A Face in the Crowd d’Elia Kazan: manipulació mediàtica, relleu a la Filmoteca de Catalunya, Venècia 81 amb Almodóvar i obituari d’estiu

Ràdio Taspers, 98.1 Ràdio Taspers, 98.1 Ràdio Taspers, 98.1 Cinema sense condicions. Ràdio Taspers, 98.1 Ràdio Taspers, 98.1 Ràdio Taspers, 98.1 Ràdio Taspers, 98.1 La temporada, estiu, tardor, hivern I el primer que us haig de dir, bueno, el tema que heu escoltat per anar per ordre és l'introducció de la banda sonora de Afei Sintecrou, que aquí va ser traduïda el títol per Un rostro en la multitud. És una pel·lícula de 1957 d'Elia Kazan que hem escollit com a clàssic de la setmana, tema habitual que fem, un clàssic sempre. I la banda sonora aquesta està composada per Tom Glazer. Bé, dit això, després ja tornarem sobre la pel·lícula d'una manera extensa, però abans que res, tinc que dir la composició de l'equip que som avui aquí, que compta amb una novetat que en realitat és un feliç retrobament. Estic parlant de Lluna Hernández. Lluna. Hola, què tal? Què tal? Benvinguda i ben retrobada. Gràcies. Com ha anat tot aquest temps? Bé, molt bé. Estudiant. Has estat estudiant? Sí. I has portat les coses a bon terme o què? Sí, això espero. Estupendo. A veure què diu la feina. Molt bé, o sigui, ara falta ja passar a la pràctica, no? Exacte. Molt bé, doncs benvinguda. Gràcies. Encantat que estiguis amb nosaltres. Igualment. I amb els nostres oients. I per completar l'equip, bé, la Lluna està als comandaments. I nosaltres, doncs bona tarda, Anastasi, ben retrobat també. Som els dos passatgers, vosaltres. I el Pep Bermengol, que és el que us parla. Passatger número dos, servidor. Molt bé. Bé, tornant a la pel·lícula, a Face in the Crown, és una pel·lícula d'Elia Kazan que s'inscriu dintre del que és la producció mitjana, diguéssim, potser la més creativa d'Elia Kazan. l'Elia Kazan va començar el 1945, amb llaços humans, després va fer pel·lícules no tan reixides com El Justiciero, Mar de Hierba, La Barrera Invisible, Pànic en les Calles, que aquesta ja, com a thriller, ja va començar a ser una pel·lícula més notable, i després ja el 1951, que hauria de ser un any de grans coses. Tenia el 49, perquè és el meu, però bé, el 51 també. Dint-ho, li concedim també. És el meu. Ah, bé, és clar, és el teu. Molt bé, doncs el 51 va fer un tramvia anomenat Desig, que això ja és introduir el Marlon Brando per allà i començar a toquetejar Òscars, etc. Després, el 52 no es va quedar curt, perquè va fer una de les pel·lícules que jo admiro, i tu no diguem, però és una pel·lícula important per tu, com és Viva Zapata, que n'hem parlat aquí, l'hem tingut de clàssic. El 54 va fer La Ley del Silencio. Bé, el 53 havia fet Fugitivos del Terror Rojo, que ja és una mica així de transició. Una mica de transició, sí. La Ley del Silencio, que és una altra pel·lícula notable. El 55, una obra d'aquelles que va captar ja a tota l'audiència de tot tipus, com és L'Este de l'Eden, amb la introducció de James Dean, que, clar, allò ja va ser una fita històrica per a Elia Casals. Després va fer una pel·lícula... I per James Dean. I per James Dean. També el va al·laborar a un nivell de pel·lícula que ja n'havia fet alguna cosa interessant. El va situar... El va situar també molt. ...en un nivell important, sí. Després hi ha una pel·lícula que no ha tingut tant èxit de públic i crítica, però que a mi sempre m'ha agradat. És en 1956 que va fer Baby Doll. Ah, sí. Una pel·lícula que... Sí. Bueno, a mi... Una pel·lícula, diguem, aparentment menor, però potser no és tan menor. Si la reviséssim, s'ho descompriríem... No, jo penso que és una pel·lícula d'aquelles que podia haver influït fins i tot a Kubrick, eh, amb alguna pel·lícula. Pot ser. O sigui, concretament. Sí. amb la... Sí, Nabokov. Eh? Amb Nabokov parles? Amb l'Olita. Amb l'Olita. Amb l'Olita de... Per temàtica i, bueno, també per... Segurament per altres coses també, sí. Sí. 1957 és la que parlem avui. La que parlem avui. És a dir, que estem en el centre. Un rostre de la multitud. Bueno, després acabarem... Parlarem extensament d'ella. El 60, Río Salvaje. Sí. I el 1961 hi ha una pel·lícula, un melodrama que a mi sempre m'ha agradat molt, també. Natalie Wood. Home. Sí. Esplendor en la llengua. Esplendor en la llengua. Esplendor en la llengua. Esplendor en la llengua. Amb un final espectacular. I tota la pel·lícula amb un nivell tan d'interpretatiu d'ells... Ell era un gran director, com tu saps, i després en parlarem d'actors i actrius. A veure... Però com a nivell de continguts. La veritat és que... Sí, sí. Fixeu-vos-hi que he anat desgranant sense deixar-me en gaires les pel·lícules d'ell. I hauríem de continuar el 63 amb Amèrica, Amèrica, que Déu-n'hi-do també. En 1969, amb El compromís. Gran estima. Faye Donaway i Keir Douglas. Un gran estima, aquesta pel·lícula. En 1972, Los visitantes, una pel·lícula inquietant, un thriller dur. I després, em sembla que va tancar, segurament, involuntàriament amb l'última magnate. Sí. O sigui, que aquí tenim una filmografia en la que hi ha grans títols. Després tots sabem que ell, com a personatge, va ser molt controvertit perquè va estar a la part dolenta del macarticisme. És a dir, va ser de la to. Sí, sí, sí. Jo sempre és la part dolorosa, diguem, per mi de Cazan, que jo et miro profundament amb totes les altres vertents. I en aquesta, el vull arribar a entendre, de fet ell s'ha arribat a explicar una mica a vegades, però sempre és la part més difícil d'entendre. Sí, però va estar, de fet, es va passar la vida... Justificant. Sí. Intentant purgar la culpa. Bé, saps que fins i tot la cerimònia en què li és concedit aquest Òscar honorífic, ens hem de recordar, no? Sí. I va haver tota mena d'actituds hostils per part del públic del complir en la sala. Vull dir que realment encara durava, molts anys després encara va durar una reacció negativa, diguem-ne. És normal, però els americans són molt defensors de les seves essències i... En realitat, i ja que parlem d'això, el guionista d'aquesta pel·lícula és Bat Schalberg. Sí, Schalberg. Bé, que va obtindre l'Òscar per la Lei del Silenci. O sigui, també era guionista