Gent de Sant Just. Del Walden 7 al govern de Sant Just: esport, servei públic i urbanisme amb Anna Hernández del 6/10/2025

Gent de Sant Just Doncs, un dia més, gent de Sant Just, i avui al programa tenim el plaer, tindrem el plaer, de conversar amb una dona que ha viscut moltes vides en una de sola. Esportista d'elit, amant de la música, jurista, pionera de l'administració pública, presidenta, regidora de l'Ajuntament de Sant Just durant més d'una dècada i també companya de vida d'un president de la Generalitat. A hores d'ara, segur que tots i totes sabeu que estem parlant d'Anna Hernández Bonància. Avui xerrarem de la seva trajectòria personal i professional i també per compartir reflexions sobre la política, la maternitat, el cervell públic i el nostre poble, Sant Just d'Esbern. Anna, bona tarda. Hola, molt bona tarda. Molt contenta de tenir-te aquí, feia molt temps que no ens vèiem. Jo també, molt contenta. Com estàs? Bé, molt bé, en una nova etapa de la meva vida, però molt bé. Perquè em comentaves que fa tot just un anyet que has deixat la teva carrera professional, de la qual avui en parlarem bastant. Sí, sí, l'he deixat. Bueno, jo no la deixo mai i m'han deixat a mi, perquè m'han jubilat encara que jo sempre em sento amb ganes de seguir treballant i fent coses, no? Però, bueno, és una nova etapa que encara estic encarant de la millor manera possible i buscant noves coses per fer i noves oportunitats. Doncs anem cap a l'inici de l'etapa, de l'etapa de la vida, i és que tu vas néixer a prop de la Gran Via, tot i que vas passar molts estius a un poble que es diu Parelló, a Tarragona. Doncs sí, el Parelló és el poble de la meva mare i jo vaig passar molts estius. Anar al poble de la meva mare, doncs, com abans a les escoles hi havia moltes vacances i teníem molt temps lliure a l'estiu, doncs a casa gran part d'aquestes vacances d'estiu m'enviaven al poble. I per mi, doncs, estava molt bé perquè podia disfrutar d'una certa llibertat. La gran ciutat no m'oferia la possibilitat de jugar al carrer i de fer coses que, en canvi, en un poble com el Parelló, doncs sí que podia fer. I em sentia molt lliure i em sentia, doncs, amb moltes ganes de conèixer altres coses que la ciutat no podia fer-ho. De ben petita vas anar a un col·legi de monges. Sí, de ben petita. Quin record entens? No tinc mal record, tot i que, en aquell moment, doncs, anar a escola privada era una opció perquè potser la pública no estava, ni molt menys, a l'alçada de les necessitats del moment, no?, com ara. I, per tant, doncs, una bona educació, doncs, s'entenia que era millor adquirir-la en una escola privada i, en aquest cas, les monges, doncs, era una opció, doncs, bastant generalitzada per la gent de l'època, tot i que les classes i els coneixements i les assignatures no me les donaven monges. Me les donaven professors i professores normals, no?, però sí que era un col·legi de monges i només de noies, que estava a la vora d'on jo vivia. El teu pare era periodista esportiu? Sí, el meu pare... En quin àmbit? A la ràdio, a la tele, als diaris, com... El meu pare era periodista esportiu, però a l'esport en què es va especialitzar el bèisbol. Era el bèisbol que, a més, per ell, doncs, era a l'esport una manera de fer cohesió social. Era una persona, doncs, el meu pare, lliberal, obert de mires, molt feminista, no... va tindre tres noies de filles, suposo que això algú el va influir, no?, però va ser qui va portar el bèisbol a zones, doncs, molt vulnerables i poc cohesionades, com va ser, doncs, a Cinco Rosas, a Sant Boi, ara es diu Camps Blancs, no?, i, bueno, a llocs on pensava que podia atreure a nois joves i petits per entendre l'esport d'una altra manera i fer convivència i fer, doncs, una mena, diguéssim, de cohesió social tan necessària en aquella època. Tu