Lubitsch i “Ser o no ser”: toc, sàtira antinazi i debat; més ‘Gladiator 2’, ‘Polvo serán’, ‘El baño del diablo’ i Aula de Muntatge

...es entrevistes i les curiositats d'aquí i d'arreu. Fem ràdio amable, parloyent tranquil i culturalment curiós. Benvinguts, convidat i amanitat. Benvolguts, viatges, història. Bentrobat, cultura. Tot això ho escoltareu en el Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats, aquí, a Ràdio d'Esbert. A Ràdio d'Esbert, a Ràdio d'Esbert, a Ràdio de Sant Lluç. Dura't avui, porfú. Cinema sense condicions. A Ràdio d'Esbert. A Ràdio d'Esbert, a Ràdio d'Esbert. A Ràdio d'Esbert, a Ràdio d'Esbert. Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esbert. Estem aquí un dimarts més per comentar el cine que ens agrada i pel·lícules com aquesta que acabeu d'escoltar a la introducció, amb una peça composada per Werner R. Heyman, que és un compositor habitual de les pel·lícules d'Ernst Lubitsch, que és el director de To Be or Not To Be, que és la pel·lícula de 1942, que hem escollit com a clàssic d'aquesta setmana. En primer lloc, saludar els companys. Bona tarda, Jan, què tal? Què tal? Bona tarda. Com ha anat la setmana? Molt curta. Sí? Sí, sí, aquesta setmana... Set dies, no? Sí, sí, com sempre, però se m'ha passat molt ràpida. I això és bo o no? Ha sigut bo. Ha sigut bo. Aquesta setmana el partit hem guanyat i que jugo a futbol. Sí. I bastant content. Amb qui jugues, si es pot dir per antena? Sí, jugo aquí a l'Atlètic, al poble. Sí. I aquest any de juvenils ens estava costant una mica més. Sí, molt bé. Ja que era una categoria més alta i juguem contra gent que ens treu dos anys. Hm. I això es nota. Sí, aquesta edat, sí. Perquè rasquen més. I només portàvem empats. Sí. I aquest final vam aconseguir la victòria. I en quina posició jugues tu? Puc jugar de mig centre o de carriler, per la banda. Dreta o esquerra? Les dues bandes. Ah, les dues bandes. La dreta ens ho vindria ara, està bé. Molt bé, molt bé. Bueno, haurem d'anar seguint això, eh? Exacte. Ja us aniré a informar, sí, sí. Molt bé, bona tarda també, Anastasi, què tal? Molt bé, molt bé, Pep. Sí? Tot bé, sí. La setmana també és curta? Correcte. Bueno, sí, ni curta ni llarga. Ara els dies s'han sempre molt curts. És veritat, és veritat, els dies són molt curts, eh? I a la nostra edat encara més, o sigui, que d'alguna manera tot es fa cura en aquesta època. Has de córrer molt per fer coses, perquè si no, el temps et menges. Molt bé. I què tal, Lubitsch? Lubitsch molt bé. No, no, ja ara ho parlem, però encantat amb Lubitsch, eh? Comencem a posar-vos una mica en sintonia. A veure, Ernst Lubitsch va ser un jueu alemany que es va fincar als Estats Units després de la Primera Guerra Mundial. En realitat van ser els americans que el van reclamar perquè sabien de la qualitat del seu cinema. Podríem dir que del cinema alemany hi ha sis o set directors que s'hi dien els pioners i que formen part ja no solament de pioners del cinema alemany, sinó de tot el cinema mundial. I, sens dubte, Ernst Lubitsch, per les característiques que el fan singular, seria un d'ells i un dels importants. Bé, ell va anar als Estats Units. El seu estil, el seu estil de fer cine, és con real la comèdia. Una comèdia que té algunes particularitats respecte als altres estils i formes i fórmules que hi ha de fer comèdia, que se centren, i s'ha conegut sempre, en un distintiu que és el toc de Lubitsch. És a dir, i, a veure, el toc de Lubitsch no és tant que tingui un segell en els guions o això, sinó més aviat amb la construcció dels diàlegs que ell sol fer, solia fer molt sovint, de forma improvisada al plató, ja. I això donava, per una banda, espontaneïtat i, per una altra, donava una fluïdez i una gràcia que eren inconfusibles, a més a més de que, normalment, tot i sent a vegades comèdies amables, el seu estil sempre era una mica corrosiu, per dir-ho així, eh? I també solia tocar temàtica política. En aquest cas, naturalment, la pel·lícula és absolutament una pel·lícula que està feta l'any 1942 i és una pel·lícula antinacisme. Estaven ja començant les intervencions bèl·liques dels alemans a Polònia i l'acció es desarrolla a Varsovia, està a la ciutat ocupada. Hi ha unes imatges que reflecteixen la situació popèrrima que estava vivint la ciutat i el país i, en aquest context, Lubitsch imagina una situació extraordinària. hi ha un grup de teatre que estava preparant una obra, els hi obliguen, o sigui, els hi censuren l'obra, que es deia, concretament l'obra es deia... Sí, t'ho dic ara. Gestapo. Gestapo, tan simple com això. i, naturalment, arriba Gestapo i els diu que nanai, llavors arrenquen els cartells i ells tenen l'ocorrència de representar Hamlet. I llavors amb Hamlet, en principi, no hi ha cap problema perquè, a veure, Hamlet és un danès i un príncip danès i queda molt lluny d'aquí, a més a més és Shakespeare, encara queda més lluny amb el temps i, per tant, bé, per aquí, en principi, poden fer. Però, entre ells, es munta una cèl·lula de resistència contra el feixisme i llavors la pel·lícula està muntada a tota, a base d'un guió. En aquest cas sí que és... Jo he llegit en una biografia que hi ha del Lubits que és la pel·lícula en què el guió va ser més dur i concret i que Lubits es va proposar seguir-lo al peu de la lletra perquè no volia cometre cap error, perquè el tema era d'una gran sensibilitat i llavors no volia anar-se'n una mica per camins que després li poguéssim provocar crítiques o problemes, tot i això, i va haver alguna qüestió que no va ser ben entesa, que després en parlarem. Bé, per situar una mica el context artístic i també el context tècnic de la pel·lícula, diguem, ja em dic que és de 1942, que el director és Ernst Lubitsch, el guió és d'Edwin Justus Meyer, la música, com dic, jo hi he estat mirant i com a mínim van fer deu pel·lícules junts, o sigui que és un habitual i es devien compenetrar molt bé. A més a més és