l'emplaçament perquè tots anaven en uns terminis bastant apretadets una cosa molt típica amb les exposicions que s'han fet sempre aquí i aquestes coses què hauria passat si una d'aquestes torres s'hagués materialitzat? s'hauria obert una neveda per fer edificis gegantins de Barcelona? hauria i la font Sardà modificat alguna part del projecte d'eixample per donar cabuda a gratacels? Sardà que va calcular l'amplada dels carrers per tal que els edificis rebeixin prou llum va projectar carrers de 20, 30, 50 metres i uns edificis de 15, 20 metres d'alçada possiblement la gent diria que seria una imprudència viure a tanta alçada que seria un seguit de nens caient per les finestres i balcons i potser els metges proclosticarien una mena d'epidèmia de vertigen entre els barcelonins quan sortissin al balcó o anessin a estendre la roba als terrats tot això m'ho faig jo solet una mica d'urbanisme ficció però amb la Colau la Colau et supera amb urbanisme ficció sí, sí però bueno però vull dir no es van fer aquests edificis i segur que en poc temps la gent els hauria ocupat els pisos més alts sense cap problema tal com la gent va viatjar amb els trens que anaven a 20 km per hora en contra dels metges que deien que era una velocitat excessiva pel cos humà que les dones van pujar els globus totes que serien tan gràssils i fràgils que seria molt perjudicial que ho fessin etcètera etcètera costa fer-se la idea acostumats a com estem ara a veure i viure edificis alts costa fer-se la idea de com seria aquella Barcelona amb una torre de 200 metres d'altura hem vist ni que sigui per documental o en pel·lícula els gratacels de Nova York Perdua i Xangai i a Barcelona en tenim uns quants edificis alts però no n'hi ha cap que arribi als 200 metres l'any 1888 s'estava convertint Barcelona en una ciutat espaterrany per l'època i per l'estat on ens ha tocat viure si ho mirem des del punt de vista dels habitants de la ciutat que fins fa ja quatre dies miraven el pla de Barcelona i el més alt que veien eren les xemeneies de les bòbiles i d'alguna fàbrica que ja s'havia abandonat de sortir de l'encotillament de les muralles dins de la ciutat antiga ja sense muralles el campana del Pi amb els seus 57 metres acabava de perdre el subtítol de més alt de la ciutat el monument a Colón inaugurat a l'1 de juny del 1888 el sobrepassava en tres metres encara que la seva forma de columna fina i estilitzada el feia semblar més alt la façana anegòtica de la catedral que s'havia començat el 1887 amb motiu de l'exposició no es va acabar fins al 1913 allò que dèiem abans que les coses van una mica talentes a casa nostra i va assolir 90 metres l'edifici projectat per el Lies Rugent de la universitat que ara en diem la universitat central destacava perquè tenia molt poca companyia en aquells moments però les seves torres no eren gaire altes no se'n sembla que no arriben ni els 30 metres les principals trampes per fer els edificis més alts que van ser els anemats principals i entre sols que permetia comptar el primer pis a partir de la segona o tercera planta i després molt més tard van aparèixer els àtics i els sobreàtics explico tot això per fer-nos una idea de l'impacte visual que hauria estat un edifici de 200 metres d'alçada en aquell temps i en aquelles condicions hem de pensar que del bell mig de la ciutadella a la plaça Catalunya hi ha mig quilòmetre si miréssim aquí a Sant Just de l'Ajuntament el Val d'Emseto la xemeneia del Mirador de Sant Just hi ha aproximadament 950 metres i déu-n'hi-do l'impacte visual i pensem que el Val d'Em fa 40 metres i la xemeneia del Mirador que en el seu moment va ser la més alta d'Europa en fa 105 la meitat de les torres projectades fa 75 o 80 anys abans Gaudí no va voler que la Sagrada Família superés