Maria Camps García: Una vida de compromís amb l’educació, Gent de Sant de Sant Just

Gent de Sant Just Doncs un dia més estem aquí a El Gent de Sant Just. Avui entrevistarem, com sempre, una persona de Sant Just, la Maria Camps García, que a més a més durant molts anys ha estat treballant pel municipi, des de les entitats, des de l'educació i també des del món de la política i a més a més des d'un vessant potser menys agradable, que és el fer-ho des de l'oposició, perquè vaja, és encara més complicat que no pas fer-ho des d'òrgans de govern. Em fa especialment il·lusió perquè jo en aquella època, Maria Camps, bon dia i bona hora, com estem? Hola, bon dia. Em fa especial il·lusió perquè en aquella època que la Maria és regidora, jo tenia la sort de fer el magasin del matí de la casa i per tant la vaig entrevistar una pila de vegades parlant de temes d'actualitat política. Avui serà la cosa una miqueta diferent perquè avui la protagonista seràs tu, Maria, no serà la política. Molt bé, molt bé. Dèiem, tu vas dedicar-te durant molt de temps a fer de regidora l'oposició, però anem a la part de l'inici de la teva vida. Tu ets a Terrassa? Sí, jo soc de Terrassa. Vas néixer allà perquè la meva mare era filla d'allà. I, de fet, el món de la política et ve gairebé des d'un punt de vista genètic, perquè tant el teu besavi com el teu avi van ser polítics importants de Terrassa. Bueno, sí, van arribar a l'alcaldià, a diferents pobles de Terrassa, a part de... Bueno, queden també molt polítics. Dèiem que tu vas néixer a Terrassa. Com vas arribar i per què a Sant Jus? Bueno, primer vaig arribar a Barcelona. El meu pare era de Barcelona i, de fet, jo de petita i al col·legi i tot això va ser de Barcelona. Llavors, jo a l'estiu passàvem a Capellades i, de vegades, allà vaig conèixer el Robert. El Robert és el que després va ser el teu marit. Exacte. El Robert Ramírez, que és una figura, va ser una figura molt important aquí a Sant Jus, que també en parlarem. Exacte. Vas conèixer el Robert, que t'he tallat. Sí, vaig conèixer el Robert i, a partir d'aquí, bueno, vam actuar junts sempre que vam poguer. Us vau enamorar, podem dir-ho així. Exacte. Sembla que rinclor dir-ho, però va ser així, no? Exacte. Teníem 15 anys, eh? Vull dir que tampoc no era molt. Bueno, segons el Serrat, 15 anys és l'època d'enamorar-se. Exacte. Devia ser això, la cançola a l'orella. Bé, la qüestió és que el Robert, la seva mare, era arpista, tocava l'arpa i la seva tia tocava el piano. I llavors, aquí a Sant Just es feia una cosa molt bonica, que jo crec que hauríem de repetir, que era fer, quan arribava l'estiu, els concerts es feien al jardí de la casa que s'ho faria. Hi havia cases d'aquí que són una mica grans i amb bastant jardí, que ho permetia, i llavors es feia un concurs... Uns concerts d'harpa. Concerts d'harpa i de piano, eh? perquè també aquestes dues persones, la meva sogra i la tia, aquestes dues eren molt amigues del que era el director de l'Orfeó en aquell moment, que ho tinc apuntat aquí, espera't, l'Antoni Coll. L'Antoni Coll era en aquell moment el director de l'Orfeó d'aquí, i, per tant, era el que també ho muntava, tot això. I aquí vas començar a relacionar-te amb Sant Just, d'alguna manera. Sí, sobretot amb la Maria Quintana, que, pau descansi, pobra, que ara fa poc, però... Que va passar per aquest programa, va ser l'última entrevista que va fer, i va ser una entrevista molt bonica. Sí. Doncs la Maria Quintana, que també sempre ajudava a tot, doncs en aquell moment dels concerts, era la que et conduïa cap a la casa que tu no coneixies i que era la del concert, no? Ens feia d'acompanyant, diguem-ne. Ens feia d'acompanyant. I