de la Lei del Silenci. Un altre gran guió. Bé, doncs Bat Schalberg va acompanyar amb ell el tema de... De la delació. De la delació. Sí. Sí, jo suposo que es van trobar amb una pressió extrema, que no me la puc ni imaginar, però, esclar, molts van aguantar. I, de fet, van aguantar grans actors de... I també es van jugar molt, eh? I es van jugar molt, també. I van perdre també molt durant un període, però després van recuperar. Després van recuperar. Ell va tenir la por de no recuperar-se. Potser estava en una edat una mica més gran, diguem, que aquesta gent que estem parlant, d'aquests actors i actrius, que van atrevir-se, diguem, a posar-se de banda en la Càrti. I ell no. I ell no. Bé, és un tema que hi ha a la història. Aquest, el guionista, Bat Schalberg, era un guionista cotitzat entre els directors americans. I, per exemple, amb Nicola Rai, va treballar i va fer el guió de Muert en los pantanos, que és una pel·lícula de Nicola Rai també molt interessant. Com tantes d'ells. Nicola Rai és molt amic també del programa i dels que ho fem. I tant, Nicola. I després va fer, va escriure el guió en què és base, la pel·lícula és de Mark Robson, la pel·lícula que va protagonitzar Paul Newman, Mas dura serà la que ella. Mas dura serà la que ella, sí. Aquest guió també és del Bat Schalberg. Sí senyor. Sí senyor. Molt bé. Molt bé. Bé, tornant a la pel·lícula d'avui, ja que estem parlant de noms, diguem que els intèrprets de la pel·lícula són un novell que va debutar en aquesta pel·lícula com a gran protagonista d'ella, que és Andy Griffith. És un home que va viure, va néixer en 1926 i va viure fins al 2012, 86 anys, i jo crec que aquesta és la pel·lícula més notable que va fer. Jo crec que sí, és una cara que mira que és potent, la cara d'ell, però no la recordo en masses coses més. Té aquella frescura, està tan a dintre del paper que jo crec que va ser un paper a vida. Quan vols ser agradable és molt agradable, quan vols ser desagradable pot ser molt desagradable. Té registres. I està molt bé, el tio, jo realment trobo que és un actor que li va treure, evidentment té un director davant que és el d'aquests vents, que és el director d'actors i actrius, i per tant n'hi va saber què treure. Gran director d'actors i actrius, sí. Després l'acompanya amb ell com a protagonista, la Patricia Neil, que per mi fa un paper esplèndid. Ho és, sí, un gran personatge. Un personatge que està molt ben escrit. Que el cobreix molt bé. I abans, fort d'entena, estàvem comentant amb tu que, a més a més, per l'època, estem parlant de 1957, que el tractament que li feia el cinema americà a la dona no era precisament reivindicatiu. I en canvi aquí és un paper que és de protagonista, de principi a fi també, de coprotagonista, i està molt ben dibuixat. Molt, molt, molt. És una dona amb molta personalitat, amb molta simpatia, sense caure mai amb... Amb la nyunyeria... Amb coqueteria barata. No, no, no, no. I empoderada. O sigui, el que avui en dia diríem una dona que finalment demostra que és una dona empoderada i demostra a mesura que va avançant la història i sobretot al final. Jo penso que ella té molt clara la seva vida, cosa que el personatge masculí no la té gens clara. La història... La pel·lícula la podeu trobar a filming. Sí, això és important. Sí, és important perquè us la recomanem molt perquè ara veureu d'acabar la pel·lícula. I amb aquesta... Que la podeu veure en versió original, bueno, com en film normal. Sí, sí. I allà podreu comprovar efectivament els diversos registres que té ella i com la pel·lícula va començant amb un to de comèdia i cada vegada es va transformant més, a mesura que es transforma el personatge principal... Una cosa més fosca, eh? Cap a una cosa més fosca i acaba amb un drama tràgic. Drama tràgic. Drama tràgic total, de final, realment. Sí, sí, amb tots els elements, a més a més. Amb tots els elements. En el terreny emocional, en el terreny sentimental, en el terreny personal, de desenvolupament del personatge. Sí. En tots els terrenys, efectivament. Llavors, hi ha un altre actor que també té un paper notable, de segona línia, però ell fa el paper de Mel Miller, que és Walter Matau. Sí. Anthony Franciosa, que també fa una intervenció... Era pràcticament la primera pel·lícula. Divertida, crec que sí, però no m'ho posa aquí. Jo crec que si no és la primera... Potser va fer alguna petita cosa abans. Potser va fer alguna cosa, però era de les primeres. Però digués que tingués cara i ulls, jo crec que sí. La gent potser no li posa cara, però quan el vegin clarament li posaran cara. Sí, el trobaran. Igual que Rip Thorn, que també fa el paper de Barry Mills, també és un altre... I Bull Ives, que aquest és un etern secundari, però sobretot en western se l'ha vist molt. Era molt còmode veure. I la Lirrèmic, que t'estàs oblidant la meva estona. Ah, a veure, la Lirrèmic aquí sí que és un debut. Sí, debut total. I, bueno, a més a més, cuidau que té un paper en el que es mostra una Lirrèmic, per dir-ho així, molt neumàtica. Molt neumàtica. I molt amb la línia, també, que dèiem abans, nebukoviana. O sigui, també una mica quasi bé. No és una menor, però està molt proper. I molt erotitzada i molt llançada. És una Lirrèmic que no l'hem vist normalment. L'Lirrèmic sempre ha fet personatges molt més concentrats, molt més tancats, és la seva primera pel·lícula i allí encara no havia format la seva línia, diguem, d'interpretació. Allò que seria com una mena de cheerleader, no? Era una cheerleader. De fet, ella feia cheerleader, molt desenfadat el tema. Estava ballant amb uns bastons. Sí, sí. I, bueno, en un moment determinat de la pel·lícula, l'art dramàtic del personatge té un moment en què connecten els dos personatges. El nostre. Encara no hem definit què és el nostre personatge en realitat a l'estat. Ara anirem amb això, però mira, ja que estem acabant el repàs... Sí, seguim amb els... Diguem, la banda sonora, jo hem dit, és de Tom Granger. Sí, sí. El productor és el mateix, Elia Kazan. Sí. El director de fotografia en surten dos, Gain Rusher i Harry Straling. Sí, correcte. El montador de so que és