l'altura de Montjuïc de 173 metres la Sagrada Família un cop acabada farà 172 metres i mig sembla que això ha pesat com una llosa a l'arquitectura barcelonina és com una llei no escrita encara ara no tenim cap edifici que superi no les torres desestimades ni tan sort la Sagrada Família i estem al 2022 l'alcalde de Porcioles 1957-1973 el temps del mandat d'ell va autoritzar la creació d'àtics i sobreàtics cosa que ha deixat unes ferides terribles als moltíssims edificis de l'Eixample també va autoritzar l'edificació d'edificis singulars val anomenats gratacels perquè no arriben a però bé és igual n'hi va haver un que es va començar l'any 36 i com moltes altres coses la seva construcció es va aturar fins l'any 45 degut a la guerra llavors que es va poder acabar i segurament el van acabar aquí a Barcelona perquè l'arquitecte doncs havia estat al bàndol franquista tenim ja un edifici considerat pel MoMA com un dels més bonics del món però té un síndrome d'edifici malalt per accés a la densitat estàtica i manca d'humitat un projecte d'Oriol Boigas edificar quatre edificis a la Vila Olímpica que simbolitzessin les quatre barres no va ser autoritzat per l'estat i tan sols en va autoritzar dues em recorda quan el dictador Primo de Rivera va fer enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalc a Montjuïc el 1928 per tal d'espanyolitzar l'exposició del 29 però això ho han recuperat sí, això sí però bueno per curiositat ja està fora totalment del guió quin és aquest edifici que tenim? és que no has dit el nom no, no l'he dit perquè el volia dir la setmana que ve ah, molt bé molt bé molt bé sí m'agrada que hi hagi el thriller per això al proper programa parlarem de tot això i d'alguns altres edificis no apareguts i per acabar sí que diré una cosa els bersonits van poder veure la cinta d'exposició a la seva ciutat des d'una alçada de 200 metres gràcies a un globus captiu que durant tot el certamen va estar en servei això és el que hi ha molt bé ara donem pas al senyor de la barba que ens explicava algunes coses sobre el català l'altre dia anava passejant pel parc quan de sobte vaig trobar un senyor que em va mirar sense gens d'espera va venir el barrut i em pregunta convençut si el trobava molt barbut i acostant-se més volia fer-me compliments jo pensant molt bé doncs direm quatre cosetes sempre amb aquell estil de curiositat que ningú es pensi que ara diré que aquestes paraules amb el complement directe van aixís i indirecte van aixàs si no són com a curiositats que si algú li queda i les fa utilitza doncs millor millor per exemple veiem projimo en castellà no és pròxim en català és proisme o bé els nostres semblants pròxim o proper són sinònims i equivalen a próximo o cercano la traducció del castellà eixar un pulso és fer un torcebràs segons el diccionari d'estudis catalans altres diccionaris sí que utilitzen la traducció de fer un pols i quan ens hem sentit figurat podem fer servir estira i arronça és un pols entre la Generalitat i l'Estat és un estira i arronça entre la Generalitat i l'Estat és un torcebràs entre la Generalitat i l'Estat els falsos amics són paraules de dos idiomes que s'assemblen però que tenen significats diferents el terrífic anglès ben pronunciat és fantàstic en català i l'alte alemany és vell en català un actor famós i un actor famat no és el mateix un actor famós té èxit i li plouen els contractes en canvi l'actor afamat passa gana ja que ningú el contracta i com que afamat i afamado doncs això provoca l'error el bitxo en català és la guindilla espanyola el bitxo castellà és la bestiola catalana en castellà una camada és un conjunt d'animals petits parits d'una sola vegada una ventrada també podem dir i en català una camada és una passa llarga recordeu el fum fum fum qui em