Pere Fontgrasa: Una vida dedicada al periodisme, la història i la memòria de Sant Just 14/10/2024

Gent de Sant Just Doncs en aquesta nova edició del Gent de Sant Just tenim el privilegi i l'honor de rebre una persona de l'ofici. Per tant, per part meva encara és una responsabilitat més gran, espero que no m'examini, i un conegut, vaja, del poble de tota la vida, perquè no ha parat de fer coses, és en Pere Fontgrasa. Pere, com estem? Bon dia i bona hora. Hola, bon dia i bona hora. Benvingut a la ràdio. Gràcies a vosaltres. Començarem pels orígens de tot plegat. Tu vas viure al carrer Badó número 6, Vis. La caseta encara està igual. Per dins potser no, no? No, clar, suposo que no, no ho sé, no l'he vist per dins. El Sebastià Sánchez no me l'ha ensenyat, però suposo que ha fet modificacions, lògicament. Escolta'm, quin és el teu primer record de Sant Just? Ui, això és molt, molt complicat, molt complicat. El primer record de Sant Just, doncs, anava al pare, al camp de futbol. El meu pare va ser un dels fundadors del Sant Just, no l'Atlètic, no. No, l'Atlètic és més nou. El club de futbol Sant Just. Ell va ser figura, el llibre del senyor Brull, figura com un dels tres fundadors. I recordo que anava amb ell al camp de futbol. Es va acabar el futbol a Sant Just i ell va anar a Esplugues de Delegat. I anava a Esplugues amb ell. El record del meu pare era Múnia Vall. I amb la meva mare, tots tres, a la font de la Bona Aigua, a berenar a la font de Can Cortés. Records del Núria, de molt jovenet, bé, no jovenet, de nano, de criu. Vas estudiar el Núria. Vas estudiar el Núria i quan la meva mare es queda vídua l'any 1951, amb el meu pare va morir el 51 any, doncs no podia pagar el Núria i em va portar al Col·legis Nacionals, que llavors anem als col·legis del poble, al carrer de la Creu. I mossèn Antonino, quan se'n va enterar, li va dir la Sinteta. Sinteta Font era cosina del meu pare. Com pot ser que el Pere... La senyoreta Sinteta, un clàssic. Un clàssic. Sinteta Font, amigó. Doncs, va fer treure dues escoles nacionals als col·legis del poble i em va fer portar el Núria, pagant la meitat de la quota, perquè la meva mare no podia, a canvi de fer d'escolar. Brutal, no? I vaig fer d'escolar dels 9 anys fins als 15, fins als 15. És a dir, de fet, eres d'escolar professional, perquè d'alguna manera et pagaven amb l'escola, amb l'educació. Sí, bé, era molt divertit per això, perquè, esclar, a aquella època hi havia enterros a mig de matí, havies de sortir a mig de matí del col·legi, ja no tornaves. I sempre, sempre havia fet classe de repàs, que es deia, que et quedaves de quarts de 6 fins a quarts de 8. No perquè fos tonto o no ho aprovés, sinó perquè perdia moltes hores fent d'escolar. Això passa ara amb els esportistes professionals. Tu eres d'escolar professional. Dius que el teu pare va morir relativament jove. Sí, sí. I tenint en compte que tu ja estaves molt unit, deuria ser un cop fort per tu i per la família. Sí, jo tenia 9 anys i 6 o 7 mesos, i va ser un cop molt fort, molt fort. La meva germana estava a punt de casar-se, una germana de 15 anys més gran que jo. es va casar, se'n va anar a viure a fort de casa i es va quedar la meva mare jo sols. Per sort, la meva mare, per sort, tenia feina a la fabriqueta. És a dir, el carrer Badó, davant del número 6, visu una mica més amunt, hi havia la fabriqueta del senyor Soler. I tenia l'avantatge de creuar el carrer, anar a treballar, venir-me a despertar a mi, etcètera, etcètera. Era una vida molt normal, vull dir... Què s'hi feia a la fabriqueta? Fabriqueta feien tela. Em deien tela de gabardina, o sigui, pantalons de gabardina. I amb els retalls que durava, la meva mare sempre feia pantalons de gabardina. No, no gabardina no, no sé com es diu ara, tècnicament. Una cosa molt fina, una tela molt fina. I ella feia l'encarregada de les bitlles i tenia l'horari. El dematí obria, tancava, la tarda podia anar a mixt de la tarda, i al