important aquí és Don Olsen perquè és una pel·lícula que alterna música interpretada i també fragments. Llavors, el so passa moltes vegades del so natural a una arrencada musical, però això és molt important que la vegueu en versió original. En versió original, i penso que sí que és important. I, bueno, el montador és Gene Milford. Oh, bueno, el montador, el montador. El montador. Jo reivindico sempre. Pensa que encara que sigui una pel·lícula xinesa, jo quan apareix el nom identifico que aquell és el montador encara que sigui xinès, intento llegir el nom. Sí, que ara normalment li posen editor. Bueno, sí, hi ha de tot. Però sempre intento llegir el nom, encara que sigui internament, saps? Perquè és un senyal de respecte cap al meu ofici. I en aquest cas sí, és el... Gene Milford, que imagino que és un home, Gene Milford, imagino, perquè és un gene. Sí, com Gene Kelly. Com Gene Kelly. Per tant, deu ser un senyor. En tot cas, dir que, com que la pel·lícula l'he vist en els últims tres mesos, tres vegades, avui, que l'he tornat a veure abans de venir aquí al migdia, diria que fa un treball molt bo. Sí. Igual que... He ressaltat abans el muntador de so, que amb algunes pel·lícules, bueno, pot passar més desapercegut, però aquí, ja dic, aquí és important i està molt ben fet. Sí, sí, sí. Entre ell i el músic, jo penso que hi ha un treball... Sempre hi ha aquest joc de... És com l'escenògraf i el decorador d'escena. És a dir, són gent que es comuniquen i és una col·laboració permanent. I en la música, aquí també, dintre el que és la banda sonora, té un pes molt fort. Molt bé. Bueno, anem a la història. Anem a la història. Aquí, el que se'ns proposa és... La història l'arrenca la protagonista, que seria la... el paper... A veure com es diu ella. Sí, els noms n'hi vas a ajudar. Màrcia. Màrcia, que és el paper que fa Patricia Nill. Ella és una dona que està treballant amb el seu oncle, que té una ràdio... És com si tingués la ràdio d'Esvern d'Arcansas. La ràdio del poble, efectivament, sí, sí. I bé, doncs... Ella va a la penitenciaria i vol fer un programa en directe, se'n porta la gravadora i se'n va a cavallar en micro amb mà i li diu a xèriff si podria gravar els presoners per fer un programa fresc que li digués als oients els traslladés una vivència real, com és la d'uns presos que estan, molts d'ells, encara provisionalment allà a la penitenciaria abans de ser jutjats o només com a preventius. Sí, davant de l'estupor dels amos de l'empresa que realment es queden estorats. Està acostumat a fer una ràdio molt més convencional i molt menys arriscada, diguem-ne. I tant, i provinciana. I provinciana, i provinciana. Bé, doncs allà coneix ella a Larry que és el protagonista Andy Griffith i aquest home és un home que viatja amb el seu enginy natural i una guitarra. I una guitarra, sobretot, important. i llavors, bé, ell té una intervenció que és molt ben rebuda tant pels oients com pels que fan el programa i a partir d'aquí s'inicia una relació que va prosperant i va augmentant. D'amor, D'amor amb l'audiència. Ell va connectant, no?, cada vegada més amb l'audiència. Ell el conec molt bé, li posen a l'acte un nom, Solitari Rots, i amb això, i el nom que ell li posa al programa, doncs tira endavant una sèrie de programes que van canviant. El comencen a cridar de Las Vegas, el comencen a cridar de Nova York, és a dir, es fa un home que passen de fer uns anuncis que també els anunciants se'l disputen perquè ell, per exemple, anuncia una píldora que es diu Vitafex, Vitaixex, que podríem dir que és el Viagra dels anys 50. Sí, d'alguna manera, sí. Clar, allò... Per a mejorar el deseo sexual masculino. Efectivament. Sí, sí. La pel·lícula amb això té gràcia, també veureu com hi ha una proposta de ser influencer, ja estem parlant de 1957. I tant, és ben bé el paper d'un influencer, sí, sí. Hi ha un home que té no sé, diria jo, una visió extraordinària del que és el negoci aquest de manipular, diguem-ho així, perquè en realitat és el que ell fa, l'audiència i aquest he ressaltat aquí una frase que li diu amb el nostre protagonista, li diu des dels temps dels egipcis fins ara les masses han de ser dominades per una mà forta, és a dir, per una èlit. Compte, perquè clar, jo he sentit això i diu, si és que estem amb això. No, no, la pel·lícula, es diu moltes vegades que les pel·lícules del passat connecten molt amb els fets del present. En aquest cas, per sobre que és una pel·lícula que d'aquí dos anys farà 80 anys. Sí, sí, sí. En canvi... Fixeu-vos-hi fins a quin punt el guió va lluny aquí, eh? No, és un guió absolutament vigent, totalment vigent. Una altra cosa que diu aquest personatge, que li diuen el general, diu, la televisió és el millor instrument de control de masses. En aquell moment, que era una televisió incipient, imagineu-la fins i tot la televisió d'ara. Sí, sí, sí. Éxit fulgurant, diners agrapats, és el que tot això li proporciona al nostre personatge, el solitari Orox. El solitari Orox. Què passa amb el solitari Orox? Que el solitari Orox a poc a poc no sap gestionar del tot tot aquest allau, diguem, de benaurances i d'emocions que li arriben i es va convertir en un personatge cada vegada més despòtic, cada vegada més descontrolat i cada vegada dient més bestieses perquè sempre ha dit el que volia dir i a més al principi també de la pel·lícula ja diu allò que pensa i quan comença a ser mínimament famós ja comença a tenir estirabots amb els anunciants, amb el jefe de l'emissor, és a dir, amb tothom, però sempre dintre d'un cert ordre perquè aquí ja està perdent una mica el nord personal. Al principi va més controlat, ell, com has dit tu molt bé, fa una entrada una mica forta però després s'autodomestica i acaba fent un programa amable. És quan la gent pot encara acceptar allò que veu, però hi ha un moment que la gent no entén com aquest home s'està tornant tan estrany, diguem, de banda, fins i tot ja no entenen ni estan d'acord amb ell, només se li gira també una mica en contra al propi públic seu, és una mica un efecte molt de caza en això, aquell personatge que li veiem aquest arc, l'art dramàtic