una música que es va presentar, va ser nominada als Òscars d'aquell any. És d'Edwin Justus, perdó, de Werner R. Heyman. La fotografia és d'un que després va ser un director de cinema notable, que és Rudolf Maté. I el muntatge és d'una senyora que no he tingut temps de mirar quins altres muntatges ha fet, però la veritat és que aquí va fer una feina extraordinària. Es diu Dorothy Spencer. Sí, jo tampoc he mirat muntatges. En quant a la part artística, Carol Lombard fa el paper de Maria Tura, l'esposa de Josep Tura, que el paper el fa Jacques Benny, aquests dos són un matrimoni d'actors que estan representant Shakespeare, Hamlet. Concretament, ell fa el paper de Hamlet. I, curiosament, ja veureu que cada vegada quan surt a fer el monòleg, hi ha sempre un militar que s'aixeca i se'n va. I, naturalment, això el moscaig el posa gelós i no són uns gelos sense motiu perquè, efectivament, ell se'n va al camerino de la companya i esposa de l'actor amb la que, bueno, li regala flors, té una admiració que va més enllà de l'admiració. Ella, també, el segon de, aquest, aquest militar és el tinent d'aviació, és Stanislav Sovinsky i està interpretat per un jove Robert Stack. Després tenim un altre personatge que està interpretat que es diu Grimberg, que està interpretat per Félix Bressard i, sobretot, un que és molt divertit dintre de la pel·lícula que és Sig Ruhlman que fa de Coronel Herd, Herd. Ja veureu que Herd, Campo de Concentració, surt sovint i és un dels late motifs de la pel·lícula. És el nom que li donen, Campo de Concentració, Herd. Li diuen a ell Campo de Concentració. Dom complet, diguem. Sí, és bastant divertit aquest punt. Molt bé, amb tot això, diguéssim, és la part inicial, inicial. Llavors, aquí hi ha dues qüestions. És que al cap de 3 o 4 anys, bueno, concretament, el 1947, la pel·lícula és del 42, no, 5 anys. Al cap de 5 anys, fent el rodatge de la dama d'Arminyo, li va agafar un atac de cor que no va poder superar i es va morir sense acabar-la. el Lubitsch. Va tindre que acabar la pel·lícula el seu veí i amic i gran director Otto Preminger. Llavors, entre... Un altre exportat, també, diguem, des d'Europa. Sí. Un altre que és... Un altre d'aquests que... Entre les pel·lícules a destacar, va tindre una producció, tot i morir-se jove, va tindre una producció extensíssima. Entre elles, jo destacaria Ninochka, del 1939 amb Greta Garbo, El cel pot esperar de 1943, El ventall de Lady Withermer de 1925, Un lladre a l'alcova, no sé si és correcte en català l'alcova o un lladre al llit. Sí, un lladre al llit, més que ara. L'alcova, aquí es deia sala i el cova a un tipus d'habitació que incluïa llit, però no, jo penso que sigui més lladre, un lladre al llit, sí. De 1932, El diable va dir no, de 1943, El pecat de Clanny Brown, de 1946, La vuitena dona de Barba Blava, de 1938, El besar de les sorpreses, de 1940, que per mi és una pel·lícula també entranyable, perquè totes les pel·lícules que he editat ara em semblen excel·lents. Bé, després hi ha la que comentarem avui, Turbí o no Turbí, que és de 1943 i, com hem dit, el 1947 s'acaba ell amb la pòstuma La dama d'Arminya. Amb El besar de les sorpreses hi ha una cosa que és un detall que vull ressaltar i és que normalment a l'època americana Lúbich toca un tipus de cinema que fa referència a la crítica i a posar a vegades en qüestió algunes situacions extretes de la convivència en un ambient d'alta societat confrontada moltes vegades amb classes baixes. En canvi, amb El besar de les sorpreses estem sempre en una classe treballadora, no hi ha aquestes diferències de classe i construeix una obra impecable com tot el cine d'ell. És un gran autor, un dels grans i, per mi, una de les valoracions que el fan entrar amb aquest concepte de grans és que el tema de fer comèdia és molt difícil i ell sempre se'n va sortir rèixit, gairebé sempre i amb quant amb aquestes pel·lícules que m'ha nomenat que són 8 o 10 ho va fer sempre de notable per amunt. Molt bé, et passo el testimoni. Molt bé, molt bé. Jo vaig atacar per un altre cantó perquè aquí tu has fet tota l'anàlisi inicial, no l'anàlisi sinó l'exposició inicial una mica del personatge, l'úbids, de la pel·lícula en si. Jo penso que a més l'has fet molt bé i molt ordenat i s'entén molt bé quin és el tema del que anem a parlar i llavors en comptes d'anar a aprofundir una mica més en la pel·lícula m'agradia encara donar una mica més de volta una perifràstica que és passar per unes paraules d'un director de cinema americà que a mi m'agrada molt que és el Sidney Lómez director de grans pel·lícules americanes i molt, un artesà profund i un gran director d'actors també com ho és, evidentment després en parlarem, també el nostre el nostre amic d'avui. El Sidney Lómez diu una cosa que per mi d'alguna manera parla també del cinema del cinema de Lubitsch perquè una cosa que a mi m'ha sorprès i pot considerar-se un tema purament gràfic si tu vols que és que la pel·lícula el crèdit inicial és el nom del director apareix com la seva signatura és a dir, és la signatura del seu nom Ernst Lubitsch signat és a dir, no és un film d'una pel·lícula no són les fórmules de Coppola que saps que a vegades utilitzen una fórmula o altra sigui la pel·lícula més d'autor o menys en aquí directament és la signatura d'ell i a partir d'aquí comencen els crèdits convencionals però el primer que apareix és la signatura per tant dir primer que jo penso novament en aquesta mania que tinc sempre de detectar quan estem parlant de cinema d'autor o cinema per fruir en general tot el públic en aquí parlem jo penso de les dues coses d'una manera perfecta és a dir és una comèdia per tant teòricament està pensada per fer que la gent disfruti veient-la però al mateix temps és una comèdia com tu dius molt bé àcida per tant ha trobat clars mecanismes per fer entrar com a comèdia i aprofitant que és una comèdia i fiquen allà tot el que té de possibilitats