Dret a l’educació (Art. 26) als 75 anys de la DUDH: Dinamarca, Espanya i Burkina Faso — història, gènere i reptes actuals

I ara toca escoltar un altre programa de veus de la parròquia amb la secció el grup de Justícia i Pau d'aquí de Sant Just. Avui tenim aquí a l'estudi en Jesús Castro i també l'Angelina Gasull. Jesús Castro és el president de Justícia i Pau. Angelina Gasull és membre del grup. El saludem molt, molt. Bona tarda els dos. Bona tarda. Hola, bona tarda. Vinga, Justícia i Pau estem fent programes aquesta temporada amb motiu de la celebració del 75è aniversari de la declaració dels drets humans de la ONU. Angelina, tu quin és aquest dret que has escollit per al programa d'avui? De què vols parlar? A veure, jo primer que tot, abans de posar-me en el dret 26, voldria explicar que els drets humans es van ser proclamats el 10 de desembre del 1948 a París per les Nacions Unides i que al moment d'elaborar-los hi van participar dones i homes de tot el món. però que la intervenció de les dones va ser capdalt perquè amb aquests drets les dones hi quedessin incloses. I vull destacar la intervenció de Hans Sameta, de la Índia, que es coneix per canviar ja el primer dret. Perquè la declaració era que tots els homes neixen lliures, iguals, i ella va lluitar perquè el primer dret fos tots els éssers humans neixen lliures, iguals. Amb aquest canvi, eh? Amb el qual ja inclouia homes i dones, no? També vull ressaltar que són uns drets compartits universals per a totes les persones de qualsevol raça, de qualsevol sexe, de qualsevol cultura i de qualsevol religió, que són innats. És a dir, quan naixem ja tenim aquests drets i que són de complement obligatori, inviolables, i que cada estat els ha de garantir i protegir. Després veurem que hi ha drets que no es compleixen en cap... De cap manera, no? De cap manera. Els diferents membres de Justícia i Pau que han anat passant per aquí, per la misura, per el veus de la parròquia, han escollit un dret diferent, no? I l'han anat desenvolupant. L'Angelina ja ens ha dit que ha agafat el dret número 26, que és el que una mica tractarem avui, Angelina. Explica'ns aquest dret, no? Com ho faràs? Com ho desenvoluparàs? A veure, perquè jo he escollit el dret 26, que és el dret a l'accés a l'educació. El llegiré perquè ampliament agafa tots els aspectes de l'educació i ho faré de la següent manera, explicant l'educació, el sistema educatiu, amb grans trets, l'educació de dos països del primer món, un molt avançat, com pot ser Dinamarca, Espanya, i després dos països del tercer món, amb unes grans mancances amb l'educació. Països molt pobres. El dret a l'accés a l'educació, diu, l'educació és un dret. Pel que fa a l'educació elemental, ha de ser gratuïta i obligatòria. La formació professional ha de ser per tothom, així com l'accés a estudis superiors, sempre d'acord amb els mèrits pròpits. El fi de l'educació és el desenvolupament de la persona per enfortir el respecte per als drets humans i així com per les llibertats fonamentals i per poder assegurar la tolerància i amistat entre nacions, grups ètnics i religiosos, i per preservar la pau. L'altre punt és, és dret dels pares escollir quina educació volen que els seus fills rebin. Per tant, aquí ens diu que l'educació constitueix un instrument indispensable per aconseguir els objectius d'igualtat, desenvolupament i pau. I també cal dir que una educació no discriminatòria entre nens i nenes ajuda a aconseguir unes relacions d'igualtat entre homes i dones. A veure, ara passaré a explicar una mica grans trets l'educació a Dinamarca. D'aquest primer món, eh? D'aquest primer món. Dinamarca és un país petit, semblant a Catalunya, més o menys. està posat al primer món, és un país molt desenvolupat, amb una renta per càpita alta, i una mirada històrica de com es va desenvolupar l'educació. Mira, a la segona meitat del segle XI neix ja l'educació institucional i es comencen a crear les primeres escoles. Se'n deia escoles catedralícies perquè ensenyaven religió i preparaven els religiosos. És a dir, segle XVIII, 1700. Bé, les primeres escoles, la llengua era el llatí. L'ensenyament es feia amb llatí. El 1739, el professor Ludwig Homburg ja va substituir el llatí pel danès. I estem al segle XVIII. Sí, sí, eh? Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, vull dir, de l'avançament que portaven. Llavors, un altre pedagog alemany molt avançat en aquell temps, que era el segle XVIII, ja canvia els plans d'educació, ja introdueix l'estudi de la natura, creant ja l'observació, i els treballs manuals en el pla d'estudis. Llavors, tenim que el segle XIX, s'aprova el 1814, al començament del segle XIX, que l'educació és obligatòria i gratuïta per tothom, nens i nenes. Oh, mira. Llavors, el segle, en perspectiva de gènere, que és bastant important, el 1739, segle XVIII, les nenes van ser incloses en el sistema públic de les escoles primàries. Tenien l'obrigació d'anar a l'escola el mateix que els nens. Ostres, Déu-n'hi-do, eh? Ja en el segle... Estem al segle XVIII. Sí, sí, sí, per això que... Molt diferent quan ho expliquem d'Espanya, no? Sí. Aleshores, a la dècada del 1780, finals del segle XVIII, a Copenhague, que és la capital, es comencen a crear les escoles de secundària per nenes, a Copenhague. I, a la dècada de 1840, ja es va crear per tot Dinamarca una xarxa d'escoles secundàries per nenes. Oh, mira. Una data molt important. Sí. A finals del segle XIX, el 1875, ja es va donar accés a les dones per poder anar a cursar estudis universitaris. Ostres. I, el 1921, ja s'accepta que les dones puguin accedir a totes les professions. Accepta. accepta ser militars i ser religioses, és a dir, ser clergues. Llavors, el pla d'estudis és semblant, tots els infants han d'assistir a l'escola del 7 al 16, després de la primària passen a la secundària, una secundària inferior i una secundària superior, i un 75% dels alumnes continuen els estudis a escoles secundàries superiors, fent formació professional o anant a les universitats. I un 46% arriba a estudis universitaris i la taxa d'alfabetització és del 99%. Però, clar, cal remarcar que el Dinamarca inverteix el 6% del producte interior brut en educació. Però, bueno, no tot és perfecte. No. Perquè els sous entre homes i dones també hi ha un decalaix. Mentre els homes, encara que estiguem en una societat molt avançada on les dones i igualitària entre homes i dones, els homes cobren un 14% més que les dones fent la mateixa feina. Què bé? I després, un punt molt negatiu, Dinamarca, de tots els països d'Europa, és on hi ha la taxa més alta de violència física i sexual contra les dones. I a més, és molt preocupant perquè un 40% d'homes creuen que s'ho mereixen. És a dir, que això realment em va frapar, no? Sí. Que està molt per sobre de la mitjana europea. De violència. De violència, sí. Caram, tu. Bé, doncs aquest és una mica el panorama que tenim a Dinamarca. Sí, com? Per dir-ho així, no? Pel que fa al món de l'educació, dels drets, de com també la dona ha pogut arribar-hi, de com s'ha sol·lit aquesta igualtat. També veiem que ja des de principis, no? Des de bastants... de fa bastants segles i anys que sembla que amb el tema de l'educació estan bastant encaminats. Passem, Angelina, a parlar d'un altre país. Sí. A veure, he escollit Espanya, que també és un primer... és un país del primer món, però que no ha tingut el desenvolupament que ha tingut Dinamarca, no? A veure, fent una mirada històrica, ens trobem que les possibilitats d'accedir a l'educació a Espanya per les dones i els nens eren bastant difícils al món rural i a les classes obreres. Espanya era un país bastant pobre amb molta població rural, on era molt difícil accedir a l'educació. Unes dades històriques. El 1870, un 81% de les dones, sobretot al món rural i a les classes més baixes, eren analfabetes enfront d'un 68% dels homes, sobretot en els àmbits rurals. El 1900, on hi havia la revolució industrial i les colònies textils, les xifres van millorar, però encara ens trobem en què les dones analfabetes eren un 72% enfront del 56% dels