famós, en què comença a ser un no-res, puja a un nivell determinat. Aquí queda dibuixat perfectament i després una vegada d'alta la caiguda estremitosa que coincidirà amb el final tràgic de la pel·lícula. Sí, efectivament. Perquè encara que no arribi a ser exactament tràgic queda sugerit. Es dibuixa un final molt més tràgic que veia el poc. Es dibuixa un possible suïcidi. Sí, sí, sí. I no, i per altra banda també és... Clar, a mi el paper, ara m'ha explicat una mica l'esquema general, però després, clar, tot això està farcit d'una riquesa dels personatges que abans hem dit que intervenien a l'acció. Aquests personatges secundaris... Que van donant molta força també a l'esquema. Per exemple, hi ha un personatge que per mi és molt important perquè és una mica el personatge, o sigui, el que el Kiko Pi de la Serra va retratar amb una de les seves cançons extraordinàries que és L'home del carrer. L'home del carrer, sí. Bé, doncs aquí L'home del carrer és un company de presó que ell quan li diuen si tu cantes per l'audiència et concedim que sortis demà en lloc d'estar set dies aquí retingut provisionalment. Sí. I ell diu vull demanar una altra cosa diu vull que aquell no me'n recordo ara no recordo de la persona sorti amb mi. I l'altre diu sí, vale seré el teu manager. Clar. Bé, és un home de poques llums però amb ell li va molt bé i sempre li fa una mirada quan està a les reunions sí. Ell calla sempre els altres li foten el rotllo i li diuen mira voldríem això voldríem allò i tal mira l'altre li diu a tu què et sembla i ell per exemple si es posa a badallar diu això aquesta proposta no m'interessa i després quan arriben ja en un nivell molt elevat que estem en el nivell en què està assessorant polítics en plena en plena campanya o sigui que ja és a la cresta exacte de la seva popularitat a la cresta de la popularitat i de la onada exacte hi ha un moment en què li diu no és que vosaltres esteu equivocats mireu dels 65 milions que tinc de seguidors exacte ja és la xifra el 99% em segueix perquè pensen el mateix que aquest home i ara vostè candidat que ha fet una arenga li preguntarem a ell què li sembla i li pregunten i diu doncs que m'he avorrit moltíssim i aquest home a mi no em desperta cap interès per anar-lo a votar exacte sí, sí, sí i el mateix candidat quan sent això diu i clar llavors automàticament jo m'he apuntat aquí que aquell candidat es converteix en una barreja de Milley Trump Aznar Meloni Le Pen o Ayuso o sigui escolliu tot això i feu un gaspatxo i sortirà aquest personatge efectivament el Walter Matau també és un personatge el personatge interpretat per Walter Matau però clar el Walter Matau és un tio intel·ligent que navega amb dues coses una això és el que porta riquesa vol destapar sí vol destapar el personatge de Larry i tirar-li per terra la seva vena que és molt pronunciada a mesura que avança cada vegada més de manipulador populista manipulador tot això que acabes de citar la llista aquesta fins al punt que té un llibre fet i no el vol treure perquè per una altra banda també sent alguna cosa profund per ella per la noia per la Marcia sí efectivament el personatge de Patricia està enamorat platònicament diguem-ho així llavors com que jugué amb aquests dos pols no li vol fer mal a ell perquè seria posar-se malament amb ella perquè ella com que l'ha creat d'alguna forma li ha donat vida mantén el seu Frankenstein fins que el monstre en què s'ha convertit li sembla que ja no és suportable ja no és suportable i llavors bueno no explicarem tota la pel·lícula però no, no, però sembla un personatge el Matau fins al final de la pel·lícula més a més em sembla un personatge magnífic i que et manté una bona perquè et dóna perspectiva a l'assumpte és un lloc que dóna profunditat a algú que ja en té molta de profunditat però necessita aquesta nota també del personatge que està bueno també ajuda molt a situar-se a l'espectador i també efectivament vull dir per l'espectador el Walter Matau és una grossa que és dir ei aquest tio no se'l creieu ara vosaltres també sí sí i li posa un fred efectivament aquest és una mica el tema dintre de l'esquema i et deia jo per mi clar no deixa de ser un altre dels kazans bons malgrat no estar dintre diguem de segurament de les millors 7 o 8 pel·lícules de kazans segurament no forma part d'aquesta llista no però sí que té tot el bo que tenen les pel·lícules del kazan bones per mi té tot el bo que pot tenir qualsevol pel·lícula de les consellades és un tema molt interessant que esteve actual fixeu-vos-ho en una cosa hi ha un moment en què Larry el protagonista li confessa a Màrtia que li feia por ha anat postergant el tema de sentimental amb ella perquè li feia por perquè li reconeix així amb la intimitat que ella intel·lectualment és molt més potent que ell i llavors diu jo sempre estaré per sota de tu són aquestes pors del mascle diguem davant d'això d'una dona forta i una altra cosa que també em ha xocat molt de la pel·lícula és que quan està parlant alliçonant el que va per senador dels Estats Units li diu que a vostè i jo l'haig de convertir en el ministre de l'ànima nacional compta que el ministeri aquest l'ànima nacional això trasllada a Gran Hermano el 1984 o a Un Mundo Feliz el que és que seria més en aquest món utòpic un monotòpic que no existeix un monotòpic de manipulació de l'individu absolutament deies la televisió esclar avui en dia la televisió té un paper més residual és el suport que seguim per altra que seguim veient les plataformes les pantalles jo deia les pantalles avui en dia ja no és tant de la televisió sinó que siguin les pantalles les pantalles per on veiem tot això que seria la xarxa ha travessat totes les pantalles possibles la de la tele la de l'ordinador la dels telèfons la de les tauletes i sí que és veritat que això s'ha acabat convertint en això un món absolutament controlat per un poder que ja no són ni els propis governs sinó que estan per sobre fins i tot dels governs però és clar qui transmet aquest missatge són els aquests personatges encara avui en dia amb aquest poder de els late shows als Estats Units i