de corrosió i d'assenyalar on estan els problemes d'una societat que clarament en aquest cas assenyalaria bàsicament el neixisme però també està assenyalant defectes del seu propi país és a dir dels Estats Units i el posa el límit en el tema d'acceptar o no acceptar la pel·lícula llavors l'únic el que fa és que no sembli ara una crítica una crítica als crítics però ell sí que fa una mena ell diu los críticos hablen jo faria desaparèixer la paraula los críticos jo diria muchos hablen ho llegeixo en castellà que és l'origen del lloc que he llegit és curtet molts parlen de l'estil en català em vaig traduir en simultàni molts parlen de l'estil d'un director com si fos una cosa separat de la pel·lícula perquè necessiten que l'estil sigui alguna cosa com molt òbvia i la raó que necessiten que sigui que sigui així és perquè no saben veure l'estil si no és molt òbvi aquesta és la primera premissa que ell fa si la pel·lícula es diu semblo en anuncia o utilitza molts telobjectius i planos desenfocats això per ells és estil i això els marca l'estil d'aquell director i es cita un cas de contradicció mirem per exemple amb Kurosawa l'estil de Ran la pel·lícula de Kurosawa superconeguda i interessant no té res a veure amb l'estil de la pel·lícula els set samurais són dues pel·lícules de Kurosawa i en canvi l'estil es manté es pot seguir dient que veiem l'estil Kurosawa també amb el Coppola ens passa el mateix tenim el Padrino tenim Apocalipsch 9 dues pel·lícules molt diferents però en canvi l'estil hi segueix podem seguir detectant l'estil d'un director allà darrere que és comú en les dues pel·lícules i ell ho interpreta de la següent manera diu l'estil ha de ser alguna cosa que tingui una connexió més la paraula està molt de moda ara més orgànica amb el tema de la pel·lícula és a dir que l'estil ha d'estar lligat al que s'explica i des d'una manera de dintre cap a fora el director ha de ha de donar-li la seva personalitat quasi diria a cada cèl·lula de la pel·lícula a cada plano a cada segon a cada minut i això és el que sí de veritat això és el que sí de veritat defineix estil clar això és el que l'impregna del seu estil i aquí tenim un dels casos jo penso que això es dona que és amb l'Ubitx l'Ubitx fa pel·lícules d'una citat uns quants títols aquí cadascú a nivell de contingut són molt diferents pocs tenen a veure amb el tema de la pel·lícula que ens ocupa avui i en canvi hi ha un tractament de les situacions un tractament de la intimitat uns diàlegs uns diàlegs un contingut que tu sents aquests diàlegs i dius això deu ser l'Ubitx te l'imagines fins i tot amb ell darrere d'allò amb aquell punt d'elegància que té tot hi ha una netedat expositiva ell feia una cosa aquí al llibre aquest no sé si es pot trobar però hi ha un llibre que es diu El toque l'Ubitx de Herman G. Weinberg que és extraordinari perquè clar és una persona que coneix va conèixer perfectament l'Ubitx i llavors el que diu és que els actors moltes vegades comentaven que ell agafava era un home molt divertit molt de la conya i en lloc de fotre bronques el que feia de mirau jo vull que interpreteu així ho interpretava i llavors encara que no ho fessin igual ni intentessin imitar-lo que els deien no vull que m'imiteu no vull que m'imiteu però jo vull que feu això llavors els deixava fer i els deia uau, ho fem perfecte i a lo millor no s'assemblava gens a com ho havia fet ell diu ara allò era divertidíssim treballar d'aquesta manera diu que el pitjor que pot fer un director és això precisament ell ho feia volguent el pitjor que pot fer un director i ho fan molt els inexperts és dir-li no, no tu ara mira'm a mi jo et faré una no faig massa cas però jo faré cagada no anem bé ell ho feia perquè sabia perquè ho feia en aquest cas segur que sabia a qui li deia i com ho deia i el que deia i a més a més fixeu-se que no trobareu cap actor per allò vist que hagi treballat amb ell i que no estigui content encantat d'haver treballat amb ell sí llavors aquí hi ha una altra per citar coses textos que crec que enriqueixen aquesta vertent el tema de que la pel·lícula jo penso que és important d'aquesta pel·lícula és dir que com una altra pel·lícula amb la que se l'ha comparat que ja havia passat dos anys abans abans dos anys abans que és el gran dictador el gran dictador de Chaplin són pel·lícules que tenen similituds tant a la temàtica com fins i tot en algunes escenes poden recordar l'una a l'altra en aquest cas seria més aviat aquesta recordaria el gran dictador perquè és una mica anterior però en canvi no cau en recordar allò que és més obvi del gran dictador com tu deies la bola del món i tal aquí no surt però hi ha elements en la pel·lícula d'ironia d'humor evidentment estem amb Chaplin i estem amb Lovits que també és un home encara que no fos ell un actor que sí era un actor però no era un actor còmic tenen aquesta habilitat en col·locar el discurs de comèdia enmig d'un context absolutament i això encara ho fa més fort perquè és clar el fet que el context sigui tan terrible que és una guerra que està començant i que comença a avançar i que veiem que va pel Pedregà és a dir que allò acabarà molt malament i acaba molt malament estem al 42 encara quedaven 3 anys per tancar-ho dos de forts i al final hi ha anat tancant però de fet ell té el valor de ficar-s'hi i de ficar-s'hi de ple o sigui es fot amb els peus a la galleda de ple i per això va tenir problemes tu és unes frases concretes que va estar lluitant fins al final perquè la gent li deia això hauries de treure-ho perquè això no no no si la vols comentar tu la frase la productora la productora la productora li va dir home jo crec que aquesta frase l'hauries de suprimir i ell s'hi va negar la va voler mantindre la frase en concret és en la que a veure aquí hi ha un actor que és el Josep Tura que és el que interpreta el Beni ell és un actor que té una certa soberbia i vol sempre va preguntar