Entrevistes de la Justa
Cada dia, en el Programa La Justa tractem els temes d'actualitat del Municipi en format entrevista.
Subscriu-te al podcast
MONS - EL món utòpic. Presentació - 14/09/2022
EL MÓN UTÒPIC és la tercera i última exposició del cicle d’art contemporani comissariat per Quim Deu i Laura Baringo a la Sala MercArt. Dissabte 17 de setembre a les 12h s’inaugura la tercera exposició que acull l'obra de 6 artistes del panorama internacional actual i també col·laboracions amb entitats locals
Vinga, no fem esperemés els nostres estimats ullents, que tenim una última entrevista per tancar el programa en aquests últims 13 minuts que ens queden abans de l'una, tenim amb nosaltres Laura Beringó i el Quim Déu, els comisaris del cicle d'art contemporani Mons a l'espai marcar, com vés a veure, hem anat fent aquest seguiment, tant del món propi com al món reflex, i ara acabarem amb el monotòpic, que és la tercera i última exposició, com deiem d'aquest cicle de... Mons, els tenim amb nosaltres de nou per començar el curs Quim, Laura, bon dia. Bon dia. Bon dia. Bon dia, els dos ben tornats i retrobats i benvinguts. Igualment, i ben acalorats que estem tots. Això també, sí, perquè més amb consta ens ho deia la Glòria Conesa, que veniu de penjar cartells, també perquè la gent vegi que hi ha l'exposició. Sí. Un comisari i té que fer de tot. Sí, oi, ja veig, ja veig, venir a la ràdio, fer sa promo, penjar cartells, repartir llibrets, que tenim aquí també el llibret, que els pugui trobar que ens hi n'està, també, poden venir a la misora, en definitiva. Hem de parlar del monotòpic. Són 6 artistes en aquest cas, però crec que hi ha una altra sorpresa inclosa, que ja ens ho explicareu, perquè sempre porteu sorpreses afegides. Normalment sé que ens deixeu a la lliure imaginació, que cadascú vagi a l'exposició, i a partir d'allà, doncs, pensi, repensi, es planteja el que sigui la vida, però avui volem fer una mica de presentació en aquests 10 minutets que ens queden per aquells que es plantegen, o que es pregunten què ens esperarà aquesta última exposició, si han vist el món propi i el món reflex, això de què anirà? Bueno, primer, és l'última exposició d'aquest any. D'aquest any. El tema d'aquest any és que posem, a més, el nom de l'any davant del concepte. Aquest any sempre ha estat el 22 Mons, i, efectivament, és la tercera d'aquest any, i esperem que no sigui l'última del concepte Mons. Això es pot replicar, eh? 224 Mons, 228 Mons, també. Exacte, 250 i si vivim, 200. Bé, llavors, dit això, amb la Laura, sempre ens hem plantejat atindre un tema que articuli cada exposició. La primera, com recordareu, era el món propi, la segona, el món reflex, i la tercera, en aquest cas, amb la Laura, vam pensar que un tema molt apropiat amb els temps en què vivim seria parlar una mica de les utopies, del món utòpic. I aquest és una mica el tema que hem triat com a vehicle o com a pagament de tot aquestes propostes que tenim amb aquesta edició. Aquest nom ve també... Tu saps que sempre estem mirant una mica endarrere, no? I aquest nombre viene, pues, d'un llibre que escriveu un llibre pensador, que és el Tomás Mor, i el llibre s'hi llama justament Utopia. El en un momento, el ò, para él es no, es decir, y topos es lo que sería lugar. Entonces, en un principio para él era una explicación de lo que era un no lugar. Él planteaba una isla totalmente en medio del mar y esa isla se llamaba Utopia, es decir, era toda una fantasía de una sociedad perfecta, ideal, lo que como nosotros nos pudiéramos imaginar. Este es el libro, bueno, es un libro que se divide en dos partes, hay una parte mucho más económica y otra parte más del desarrollo de cómo podría ser esta sociedad, pero era la sociedad perfecta, la sociedad maravillosa. Me pasa es que el concepto se ha ido desarrollando y esto es este concepto primero del Tomás Mor, se ha convertido para nosotros en algo más como un sinónimo de perfección, algo que no podemos conseguir, no? És a dir, cuando estamos hablando casi de Utopias, algo que casi nos va a costar mucho conseguirlo y para nosotros Utopia, evidentemente, es totalmente algo perfecto, no? Entonces, queríamos justamente esto, a veces sí y a veces no, es decir, porque yo creo que toda persona tiene sus anhelos, entonces era un poco lo que nosotros planteábamos en este sentido y les hemos dado a los artistas para que de alguna manera ellos vayan desarrollando cada uno cuál serían sus anhelos o sus... Pero claro, evidentemente, ellos como artistas en este proceso de creación, terminan haciendo algo, es decir, que es algo que construyen al final, pero... y entonces es lo que nos muestran, los seis artistas. Si la pregunta és real, com a tal, però... Jo penso que amb la Laura, a més, vam fer un procés de reflexió bastant important. Primera, hem de deixar molta llibertat amb el que entenem com a Utopia, com ve diu la Laura, és un tema molt de reflexió particular, que cada un pot tenir la seva Utopia o pensar en una realització o no d'aquest concepte, d'aquesta idea, i en segon lloc era molt important, penso, Laura, i en tot moment hem donat la llibertat que cada autor ens proposi una narrativa del que pensa. Doncs si és alcançable, on és alcançable, si es fa o no es fa, potser és el secundari, i com diu l'audició d'Aumer, potser l'interessant és el viatge i no tan l'arribada a la illa. Sí, hasta en muchas religiones, tú sabes que en un principio, al final, uno cree que puede llegar al paraíso, eso simplemente, unos los podemos considerar, una Utopia, otros