homes. Accedir a l'educació per les nenes i els nens, sobretot pels nenes i els nens de classe baixa, era molt difícil. Els edificis eren, estaven en una situació precària, amb grans deficiències de llum i salubritat. a veure, a principis del 1900 l'educació era molt precària. En part... En 1900 estem parlant abans inclús de la Primera Guerra Mundial, o sigui, ens hem de remuntar molt, molt enrere. Sí, sí, en part quan a Dinamarca ja les dones podien accedir a la universitat. Clar, clar, clar. Clar. Aleshores, l'educació aquí era molt precària perquè no hi havia pressupostos ni als municipis ni a l'Estat. Ara, hi havia escoles religioses, una xarxa d'escoles religioses i amb aquestes escoles hi podia accedir la classe burgesa i la classe benestant. Però les escoles públiques tenien grans deficiències. A veure, quan va arribar a la Segona República hi va haver un gran avanç en l'educació i aquest és un tema molt ampli i molt interessant, però no podríem explicar-ho tot. Només ens centrarem en els grans avanços que va portar l'escola a la Segona República a Espanya i també a Catalunya. Veure, les característiques més rellevants és que neix l'escola nova i aquesta escola nova va promoure l'educació més oberta i progressista inspirada en les activitats a la natura, en la formació científica i en el treball crític. És a dir, l'escola havia de formar, de fer persones amb un esperit crític, persones interessades pel món que els envoltava i no adoctrinar. a les hores. Aquest canvi es va deure en part perquè les dones van tenir un paper molt important. Van poder accedir a magisteri i això va ser un gran avanç educatiu. Es va fomentar la coeducació a les escoles públiques. La majoria eren laiques. Es va impulsar l'educació a les zones rurals i es van crear moltíssimes escoles, fins i tot als llocs més remots. A Astúries, a les zones mineres que estaven abandonades, aquí a Catalunya també, a les zones rurals dels Pirineus. I es van crear moltes escoles públiques i municipals on eren gratuïtes i es lliuraven els materials per la canalla. el material era gratuït. Només a tall d'exemple i com a data a Barcelona i província es van construir 592 escoles. Se'n van construir 114 a Girona, 136 a Lleida i 177 a Tarragona. Aleshores, per poder acollir i ajudar i treballar amb aquestes escoles, també va créixer el nombre de mestres a Barcelona va passar de 1443 a 1965. És molt important perquè es van introduir les metodologies més avançades dels grans pedagogs que hi havia en aquell moment, com Freinet Montessori de Correrí. I aquí, a Catalunya, que va destacar per una ensenyant, una ensenyança molt bona, també vam tenir grans pedagogs com Rosa Sensat, Artur Martorell, Pere Vergés i Pau Vila, geògraf. Déu-n'hi-do, sí, sí. A més, encara hi ha aquestes escoles, aquestes metodologies, encara segueixen vigents i hi ha escoles, vull dir, d'aquestes metodologies que porten, com a fundadors, no?, aquests personatges. Sí, sí, a Barcelona, encara, al districte de Sarrià ha quedat una escola petiteta que es diu Escola de Correrí i que segueixen tota la metodologia de de Correrí. Aleshores, a Barcelona, com a escoles municipals, cal destacar l'escola del mar i l'escola del bosc. A l'escola que hi havia al carrer Casp, els nens tenien una granja i tenien un hort i l'Ajuntament pagava el bitllet a Barcelona, eh?, pagava el bitllet perquè els nens es poguessin desplaçar i poguessin anar a l'escola. Llavors, per la dona i per les nenes poder accedir a l'escola va ser un gran avanç. Però, bueno, tot això es va acabar quan va arribar la dictadura. Ja. A veure, els anys després del acabament de la guerra van ser uns anys molt grisos i tristos i on es va imposar un sistema educatiu. Aquí s'ensenyava en català i van passar tots en una escola castellana seguint les normatives del règim. Molts mestres que havien portat aquests avanços educatius van ser perseguits, empresonats i alguns van ser assassinats i altres van haver d'exiliar-se, marxar com a exiliats i anar a altres països arreu del món perquè