però vostè coneix el famós actor Josep Tura no no no el conec i mai ningú el coneix i llavors en aquest cas arriba un moment en què ell està parlant amb un oficial alemany i li diu perquè vostè coneix el meu paper Hamlet i l'altre diu el que vostè va fer a Hamlet no diu el que vostè ha fet amb Shakespeare nosaltres ara ho farem amb Polònia vol dir destrossar-lo i clar sí és molt llavors això li va portar una crítica molt forta i amb aquell llibre que us he dit el Toke Lubits fins i tot ja cap al final una vegada ja s'ha parlat de la filmografia i s'ha analitzat i tal hi ha uns anexes en què hi ha dues cartes que va enviar públicament les va fer públiques el Lubits una mica justificant el per què havia mantingut la frase i després xoca una mica que perquè clar aquesta frase ell la fa la pel·lícula el 42 i com tu has comentat molt bé fins al 45 no sabem el desenllaç terrible que va tindre que podia ser previsible el 42 però també podia ser que no hi hagués una previsió que fos tan bèstia llavors clar jo també tinc els meus dubtes si ostres si no hagués sigut més prudent potser treureu això perquè lògicament podria fer molt mal ara després quan veníem cap aquí comentant precisament aquesta frase també hi ha una cosa que és que en aquell moment amb Calent i durant 10 i durant 20 i durant 30 anys que seguíem molt viva la ferida segurament va continuar molestant a molta gent però jo diria que amb el temps aquesta pel·lícula en general i aquesta la frase ha perdut a gros i es pot veure més en un context dintre de la comèdia àcida que és i corrosiva i en canvi el que no hi ha si veieu la pel·lícula que la podeu trobar està en obert a Youtube per exemple i es pot trobar i Netflix i Netflix i a Netflix sí veureu que perdona no t'enganyo Netflix no jo crec hi havia estat ja no hi està i on està és a Movistar a Movistar el que tingui a Movistar no està filmant és una pel·lícula podria estar filmant però no hi està i si no ja dic que a Youtube també també també i si no és una pel·lícula que es pot trobar molt fàcilment de lloguer a les biblioteques és que és un clàssic és que és un superpel·lículon ell deia davant d'això que es parlàvem ara el 43 hi ha una crítica una crítica americana l'Emil D. Martin que es torna a mirar i en el Philadelphia Enquire un diari de Philadelphia diu de fet es refereix a la pel·lícula i a ell mateix d'una manera despectiva al seu naixement alemán i a la seva comèdia sobre els nascis a Polònia les dues coses i ell intenta defensar el tema fent una carta oberta al diari que demana que sigui publicada en el mateix espai i lloc i aquesta carta és molt curtet el tosec que he agafat ara sí és molt curtet diu així diu el que és satiritzat en aquesta imatge en aquesta imatge i en aquestes imatges són els nascis i la seva ideologia ridícula també és satiritzat i això és molt important l'actitud d'actors que sempre segueixen sent actors independentment de la perillositat que sigui de la que estigui la situació que estan vivint cosa que crec que és una observació que pertany a la realitat és el que passa es pot argumentar si la tragèdia de Polònia és representada de manera realista com a ser o no ser es pot fusionar o no amb la sàtira és a dir permet aquest joc de dir és una situació molt delicada però estem fent sàtira perquè sàtira és una altra manera de definir també el teu diu crec que pot ser i també el públic que vaig observar diu ell durant una projecció de tu vi o no tu vi ho pensava ell en aquella projecció va tenir una bona impressió que el públic estava entenent allò que ell havia proposat diu per això en tot cas seria un tema de debat i tothom té dret a tenir el seu propi punt de vista però sens dubte està molt lluny de dir que el director berlinès se'ls refereix a l'Ubitx que deia la crítica aquesta a la Mildred es divertís en el bombardeig ensenyant el bombardeig de Varsovia òbviament no es diverteix l'ensenya és a dir ensenya el que està passant i fa aquest tractament còmic i tal més enllà de còmic corrosiu còmic satíric sarcàstic o sigui profundament sarcàstic però a veure la ridiculització que fa de la Gestapo és bestial és bestial vull dir allà agafa i confronta els mateixos mandos o comandaments els comandaments els confronta i els posa els ridiculitza en el moment en què entre ells es retrauen alguna broma que fan o acudits que circulaven sobre el Führer i llavors es veu aquí el sistema que era autorrepressiu també entre ells perquè en el moment en què un deia un acudit com fent una broma amb un col·lega quan l'altre es quadrava i deia a mi això no m'ha fet gens de gràcia l'altre bueno però suposo que quedarà entre nosaltres és a dir estaven a la defensiva totalment llavors amb això crea unes situacions divertides evidencia la por però sempre ridiculitzant la por que passaven ells mateixos dintre del que estaven construint aquell règim de terror que és el que ells mateixos sentien en el moment en què deien a lo millor ara l'he cagat jo aquí dient això a vegades deies això que la pel·lícula ell segurament va anar amb peus de plom en el sentit de no modificar gaire el guió que tenia tant a l'hora de rodar com a l'hora de muntar però jo crec que en part també pel que dius tu és a dir per no anar-se més enllà del que després li pogués costar un disgust però jo penso que també hi ha un altre element que és l'element que això de la de la de que estem davant d'un d'allò de rellotgeria és un guió que està és com un rellotge de precisió és a dir perquè no no no solament el fet que la comèdia està tenint-ho tot amb el seu to rosa i en canvi el que estem veient és molt negre sinó que en paral·lel a això hi ha el tema de la duplicitat dels personatges els personatges estan interpretant dos papers com a mínim hi ha alguns que hi ha en tres començant amb l'obra Gestapo seguim amb Hamlet seguim amb els personatges disfressats de que el joc de la disfressa l'espia l'espia