vespre a les 10 tancava, com que vivia davant... Era un altre món, per això. Era un altre món, sí. Allò sí que és conciliació laboral. Sí, sí, sí, sí. A més, jo sempre dic als amics, jo sempre he portat la clau a la butxaca. Jo a partir dels 9 anys portava les claus de casa a la butxaca. Clar, eres un supervivent, havies de tirar... I anava a la fàbrica i deia, mama, què faig? Vens allà, obre el fogor, comença a posar foc, i posa un gerro d'aigua, una cassola d'aigua. Parlaves que el teu pare estava molt... Va ser un dels fundadors del Futbol Club Sant Just. Sí. I vas jugar, tu, el futbol, o el futbol mai ha estat tirat? Sí, vaig jugar a futbol i hi havia a Grandet, l'any 57, amb 15 o 16 anys, el senyor Fernando Leutard amb el Vallespín va organitzar un equip juvenil, estava cansat de pagar la gent, i va dir, fem un equip juvenil. I vam jugar el 57, 58, 59, fins que es va dissolir. Jo feia de porter, tinc fotografies fent de porter. i, bueno, quan es va... No et van posar de porter perquè fossis el dolent, no? No, perquè era alt. És a dir, era alt i em van posar de porter. Resulta que el Jaume Gelamert Defensa... O el Jaume. O el Bertran, el marit que va ser de la Palmira Badell, i tots dos, quan es va acabar el Sant Just, ens van fer la prova al Barça, que el Barça era la plaça Calvo Sotelo, Francesc Macià. Francesc Macià, actualment, sí. On hi ha la Vanguardia, l'altre solar del carrer Urgell, allà hi havia un camp d'entrenament del Barça, ens van fer la prova tots. A mi em van descartar a seguida, i el Jaume se'l van quedar. Però a la segona selecció, el van treure. Sí, va passar una mica, un filtre més que tu, però no gaire més. Sí, però un filtre perquè ell sempre explicava, el Jaume, amb aquella gràcia especial que tenia, i tots el coneixíem d'aquella manera. És que saps què passa? Que venien els tios de comarques i portaven l'entrenador, el senyor Tor, me'n recordo això, li portaven una dotzena d'ous, li portaven una gallina, i només agafava tios de comarques. Jugadors de comarques. És a dir, que hi ha jugadors del Barça que ho van ser perquè van portar gallines. Segons els joves a l'Aberta, ell va veure aquell dia que va fer la segona prova, va veure això. Es basta una gallina de ser jugador del Barça. Jo diria que potser sí, però tots dos vam passar al bàsquet. la vam passar al bàsquet, tots dos a jugar al bàsquet. També aquí a Sant Jús? Sí, sí, sí. Hi ha moltes fotografies que es veuen en Jaume, jo no tant, perquè jugava amb el segon equip, però vaig acabar fins i tot sent delegat del bàsquet, molts anys, molts anys. El llibre que vam fer del bàsquet amb el Joan Guiu són de les fotografies a tots plegats allà, no? Aquesta és la història. Però el futbol no, el futbol no veig a això. Bé, vas estar a Sant Jús fins als 31 anys que per circumstàncies de la vida vas marxar. Sí, vaig marxar a Sant Jús perquè em vaig casar, vaig anar a treballar com a periodista professional a Sabadell, a Ràdio Sabadell, a Diari de Sabadell, i va ser una oportunitat que vaig tenir. Havia provat a Ràdio Mirabar, a Ràdio Barcelona, a Ràdio Joventut, al Correo Català, ningú em volia, ningú em volia. A les emissores de ràdio, me'n recordo, a Ràdio Mirabar, que em van dir, no, si vostè, vostè l'ha fet molt bé de periodista, però sou castellà no és molt mal. Tenien un punt de raó, potser, potser. En canvi, a Ràdio Sabadell, vaig fer la prova i el senyor Gregori, el senyor Solà, em van dir, molt bé, nano, molt bé, si vols venir aquí, vols venir a tots els programes que vulguis, dius, no, no, no, el teu castellà, així que es no digui, és català, ja ens va bé. Ja ens agrada, no? Sí, va ser un cop, per mi va ser un cop fort, sí. Bé, el teu castellà no era molt bo, el teu català sí que ho era i a l'any 76 se t'obre una oportunitat perquè, després de la mort del dictador i en plena etapa embrionària de la democràcia, neix Ràdio 4, el canal català de Ràdio Nacional d'Espanya i la primera ràdio en