aquí també els late shows una mica bueno ara tenim el Broncano per exemple que és un dels que s'ha posat de moda ara últimament en el món de la ràdio i en el món de la tele també evidentment però que també és un home que està prescrivint també molt el que s'ha de que no estic en compte del tema però vull dir que també ell també a la seva manera i mira que s'està contraposant Broncano contra el contra el de detes diguem que no contra el que fa el programa des de fa molt temps en TN3 em sembla que és no? el de l'altre programa absolutament que porta molt temps circulant per la televisió nacional espanyola l'hormiguero el Pablo Motos s'està posant aquesta contraposició Pablo Motos bueno estem davant d'això en aquest cas són personatges amb un poder de convicció em va bé que diguis això perquè una cosa que volia comentar és que ahir per autodisciplina professional vaig estar veient em sembla que és el primer programa de la nova era del Buenafonte i amb el que és l'espeach de l'entrada habitual de sempre del Buenafonte que pot agradar més o menys però és un repàs a l'actualitat amb una certa vena que té un còmic distanciat diguem una mica allò fotre-les punyent tirar la pedra una mica a la mà perquè no me la fotin del tot va repassant una mica els punts és una altra manera de fer les coses doncs resulta que amb aquesta pel·lícula insisteixo a punt de fer 80 anys es diu que ara la política no vol grans debats ara la política vol grans eslògans línies impactants i glamour 1957 això es diu a dintre d'aquesta pel·lícula en el programa va sortir la paraula l'eslògan hi ha un moment que surt un publicista que va inventar aquell eslògan del algodón no enganya sortia un d'aquests i els va confondre i va dir no això li diu un claim ara i va dir no no no això és un eslògan de tota la vida el claim és un crit és un crit publicitari l'eslògan és el que tanca efectivament és curiós que l'eslògan també sortia i després hi ha una conseqüència de tot això i és que la imbecilitat vèncer la intel·ligència normalment estem circulant per aquí i llavors en el que va per senador li recomana a ell que canvi d'imatge i per canviar d'imatge li recomana tres coses un que no surti sol a la tele i diu vostè com surt a la tele bueno surto sol a la meva oficina no vostè surti amb una mascota diu ah tinc un gat diu no no un gat no un gos un gos és el que dóna sensació de poder de noblesa efectivament diu segona cosa vostè un sobrenom i quin sobrenom diu collons Curli per exemple ja li clava un sobrenom i després diu escolti i aquest bicicleter d'apretar els llavis quan acaba de parlar no un somriure permanent mentre està amb antena sí sí els assessors d'imatge i llavors tu agafes i agafes qualsevol partit de l'arc parlamentari català espanyol europeu americà etcètera americà sobretot i veuràs i veuràs i veuràs que sempre que hi ha la llumeta el led vermell de la càmera que està enfocant ara per exemple ho estem veient les dificultats que està passant per exemple Esquerra Republicana i com la representant de torn surt sempre amb aquell somriure i nosaltres tenim que dir que potser s'està parlant massa potser estem tot però sempre amb aquell somriure que quan veu que el led s'apaga deu deu esbofegar amb la cara normal recordo i hi ha una cosa que a mi sempre em fa molta gràcia que entren en el terreny polític i que té a veure també amb això de la manipulació en general dels gestos estudiats aquesta cosa que fan sobretot els Estats Units els presidents i la gent que té un cert grau de poder quan es dirigeix al públic de sortir de sortir anar cap al faristol a mig camí cap al faristol com a mínim un parell de vegades senyalen algú del públic senyalen que ja t'he vist estàs aquí i tal i l'altre cantó també aquest gesto que és absolutament absurd perquè hi ha una munió de gent allà davant i aquí està mirant és simplement un gest que segur que s'ha estudiat que estableix una connexió entre el que està sortint i el públic que està escoltant o veient la tele no amb aquell senyor que està allà que no s'ha negat alguna fuente i també ho feia també ho va fer és que és un gest que s'està imposant aquí Sant Martí de Sant Rovira i senyala com si allà n'hi hagués un perquè potser algú abans de començar el programa en la preparació i en l'assaig va dir que era de Sant Martí però o no senyalat s'està convertint en un vici i a Formàlia és així la manipulació és això molt bé bueno escolteu per tot això i molt més us recomanem The Face in the Crown perquè creieu-me que gaudireu d'una pel·lícula que tan en continguts ètics com estètics val la pena val la pena efectivament i amb el que és el tema artístic ja hem parlat abastament jo penso que sí hem intentat aproximar sí és un se'm sent sí és una pel·lícula que els actors estan extraordinàriament bé i jo diria que és més que notable sí és molt difícil posar les pel·lícules mai posen punts dintre de les pel·lícules d'Elia Kazan també jo crec que estaria entre les vuit primeres i no es penseu estaria allí no es penseu que això sigui poca cosa perquè com hem dit abans Elia Kazan no va fer gaires pel·lícules dolentes o fluixes no si en comptaríem tres com a molt que dic bueno fluixeix una miqueta més però tota la resta les altres quinze o setze quinze o setze estarien a un nivell que estarien entre el notable i el sobresegure entre el 6 i el 8 que dèiem abans sí sí molt bé bé ara ja canviem de terç i tenim que recordar coses que han passat aquest estiu sí senyor aquest estiu han passat coses lamentables sempre com és la pèrdua de quatre figures grans del cinema que ens han deixat en el cinema català i espanyol Teresa Gimpera i europeu en el cinema americà Celi Duval Gina Rowlands i en el cinema francès Alain Delon sí bé de tots aquests parlarem ara una mica i donarem unes dates i també el millor de la seva filmografia però abans no voldria deixar de fora també una cosa i és que hem tingut relleu a partir de l'1 de juliol a la filmoteca de la Generalitat d'aquí de Catalunya sí senyor és a dir després de 12 anys al front Esteve Rianbau s'ha jubilat i ha passat el testimoni després de fer una tasca per