vas jugar-hi? Sí, una mica sí que hi vaig jugar, perquè cada diumenge al matí jo anava amb el meu pare als camps de bèisbol de tota Catalunya, no?, clar, no havia tingut un noi, però a ell això no li importava, no?, em posava la gorra i anava amb ell els diumenges al matí a recórrer els camps de bèisbol. Era un esport poc conegut i una mica complicat en quant a conèixer, però jo vaig tindre l'oportunitat de conèixer'l i inclús practicar-ho una mica, no? Tot i així, diguem que tu, com a esportista, vas destacar en hockey. Sí, en hockey. Va ser bastant bona. Sí, vaig anar. Per no dir molt bona. Sí, bueno, encara va ser més bona una de les meves germanes, perquè totes tres vam fer esport i hockey herba va ser el que vam fer amb major dedicació i, a més, durant més temps. I, bueno, vam anar a campionats de Catalunya, campionats d'Espanya, i, per tant, doncs en aquella època tampoc era molt conegut, l'hockey herba era bastant, diguéssim, amb pocs equips, molt selectiu, estava prohibit fer hockey patins per la dona, i a mi l'hockey herba em va donar molt, i espero que jo també, i m'ho vaig passar molt bé. I aquesta rutina, aquesta disciplina, aquests entrenaments regulars, d'aquestes competicions, et van servir per després a la teva vida professional? Estic convençuda que sí. Estic convençuda que l'esport, a part que facilita un desenvolupament, diguéssim, físic, que també després pots continuar encara que no facis esport, però mentalment, i jugar en equip, treballar amb altres persones diferents que tu, doncs jo crec que la rutina d'un entrenament, d'un entrenador que sigui exigent, de pensar que està jugant en equip, no individual, hi ha una sèrie de valors que creixen amb l'esport, que no els digui jo, estan reconeguts, i que, per tant, doncs jo els vaig gaudir, els vaig aprendre, i m'han influït al llarg de la meva vida. Vas estudiar dret, però també vas iniciar carreres com periodisme i econòmiques, és una mica tastolletes, no? Sí, la veritat és que jo crec que, ara vista en perspectiva, crec que és normal, és un moment de la vida en què t'estàs definint, no saps què vols, i per quina vas començar? Jo vaig començar per dret, després vaig continuar per econòmiques, perquè em compaginava molt bé amb les facultats, i a més hi havia assignatures que te les podien convalidar, però sempre m'havia quedat la cosa de no fer periodisme, perquè la meva germana gran també era periodista. El teu pare ho havia estat. El meu pare ho havia estat, i a mi m'agradava escriure. i des d'aquest punt de vista, doncs, vaig fer aquest intent, que no vaig poder finalitzar, perquè ja em vaig casar, vaig tindre fills, moltes coses m'ho van impedir. La facultat en aquells moments, m'era difícil accedir-hi, perquè no podia fer tot, i vaig tindre que prioritzar. Però hi ha un altre dels estudis que vas fer, que a mi m'han curiosit molt, que m'ho has d'explicar, criminologia. Sí, un any de criminologia. És una branca del dret, o és un estudi a part? És un estudi a part, encara que es pot considerar que va molt relacionada amb els juristes, però jo crec que ho vaig fer perquè hi ha un moment que tothom que estudia dret pensa en els judicis que veus a la tele, no? Penses en el Perry Mason. Exacte, tothom pensa en això. Els que tenim una edat, els meus joves diran de qui estan parlant. I el dret penal, doncs, té un cert atractiu. I aquest atractiu que té el dret penal em va portar a fer criminologia, perquè em va semblar que aprendria moltes coses. I sí, sí, a la Facultat de Dret vaig fer un any de criminologia. Després en parlarem, però la teva vida professional s'ha desenvolupat molt en l'àmbit de l'administració pública, la política. No sé si s'ha arribat a exercir d'advocada com a tal. Bé, vam tindre amb tres persones, dos companys i jo mateixa, un