la Maria Quintana sí que volia que nosaltres vinguéssim a Sant Just a viure. Amb el Robert. Amb el Robert. Aquí ja teníeu més de 15 anys, m'imagino. Sí, home, sí. Aquí ja arribàvem als 15 anys. Perquè, si no, que la cosa ja sí que et grinyola una mica. Sí. I la Maria us va apretar perquè vinguéssiu a Sant Just. Exacte. No, la Maria era la que ens ajudava a arribar a la casa que es feia el concert. D'acord? Ens ajudava. Era com un... Ens ajudava. Parlant amb ella cada dia, perquè els concerts aquests no eren un només, sinó que eren tres i quatre a l'estiu, no? Llavors, cada vegada que ens trobava, deia si ja teníem un pis o si no el teníem, i em donava... I al final li vau fer cas. Exacte. Per pesada. Sí, però va guanyar el malaret, perquè el malaret en aquell moment que estava construint els pisos de la plaça Madagall de doctor Fleming i estava fent tot això, en vau fer tres ofertes. Un preu, els de la plaça Madagall, un preu, els del carrer de Descoy, com es diu. Dic que ho teníeu una miqueta més fàcil que ara en aquest sentit, perquè avui en dia el joventro a pis no els hi fan ofertes. Doncs bé, la qüestió és que la tercera era unes torres noves que es feien aquí davant mateix de vosaltres, al carrer que puja. Bé, la qüestió és que... Ho vau acceptar. El del mig, tu. El del mig. Com es fa amb oferta, la més barata, la més cara, la del mig. Exacte, doctor Fleming. I vau venir a Sant Jús. Sí, a Sant Jús, a doctor Fleming. Com recordes aquells primers anys? És a dir, et va costar adaptar-te perquè tu venies de Terrassa, que és una ciutat molt més gran, i de Barcelona, que ja no... Per tant, vas venint a un poblet que en aquella època hauria de ser encara més poblet que ara. Com es va adaptar la família? Bé, no, la família no existia encara, bé, érem dos. Bé, la família éreu dos, però éreu la família. Éreu dos. Després van venir els fills i tot el que tu vulguis, però com us vau adaptar? Una parella jove, cada cop i volta acostumat a una cosa, es troba que arriba a Sant Jús d'Esverd, que devia ser un poble, diguem-ho així, tranquil. No, no. No. A Sant Jús jo crec que no ha sigut mai tranquil. El que passa és que hi ha vegades que fem veure que sí que és molt tranquil, però no ho és. No tot el m'ho posarà com tu, però vaja, t'ho respecto. A veure, una de les coses que va passar és que en aquell moment jo estava estudiant, volia estudiar Sociologia. A Barcelona no n'hi havia en aquell moment. havies d'anar al País Basc per fer-ho. I al final vam aconseguir que hi haguessin uns professors que ens fessin classes a Barcelona i després ens examinarien al País Basc. A Euskadi. D'acord. El que passa és que en aquest grup van anar a la casualitat que dues o tres persones eren de Sant Just. Un era el... Espera't. El Majoan. El Majoan. Un era el Majoan, dos noies, que jo després no les he tornat a veure, però, bé, deien que eren d'aquí a Sant Just. I llavors, sobretot el Majoan, em va començar a mi a explicar-me coses de Sant Just. Que fem això, que fem l'altre, que passa això, que passa a l'altre. i una de les coses més importants és que volíem fer una escola. L'escola de l'Ateneu. L'escola de l'Ateneu. De la qual tu vas formar part a ajudar que es fes. Sí. Bé, en aquell moment ja vam crear tot un grup de pares, i llavors vam estar parlant amb l'Ateneu. Això va ser l'any 1967. Sí, segurament, no? Sí, sí, sí. A veure, va ser molt maco. Jo dic que va ser molt maco perquè va passar tres coses. Primer, l'Ateneu ens va rebre amb els braços oberts, perquè en Tàr i Orment ells havien tingut una, però que la guerra s'havia fos, diguem-ne. Per tant, vull dir, molt contents de tornar a tenir a l'Ateneu una escola