nosaltres jo penso que bona molt bona de la programació no en tinc res a dir tenint sobretot en compte que a veure ha lluitat amb dificultats perquè tots els governs de la Generalitat que han compartit mandat amb ell no perdem de vista que la filmoteca depèn de cultura de la Generalitat i els governs aquests no han tingut mai una preferència massa gran per la cultura i dintre la cultura menys pel cinema menys pel cinema el cinema hi ha des de Pujol que no tenia ja o menys ho va manifestar no tenia un gran interès pel cinema en general llavors tenint en compte tot això la tasca d'Esteve Rianbau jo crec que ha sigut molt bona sí i tant de bo el que el substitueix que és Pablo Pablo Laparra Pérez em sembla que ha nascut a València 37 anys bé té màsters té carreres programador de cinema al dia al festival de Sant Sebastià bé es trobarà amb una empresa amb més de 50 treballadors vull dir que tampoc li faltarà la feina però em sembla que és una persona intel·lectualment solvent i molt preparada que deixarem ara que passi un primer temps perquè ella es vagi fent una mica amb el càrrec i això i procurarem tindre-la aquí també perquè ens exposen una mica les línies generals i que ho conegueu perquè com sabeu sempre nosaltres hem procurat a part de anomenar alguns cinemes com és el cinema Girona el cinema Somseig no ho sé el Verdi el Verdi el fenòmena ja no diguem com a gran cinema el Renoir doncs la Filmoteca nosaltres sempre l'hem tingut com a molt important quan no hem tingut una pel·lícula per recomanar Clara perquè no ens agrada parlar de lo que no ens agrada ni per bé ni per dolent senzillament ho deixem de banda i ja en parlen altres sempre tenim un record per la Filmoteca i sempre diem escolteu agafeu o bé entreu físicament si aneu a la Filmoteca agafeu a la programació que és un llibret mensual i si no entreu cada dilluns que tanque la Filmoteca tots els dilluns de l'any i obres de dimarts a diumenge tots els dies inclosos aquests agafeu cada dilluns i a través d'Instagram trobareu tota la programació i també de Facebook que llavors podeu anar escollint i tal sempre recomanem això llavors per nosaltres la Filmoteca és un dels elements importants del bon cinèfil o bé senzillament de l'amant del cinema que té ganes de recuperar alguna pel·lícula que diu ostres aquesta se'n va escapar quan la van estrenar vinga és el moment sempre en versió original subtitulada en català sí sí no oblidar que la Filmoteca a part de la façana diguem més evident que és la façana de l'exhibició de films amagatzemats en els propis arxius o que són donats per altres filmoteques per ser projectats existeix la part de la Filmoteca que no està situada ni a Barcelona que està situada a la carretera de Matadapera a Terrassa que és una labor molt important que és una labor important aquí és on penso que quan vinga el nostre nou amic diguem de la Filmoteca l'anterior va ser amic també esperem que aquest també ho sigui és on potser jo hauria de dir més coses perquè allí és on més d'alguna manera ho treballo t'està referint al centre de restauració de Terrassa exacte i aquí és on jo tinc una sèrie de dubtes no tant de funcionament que segurament és millorable sinó fins i tot de què ha de ser realment un centre de restauració i com s'ha de comportar i què té és a dir aquest és un tema que ara seria una tonteria començar-lo a allargar-nos d'aquí però sí que el dia que sigui en parlarem perquè aquí sí que tinc ja no dubtes sinó preguntes molt clares a fer com penseu tirar això a veure hi ha una altra cosa que també la vull comentar de la labor entre moltes altres que ha fet l'Esteve Rimbau per exemple el piano del Joan Pineda el mestre Pineda que ens va donar tantes nits d'acompanyament de Sirema Mut extraordinari l'Anaït Simonian que l'hem tingut aquí també i tornarem a tindre perquè ara està acabant ella de dirigir una pel·lícula a França i naturalment la tindrem aquí quan acabi això i torni i tal serà molt interessant perquè hi ha bona amistat personal amb ella de nosaltres una altra cosa que jo em sento molt agraït no solament no per mi que directament no m'influix sinó per tu i molts altres que us ha donat veu i us ha donat també un espai per explicar-vos a l'hora que heu presentat algun projecte documental alguna pel·lícula alguna retrospectiva o sigui parlar per exemple de Bigas Luna estar convidat no solament parlar de les pròpies pel·lícules sinó d'allò que ell pensa que és l'entorn natural d'un director en el que tu vas tenir alguna cosa a veure té aquesta cosa de convidar-te i jo agraeixo sempre molt primer perquè m'agrada estar dalt d'una taula explicant coses i segona perquè és un detall de reconeixement i està bé el reconeixement en vida sempre és interessant sí perquè com has dit tu molt bé abans moltes vegades es passen molt de pressa i així quasi com amb la labor d'algunes parts tècniques del cinema que són molt importants perquè no perdem de vista que el cinema és un conjunt d'arts que tenen un director d'orquestra que és el director de la pel·lícula però que clar aquí la fotografia va per una banda el so va per una altra la música va per una altra el muntatge va per una altra el guió va per una altra tot el que és la recerca d'espais per filmar la localització buscar els actors buscar els actors l'entitat de feines en el món del cinema hi ha un llenguatge comú que és el llenguatge cinematogràfic que és comú a tots ells això els ajunt a tots és la traducció simultània que tenen tots ells tu pots treure un tècnic d'alemany alemany un anglès un francès un català i fent una pel·lícula s'entendran perquè hi ha un llenguatge comú que és el cinema i això fa que encara que l'idioma no ajudi el cinema uneix en aquest sentit això crec que l'Esteu ho tenia molt clar i sí és cert ha convocat a les taules molt interessants ja no només les nostres sinó que jo he vist taules allà muntades al de l'escenari amb gent molt important que l'altre dia es va fer un repàs visual de tot el que havia sigut la trajectòria d'aquests 11 anys i realment veies coses gent molt important gent molt important hi ha hagut en això el dia