català en la qual tu hi participes des del seu naixement. Des del dia 13 de desembre del 1976, la segona veu que va sortir el primer dia d'emissió va ser Joan Albert Argeric, locutor, presentador i jo vaig fer l'informatiu Notícies d'EFE traduïdes directament del castellà. Si tal qual, no teníeu clar. No, res, res. No hi havia el xat GPT. No, no, no, res. T'arribava el teletip i tu directament traduïs. Sí, és que és molt complicat de dir. Em va haver-hi una nota al diari avui que deia que s'està fent una emissora en català a Ràdio Nacional firmant Montserrat Minovis i s'estan buscant locutors per fer l'última prova. Montserrat Minovis seria la que va ser directora de Catalunya Ràdio... Sí, sí, va començar a Ràdio Espanya de Barcelona, a Ràdio Figueres, a Ràdio Espanya de Barcelona... Ha sigut una directora controvertida, eh, a Catalunya Ràdio. Sí, però després a Ràdio 4 va ser tota la vida a Ràdio 4. Allò, aquella aventura de Catalunya Ràdio va ser una aventura. És igual. Ens entraríem en Ràdio 4, sí. Sí, aleshores va fer un article a l'avui dient que feien proves. I el dissabte, era dissabte, i em vaig presentar allò. Dic, hola, bones. Volia fer una prova... Bon dia. Em dic Pere i em volem fer una prova, no? I em van agafar, em van posar dins l'locutori i dius que ho tenim tot ple. Aquest article de Montser ha sortit una setmana més tard. Ho tenim tot ple, però hi ha alguns noms que no ens agrada com parlen. passi, passi, que farem una prova. I em van entrevistar. Diu, a veure com vostè m'han fet una mica de prova, qui era, com era, tal qual. Diu, ara donem un text en castellà. O pot traduir directament el català? I ho vaig traduir bé, perquè vaig dir ministre d'afers estrangers. I em va dir, pari, pari, pari, pari, vostè... Això si no hagués dit assumptes estrangers. Diu, tots han dit assumptes estrangers. Diu, vostè ha sigut el primer que ha dit afers estrangers. I per tant... Contractat. Contractat. Però així mateix, eh? Això és... Això és... No, és brutal, eh? Brutal. I et hauria pogut sortir malament. Sí, sí, sí. I em crie. Llavors em diu, bueno, escolti, vostè està disposat a venir a treballar de 6 a 9. Dic, home, és que jo treballo en un diari i de 6 a 9 tanquem el diari. No, no, 6 a 9 de la matí. Ah, ostres. No, aquesta hora no el tanquem, no? No, aquesta hora, doncs, bueno, sí. I què paguen? Mil pessetes per programa. Què dius? Era molt això en l'època? Molt. Molt, perquè era dissabte inclusiu. O sigui, 6.000 pessetes cada setmana. Al final de mes eren 24.000 pessetes. Més o menys el que cobrava el diari fem 10 hores cada dia. Total, que dic, sí, sí, faré. Però s'ha d'haver aixecar a les 5 de la matí i arribar a la ràdio abans de les 6. I en aquella època on vivies? Vivia a Sant Cugat. M'havia casat i vaig a veure a Sant Cugat. Vives a Sant Cugat. I Ràdio Nacional estava... Passeig de Gràcia 1. Passeig de Gràcia 1. Sí, sí. L'avantatge era que amb el cotxe a aquella hora aparcaves teníem 14 llocs reservats que després van traduir en 7. Però bueno. I cues no en trobaves a aquella hora. No, no, no. I com recordes aquelles primeres èpoques? Perquè, clar, era una ràdio que naixia amb moltes incerteses. Sí, sí, sí. Era el naixement d'una cosa nova, d'una incertesa, d'un llenguatge, d'una expressió, d'una manera de fer a dins d'una gent que venien de Ràdio Peninsular, de Ràdio Peninsular, d'Espanya... Que havíeu de crear un llenguatge periodístic en català que no existia? No existia, no existia. I vam, de mica en mica, vam anar creant. Amb l'ajuda, llavors, vam posar uns correctors, vam fer unes classes especials, alguns, altres no, i van començar a venir uns correctors que corregien algunes coses que dèiem, algunes coses que no eren correctes. Va haver-hi un dalt a baix molt important, molt fort, una associació de professors de català va dir que era increïble que Ràdio 4 funcionés amb aquests locutors que no saben català i que els locutors de Ràdio 4 haurien de ser