que el que volia era que fos en català, d'acord? I, bueno, i nosaltres estàvem disposats a muntar-ho. De fet, tu sempre has tingut un fort compromís catalanista. Sí. Ja una mica, m'imagino, influït per la manera que et van educar. Sí. Bé, em van educar en aquella època, no se'n parlava molt ni de... Els pares, però? Els pares tampoc, eh? Tampoc? No. És a dir, que la teva influència ve per alguna altra banda. A veure... Simplement tu et vas anar creant aquesta consciència nacionalista catalana. Exacte. Vull dir, jo tota la vida he sigut això. Vull dir, que sempre he volgut... Vull dir, una... Espera, t'independent, diguem-ne, no? I llavors això sempre he volgut. Escolta, parlem del teu marit, el Robert Ramírez, que va ser un dels primers alcaldes democràtics de Sant Just i que també ha estat una figura clau, tant en el municipi com a la vostra vida, evidentment. Sí. Ell va ser un dels primers alcaldes. Sí. Tu l'has acompanyat, en aquest cas encara no estaves posada en política. Sí. A veure, de fet, ja no estava posada en política, però sí, en certa manera sí, perquè hi ha una cosa que aquí a Sant Just no se sap, o jo no ho he pogut comentar amb massa gent... Doncs ens agradarà saber-ho. No, que era el fet que en el moment en què es comença a fer la Constitució, en aquell moment, tots els partits polítics que hi havien, que hi havien estat a l'oposició, siguin socialistes, siguin els... Espera, que no em sortia... Comunistes. Comunistes o el que sigui. Liberals, és igual. Anaven molt per Madrid per tenir idea ràpida de la Constitució que deia i poder donar, modificar, no anar-t'ho arreglant. i, per tant, es parlava molt de política. Vaja. Es parlava molt de política. Jo coneixia molt... No com ara, veig. Que hi havia diàleg. Exacte. Hi havia diàleg amb gent que, a més a més, potser no era el teu exactament... Que eren antagònics ideològicament. Exacte. Però tots volíem, la finalitat era la mateixa de tots, no? Era crear una Constitució que fos bona per tothom. I aquí vaig trobar molta gent de la comarca. I sobretot els del Prat. Per mi, els del Prat són els reis que van aconseguir que tots féssim el que després... Que el que van començar fent ells, que era avançar una mica el primer alcalde, diguem-ne. El primer alcalde. Abans que hi hagués com permís per ser alcalde, ells van anar a l'Ajuntament, van agafar la persona que hi havia allà i van dir, bueno, ara és del poble. És l'alcalde del poble. Escolta'm, i del Robert, és a dir, tu recordes el dia que va decidir, o l'època que va decidir presentar-se, dir, escolta, va, ens posem la vanta al cap, que es diu de forma col·loquial, i ens presentem a veure què passa. Ho recordes, aquell moment, com va anar? Què vols dir, ara? És a dir, quan va decidir presentar-se, m'imagino que és una cosa que veu parlar-ho a casa, per ser alcalde. Ah, no, per ser alcalde no. Bé, de parlar-ho sí, però és que nosaltres fem política des de fa molt de temps, tu. Però en aquest cas era que fa una responsabilitat més enllà de reunions, és a dir, ser alcalde d'un municipi és una feinada, i des del punt de vista familiar també això, la logística influeix. Clar, però és que nosaltres veníem d'un nivell molt alt, molt alt en el sentit, te'n dic, que en el nivell de Catalunya, nosaltres vam anar moltes vegades, i el meu marit més, jo no tant, eh, però el meu marit sí, per exemple, per tota Europa, per tota Europa, perquè anàvem a visitar tots els que també eren una nació, una nació no vista. Una nació sense estat. Exacte. I això vam viatjar moltíssim, vam fer discursos, vam participar en moltíssimes coses, i això va ser una de les coses que després aquí es van fer una sèrie