del comiat del comiat d'ell va ser molt maco va ser maco va ser interessant entranyable perquè era un repàs sí, sí repàs en vital i a més a més era un repàs en el que tots teníem una parcel·la en què sabíem que havíem participat clar, clar i això ho fa molt magos sí, sí hem quedat una mica amb Delon i amb tota la sí a veure jo voldria començar per per el que és el Festival de Venècia sí, perdona també tenia és la 81a edició i per fi després de tindre un lleó d'or honorífic per la seva trajectòria després d'haver-se presentat ens hem quedat tres vegades a el que és el concurs i no li havia tocat res per fi amb La Habitación del Lado primera pel·lícula pel·lícula llarga perquè ja havia fet un parell de curs en anglès sí però la primera pel·lícula llarga que fa en idioma anglès tot i que la major part està rodada a Europa Sí La Habitación del Lado Pedro Almodóvar ha guanyat per fi el lleó d'or va estar molt content va fer unes declaracions com sempre ell apartant-se una mica jo crec fins i tot fins i tot es va apartar una mica de la pel·lícula Sí s'aparta quan diu Sí per fer una defensa que és el que a ell li interessa en aquell moment políticament en defensa en aquest cas de l'eutanàsia i crec que va estar molt bé perquè clar és un altaveu important i això ressona a tot el món perquè el Festival de Venècia no perdem de vista que és el més antic dels festivals és a dir que el seu pes té a tot arreu encara que alguns li vulguin treure importància respecte a altres Sí jo penso que per mi Venècia i a nivell de difusió i de coneixement mundial una frase dita a Venècia com em va ser en aquest cas un discurs un speech final penso que era important acabar a fer el periodo jo en aquest cas estic totalment d'acord amb tot el que fet ell també és veritat la pel·lícula no l'hem vist encara no podem dir res he llegit cròniques d'alguns col·legues que admiro i que normalment coincideixen no sempre perquè jo crec que és impossible coincidir sempre amb un col·lega perquè seria anormal fins i tot sí crec que seria una mala senyal per un mateix perquè clar tots tenim un background i a partir d'aquest és com analitzem les coses el teu punt de vista no és el mateix mai tenim uns paràmetres d'anàlisi i un altre té uns altres bé doncs aquest que li tinc bastant bastant de confiança diguem em diu que la pel·lícula és bona les interpretacions la direcció de les dues actrius que són Tilda Shinton i Jennifer no no m'enganxis ara amb això perquè m'has enganxat tremendo el tema dels noms ho diu molta gent això però en el meu cas és ja terrible és una actriu que admiro profundament que m'agrada molt recordo la pel·lícula meravellosa ens pots mirar l'habitació del lado lluna a veure les dues actrius un estil de Shinton gràcies i recordo mentre està mirant la lluna això recordo que tu i jo hem parlat moltes vegades d'una pel·lícula que ens agrada molt els dos que és la Calle 42 és el on clavant i el carrer 42 que ella és una de les protes perquè té moltes protes humanistes la pel·lícula homes i dones i ella és una d'elles i bueno ara ens el dirà la lluna a tu cas ell parlant quina sabeu la Tilda de Shinton i la Julian Moore Julian Moore moltes gràcies molt bé doncs la Julian Moore ell diu que la direcció d'aquestes dos actrius i el treball intrínsec d'elles ja per la capacitat justifica i això justificaria justificaria tot després tenim l'estètica almodovariana de la darrera època i jo diria per darrera època des de Julieta cap aquí o sigui Julieta Dolor i Glòria Madres Paral·leles la voz humana que és curtmetratge estranya forma de vida que a mi no em va agradar que és un mitjmetratge i aquesta jo diria que està en una estètica on cuida moltíssim el color i el contrast més de que inclús del que ho ha fet sempre sempre ha jugat amb això jo diria que recorda molt el pintor aquell americà Hopper el Hopper sí pels contrastos que té i després com situa la càmera i han d'anar evolucionant els actors dintre aquell espai que està molt molt definit i han marcat amb uns contrastos de calor de color sempre molt marcats i molt forts bé llavors ell diu que hi ha un moment al començar la pel·lícula no un moment una estona en què hi ha un flashback que es veu que van coincidir molts comentant al sortir que aquell flashback és excessiu o potser innecessari cosa que és una mica agosarada perquè estem parlant d'un director que ja porta 25 pel·lícules 23 més d'oscurs ho deixem així en parlarem quan s'estreni i tal ara el que sí que em va xocar és que em sembla que la directora del festival era Isabel Iper i Isabel Iper quan va llegir la concessió va dir que no havia estat per unanimitat però sí per majoria només faltaria que no hagués d'estar per majoria però el que no havia estat per unanimitat em sembla que és posar-li una mica d'aigua una mica d'aigua al vi sobretot quan després ve seguit de 17 minuts d'aplaudiments per part del públic això és curiós que això realment els 17 minuts d'aplaudiments hi són aquests estan comptats i jo se'm en sorprèn molt perquè això aplaudir durant 17 minuts potser és la cosa operística aquella que hi ha a Itàlia vaig pensar jo que hi ha una tradició sí i és cert perquè la base és allà però també el públic és internacional vull dir que d'alguna manera hi ha molta gent de fora però no no realment és ben bé d'òpera és realment un temps operístic jo crec que no és normal amb cinema això jo vaig estar en una obra de teatre no fa gaire ara fa poquet vam estar crec que recordava 11 o 12 minuts m'han semblat terns és a dir el final ja et fermava les mans si tu ets el receptor com en aquest cas l'Almodóvar i el seu equip és que em sembla que està justificat un desmai o alguna cosa es procediria potser en desmai sí potser hauria relaxar-se potser hauria de pensar per una altra vegada bé només ja que estem parlant d'ell dir-vos que de la filmografia d'Almodóvar el segle passat va fer 13 pel·lícules i el que portem d'aquest en porta 12 de les 13 del segle passat jo recordo perfectament la primera que va ser estrenada al cine Maryland de la plaça d'Urquina Ona que es deia Pep i Lucy Bomb i altres xiques del Montón