despatx a Barcelona, precisament al carrer Valmes de Barcelona, i vam obrir aquest despatx. I, bé, vaig intentar exercir, però de seguida em vaig enfocar més al servei públic, no? I, per tant, doncs, aquella visió tan focalitzada del dret penal, doncs, es va anar esveïnt amb altres coses que, la veritat, han sigut molt enriquidores. Canviem de tema i anem a explicar com l'Anna Hernández inicia la seva relació amb Sant Jus. Vau decidir traslladar-te de Barcelona al Walden. Sí. Jo em considerava una persona bastant urbanita, no? Vivia a Barcelona i m'agradava molt Barcelona i, en un determinat moment, em vaig sentir molt atreta per una experiència, una experiència de vida diferent, una manera de conviure, una manera de fer les coses, que era tot el projecte de Bofill, no? Vaig entrar en contacte, vaig conèixer aquesta realitat i la possibilitat de... La filosofia dels Waldenites, diguem-ho així, que li diuen d'aquesta manera. Sí, sí, la veritat és que sí. I em va treure molt i vaig vindre a Sant Jus pel Walden, no en si pel poble de Sant Jus, que desconeixia. Bueno, de fet, Sant Jus era un poble molt a part perquè, malgrat que està al Baix Llobregat i ara eix Baix Llobregat, amb totes les seves implicacions i connotacions, perquè el Baix Llobregat té una potència que no tenen altres comarques, crec jo, soc molt del Baix Llobregat ara, no soc tant de Barcelona, però sí que és cert que Sant Jus primer va pertany al barcelonès, però després de seguida es va canviar. La llei territorial primer va signar Sant Jus al barcelonès, però després ja va tornar a formar part del Baix Llobregat. Però jo vaig vindre no tant pel poble, he de dir-ho, sinó atreta pel projecte del Walden. També m'imagino que un dels fets diferencials ha estat el no tenir tren ni metro, que l'ha mantingut una mica aïllada tant per la part bona com per la part dolenta. Efectivament, sí, sí. És cert, no? Perquè la seva història prové que primer venien estiuejants de Barcelona, que venien aquí... Bueno, Sant Jus també he de dir que era una mica especial. Quan jo vaig vindre sempre et deien ets del poble? I tu pensaves, ui, si no soc del poble em miraran malament. Si no tens un cognom que no direm, la tercera generació costa. Però això passa molt en els pobles, no només passa a Sant Jus. És a dir, que allò que si no ets de tercera generació sembla que no siguis del poble, no? Sí, sí, sí, et miren diferent, no? Però bueno, jo crec que ara ja amb tants anys ja m'he guanyat el dir, doncs sí, soc del poble. Depèn de per qui, eh? Mira, la meva família, que són d'un poble també, quan a vegades anàvem amb els amics, el primer que els he preguntat tu, nen, de quina casa ets? Jo deia, però no, per favor, és de casa seva, deixeu-lo tranquil. Sí, és cert, el poble de la meva mare també passava, és veritat. Bé, arribes al Walden, com t'hi adaptes? Perquè allò, una cosa és el somni, la il·lusió, el que tal... Ah, per cert, per entrar al Walden et van fer un procés de selecció, perquè això és molt curiós, això ho vaig llegir en algun lloc, que no era allò de dir vinc i em compro un pis o no, vostè ha de complir un perfil per arribar al Walden. Sí, sí, sí, més o menys, doncs entres en contacte amb persones relacionades amb el taller, relacionades amb l'entorn bufill, i, bueno, tens una entrevista, no?, una entrevista que et pregunten, doncs, per què comparteixes aquest projecte, per què el vols compartir i quina filosofia de vida, doncs, tens i una mica, doncs, et fan una entrevista. Això és cert, sí, sí. I com t'adaptes al Walden? Bé, al principi al Walden, no sé en quina època vas entrar, van haver-hi molts problemes. Al principi de tot, els vaig patir tots. Tota la construcció, inclús va haver-hi un moment que semblava que allò es podia arribar a derruir. Van ser temps d'usos, però