professors de català. Això està escrit, i està escrit en un llibre que vaig fer jo, que es diu 25 anys de Ràdio en català, del Col·legi de Periodistes. Vaig fer... M'ha costat molt trobar aquest llibre. Sí, existeix. No, no, que existeix, sí, però inclús per comprar-lo no és fàcil, està descatalogat. A Wallapop n'hi ha algun. Sí, sí, sí. No, no, no, el volia tenir per fer el programa. Si ho li vols sabent, no el porto. Doncs és una llàstima, perquè jo l'he estat buscant i no hi ha hagut manera. Doncs allà hi ha la història aquesta i moltes més històries de Ràdio 4, no? Escolta'm, recordes el primer dia en directe? Perquè, aviam, tots els que hem fet directe alguna vegada, siguin mitjans més grans o més petits, sabem que el primer dia, amb perdó, anem acollonits. Sí, bé, jo venia de la ràdio, de Ràdio Sabadell, però havia deixat Ràdio Sabadell feia molts anys, perquè em dedicava a periodisme escrit. Llavors recupero la ràdio i m'engresco i m'animo i dic vull fer ràdio i faig ràdio. I inconscient, potser inconscient que als 35 anys hauria de ser una mica més conscient, em vaig llançar a l'aventura. L'avantatge és que tot era nou. No només eres tu, o no? No, no, no, tota la casa, tota la casa. Hi havia grans locutors que els havien mirat en castellà, com era Xavier Foz, com era Joan Lluc, la Maria Martín del Mendros, que aquests sí, aquests ràpidament recuperen el seu català i els fan una demostració que ells són bilingües, però respectant les dues llengües correctament. Altres, que venien de l'antigu règim, aquests no volen saber res del català. Per tant, aquí hi ha una doble dispersió de cultures i d'això. però nosaltres estàvem allà enmig i ens les fotien per tot arreu. Ho entens? Vull dir, no sé si m'explico. Sí, sí, perfectament. Llavors, hi havia tècnics. Clar, m'imagino que rebíeu per la banda dels catalans que, no, no és prou normatiu, no ho fan prou bé. Exacte. i per l'altre dius, ostres, era l'any 76, per tant, Franco havia mort el 75 i hi havia gent que també es deuria escandalitzar. Què fan aquests parlant en català? Sí, sí, sí. Bueno, jo recordo que el primer control d'audiència vam donar 450.000 oients en un país que tenia 6 milions d'habitants en aquella època. Va ser un... La ràdio tenia molta força en aquell moment. Sí. La dominava Ràdio Barcelona i dominava perquè tenia el pullà fent el català o el futbol en català. El Barça. Sí, va començar una mica abans del 76, em sembla, parlo de memòria. I l'emissora que en aquella època era pionera, per mi, per mi era la que era la que era la que era la que era la Ràdio Barcelona e a J1. Després hi havia Ràdio Penínsular de Barcelona, que era la Ràdio Nacional, que és els dos tallaven el bacallà. I després hi havia Ràdio Espanya-Barcelona, ara Ràdio Associació, que és la que havien agafat els franquistes quan van entrar a la Rambla, no? I llavors, clar, Ràdio 4 entra, entra en català per allà al mig. I realment va ser un cop molt dur, un cop molt fort. La sensació que feies alguna cosa important. I tant d'un compte que feies alguna cosa important, que un dia vaig venir a Sant Just, a casa meva germana, al carrer Badó, número 6, a dinar, els quatre que vaig trobar pel carrer em van parar. Sí, sí, està clar. És que estàveu canviant la història. És així. És a dir, Ràc 1 o Catalunya Ràdio, sense Ràdio 4, potser serien diferents, però és que et veu marcar un camí. Sí, sí. Mira, hi ha una anècdota que he fet, vaig un article, inclús va sortir en molts diaris, en molts diaris, Temps de silenci, aquella sèrie de TV3. Sí, la recordo, al final va grinyolar una mica, perquè ja... Sí, hi ha un moment que diu, ui, ja hi ha ràdio en català, i diuen que és català a ràdio. No senyors, no era català a ràdio. I vaig fer una carta molt sèria i em van publicar en un diari, em van publicar en un requadre i tot, no sé quin diari era, ho vam dir. La queixa de que... Té molt bé, té molt bé. Del 76 al 83 no existia català a ràdio. Sí, ni