de reunions, i llavors va venir moltíssima gent de fora, que també alguna va dormir aquí a Sant Just, la italiana, i la de la ràdio que hi ha per allà, que no sé exactament qui és. Una ràdio italiana. Una ràdio italiana, que van venir a casa. O sigui, la RAI, potser, és la ràdio televisió italiana oficial. Sí, però no molt gran era la... Llavors no és la RAI, perquè la RAI és la més gran. Bé, doncs devia ser una que estava allà, que hi havia molta gent jove, van venir molts joves, i res, que veníem per el mateix, volien saber què fèiem aquí i com... Com era el Robert Ramírez com a alcalde? Com a alcalde? A veure, bé, vull dir, jo crec que bé, es van fer dues coses. Bé, una cosa que jo penso que a Sant Just li ha d'agrair tota la vida, i que és el fer el catàleg aquell de les cases, per no tirar-les a terra, les cases maques que hi havia. I hi havia, aquí a Sant Just... Fer cases catalogades, diguem-ho així. Exacte, catalogades. Va fer molt bé fer-ho en aquell moment, i que no es pogués tirar a terra, diguem-ne. Si no, moltes de les cases magies que tenim a Sant Just, potser ara no hi foren. Exacte, no hi foren, i a més a més, el poble com a poble, haguéssim fet blocs de pisos, haguéssim fet blocs de no sé què, i la imatge, el que respirem ara d'aire pur, i tot això potser s'havien tret una mica. El Robert va marxar massa aviat. Va marxar? Va morir massa aviat. Sí. Això va ser un cop molt fort per la família, imagino. Home, perquè a més va ser instantàni. Anàvem de viatge, estàvem buscant els papers per posar a la maleta, i fa patapum, cau a terra i ja està. Així mateix. Vull dir, res. D'un dia per l'altre. Sí, és un moment. D'alguna manera tu vas seguir el seu llagat, perquè després la Maria Camps es va presentar per alcaldessa, unes quantes vegades, tot i que no vas arribar a ser mai alcaldessa de Sant Just. No, que va. El 2003, em sembla que va ser. Bé, jo crec que va ser per aquelles dates, és a dir, ens queda molt lluny, però sí que és cert que et vas presentar. Sí. Pensaves que podies guanyar? No. Sabies que no? Home, a veure, portava molts anys i sabia perfectament, et podria dir qui vota i qui no vota. Però no és això. Vull dir, nosaltres ens vam presentar perquè en aquell moment, bé, el Robert no hi era, vull dir, perquè teníem una idea de la nostra independència, diguem-ne, de tot el que nosaltres pensàvem i volíem, i per tant s'havia de lluitar per les coses. i la manera de lluitar és que guanyis. Si no guanyes el que has dit tu a l'inici de tot això, doncs és veritat, no tens força, no tens tanta força. Però, com a mínim, hi ets. Hi ets, pots modificar coses i pots fer coses. Intentes tenir una oposició activa, constructiva, però activa, no? Sí. I va ser activa. Va ser activa, perquè hi ha una cosa que us volia explicar, que és el Jaume Valero. Ai, Valero. El Jaume Valero, que era un dels meus, que va aconseguir, hi havia hagut un dependent, ai, un treballador de l'Ajuntament, un senyor gran, que havia fet una sèrie de coses per l'Ajuntament, quan va arribar el moment de plegar, va plegar, però no li van donar cap compensació. Cap compensació, cap prèmia, o cap cosa que es dongués a la gent que deixava de treballar en una empresa. Llavors, el Jaume no va parar, no va parar. Va anar a jutges, va anar aquí, va anar allà, va anar tot arreu, fins que al final l'Ajuntament va cedir. I aquest senyor va poder rebre les compensacions que no li havien donat feia com dos anys, o així. Imagino que ara tot això és tan diferent, és a dir, no es fa res que no estigui firmat. Però bé, en aquell moment, no, no, l'Ajuntament va reconèixer que no havien fet, i ja està. Va reconèixer que no s'havia fet