dirà més gran mentida fum fum fum i ens respon el majoral en gran cabal en gran cabal jo em faré deu mil camades en un salt totes plegades fum fum fum o sigui que ja veieu que hi ha moltes coses per explicar aquest català aquest català de la barba és fantàstic doncs avui el senyor de la barba ja us deixa en pau i us desitja un cap de setmana i bons panellots això mateix avui avui hem parlat de reis de projectes hem viatxat per Texas i per Anglaterra benvolguts oyents viatjant per les zones radiofòniques ens retrobarem en el proper benvinguts benvolguts i ben trobats bona setmana i moltes moltes gràcies Santos gràcies a vosaltres però tornaràs torneré I'll be back they're really they're really saying I love you I hear babies cry I watch them grow they're like much more than I'll never know and I think to myself what a wonderful world yes I think to myself what a wonderful world Jo the words la radio des part la radio de sant justice 278.1 Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Estic plorant d'emoció! Estic plorant d'emoció! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Mike Devil, els controls! Mike Devil, els controls! Cal dir que jo m'he fet més vell, però l'estudi també! No ha canviat res! És exactament igual que fa deu anys! És una càpsula del temps! Per agafar, perquè clar, portar d'una manera regular, igual que fa deu anys, però de la mateixa manera! I Lucho Bonaro, aquí també! Bona nit a tothom! M'he de dir que l'estudi del costat està totalment renovat! Exacte! El que ens han deixat aquí en el gallinero! El gallinero, com mereixem! És el que mereixem! I el que et preferim! El que preferim! Ens trobem bé, no? En aquests llocs! Aquests antros! Doncs molt bé! Bona nit! I em dono pas a S1 Belzeblur! Hola! Què tal? Com estàs? Doncs bé, plorant una miqueta! Tinc un tema ocular! Sí, ja et veig, ja et veig! Però crec que és emocional també! Una mica sí! Aquesta mirada profunda que m'estàs fent ara mateix! Pura i brillant! Bé! Exacte! És bona nit o bona tarda? Vull dir, ara estem informats! Nit, nit! Veig que estàs poc informat! Ens amatem a la nit! Molt bé! Perquè senti el podcast el pots sentir al matí! Com vulgui! Ah, bé! Sí! Quan vulgui! Doncs llavors caia la boca, xaval! Ve fort aquest, eh! També tenim la companyia especial sempre! Sempre, sempre, sempre! D'una persona influencer total de música en general! I algú que compartís amb nosaltres tot el seu coneixement quan l'apretem! Que és el Rubén Garanties! Moltes gràcies! Molt bona nit a tothom! Que no Rubén García, eh! No Rubén García! No Rubén Garanties! Un davanter de segona divisió! Sí! A l'avés! Eh! A l'avés! A l'avés! És una mica més high! Jo el veig! Luchador! Zafanga! Bueno, corre poc! El veig també! Una mica palomera també! Però està bé! Doncs bona nit a tothom! Un plaer tornar a ser aquí amb tots vosaltres! I a compartir quan m'ho demaneu i quan no m'ho demaneu! Que també ho faig! Això és el que fas habitualment! Per tant, no et costarà! Podem explicar la subhistòria una miqueta de per què hem tornat a fer el show! Sí, molt bé! Endavant! Va haver una miqueta de... Bueno, va sorgir tot el BBK d'aquest any! El festival BBK Live a Bilbao! Excel·lent cartell i excel·lent venue per fer un festival, la veritat! Vols dir que això té interès per la gent? Sí! No té cap interès per la gent! Però ho direm! Ok! I vam decidir que volíem tornar a fer ràdio o a fer comunicació i vam dir que la idea potser seria fer un podcast! Vam preguntar a algunes persones, jo concretament a un coixí meu, com hauríem d'enfocar un podcast! El que viu a Córdova! No! Un que viu a Barcelona! El d'Ora! El que hem provat! I ens va dir que, bueno, que féssim un... Som una gent grandeta, no? Que sobretot que no puntifiquéssim, que no donéssim lliçons