tant que no. I jo valoro moltíssim el que fa català a ràdio, però en aquella època no hi era. Clar, jo soc persona de ràdio i m'estic centrant molt en aquesta faceta i n'hi ha moltes més. Ja per acabar, quants anys vas estar a Ràdio 4? Ja per acabar amb aquest... Sí, sí, no, no, del 76 fins que em vaig jubilar, el 2011, 2011, sí. També vas treballar, com m'apuntaves, i molta d'aquesta època cohabitant, al diari de Sabadell. Sí, sí. Com va anar allò? Mira, jo vaig entrar al diari de Sabadell del 71. Vaig marxar a Sánchez, vaig entrar al diari de Sabadell perquè em van oferir la feina i va ser un moment de dir vaig a fer de periodista, no? I em quedo fixa en plantilla, però esclar, una feinada, 10 o 12 hores cada dia, inclús dissabtes i diumenges, i em trobo amb moltes ganes de fer periodisme, em dono en compte que soc realment periodista i la meva esposa, la meva nòvia, després la meva esposa, m'engresca, m'anima i diu ara és el teu moment. És una oportunitat d'aquelles capaces que l'has d'agafar, no? Sí, perquè l'havia perdut l'oportunitat al correu català, al diari de Barcelona. Ràdio Minamar, Ràdio Manresa, havia provat, tinc les cartes, inclús, quan enviava currículums i quan feia les proves per ràdio em deien que el meu castellà era massa català. Fins que un dia aterro a Sabadell i el senyor Gorgori i el senyor Solà fan una prova i em diuen mira, pots començar a fer alguna cosa aquí a la ràdio? Dic, bueno, dic que el meu castellà no, no, no, tranquil, i que es noti que ets català ens agrada. Això per mi va ser un... Llavors vam fer fer el dissabte, anava els dissabtes a Ràdio Sabadell, gravava programes, el domenatge anava a la Creu Alta a fer entrevistes a primera divisió. El Sabadell era l'època que estava a primera divisió. El dilluns tornava quan sortia de la fàbrica que treballava a les plugues amb la Vespa anava fins a Sarrià agafava el tren i anava a Sabadell a les 7 i tornava a les 10 i gravava 3 o programes més. Poques hores a casa veig. Sí, esclar, és que el meu programa ha sigut aquest. Quan t'agafa l'afició, quan veus que és el teu futur, quan t'adones que potser és el camí que havies de triar, doncs, no ho sé, et trobes feliç, però la infelicitat de la família també ve a conseqüència. Es paga un peatge. Clar, es paga un peatge molt fort perquè realment quan... A veure, el 76 entro a Radio 4, però el 81, al 1981, Ràdio Nacional d'Espanya, a tot Espanya, el comitè d'empresa, que era molt important, demostra que hi ha 505 persones a tot Espanya que estan sense estar fixes. I d'elles, els 36 de Radio 4. Eren persones que no estaven fixes en plantilla. I ordena al comitè d'empresa que l'empresa doni aquesta gent fixa. I a Barcelona arriba la nota, jo no sabia res perquè jo a les 9 marxava, jo feia de 6 a 9, a les 9 i escaig marxava. I fan una llista de la gent que treballa, que han de quedar fixes. I l'última de la fila, l'últim de la llista, era jo. Sortia un tal Perafont. Un tal Perafont o Joan Tortosa. I llavors el director diu, no, no, el Perafont treballa de dilluns a dissabte, i el Joan Tortosa més treballa dissabtes i diumenges. Per tant, ens han dit els que treballin cada dia i em posen a mi a l'últim de la llista. Jo no sabia res d'això. Rebo una carta dient, queda usted fijo en plan dilla que el caràcter retroactivo des de 76. Lo cual, amb un conveni col·lectiu impressionant que tenia la primera empresa a aquella època del país, doncs a mi em feia feliç. I bueno, vaig anar a veure el gerent, allò era el cap de personal que el coneixia, escolta, per favor, explica'm com va això. Què en representa, no? Abans de deixar el diari i tal, perquè el diari era el redactor en cap. Sí, sí, però clar, eren... Però rebia patacades per tot arreu. Llavors, pregunto al cap de personal, pregunto al director, fan una reunió i em diuen, agafa-ho, agafa-ho això perquè tens caràcter retroactiu, el sou és molt més alt i aquí fa set hores. Clar. Tu continuàs fent-ho a sis