bé, i ho va fer bé. Quan veus el Sant Just d'Ara, el reconeixer, t'agrada? Consideres que encara manté aquell esperit de poble que tenia quan tu vas arribar, o tot això ha canviat molt? A veure, jo crec que continua sent poble, de moment, però ens hem d'espavilar. Ens hem d'espavilar. Perquè hi ha coses que ens porten cap al nou poble. I llavors, no són els pisos, és que a vegades la gent em diu, ah, és que no vols... No, no, sí que vull pisos, i els pisos que es faran a la carretera són perfectes, estan molt bé. I a part d'això, el primer d'aquests pisos, el vam pactar nosaltres un moment amb el senyor de la fàbrica d'aquell moment, en aquella punta, que tenia que plegar, i li vam dir que se li compraria, sí, el 25% del que es fessin allà era pels joves. I aquest senyor va pactar aquesta cosa, però això, imagina't que jo ho sàpiga, és, ni el tempo, és molt lluny. Però, ho vam aconseguir. després han passat anys i anys que això s'ha quedat d'arrencats així, però estic molt contenta que ara es facin, i que es facin els tres, i el que sigui, això està molt bé. Tu sempre et vas presentar per Convergència i Unió? Sempre. I com has viscut el... No sé si dir-ne el desmembrament, canvi de nom, canvi de rumb polític, canvis de líders, evidentment en aquell moment hi havia un líder molt fort que era el president Pujol, després tot va anar canviant, va venir Artur Mas, Carles Puigdemont. Com ho has viscut? Perquè, clar, ara a vegades no se la reconeix a l'antiga Convergència, se n'ha renegat una mica. Bueno... I ho dic perquè sé que tant el Robert Ramírez com tu vau ser gairebé membres fundadors de Convergència al Baix Llobregat. Sí, nosaltres el Baix Llobregat es va fer a Montserrat i devia ser cap a l'any 1970... 1970 i pocs, no? Sí, 70 i pocs. Junts després de la mort d'en Franco devia estar per allà al 76 o així. Sí, em sembla que sigui al 75 o al 76 vam pujar a Montserrat i allà es va crear la Convergència i Unió. D'acord? Què va passar? A veure, hi ha una cosa que suposo que, bueno, que els que ho han viscut ho sabem, però els altres potser no. És el fet que, a veure, com ho explico això? A veure, quan tu vols una cosa, moltes vegades dius, ai, no tinc cèntims, no ho puc fer. No, és veritat, ets un covarto. No, perquè, a veure, no és important tenir els diners o no, perquè després els pots buscar, pots aliar-se amb altres persones. Però sí que és veritat que sense diners no es poden fer moltes coses. No, però primer has de tenir la idea molt clara del que vols i com ho vols. Sí, però si quan tens la idea molt clara el finançament no t'arriba i el finançament no depèn de tu, també és un problema. És a dir, jo puc tenir moltes idees, però si resulta que la clau de la caixa no la tinc jo, què? Però acabaràs trobant-lo. Perquè tu pots no tenir diners per pagar una persona, per exemple, però tens diners... Tu pots tenir aquesta persona, aquesta persona voluntàriament. Pot pensar igual que tu. I per tant, si tu vas ajuntant gent que són iguals que tu, que pensen com tu, al final serem un grup que té força. No tindrà diners, potser, però tindrà força. I aquest és el cas de Convergència al començament. Després, les coses a vegades es compliquen i jo no m'hi fico. Bé, quan comences a tocar poder i a tocar diners la cosa es canvia. De bon, jo no dic res d'això, però l'inici va ser això. És a dir, volem un país català i aquest país català després de Franco no existia. Hi havien partits polítics molt bons i en aquell moment el Pujol m'ho ha repetit 50 cops com, per exemple, iniciativa. Tots els d'iniciativa, tota aquesta gent... Fesuc en el seu moment. Que en el seu moment havia lluitat molt, havia defensat els seus