o el propi el propi Benny que fa de diversos personatges de tres concretament d'ell mateix de l'espia i del i del i del comandant el comandant nazi què vol dir que d'alguna manera aquest joc de suplantació també és un joc molt difícil perquè a nivell de després articular que tot això funcioni no és la típica comèdia d'enredo que portes que obren i portes que es tanquen i velocitat i slapstick pim pam pim pam no no no ha de tenir el ritme com tu deies molt bé que havies notat ha de tenir el ritme de comèdia perquè estem davant d'una comèdia però al mateix temps quan perdo una mica aquest ritme de comèdia el que té sempre és aquestes connotacions de ostres ara com se'n sortirà perquè aquest personatge pugui fer estàs intrigat tot el rato de quina és la sortida que trobaran nosaltres sabem del perill que estan treballant tota la pel·lícula a la corda fluixa com de morir com som al moment com se'n sortirà i aquí ve que no pots treure ni una peça d'aquest engranatge perquè cauria tot ara estava pensant que també ho vaig pensar quan la vaig estar veient en el que probablement Stanley Kubrick quan va fer una de les pel·lícules que fa poc hem comentat aquí aquest teléfono rojo volamos hacia Moscú amb aquesta repetició de personatges i tu ho estic ara molt bé exactament i ara ho dius tu molt bé també ho agafa ell i en Peter Sellers també genera tres personatges sí senyor sí senyor i segurament segurament és un una conte que té pendent o que li deu a la pel·lícula i Billy Wilder que tu saps que sí que li deu moltes coses a l'údix i tant com fa el des del loco és una suplantació en un moment determinat determinant és a dir com aquells personatges de cop es converteixen en algun que no són és a dir aquest joc de la suplantació que genera un perill per un cantó de que et descobreixin i al mateix temps és molt atractiu és clar tens el mateix actor en aquest cas o la mateixa actriu fent uns papers diferents i amb cada un d'ells ha d'estar convincent sí perquè si no cau en el ridícul clar perquè si no en aquest punt si això no es fa bé això pot ser un estrepitós fracàs tant la pel·lícula com la carrera d'aquests actors hauria pogut acabar aquí si això no es fa bé i tots són supersolvents he llegit per aquí en algun paper que algú deia que és una pel·lícula feta deia per experts professionals és a dir li dona la categoria tant al director com a tot el quadre d'actors i de tècnics és una pel·lícula sòlida en aquest sentit molt sòlida amb la part interpretativa jo et diria que a part dels dos personatges o tres principals el Robert Stack la Carol Lombard i el Jack Benny a part d'aquesta és una d'aquelles pel·lícules en què tots els secundaris tenen el seu moment de glòria i l'aprofiten d'una forma genial però és que poden ser dos minuts ni una pàgina de text i el Borden com tu és l'ajudanta de la Carol Lombard l'assistenta que té el camerino és increïble és impecable és impecable és que sembla que aquella dona ho estigui fent tota la vida allò sí sí sí sí bé una mica això o sigui està redondat ja que parlem de la Carol Lombard volia comentar que hi va haver un efecte terrible quan havien acabat la pel·lícula i estava encara en postproducció no s'havia arribat a estrenar estem l'any 1942 la Carol Lombard era una persona compromesa i va fer un viatge amb el seu gestor bueno el seu representant legal representant i la seva mare que es deia Elizabeth Knight van van fer un una sortida de Las Vegas en van anar on era allò el a Reno no me recordo a la zona de Reno a Nevada potser potser sí que era Nevada tòpic i típic sí bé van agafar l'avió van anar cap allà i van deixar unes instruccions diguéssim per fer una activitat antibèl·lica antinacisme sí sí llavors tornaven cap a Las Vegas i es dona la casualitat que la mare d'ella va dir no hauríem de posar-nos el viatge perquè era supersticiosa i ella deia que el número 3 portava mala sort bé la Carol tenia 33 anys el vol que havien d'agafar l'havien d'agafar tres persones ella la mare i el representant legal d'ella l'avió era un DC-3 i i l'avió la matrícula es va la matrícula de l'avió possiblement algun 3 li devia haver l'avió es va estrellar i van morir 23 persones 23 i l'avió es va estavellar a 33 milles de Las Vegas que ho li da és a dir que no va poder assistir a l'estrena de la película més tard de morir i va morir en 33 anys un actriu que era un animal cinematogràfic sí per de ser molt coneguda per haver estat la companya de Claire Gable de Claire Gable que va quedar molt tocat el Claire Gable imagino que ha sigut la seva dona sí doncs sí estem davant d'una peça absolutament algú ha acusat la pel·lícula de no deixar massa clar el tema de del de la però jo penso que està claríssim però bueno de no deixar massa clar l'estatus de jueus de la juïdicitat d'alguns personatges jo penso que és evident que hi és és que hi és amb tot amb els cognoms amb el que diuen el Grimberg per exemple aquest personatge que vol fer de Shiloh qui vol dir allò aquest personatge és un jugo pur i a més un jugo que acaba malament és a dir és dels pocs que el seu destí final no sabem quin serà perquè desapareix però previsiblement però previsible acabarà el forn sí és possible per tant jo penso que tampoc se'l pot acusar d'això no en qualsevol cas atrevir-se a fer tobiu no tobi dos anys després del gran dictador s'ha de tindre les idees molt clares ben vist també perquè tothom anava a fer comparacions era molt difícil ell tenia que fer una proposta molt diferent això vol dir que estava molt segur la tenia que fer molt diferent però una mica dintre de la mateixa línia clar perquè l'observa la comèdia i Chaplin també aprofita el sistema de la comèdia llavors hi ha un punt en què es noten o sigui no hi ha dos punts un que l'has comentat tu abans que són algunes corredisses que hi ha opertura de portes tancament algun crit d'una estança anant cap a l'altra el símbol feixista que es repeteix