al matí i a la una, a quasi dues a fora. El que t'implica que tinguis a partir d'aquell moment vida familiar... Llavors m'he d'acord que tinc dues filles, no? Bueno, entre parèntesis, no. Una alta a sis, l'altra més baixeta. Tu vam posar a la circular. Sí, no, perquè a més a més elles dues ho recorden perfectament. Al canvi, no? El dissabte o el domenatge me les emportava a Sabadell. És a dir, la festa major a Sabadell. Anava amb els sis redactors a fer la feina, no? Jo me emportava una filla a cobrir el que havia de cobrir jo. El domenatge una manifestació de Gallecs amb un llet. Em deien, vés a Gallecs que s'ha de cobrir això, tal. emportava a l'altra filla. A l'hoja del lunes. Jo escrivia l'hoja del lunes a Sabadell. I el diumenge agafava la bicicleta amb la filla gran, portava l'article a l'hoja del lunes al ramble de Catalunya número 10, deixava l'article i amb la bicicleta anava a la diagonal a passejar amb la nena. Era història, històries d'aquelles que només es poden fer quan tens entre 30 i 50 anys. Evidentment, la teva vida està estretament vinculada a la teva professió que és el periodisme, però també i de fet són disciplines que poden anar molt juntes, que és la història. La història sempre t'ha apassionat i de fet has participat, a la mateixa Sabadell vas participar en tens diverses publicacions, evidentment has estat un dels autors del llibre Abans de Sant Just, Centre d'Estudis, tot això n'hem de parlar perquè he estat un altre de les grans facetes de la teva vida. Sí, sí, prejubilat i jubilat vaig tornar a retrobar Sant Just. Quan vas tornar a Sant Just i com? Bé, Sant Just mai ho he deixat Sant Just perquè venia com a vicepresident del Centre d'Estudis dos dies a la setmana, tres dies. Vicepresident va ser quatre anys. Quatre anys i president quatre anys més i llavors venia tres dies a la setmana aquí a fer reunions amb la Junta o a parlar amb l'Ajuntament, el que fos. Una època molt maca i a més a més fer llibres, fer les publicacions que no s'han parat de fer, no s'ha aturat mai de fer publicacions locals. Les miscelànies, no? Les miscelànies. És un dels llegats que quedarà... El del bàsquet, entre altres i molts altres que hem fet. Molts articles que hi ha dins de la miscelània ara seria difícil de dir-los tots, no? Va ser en aquell moment en què et prejubiles d'alguna manera. Sí, sí. Que tornes a tenir temps. Em prejubilo perquè continuo a l'autònoma a la universitat. Sí, perquè fas classes, no? Sí, sí. Del 1992 al 2011 faig classes a l'autònoma a les tardes. Allò, tres dies a la setmana. Sobraven unes hores. Sí, sí, sí. Tres hores a la tarda. Com que estava a la ràdio a la una i mig, a dos quarts de dues, plegava. Clar, ja no estaves al diari. No estava al diari. Llavors, a la tarda, doncs dos tardes o tres tardes anava a l'autònoma. I què tal la docència? Molt bé. Va agradar? Sí, em va agradar moltíssim. Vaig fer teoria, fins i tot vaig fer teoria. Vaig fer pràctiques, moltes pràctiques, d'explicar a la gent què era a la ràdio, quan no en tenia ni idea. I després, bueno, fantàstic, per mi va ser un període immillorable. I a més a més, amb l'afegitó que seguia cotitzant a la Seguretat Social, perquè allà a l'autònoma ningú no va per lliure, sinó que estaves... Clar, clar, clar. Per tant, jubilo 2011. Hi ha definitivament de tot. Escolta, en l'actualitat, vull que me'n parlis d'això, perquè m'ha semblat extremadament interessant. estàs escrivint una sèrie d'articles a Facebook sobre l'origen, la història de la fàbrica de ciments Samson. Sí, es diuen... Vaig posar-li un nom samsonianes... Samsonianes, mira, una tonteria com una altra. I vaig començar explicant com havia començat la Samson. Havia començat a Sant Saloni, per cert, a Campins. Em va ajudar l'amic Juli, vam començar a engrescar-nos, vaig començar a fer articles i porto 146, 147 articles sobre... Diries, hi ha tant per explicar, doncs? Sí, bueno, és a dir, articles d'un foli mig, dos folis. No