i havia fet 50.000 coses. Aquesta gent mereixia també aquest país bo i gran. Ells també el volien. El que passa que després va haver-hi un desequilibri perquè va haver-hi una part de socialistes i de no sé qui més que es van separar una mica i la suma total va ser Convergència, però no va ser res més. I en aquest final que ha tingut Convergència, com l'has viscut tu com a una persona històrica del partit? Jo? Jo molt bé. A veure, molt bé. A mi em sap greu pel Pujol, perquè Pujol és una persona que té un cap perfecte i et sap moltíssimes coses, però és una persona gran. Jo vaig pensar que s'havia equivocat una mica al no fer el tràmic dels seus fills cap a Angla... Ai, cap a... Sí, tot el tema de la deixa, vols dir. Exacte, s'hagués pogut arreglar molts anys abans. Però la sensació és que amb els anys es restablirà, no?, històricament, la figura d'en Pujol. Exacte. I l'únic que sí que hi havia, que et sabia greu, era el que havia passat en l'Orfeó, en sembla que era, no? Allò que es va descobrir d'una... Del Palau, del Palau. Del Palau. Del Palau, sí, el 3% i tot plegat. Escolta'm, parlem de Sant Just. dèiem que tu vas participar en la fundació de l'escola de l'Ateneu. Sí. No sé si a nivell d'entitats al llarg d'aquests anys has participat amb d'altres. És a dir, aquí a Sant Just has participat en la vida associativa, cultural del municipi, més enllà de la política? A veure, depèn dels anys, això. Bueno, en general. Mira si t'ho abro. Què? Mira si... Dóna tot el ventall de possibilitats. No, a veure, no. A veure, jo, per exemple, per l'Ateneu, vaig ser sòcia de l'Ateneu molts anys. va arribar un moment que em vaig enfadar. Sentia'm, jo tinc mal genit, de vegades. Ets mala gent, no ho diria. La qüestia... Jo crec que no t'he vist mai enfadada. No, doncs va haver-hi un moment que em vaig enfadar. I en aquell moment també a veure, també era una cosa, estava jo sola amb tots els fills, a veure, qualsevol cosa que pagués, per mi, era una cosa que em costava, no? I llavors, què va passar? Que l'Ateneu en fa una jugadeta d'aquelles que a vegades feia i vas dir, bueno, s'ha acabat fora. Una cosa fora. És l'únic que vaig fer fora, diguem-ne. Però tot i així tu vas donar una documentació molt valuosa a l'arxiu de l'Ateneu. Sí, sí, sí, no, perquè jo a l'Ateneu me l'estimo moltíssim per tota la vida. Què és el que vas donar? No, era tot el plec de papers que tenia del pas de l'escola de l'Ateneu a Montseny. Clar, això és una documentació velocíssima a nivell històric. Bueno, perquè t'explica també com és que els professors van passar a la categoria de general, diguem-ne, de mestres, quan no havien fet un examen ni havien fet res. Però això va ser una llei que es va presentar al Parlament. Els van habilitar, diguem. Es van habilitar. Però ho va fer no solament per la nostra, per l'escola a Montseny, sinó perquè a Barcelona, en el moment en què això nosaltres també ho feia, hi havia quatre escoles que també ho feien. Clar, eren professors i professores que havien exercit, en el seu moment no hi havia una reglamentació com ara i que potser no havien tingut la titulació. No, i la importància que ho fessin tot en català. Correcte. Aquí comença la lluita pel català. Aquí comença. I s'agafa tota la gent que està disposada a fer classes en català. I tota aquesta documentació la veus cedir? Sí. Jo la vaig seguir perquè la tenia jo a casa. Vaig pensar que a casa meva no era el lloc per tenir això. I saps on la tenen? La tenen guardada, indexada o on... Sí, en aquell moment la teniu, era el primer dia o la primera vegada que tenia un senyor que es cuidava d'això. Tenia un, com es diu això? Un arxivert. Un arxivert. Era