aquí no podien tornar. Però, ara, a veure, penso que és molt important situar-nos el moment que estem vivint i els reptes que té actualment l'Escola Espanya, que són quatre, he agafat els més importants. A veure, el més important arreu dels resultats PISA és millorar, millorar els resultats PISA, sobretot amb matemàtiques i comprensió lectora. Sí, perquè és que els últims resultats han estat una mica decebedors per dir-ho finalment. També hem de a veure, hem de pensar que el Covid va influir, no? Va ser un any molt complicat, el segon ja es va poder assistir a l'escola però també va ser complicat i després que nosaltres aquí tenim un gran índex d'immigrants que això a veure, se'ls acull i se'ls dona tots els mitjans però a veure, pot influir també amb els resultats PISA. A veure, un altre repte que té és que s'ha de treballar per la inclusió educativa i la inclusió educativa inclou tots els tota la matrícula viva, tots els immigrants que tenim i sobretot un problema que té Espanya que és greu, que és el segon país d'Europa és l'abandonament escolar. Sí. Els alumnes segueixen la primària però es perden quan arriben a la secundària. Quan han de passar l'obligatòria, l'educació secundària obligatòria o inclús a vegades l'inicien però no l'acaben. Exacte. Llavors, és on tenim el segon país d'Europa, tenim un abandonament molt important i aquí i aquí s'ha de posar recursos i eines perquè aquesta canalla no es perdi i se'ls doni una formació professional i puguin accedir a un lloc de treball. S'han portat experiències interessants en alguns llocs de Catalunya com a Vic on tenen un índex d'immigració molt gran i hi havia un abandonament escolar significatiu. A veure, han treballat les escoles, han treballat els e-apps i en aquests moments l'abandonament crec que és baixíssim perquè la canalla que no vol seguir se'ls dona una formació professional perquè es puguin entrar dins el món laboral. Després, aquí a Espanya accedeix un gran nombre de gent a les universitats però després el món laboral no els pot absorbir com dir-ho així. Inclús en algunes professions han de marxar fora perquè les condicions són molt dolentes o comparades amb altres països estan molt millor fora, molt millor reconegudes, amb sous millors, per exemple, en el cas de la medicina o també en el cas d'infermeres que per exemple el Regne Unit la infermeria està molt ben valorada, molt ben vista i moltes infermeres marxen allà a fer la feina. I sobretot els que es volen dedicar a la investigació. Clar, totalment. Totalment, han de marxar fora per fer investigació. Però un repte és que s'ha d'augmentar el percentatge d'alumnes que accedeixin a formació professional de primer grau i segon grau i donar-los una formació que respongui a les necessitats laborals de totes les empreses i de la indústria. A Europa, a veure, a Europa, el percentatge d'alumnes que accedeixen a formació professional és del 46%, que han passat l'ESO i accedeixen a una formació professional de grau mitjà. Aquí a Espanya només és el 23%. En aquest moment ja hi ha hagut empreses que s'han posat d'acord amb els plans d'estudis per preparar alumnes, nois i noies, per poder accedir a aquestes empreses. Angelina, passem, si sembla, a un últim país, Burkina Faso, per exemple, per fer un contrast. Sí, a veure, Burkina Faso, mira, és un país centrafricà, és un país que està la part del nord pertany al Sahel, per tant, és bastant desèrtica, és un país d'uns 200.000 quilòmetres quadrats, d'uns 20.000 milions de persones que hi viuen, va ser una colònia francesa fins a 1960. En 1960 es va independitza. Aleshores, què passa amb aquests països? Que són encara democràcies o països jovens. és un país molt pobre, vull dir, molt pobre, vull dir que és viu de les ajudes econòmiques, és un dels països, la renta per càpita és de 2.000 dòlars l'any i la majoria de la gent viu a l'ombral de la pobresa. Vull destacar que durant aquests anys hi va haver un període entre el 1983 i el 1987 que va governar un líder marxista semblant als que hi havia