de res i vam decidir fer el contrari! Exactament! I avui intentarem fer el contrari, que... Farem molt de mal! ...que la gent jove ens demana i intentarem ser sobrats, faltons i orgullos! Molt bé! Bàsicament perquè no s'escoltarà ningú, probablement, i per tant tenim aquesta llibertat que s'escoltarem nosaltres mateixos, o la teva mare, potser Lluís o així, com el Màxim Ollent! Sí, em va dir que sí! I la meva tieta també! La tieta, molt bé! Bueno, doncs no faltem molt perquè són gent gran i no... Ah! Jo obligaré la meva família també! Molt bé, molt bé! Els nens també? Sí! Jo els meus fills també els obligaré a... Lligats de menjar! Pots el cotxe de pujada! No estaríem! Però no diràs que ets tu! O sigui, ho posaràs però... Ah, bona, bona! Serà com una... Mira! Una distòpia, no? Pels teus fills, això! Sentirà la meva son pare i no la reconeixerà! Exacte! Bueno, sí, però no ho podrà entendre! Bé, bé, bé! Després d'aquesta introducció no esperava menys de vosaltres! Una mica, què és bits 40.0 o què venim a fer a aquesta hora? És 40 o 48? 40! 40.0 És un rang que hem considerat perquè som ja passats els 40... Bastant més els 40 però encara hi som! Bé! No hem mort! No hem mort! No està mal! No tenim cap pictus a dia d'avui encara! Amb aquesta vida que hem portat podria passar! A Rimmies sí, tenim alguna! A Rimmies sí! Però bueno! Però solucionades! No ho permet fer la vida normal! Veig que s'esprim en birra com si no ho véssiu manana! No! No, no, no! No? D'acord! Doncs, tenim un programa que la idea és fer-lo un cop mensual! Aquesta trobada aquí a Ràdio d'Esvern i compartir música que sempre anem descobrint! Descobrint! A la part que doncs la idea... Un moment! Ha hagut aquí un gas? M'ha semblat? Ah! S'ha servit! Perdó! Lo típic dels novatos, Miqui! El Rubén és molt espantadís! És molt espantadís! Així que també pensem que a l'hora d'emissió parlem d'un tema que volem debatre internament amb tots vosaltres! S'hem dispostos a rebre trucades en directe, en rigorós directe, per debatre! La centralitat té igual els col·laps, eh? Les xarxes socials! Podem reventar a Twitter, no? Exacte! Si ens voleu criticar, feel free! Vull dir, ens importa una merda! Exacte! I a partir d'aquí, doncs jo crec que la introducció està feta, si us sembla! I podem entrar ja al liu! Havíem dit, aquí, prèvi al programa, de cada un de nosaltres començar amb un tema que compartíem els oients, novetat o no, dèiem abans, és igual, sinó un tema que us vingui de gust ara o esteu escoltant recentment. I si voleu, comencem pel Rubén Garantia, que és un home sempre... Sabi? Sabi? Sabi gairebé! Sabi gairebé! Per definir-lo, seria Sabi! Sabi, avi! Sabi, avi! Sí! I veig que has portat dos temes desconeguts per mi completament, com no pot ser d'una altra manera, i segur que són boníssims! Què portes, cabronazo? Doncs, començarem pel primer, un nom certament no gaire conegut... Però, un moment, un moment, per què portes dos temes, tu? O sigui, tu t'emportaves un i t'emportes dos. No, no, no, de fet, he portat un i he portat un de backup. Un de backup, sí. No, un, un, un, està bé, està bé. Però, de fet, de backup tenia tres. Un, dos, en Stuart Gendernobauten, però... Oh! La gent està molt... Ja n'hi ha escoltant. Però no. Ens centrarem en el primer, que és un senyor que es diu... Dave Monolith. No! No ho recordes. Has de ser el primer programa, eh? Va, sí, sí. El dia he portat Dave Monolith, que per cert està publicant coses interessants. Interessants és la paraula. Correcte. Però no. És Lloydis, que és el sobrenom d'un autor americà... Productor. Que probablement pugueu conèixer com a Huerco S, que va treure un... Huerco! Oh! Huerco, boníssim. Va treure un disc d'àmbient meravellós el 2007. Fosc, fosc, molt fosc. Excel·lent. Molt fosc. Molt fosc.