molt ràpid manta vegades que diries tu manta vegades molt manta manta vegades molt bé i llavors amb respecte a a la pel·lícula de de Chaplin aquí el que tenim és que hi ha una Chaplin acaba la pel·lícula amb un monòleg un monòleg netament de denúncia netament de de defensa dels valors democràtics i aquí hi ha un espetx també d'aquest personatge que presumiblement va acabar malament perquè s'encara directament amb el Führer i li fa una sèrie de reclamacions des de des de des de un humanisme parlant tot el rato en primera persona i referent-se a la resta del poble en aquest cas de Polònia dient nosaltres som persones ens hauríeu de tractar com a persones és molt sentit i amb aquest en aquest aspecte sí que crec que Lúbich va dir bueno amb això jo també prenc una mica la idea de Chaplin i faia el meu monòleg no tan complet una mica més una mica més dintre del context de la seva pròpia obra de Tobí o no Tobí sí però el de Chaplin està molt separat la pel·lícula podria acabar a mi em sembla una pel·lícula rodona les dues ens semblen dues obres mestres i és difícil amb un tema així mira i si afegem la de Kubrick serien tres obres mestres en què estem tocant el mateix tema sí aquí diu Lúbich precisament respecte això que estàs dient tu responent amb una de les moltes preguntes i crítiques que els crítics li feien va explicar una mica l'estratègia que ell havia seguit diu jo estic cansat de les receptes fixes i reconegudes drama amb una part que t'alivia que et tranquil·litza que és l'efecte còmic o comèdia amb una part que t'intranquilitza amb l'efecte dramàtic és a dir jugar aquesta fórmula d'una pizca de sal i una pizca de pimienta no no vols jugar això diu vaig prendre la decisió de fer una pel·lícula sense cap intent d'aliviar concretament el nom castellà diu d'aliviar a ninguna persona de ninguna cosa en todo momento cosa que en canvi el Chaplin amb aquesta personalitat una miqueta més per un cantó més naïf diria jo té un punt més naïf sí que s'atreveix a fer un discurs al final per aliviar una mica tothom els benpensants que té tota la raó de fer-lo i que té tota el dret de fer-lo però aquí ell una mica no sé si assenyala directament però sí que diu jo això no ho vull fer jo vull deixar molt clar que jo penso marca una distància marca una distància penso que per aquí va la cosa llavors hi ha una cosa que us volia us volia reproduir m'ho vaig copiar de la pel·lícula perquè vegeu una miqueta el tipus de forma àgil que tenia de fer comèdia Lubits us diré ara un tros o sigui ja us he parlat abans que aquí hi ha un possible amant de l'actriu que és l'esposa de l'actor que fa Hamlet aquest possible amant cada vegada que comença el monòleg de Hamlet desapareix de la sala i se'n va al vestuari al camerí d'ella per parlar amb ella i tal en una d'aquestes vegades quan ja porten 4 o 5 trobades m'ho he copiat en castellà a veure ella diu creo que estamos hablando mucho de mi dígame algo de usted i el aviador al Robert Stack diu bueno no hi ha molt que contar jo volo en un bombardero ah que emocionante no sé si será emocionante diu ell pero és un bombardero puede que no lo crea pero puedo soltar 3 toneladas de dinamita en 2 minutos de veras diu ella la vía diu le interesa claro que sí le diu ella me permitiría enseñarle mi avión cuando cuando puedo venir a buscarla diu mañana a las 2 en mi casa diu no mejor nos encontramos en el aeropuerto la vía diu puede que no lo crea pero es la primera vez que he hablado con una gran actriz y ella replica teniente es la primera vez que he hablado con un hombre que puede soltar 3 toneladas de dinamita en 2 minutos podria ser la May West que digués això és fantástico podria ser la May West que digués això és fantástico perquè la sexualitat implícita que hi ha efectivament efectivament és tremenda jo l'havia apuntat també per dir-la sí és que n'hi ha altres home està plen està plen n'hi ha altres és constant és que no tens temps si vols veure la pel·lícula no tens temps de prendre notes pràcticament és una pel·lícula en aquest sentit d'una riquesa a tots els nivells i bueno crec que és super aconsellable que es vegi i a més Movistar no tothom el té però com dius tu també està a YouTube també la pel·lícula es pot veure i es pot llogar ja digui i es pot llogar a través del circuit que hi ha o les famoses de biblioteques perfectament bueno anem una mica cap a l'actualitat i després continuem amb la cinquena entrega cinquena entrega de l'aula de cinema Anastasi Ruínos sí mireu jo he vist diverses pel·lícules però us volia fer quatre apuntaments perquè l'actualitat mana un apuntament és sobre una obra d'aquestes que hauria de tindre un recorregut gran a nivell popular que és la Director 2 Gladiator 2 és una pel·lícula que al cap de 20 anys ja ha fet Rayleigh Scott que va fer Gladiator com recordareu aquí a l'equip de la pel·lícula està els intèrpret són Paul Mescal Pedro Pascal que aquests dos riment bastant són oponents a la pel·lícula però bueno hi ha la Connie Nielsen que està extraordinària que ja la teníem també en la primera Gladiator Denzel Washington que aquest entra de nou aquí el Joseph Quinn i el Derek Jacobi que també repeteix ja sortia amb el mateix paper igual que la Connie Nielsen de la primera pel·lícula el guió és de David Scarpa i David Franzoni la música de Harry Grison Williams i la fotografia de John Mattison bé jo sobre la pel·lícula us puc dir que crec que és una pel·lícula que està pensada dues o dues hores i mitja està pensada perquè sigui un èxit de gran públic i un èxit podríem dir d'un públic majoritàriament familiar l'estrena de cara a festes no és cap xorrada em sembla que hi ha voluntat d'aprofitar i dir bueno a veure estem en aquests dies que tenim la canalla per casa i això què doncs anem a veure Gladiator bé en aquest sentit jo us diré que la pel·lícula les dues primeres hores de les dues i mitja que té jo hi va haver un moment en