jo he de dir que, malgrat que vaig patir, que se'm va aixecar el terra al parquet dues vegades, que em va passar tot el que em va passar, però, malgrat tot, jo tinc un bon record. No puc parlar malament del Walden, ni ho faré mai, perquè forma part de la meva vida. I crec que allò també va ser una experiència molt enriquidora, perquè hi havia molta unió, hi havia les persones que estàvem allí, ens vam entendre molt bé, i vam treballar molt perquè allò no fracassés, perquè era com un fracàs personal, també, no? Perquè la filosofia del Walden era molt de compartir coses, de compartir activitats. Més enllà d'un habitatge, era un estil de vida, no? Sí, un estil de vida, la veritat és que sí. Que després ja cadascú va fer el seu estil de vida, però jo crec que encara es manté segurament de diferent manera. Jo crec que ha canviat una mica. És a dir, encara hi ha... Jo crec que hi ha gent que encara ho intenta, però ha canviat molt. Sí, és que és molt difícil. Són gairebé mil persones que poden evitar el Walden, i és molt difícil. Anna, deies que véns a Sant Jús a treta pel Walden, però, clar, darrere del Walden, o davant del Walden, hi ha tot un municipi. Com t'adaptes a Sant Jús? És a dir, perquè arribes aquí sense conèixer massa gent, imagino. Bé, jo m'adapto perquè, primer de tot, amb els meus dos fills anàvem a l'escola pública, al Canigó, i durant sis anys vaig ser presidenta de l'associació de pares i mares, abans es deia... Sí, abans era la pares, l'AMPA. Exacte. Em sembla que ha canviat una altra vegada. I vaig ser presidenta i... Crec que ara som famílies, ara han canviat. Sí, ara ja també, tot canvia. Els dos eixos de la meva primera incorporació a la col·lectivitat com a municipi va ser l'associació de veïts, perquè vaig, amb la gent que en aquell moment formava part de l'associació, vam crear una assessoria jurídica, gratuïta totalment, que era cada dilluns, si no recordo malament, en un local del carrer Bonavista, a la part de dalt, que oferíem la possibilitat que es vingués allí a plantejar problemes, a buscar informació, a generar, diguéssim, poble, i a generar activitat dins l'associació de veïns. i vaig estar durant tot un temps fent aquesta activitat que em va permetre conèixer molta gent del municipi, que em va permetre saber quines eren les seves inquietuds, les seves necessitats, els seus problemes, i això lligat a la part ja de l'associació de pares i mares de l'escola Carigó, doncs em va facilitar la meva activitat pública com a ciutadana de Sant Juix. I arriba un dia, que no sé ben bé com, avui, ara si te'n recordes, ens ho expliques, que sona el telèfon, m'imagino, i algú et diu, anem a prendre un cafè, que et vull fer una proposta, que és entrar en política. Com va anar això? Entrar en política? Bé... Em diràs allò que tu sempre havies fet política des d'altres institucions? No. No. No, jo no m'havia plantejat mai entrar en política. No no fer política, perquè fer política la fem tothom en el nostre dia a dia, amb els nostres pensaments, amb les nostres actuacions. Això ja és política. Tu ja havies tingut contacte amb l'administració pública, perquè eres secretària de l'Ajuntament de Sant Boi, que no és poca cosa. No, no. És un càrrec de molta responsabilitat. Sí. Allò va ser un primer contacte amb la política, perquè a l'Ajuntament, doncs, ja vaig estar en dues etapes, no?, perquè després, al mig de dues etapes de Sant Boi, me'n vaig anar a la Generalitat a l'època a Tarradellas, però abans i després de la Generalitat estava a l'Ajuntament de Sant Boi, abans de la democràcia i després de les primeres eleccions, ja vaig entrar com a secretària en la segona etapa a Sant Boi, amb partits polítics i amb problemes polítics, perquè ser secretària d'un Ajuntament és també parlar molt directament amb els partits