amb altres repúbliques marxistes com era Angola, Mozambique i Cuba que es deia Tomàs encara. Aquest governant amb aquests 4 anys va llençar un ambiciós programa socioeconòmic, va crear escoles, va crear infraestructures, va prohibir el casament forçat, va prohibir la mutilació femenina i les dones van poder accedir a ocupar carres públics. Aquests països han tingut sempre una inestabilitat política molt gran i va ser assassinat i en aquests moments encara hi és aquesta inestabilitat política. Hi ha molts cops d'estat i això perjudica greument a l'educació. A veure, l'educació es veu afectada per moltes causes. Una, la pobresa i la manca d'estructures. moltes famílies no poden enviar els seus fills a les escoles. A les escoles, a les centres per estudiar... Primer, perquè no n'hi ha d'escoles, no? A veure, la desigualtat de gènere és molt gran perquè la seva cultura no veu en cap moment la necessitat que les dones i les nenes hagin d'anar a escola i, per tant, tenen molt poques oportunitats educatives, no? A veure, aquí aquesta inestabilitat i es passen temporades o períodes de convulsions polítiques en què les escoles estan tancades i els professors han de marxar. Per tant, l'analfabetisme és molt gran, molt gran. I és un problema persistent a Burkina Faso. vull dir, a veure, no entenen, arriben a la majoria d'edat i no saben ni llegir ni escriure. Això és un problema. És un problema perquè no poden accedir a cap lloc de treball sense una preparació. i aleshores aquí fa que aquesta manca de recursos faci que els professors no tinguin les eines necessàries ni llibres de text ni recursos per poder ensenyar. I les classes ja de primària poden ser de 65 alumnes i en segons quines regions 65, eh, mare meva, i aquí en 25 ja s'han de reduir les ràtios. En segons quines regions encara són molt més grans. Home, és que en 65 poca cosa es pot fer. Sí, sí, vull dir, ja mantenir l'ordre deu ser difícil, imagina, per poder transmetre coneixements i tot. Exacte. I aleshores, mira, només dic que hi ha moltes ONGs que fan grans feines i sobretot entre ells mans unides que porten projectes per ajudar les nenes i les dones al marge de la situació del país, no? Per tant, és un país en contrast a Espanya i en contrast a Dinamarca molt lluny, molt lluny i que l'educació no és el fet, no és el més important perquè per molta gent el més important és poder menjar cada dia, no? Clar. Angelina, fem una mica de conclusió que ens queden un parell de minuts. Bueno, mira, la conclusió és de què? De què? A veure, hem llegit que els drets són universals i ens trobem que a molts països els drets no són universals, sinó que ja ni s'apliquen i que hi ha una violació continua dels drets, no? I que no es garanteix, d'acord? En aquest moment hi ha 781 milions d'analfabets, dels quals dos terços són dones. I només vull acabar amb una frase molt maca que diu per les dones aprendre a llegir i escriure és com sortir de les tenebres. I això ho va dir una lluitadora algeriana, Aishi Barki, que ha estat una lluitadora contra l'analfabetisme de les nenes i les dones. I després, per acabar, que jo penso que els primers, els països del primer món que van tenir aquestes colònies tenen un deure en ajudar-los perquè mentre van ser colonitzadors es van emportar tots els recursos i el moment en què els van deixar no els van ensenyar a pescar. I per tant, per mi hi ha un deute d'ajudar-los. Deute que tenim en aquests països. Molt bé, doncs Angelina, hem parlat sobre el dret de l'educació des de diferents perspectives, des de diferents països, arribant una mica en aquesta conclusió final. Gràcies per estar avui aquí a Ràdio d'Esvern, al programa de Veus de la Parròquia, i també a tu, Jesús, per el suport i per també guiar les diferents persones que van passant per el programa. Que tingueu bon dia i bona tarda. Bona tarda. Bona tarda i moltes gràcies, Lodi. Moltes gràcies, eh, per convidants. a Ràdio. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Fins demà! Un programa per a arqueòlegs de la música moderna.