què em vaig deixar anar pres per la qualitat de la imatge la proposta fantàstica que hi ha a tots els nivells sobretot tècnic i també per què no dir-ho amb la imaginació que està feta fugint de situacions comuns tot i que repeteix molt la lluita entre gladiadors però bé la pel·lícula es diu Gladiator no enganya no enganya llavors ja jo crec voluntàriament i som mateix de la pel·lícula absolutament el tema sexual o sigui tenim un Gladiator que el pot veure perfectament gent des dels 12 anys fins als 99 durant aquestes dues primeres hores jo em vaig sentir com veient un pèplum d'aquells que recordava de quan tenia 15 anys o així que m'agradava moltíssim el cine de romans que li dèiem llavors en aquest sentit la pel·lícula em va atrapat distraient-me i sempre a veure si anem a parlar dels actors jo diria que Denzel Washington i Pedro Pascal em van agradar Pedro Pascal tota la pel·lícula i Denzel Washington les dues primeres hores la Connie Steven la Connie Nielsen em va agradar més conforme avança la pel·lícula i al final em va semblar que feia un paper extraordinari i em sembla una gran actriu Derek Jacobi està amb un paper bastant fosc que no no destaca i compleix i ja està i el Paul Mescal que és el protagonista és el que representa que és el fill de Maximum el que representava Russell Crow amb l'altre està correcte però a mi no em va apassionar massa crec que no no transmet però bueno això és una mica qüestió de gustos eh què passa? doncs mireu que normalment la gent acostuma a dir quan una pel·lícula no li agrada tot el metratge diu és que em sembla que li sobra mitja hora bueno doncs jo us diré una cosa us diré una cosa a mi em dóna la impressió que li falta mitja hora falta mitja hora és com si la productora hagués dit escolta no ho allarguem tant això perquè llavors per programar la pel·lícula els cines ja no els interessa tant perquè els hi trenca una sessió perd una sessió i llavors perdre una sessió és perdre una entrada de diners cada dia i a mi em dóna tota la impressió que ha passat això és a dir al final el veig precipitat primer que és previsible perquè a veure hi ha uns quants xirs digui jo interessants però dintre de lo possible i al final ja és que no hi cap més xir digui jo és a dir ell és el fill de Màximo i i era tarats en fi el que tenia el seu pare el caràcter del seu pare bé llavors llavors jo diria jo diria que és una pel·lícula que per mi és de d'una qualificació de notable tot i que hi havia un embargament de crítica fins a les 12 de la nit d'ahir dia 11 vol dir que vol dir que avui ja es fan poc parlar vale correcte i aquest matí ja he començat a veure gent que està desbarrant desbarrant i fotent la pari que per fer això no valia la pena fer-la continuant fixa't-hi que últimament no agrada res de les pel·lícules aquestes que han sortit no és que jo hi ha una cosa vam parlar de Còpola vam parlar del Joker Còpola a mi em va agradar moltíssim ja la vull veure encara sí i no ha agradat Joker el Joker a mi em va agradar molt més que el primer Joker i no ha agradat i ara aquesta ja estem amb les mateixes és un efecte un efecte perdó alguna cosa està passant efecte amb cadena que està passant no sé ben de què jo crec que el millor que podríeu fer i comencem posant-nos i nosaltres no fer cas dels crítics anar i viure l'experiència que és el bo llavors hi ha un altre que us volia comentar i és perquè vam parlar l'altre dia de la pel·lícula l'habitació del lado de Pedro Almodóvar bé doncs hi ha el mateix tema tractat en aquest cas pel director Carles Marquès Mercè amb una pel·lícula que es diu Pol Bosera interpretada per Àngela Molina i Alfredo Castro mireu jo el que us puc dir és que em sembla molt més honesta i molt un contingut molt més ajustat i molt més emotiva perquè no he trobat encara ningú que m'hagi dit que s'hagi emocionat amb la pel·lícula costa trobar-los el que sí sentireu i a mi el primer és que té moments molt bons perquè hi ha dos actrius que estan en un nivell excels i perquè em sembla tal com vam dir amb el s'aduïa allà que representen el seu paper aquí tenim un Àngela Molina que està extraordinària i a veure el guió és de Carlos Marquès Mercè i de Clara Roquet i de Coral Creu Coral Cruz millor dit solteu aquests tres són tres guionistes de Campanetes i això es nota i el el senyor Almodóvar pel guió jo crec que la pel·lícula se li trenca en tres o quatre moments és possible i ho acusa per tant Pol vos seran de Carlos Marquès Mercè a casa nostra la recomanem i una última recomanació és El banyo del diablo la pel·lícula que va guanyar el premi al darrer festival de Sitges per tant forma part del que podríem dir cinema fantàstic i de terror bé hi ha un parell d'escenes i tot el més és cinema fantàstic estem a finals del segle XVII i principis del XVIII és una història d'ambient rural situada als boscos d'aquesta època d'Àustria el productor de la pel·lícula és el director austríac Ulrich Schelde Seidel un home que té una filmografia difícil amb una proposta molt dura sempre i indefectiblement un home que està en contra dels poders establers i no parlem ja de l'emergència de feixismes etcètera etcètera que els té atravessats bé estan atravessats mútuament a més a més us vull dir una cosa sense afegir res al contingut perquè en pel·lícules d'aquestes de misteri jo crec que és molt important no parlar en tot cas dic que la pel·lícula sempre manté un to intimista extraordinari que progressa moltíssim amb el seu contingut fins a portar una situació una situació que és bueno no terrorifica és una situació molt dramàtica i a més a més sempre dintre d'un contingut sense pretendre-ho o bé pretenent-ho però sense fer-ho evident és d'alt contingut feminista de reivindicació feminista comença la pel·lícula dient que en aquesta època hi ha una sèrie d'escrits en els que està basada la pel·lícula uns escrits històrics en què ens adverteixen que durant una centúria en