polítics que conformen l'Ajuntament, tant el govern com a l'oposició. I garantir, doncs, la seguretat jurídica, la legalitat dels acords i explicar als polítics què es pot fer, què no es pot fer, i el que es pot fer, com s'ha de fer, no és fàcil. I aquí, per mi, ja va ser una entrada a la política. Però en aquell moment no em sentia treta, o sigui, jo em sentia més des del punt de vista tècnic de facilitar als polítics la seva vida i el fer el que el seu projecte requeria quan es van presentar a les eleccions. Era facilitar, doncs, el seu projecte, sempre dins de la legalitat i complint totes les normatives que estaven. I com va ser? Tornem a aquell moment, si el recordes, si hi ha un moment concret que algú et proposa vint a les llistes, crec que formaràs part del meu equip, vull que formis part del meu equip. Com va anar? Va ser més tard, va ser una mica més tard que em vaig sentir com ja en un altre nivell, en una altra etapa, i que vaig pensar que potser, si no acceptava, era com una covardia amb mi mateixa, perquè em sentia que no acceptava segons quines responsabilitats. Jo sempre m'he considerat una persona treballadora, una persona responsable, una persona, doncs, coherent amb el que penso, i, per tant, doncs, em va semblar que fer aquest pas, encara que dona una certa sensació de vertigen, no?, perquè entres en un món que, en principi, no has pensat entrar, que el coneixes una mica des de fora, però que entrar directament, doncs, i ser en persona responsable de segons quines coses, doncs, fa una mica de veritat. I vas estar molts anys, i finalment vas acabar sent una persona molt important, per exemple, en els mandats d'en Josep Perpinyà, no sé si es pot parlar de número 2 o número 3, Sí, vaig estar als 8 anys, vaig ser la primera tinent d'alcalde, i amb responsabilitats diverses, però potser la més important va ser urbanisme, tot el que és l'espai públic, el que és també, vaig estar també bastant a Promunça, també vaig portar Promunça, hi havia Proexa, també, després relacions institucionals, vaig fer moltes coses, potser la més important per mi, perquè també em vaig sentir molt atreta com a jurista per l'urbanisme, i encara m'hi sento, no?, és un dels àmbits que penso que és més important encara que no es vegi, perquè l'urbanisme no dona resultats immediats, sinó que són a mig i a llarg termini, però que són... I això políticament costa d'aplicar, perquè sempre es busca el rèdit ràpid. Sí, l'urbanisme el que fa és transformar les coses, tu pots estar en un ajuntament i pots donar solució a moltíssimes coses, i el que fas és millorar la vida, facilitar, donar molts serveis, però l'urbanisme transforma molt la fisiologia, diguéssim, dels pobles de les ciutats. L'urbanisme jo crec que... Depèn del tipus d'urbanisme, es té un tipus de poble o un altre, i de fet Sant Just sempre ha presumit de fer un urbanisme no molt agressiu. Vam tenir tot el tema de la vall, que alguna part encara cueja, i que tu deuries viure amb molta intensitat. Sí, la vaig patir en primera persona. Correcte. Totes les negociacions de la vall, que ara van donant resultats, com et deia, l'urbanisme, les seves conseqüències es veuen molt més tard, però van començant a la meva època tot el tema de la vall, que és tan conegut per tothom, i jo crec que, de mica en mica, s'ha anat abordant de la millor manera possible, amb seriositat, amb sostenibilitat, intentant implementar les coses de la manera més amable pel municipi, i sense cap mena de, diguéssim, de finalitat especulativa, ni molt menys, perquè l'urbanisme especulatiu és una cosa que odio totalment, i que realment hem d'entendre d'una altra manera, l'urbanisme. Com a regidora, tenies fama de ser una dona dura. Jo a vegades he pensat que és perquè el fet de ser dona i tenir caràcter, llavors de