la primera vegada que... Però no era l'arxivert municipal en Jordi Vigo. Deuria ser el Júlio Tchoa o... A veure, que aquí tens el centre d'estudis amb el Pep Quintana, el Júlio Tchoa que és una eminència, tens l'arxivert municipal que és el Jordi Amigó, és a dir, que hi ha molta gent en aquest poble, en aquest municipi que té ganes de cuidar la cultura i el record històric de la... El Jordi Amigó sí que va venir. A la reunió que jo vaig fer amb la gent de l'Ateneu per explicar-los una mica per sobre què donava i per què, ell ja era. Ell ja era. El que passa que jo vaig entendre, jo potser ho vaig entendre malament, que l'Ateneu ja en tenia un o potser era un voluntari que feia això. Jo crec que deu ser en Júlio Tchoa que estan allà en el grupet, però no ho sé. Escolta'm, hi ha una frase que l'he trobat a internet i a internet pot ser cert o no però que se t'atribueix a tu. Una frase que a mi m'ha agradat molt, no sé si és certa, ara és quan em diràs no, no, jo no he dit això mai. Pot ser que l'avenç més gran de les dones ha estat sortir de casa i fer-se visibles. No sé si aquesta frase l'has arribat a dir tu o com a mínim si estàs d'acord perquè jo he llegit en una miscel·lània dels centres estudis aquesta frase atribuïda a la Maria Camps. Bé, a veure, això segurament que ho vaig dir perquè jo vaig, nosaltres, amb dues o tres amigues, vam fer un grup de dones. Però fa molts anys d'això, eh? Mira si fa anys que el grup de dones que en aquell moment van fer, jo vaig demanar aquí a l'Ajuntament si em deixava a l'espai aquell d'aquí, de Can Ginestar, que es feien clàssics pels nanos joves de coses mecàniques, diguem-ne. Es feia, ja teníem com una espècie d'escoleta on hi havia una persona, que ara no recordo qui era, que feia classes en els nanos. Llavors jo vaig demanar aquest espai me'l podeu deixar una tarda per fer una conferència a les dones? Em van dir que sí. I llavors la conferència només era que totes havíem rebut el primer... Com es diu? Com ho deia? Per no dir el nom, del cort anglès. No passa res. No, havíem rebut una cosa petitona, un quadradet, que podíem... Potetut saqui. Exacte, que podíem demanar a distància el menjar i ens el portaven a casa. Llavors volíem saber nosaltres aquesta espècie d'aparell que és l'ordinador normal i corrent d'ara, de què constava, què era, com es feia i tal. Perquè les dones en aquell moment nosaltres no sabíem res d'això. d'acord? Llavors ens va arribar, sí, va venir un senyor, ens va explicar una mica per sobre el que és i el futur que més o menys seria. Bé, en tot cas, la Maria evidentment sí que s'ha fet ben visible com a mínim aquí al nostre municipi. Moltíssimes gràcies per haver compartit amb nosaltres aquest petit viatge per la teva vida. Sé que ens hem deixat moltes coses, un viatge íntim, un viatge compromès, ens en duem una mirada humana més que política, també una lliçó de constància, d'arrelament i servei a la comunitat. Gràcies per la teva dedicació al poble i per haver vingut al programa. Acabarem amb una cançó em deies jo no soc molt de música però hi ha una cançó que sí que d'alguna manera t'ha marcat que va molt lligat a les teves arrels profundament catalanistes que és el cant de la senyera. Maria, moltíssimes gràcies, un petó molt fort i fins la propera. Gràcies. Adéu-siau. Aixequem una senyera que els farà més triomfants. O company, enamorem-la en senyal de germantat. Aixequem-la el vent estemla, en senyal de llibertat. que morer i puntemplem amb sa dolça majestat. Puntemplem amb sa dolça majestat. Al debunt dels nostres cants, aixequem-la en senyera, el vent stårà més triomfants. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!