aquell sector d'Àustria va arribar a haver-hi 450 morts de dones joves i no diré res més només us dic que no us faci por anar a veure no és una pel·lícula de sang i fetge ni molt menys estem parlant del banyo del diablo que és una pel·lícula dirigida per Verònica Franz la Naboda i Severin Fiala el Tiet és a dir és dirigida a quatre mans entre Naboda i Tiet molt recomanable endavant sí em queden que t'he mitjat una mica bueno no passarà em queden cinc minutets no jo vaig ajustant el que tinc escrit ho vaig ajustant en funció del temps que tinc com que tampoc pretenc tenir jo vaig dir l'altre dia un ordre molt clar és a dir no vull seguir una cosa molt molt clàssica de dir va començarem per parlar del valor dels plats i a partir d'aquí passarem doncs d'alguna manera ja em va bé perquè així em puc enganxar avui amb una cosa que té a veure amb el tema continua sent una mica més de la misma en el sentit que l'altre dia parlàvem que hi havia dos tipus de maneres d'abordar el muntatge que era un era l'analítica és a dir a base de fragmentació és a dir s'explica la mateixa escena des de diferents punts i així anem organitzant el discurs des de diferents punts de vista o bé amb un sol plano que era la famosa seqüència la seqüència bé en aquest cas es pot codificar i també quan es parla de tipus de muntatge es pot codificar que existeixen 10, 12 se'n poden inventar més cada llibre diu els seus i cada autor posa la seva particular visió del tema jo he reprès una mica el discurs que sempre a les meves classes els que feia que era una mica arrencar dient que tota narració cinematogràfica per tant fílmica es desenvolupa en un temps amb una durada determinada la pel·lícula dura una hora i mitja una hora i mitja dos hores quinze el que sigui que és aquesta durada es correspon amb la durada del que passa a la pantalla que és la durada de la història que estem explicant i el temps de projecció hi ha dos coses que allà poden passar segles fins i tot dins d'una pel·lícula poden cobrir-te amb el tema del 2001 estem a l'inici de la humanitat i acabem en el futur imagina't tu el que passa dintre la pel·lícula els anys que arriben a passar l'arc aquest que hi ha és enormement llarg no pot ser més ampli per exemple però en canvi el públic s'aixecarà després de dues hores quaranta sortirà del cil per tant el temps de la història per un cantó i el temps intern que també els cultes li diuen diegètic que té la pel·lícula i es pot classificar amb lineal quan és un temps cronològic que per tant transcorre entre el punt A inici de la pel·lícula i el punt B final de la història inici i final de la història A i B és un temps lineal o bé el temps discontinu que ve a ser una reestructuració del temps lineal que es fa precisament a través del muntatge que determina l'ordre en què es vol explicar la història i els punts de vista que s'escolleixen que és el que hem dit al principi des d'on vols veure aquesta història i això classificaria amb una sèrie de categories que molt ràpidament definirem i ja anirem entrant en propers programes l'ordre lineal o natural que és el que acabo de definir però dintre del disc continu hi hauria l'altern què vol dir escenes que succeixen de manera alterna que representat a modo de la poesia podríem dir si l'escena és A una escena és A i una altra és B i es van succeint una darrere l'altra i saltem de l'una a l'altra direm que el muntatge altern és passar de A a B A a B A a B fins que s'acaba l'escena i a partir d'aquí comença una altra estructura la que sigui de la següent escena però aquella escena s'haurà muntat a muntatge altern veiem una situació que es produeix en un despatx d'un advocat famós i està parlant per telèfon i veiem el seu interlocutor que és el seu client que és B que està a casa seva parlant amb l'advocat consultant-li el tema i anem saltant és a dir no és un pla contra pla perquè estan en llocs diferents per tant és muntatge altern el muntatge paral·lel que la gent conforma el treball és el paral·lel i l'altern el muntatge paral·lel vol dir el mateix és A, B, A, B, A, B, A, B C què vol dir? que el muntatge paral·lel la diferència que hi ha amb l'altern és que hi ha d'haver un final comú és a dir A, B tenen una finalitat que es complirà a C és a dir tots que hi ha una pel·lícula que és va, totes les pel·lícules hi ha moments d'aquest tipus conflueixen conflueixen i resolen el conflicte entre A i B A presenta un tema B un altre i hi ha un conflicte una persecució el que sigui que s'ha de resoldre en algun punt es resol a C la diferència entre el tern i paral·lel és aquest molta gent a l'hora de parlar en una pel·lícula molt muntatge en paral·lel si no hi havia resolució final del tema i trobada final de les dues corrents d'història no és paral·lel és simplement un muntatge altern entre una cosa i l'altra l'alteració temporal l'alteració temporal vol dir que ens movem en una temporalitat que podem anar tant endavant com anar enrere en el moment per tant si anem endavant és el que liem en anglès flash floor és a dir anem endavant fem una visualització sobtada del que serà el futur de la història o flashback que això és el que més es coneix quan aquesta visualització sobtada també i que entra per un mecanisme diferent a vegades és un encadenat a vegades un tall sec el que sigui ens porta a una història del passat que d'alguna manera el personatge podem entendre que o recorda o nosaltres és una posició objectiva volem que el públic sàpiga que en el passat d'aquella situació va passar allò ara no tenim temps però el proper dia m'agradarà sobre això preguntar-te la diferent forma en què s'ha fet amb l'evolució del cinema és a dir abans ja en parlarem ja t'entenc per això però no hi és perfecte molt bé escolteu això s'acaba us desigem una molt bona setmana i el dimarts que ve plantejarem alguna sorpresa però no ho podem avançar no ho podem avançar res fins dimarts bona nit bona nit