que vaig sortir de la pel·lícula i li vaig dir a la meva companya a l'Anna li vaig dir aquest tio aquest tio és bo i aquest tio si no li posen traves farà coses farà coses i ho haig de dir perquè tu vaig comentar que em va ser oferta per muntar-la el Pep i Lucy Bomb no ho sabia no me'n recordava sí, sí em va ser oferta per muntar-la i jo em va arribar el material verge o sigui tal com es diu en brut encara no havíem posat la mà a ningú cap muntador amb 16 mil·límetres i me'l vaig projectar tot em vaig veure tot el material de la pel·lícula i el productor em va semblar una bogeria com que no estava muntada a més a més jo veia que allò era una bogeria pel meu esprit és que era una bogeria una mica sempre estem parlant de 1980 sí, sí 1980 allò era impensable i mira que acabava de muntar una pel·lícula feta amb llibertat sí, sí amb Descart no, acabava de muntar Canitxe i Bilbao o sigui que ja estava una mica bregat però esclar allò era una altra cosa allò era una altra cosa no, no no vaig veure-ho clar em va venir una altra per aconseguida i no la vaig ser tonto de mi que hagués sigut el primer muntador que ja veiem si em hagués aguantat o no però com a mínim hagués tingut l'oportunitat d'entrar en el seu món la companya meva Teresa Font sí que ha aconseguit finalment entrar en el seu finalment home, esclar perquè ha tingut un muntador tota la vida el mateix fins que va morir fins que va morir fins que va morir llavors destacaria una pel·lícula també així canalla podríem dir com és que he hecho yo para merecer esto sí, també la ley del deseo de 1987 sí, també la recordo una comèdia simpàtica sense complexos que tiren em sembla que tiren discos pel balcó o una màquina a escriure com és Mujeres al bord d'una taca de nervios interessant jo la vaig trobar també 1988 sí, sí ah també 1989 amb la victòria abril ja estem en aquest punt que no sé massa aquí ja comencem a derrapar Tacones lejanos que també està en aquesta línia també en la línia aquesta sí Quica La flor de mi secreto tot això carne trèmula sí i el 1999 aquí estem ja comença per mi diríem un cine d'intenció descaradament biogràfica que és Todo sobre mi madre sí, sí totalment d'acord el 2002 segueix amb aquesta línia amable con ella també després torna a les andades amb la mala educación sí bueno és la seva part diguem de nen de nen que ha aguantat i sí de l'escola de capellans però d'alguna manera sí no calia llavors ja Volver los abrazos rotos la piel que habito los amantes pasajeros i per mi ens tornem a posar sèrio amb Julieta Madres Paraleles hi ha aquest curtmetratge La Voz Humana que és molt interessant perquè la Tilda Swinton cuidado sempre que surt ella sempre vesteix ens hem de posar bé el que hi ha davant de càmera marca molt les pel·lícules l'objecte visual sigui físic sigui animat o inanimat el que poses davant d'una càmera és molt important i la Tilda Swinton és una presència que aguanta i que genera per si sola i la pel·lícula té això que la té amb ella el curtmetratge i després el 2022 va fer Estranya Forma de Vida que és aquell migmetratge una mica en Broken Mountain sí en Broken Mountain sí una miqueta uns baquets perquè una pel·lícula de l'Oeste de la Modó va dir a sobre migmetratge sona una mica experiment sí i ara 2024 per arribar fins ara aquesta pel·lícula a mi Mades Paral·leles t'haig de dir que no em va a redar gens quina? Mades Paral·leles ah no d'aquestes últimes que m'has dit no no em va a redar però sóc jo no no l'he passat ràpid sí sí sí perquè no no em va molt bé o sigui Mades Paral·leles no està dintre del que podríem dir torna una mica aquelles dels tacones la pel que habito ah exactament estem per aquí per mi estem per aquí molt bé bueno hem parlat de l'obituari i tenim que dir doncs que de Teresa Gimpera que va fer més de 200 pel·lícules i perquè tingueu una idea de lo que era la fera que era Teresa Gimpera o com l'apretaven els directors espanyols l'any 1968 va fer 11 pel·lícules no per més pràcticament bueno no per més devia descansar un mes sí sí no no ni això segurament perquè havia de preparar havia de prendre el paper i de totes elles que segurament tots n'han vist moltes només destacaria per dir alguna cosa Les Crueles i és d'interès estem parlant sí és que les secretàries de Pedro Lazaga és que d'aquesta sèrie de les dolentes diguem de les dolentes sí llavors ella va fer 4 o 5 pel·lícules amb el Jordi Grau sí de l'escola de Barcelona aquí i l'any 68 va fer l'escena també el 67 havia fet Tosset Escrit Street amb la com es deia la Mari no Mari Sampere la no amb la Sara Montilla correcte amb el Jordi Grau el 1966 va interpretar la seva segona pel·lícula que va ser una història de mort i el 1965 va fer la primera que prometia moltíssim allò amb Vicente Aranda Fata Morgana sí senyor una pel·lícula emblemàtica de l'escola de Barcelona sí aquesta l'enquadraríem totalment per temàtica i per tot a l'escola de Barcelona i tant llavors per ressentar algun altre en 1969 l'estranyo caso del doctor Fausto de Gonzalo Suárez un gran director L'Espíritu de la Colmena a Palabres Maiores Víctor Erice que és el cim de Teresa Ximpera com escriu i potser també de Víctor Erice i també de l'Erice Vida Conjugal Sana de Roberto Bodegas Victòria d'Antonio Ribas sí per així per així de tothom estem parlant de docentes i només us en diré un altre El llarg hivern de Jaime Camino bé ens queden per si no tens si parlem d'Alendelon Alendelon també és un tio que va fer més d'un centenar de pel·lícules i aquí dic que va néixer a So a França el 1935 i ha mort també a França el 2024 la Teresa Ximpera que no ho havia dit va néixer el setembre del 36 el dia 21 i va morir a Barcelona el 23 de juliol del 24 del 24 de la filmografia de l'On va començar fent Can la Fem Semel de Ibs Alegret sí escolteu ens quedem amb filmografies pendents moltes gràcies ens veiem al proper programa encara no tenim pel·lícula escollida que la direm oportunament aquell dia moltes gràcies bona nit i benvinguda Lluna gràcies gràcies a tu ràdio ràdio t'esbend durant 8.1 em va ràdio t'esbend durant 8.1 ràdio t'esbend ara esgotes ràdio t'esbend durant 8.1 a