seguir desposa l'etiqueta, és a dir, que si fos un home que fos dur, ningú ho diria. Segurament, segurament és així, no? Moltes vegades, doncs, pensem que també que les dones són més dèbils, no? Jo crec que no és això, eh? Segur que de cara a dins, no? Doncs, tenia la meva sensibilitat, les meves emocions, i que no volia transmetre a l'hora de treballar. No és que fos dura, sinó que pensava que he de ser reservada de manera particular, com a persona, com a persona privada. Una mica cuirassa. Sí, també. una manera de protegir-se, una manera de cuidar-se. Però era la meva manera de ser que em sortia així, no? I crec que no per això no sé si és més proper i no sé si és més amable amb l'entorn que treballes. Com deies, vas ser durant vuit anys primera tinent d'alcalde, per tant, estaves a un passet de l'alcaldia. No t'ho vas plantejar mai? Mai. Mai vas tenir la idea si en Josep Perpinyà hagués marxat de dir si puc arribar a ser la número un? T'ho he de dir sincerament. Mai m'ho vaig plantejar i mai ho vaig voler. Mai. No m'he parat mai a pensar per què sí o per què no. Perquè no m'ha fet falta. No m'ha fet falta en absolut. Però mai vaig tindre aquesta necessitat ni mai vaig tindre... També he de dir-te una cosa, el ser la dona de segons qui et dona més inconvenients que avantatges. Dóna més inconvenients que avantatges. És a dir, tu ets la dona de Josep Montilla que va ser president de la Generalitat. T'hi vas trobar. És a dir, tu no et vas casar amb el president de la Generalitat. Tu et vas casar amb una persona que era de Cornellà. En principi, originàriament no, però vaja. I es va convertir en el president de la Generalitat. Com es viu això? Perquè m'imagino que ha de ser un trasbals. A més, a més, teníeu fills, havíeu tingut trigèmens que no és fàcil logísticament. M'imagino que valia ser una època diré que intensa, per no dir complicada. Realment va ser intensa, complicada i bé. I he de dir-te que es viu sobre la marxa. Es viu sobre la marxa. Tu sobrevius perquè penses que no arribaràs a tot, que allò ho faràs malament, que tindràs, doncs, molts problemes, però sobre la marxa vas saltant totes les adversitats i te'n surtes. Aquesta és la veritat. És una època de la que podria fer un llibre perquè tinc anècdotes de tot tipus, però que... Podria ser interessant. Sí, i jo crec que és una experiència de vida que no l'hagués tingut i que realment m'ha donat molts coneixements, moltes oportunitats i també m'ha donat molts mals de cap. Això també és veritat. Perquè va haver-hi una època que segurament no anava a anar per tu, però va ser portada d'alguns diaris durant unes setmanes. Va ser molt dur. Ana Hernández la van qüestionar, matxacar per totes bandes i bàsicament jo crec que a tu els importaves poc. Anava a anar per president Montilla. Està clar, està clar que a través meu volíem fer mal al meu company, no? I realment també doncs jo crec que com a dona jo crec que vaig rebre uns atacs molt injustificats perquè la meva carrera professional estava en un moment en què podia acreditar tota una sèrie de coneixements i tota una sèrie diguéssim de llocs de treball pels que havia passat que eren per mèrit propi. Eren anteriors. I ja saps que el món polític ara encara molt més però és un món en què doncs les mentides, les manipulacions, els bolos, totes aquestes coses doncs estan a l'ordre del dia. Encara vas tenir sort que no hi havia xarxes socials. Sí. Perquè en aquesta època hagués sigut un linjament total. Ho he pensat moltes vegades encara era un moment en què les xarxes no tenien la capacitat que tenen ara de difondre les coses perquè si no hagués sigut molt difícil. Però pensa que tot el dolent al final ho oblides perquè sempre acabes dient que no vull que em faci mal el que no vull que em faci mal perquè no és com ha de