lo pueden considerar totalmente una cosa alcançable cuando mueran. Entonces, está en ese proceso, pero son esos anhelos, en el fondo, al final, hay anhelos de estos, de que al final se pueden llegar a cumplir. I tenim, per aquesta exposició, en 6, dic 6 perquè hi haurà més, però de moment hi ha 6. Fices a les sales, hi ha 6 obres de 6 artistes, si us voleu presentar breument, tenim poc temps, perquè sigui una frase gairebé de cadascun, objectius qualificatius de cada artista. Sí? Bé, amb l'obra de més, com que hi ha aquest tema tan utòpic, també hem pensat, vam triar, uns artistes que més no treballessin, el que em castellà es diu la certidumbre, sinó que fosin treballes molt processuals, per nosaltres ha estat més dificultors, perquè fins l'últim moment no tenim tancades les obres, però conceptualment és molt més interessant. Hem obert, també, no tan sols, a artistes que treballen exclusivament al món de les arts plàstiques, sinó ho hem obert al món de l'arquitectura i al món del disseny, sobretot. I sobretot amb aquest concepte, que en anglès es diu molt xula, que es diu Site Specific, que es fan les coses específicament pel lloc en què estaran contemplades. Allò ens són 6 artistes, el primer, Manolo Vallesteros, que és un artista que la seva utòpia passa per l'essència amb l'explicació de la seva obra, és una persona que busca, a través d'un cert minimalisme, l'expressió de la seva obra. Sí, l'expressió màxima entre el parell, la matèria tampoc és tan important, és la geometria i el color. Se basen en aquestes maneres, i tenim dues obres d'ell, jo crec que magnífiques, i a més a més, una d'elles l'hem posat, de manera conjunta, un títol que jo el trobo molt macíssim, que és Utopia Amatge. Com si Utopia, si la puséssima Amatge, seria una cosa com més forta, com més seria, no? O més utòpica, encara més. Per això que ens agrada. Després, el Carlos Bunga, evidentment, es considera un pintor, però justament treballa amb volumen, el que passa és que ell comença com un pintor. La pieza que ens mostra, jo la trobo magnífica, perquè en el que ens parla en aquest cas és quasi d'una topografia, una topografia urbana, i que, a més, amb un material que utilitza una fragilitat, quasi com les Utopies, que són totalment fragiles en aquest sentit. Luego tenemos a una blanca casa, que lo que nos hace son unas piezas que justamente están suspendidas en el aire. Entonces, si vas pronto a la exposición, estarán arriba, pero luego poco a poco irán bajando y se irán colocando libremente por todo el espacio de la exposición. Es decir, como globos de helio envueltos en unas bolsas de papel dibujadas y estos irán cayendo del cielo poco a poco por toda la sala. Es decir, creo que es de las exposiciones que topogràficamente se han trabajado a todos los niveles. Desde el suelo, paredes, hasta entonces, ¿no? Qui més ens faltaria? Després tenim Santiago Cirujeda. Santiago Cirujeda el vam convidar perquè actualment és un dels arquitectes més coneguts, podríem dir, pràcticament, a nivell mundial, amb temes de plantejaments arquitectònics no tan com a material, és a dir, no tan com a ciment, toxo i estructura, i sí com a l'arquitectura social, amb molt de vincle amb el que seria la xarxa social dels llocs on es construït. És una persona que treballa molt el manifest en el sentit de les propostes d'autoconstrucció, valorar les històries autoconstructives i, sobretot, vincular molt el ser humà amb la permés constructiva. Aquesta arquitectura totalment vinculada amb el seu entorn, a nivell social, és a dir, que és la mateixa persona, és a dir, que hi ha un percentatge enorme de la gent que està treballant en aquests plantejaments. I, evidentemente, el material que, así todos, se utiliza de reciclajes, es decir, que de alguna manera que tiene ese municipio, nosotros creo que presentamos aquí tres vídeos magníficos, donde nos habla de una obra que se hizo en Madrid en la Cañada, que es un barrio conflictivo, unas escuelas que han trabajado alumnos para hacer una serie de piezas en tres colegios, creo que son de Sevilla, y luego una propuesta casi cómica de cómo se podría llegar a presentar o hacer una vivienda en las terrazas de los edificios de arriba. Uau, uau, què més, sí, ens apreta una mica la penta. Sí, clarament, l'Àstela Raola ens presenta una idea que té ella també molt social, molt de com se senten les coses, com se sent a l'externa i a l'exterior dels pobles i de les ciutats, que és una idea bastant interessant. I, com a últim, TAC, que és una parella d'arquitectes que també treballen en aquest site específic, amb un plantejament, a més, molt relacionat amb el tema de l'ecosistema i cap a una miqueta, cap a una va la naturalesa en aquest món. I t'hi han muntat per aquí, que crec que ho haurem de deixar amb la incògnita de punts suspensius i un lloc possible amb Enric Pledavall. Això s'haurà d'investigar, s'haurà d'anar i haurem d'escoltar. Com vam fer amb les dues anteriors exposicions, el que farem des d'aquí, des del programa, des de la ràdio, serà intentant entrevistar tots els artistes, els i les artistes, per conèixer una mica de la seva obra i la seva implicació en aquest projecte. Molts èxits en aquesta última etapa, d'aquest 22, 22 Mons, Laura, Quim, gràcies per venir fins aquí. De ben segur que ens tornem a veure abans que acabi l'exposició amb més temps i més tranquil·lament, però gràcies per acompanyar-nos, que vagi molt bé la inauguració. Molt bé, us esperem dissabte a les 12. Això mateix. Que tingui el bon dimecres. Moltes gràcies.