ser. Escolta, et veig en prena forma has pensat en tornar? No, que va. Sí, sí, he pensat en no tornar a la política en no tornar. De fet em deies que fa un any que per qüestions sobretot d'una edat que t'han jubilat o t'has jubilat i que ara estàs gaudint d'aquesta possibilitat d'anar a actes que abans no tenies temps. Sí, però ho faig des de la llibertat des de diguéssim des de la iniciativa pròpia obligada no perquè tinc que anar o sigui m'he tornat molt selectiva. Home, ara ja no et cal quedar bé. Sí, poc filtre, no? A partir d'una edat el filtre ja no existeix. Et permets el luxe doncs això de tindre la capacitat de fer a cada moment allò que creus que tens ganes de fer que ja toca. Aquest programa no pertence a l'actualitat però sí que un petit pinzellada de com ha canviat la política és a dir de com s'estan embrutant els missatges no sé si una mica per culpa de les xarxes per el tipus de polítiques que tenim però realment la situació ara mateix política és tan tensa i tan crispada que a vegades a un que jo m'agradava seguir-la se li treuen les ganes és la desafecció del ciutadà cada dia és més gran. Totalment. Jo intento cada vegada fer una extracció total de segons quins programes de televisió llegir segons quina premsa vull dir intento no fer-me mala sang que es diu perquè si no doncs et desesperaries et desesperaries de veure com han evolucionat el món de la política i les xarxes tampoc són sant de la meva devoció les xarxes el mínim possible poder treure doncs el bo que tenen si ho tenen però no sé si és perquè no soc de naixement digital sinó que soc més antiga però tot i així no considero que sigui una eina que avui per avui tingui un futur maco que generi bona empatia i que generi és una altra vida la que hi ha a la xarxa és una altra vida que no m'interessa no m'interessa acabarem amb un test ràpid per jugar una miqueta la pregunta-resposta qui cuina millor tu o el president Montilla jo quin és el teu plat estrella no tinc plat no tinc plat estrella i sobrevisc perquè la cuina en realitat no m'agrada per tant entenem que el president Montilla encara pitjor encara pitjor sí quincent piano o política piano encara toques el piano mira ara el vull tornar a tocar perquè el tinc a casa mort a fàstic i potser el tornaré a tocar però és molt difícil he de dir-te que quan el vaig deixar potser era una edat allò adolescent però necessites moltes hores per saber tocar amb cara i ulls 3 adjectius que faries servir per descriure't és difícil parlar d'un mateix però per descriure'm jo diria que és una persona senzilla treballadora i responsable i ja per acabar un consell per a algú que vulgués entrar en política en el moment en què estem no què li diries què li diries si algú vol entrar en política doncs la veritat que no ho fes que no ho fes no no favoriria o sigui aviam pots entrar en política sí cal entrar perquè si no entres en política te la fan els demés te la fan els demés però jo el que li diria que comenci per un ajuntament que comenci pel poble on viu i allí desenvolupi tota la seva activitat perquè serà la més edificant que tindrà i li servirà per després si vol fer altres coses dins de la política comenci el poble gràcies Anna per compartir amb nosaltres aquesta estoneta avui hem conegut no només la figura política sinó també una dona que ha sabut defensar la seva autonomia amb rigor i passió al llarg d'aquests anys Anna espero que ho t'hagis passat bé acabarem amb una cançó d'una cantant que es diu Sia que em deies que t'agrada molt doncs escoltarem en Stop a Ball que és una de les peces que ens has dit que t'agradava i amb això acabarem el programa espero que t'hagis passat molt bé doncs molt bé se m'ha fet curt moltes gràcies adeu-siau fins la propera gràcies Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!