n'hi do. Sí, però a més a més ha facilitat la trobada d'altres historiadors, com per exemple el Lajel Porcelanson, que vam descobrir que l'any 93, 94, 95, 96 va fer entrevistes a veterans i veteranes de la Samson. I ell va facilitar aquests documents, aquests escris seus, i hem ampliat, anem ampliant amb entrevistes, ja portem 15 o 16 capítols, dins de samsonianes, 15 o 16 capítols que són deguts a l'Ajel Porcelanson. Jo els adapto a la meva manera, ell ho corregeix o no ho corregeix i ho publiquem. I llavors, tard o d'hora, tard o d'hora, hi ha hagut interès, sempre el Jordi i el mig ho tinc molt d'interès i el Centre d'Estudio suposo també, a la llarga fer un llibre sobre la Samson, Samson guió Walden. De fet, la Samson marca la... marca Sant Jús. Sí, sí, sí. Sant Jús és com és per la Samson. Sí, sí, sí. Sant Jús no és Cornellà o Sant Joan d'Espí per la Samson. Clar, hi ha dos factors que són... Com a mínim és una llegenda urbana que diuen que la gent no venia perquè feia pudor, perquè hi havia pols, no sé si és cert això. No ho sé, la veritat és que quan el doctor arruga compra tots els terrenos de la Rambla i comença a fer torres, jo no he arribat mai a entendre perquè, per un costat, la gent es queixava del fum i per l'altra banda venien gent residencial de Barcelona a viure a Sant Jús. Sí, venien els rics, no? Sí, venien els rics, però no, no, no sé, no acabo de comprendre aquesta dicotomia que la gent venia a estiuejar a Sant Jús, malgrat haver-hi la Samson, però potser s'hi trobava bé poc clima, però no sé si el fum embrotava la roba. Però se n'ha parlat d'això, és a dir, aquesta llegenda jo l'he sentit moltes vegades. Sí, sí, i va haver-hi una pressió ciutadana molt forta. Jo durant un temps feia aquí un espai amb Pere Brull, amb Pau Descansi, i ell m'ho havia explicat moltes vegades. Sí, sí, sí, i ja està escrit, està escrit, el Brull va escriure, però l'Antonet Malanet i companyia va començar a fer una associació de veïns del qual jo vaig participar per aixecar i treure a la fàbrica Sanson. I van aconseguir-ho, a part que naturalment la fàbrica es va envellir molt, i l'any 1967, a part que molestava la ciutat, el poble i la comarca, també tècnicament havia de canviar tot el sistema digital, digital d'aquella època. I ho dèiem, no, anem a fer la fàbrica a la Pedrera. Vull dir, són dues coses que coincideixen. Per un costat, la pressió popular, que jo no la discuteixo, que és certa, i per l'altre, que l'empresa ha de canviar tècnicament, i se'n van allà dalt. I això és una inversió, m'imagino que molt, molt gran, i aprofitar un altre camí. Escolta'm, la Vall d'Avers també ha format part de la teva vida? Sí, de l'època fundacional, no, però... de la segona època ja, però sempre he participat, sempre poc o molt he fet articles. Ara un pel menys, però en fas un, no? Sí, faig un cada mes. Vam fer l'abans, i després de l'abans vaig inaugurar una secció que es deia després de l'abans, que va durar 4 o 5 mesos, 4 o 5 anys, que ampliàvem coses de l'abans que no havíem pogut explicar l'abans. I aleshores vaig fer molts articles sobre Sánchez, et dic moltíssim, no? Lo cual per mi és un petit orgull personal. Ens queden temes per parlar, volia parlar d'aquest llibre d'en Francesc Monràs, un personatge apassionant que vas fer, ens queden dos minutets i és que haurem de fer una segona part. Quan vulguis, quan vulguis. haurem de fer una segona part perquè se'ns han quedat moltes coses per explicar. Val. De fet, és un privilegi poder estar aquí a escoltar gent que té coses per explicar, que no passa sovint. Bé, i és que jo havia oblidat una cosa molt important. Per què m'agradava la ràdio? Tu no ho saps, això, per què m'agradava la ràdio. Sí, perquè t'agrada comunicar i transmetre i parlar. A les escoles per Roquia de les Núria va venir una vegada un vicari que portava un ingre, un maletafon, i allà gravàvem l'Evangeli del diumenge. I em van posar a mi de guionista i el Ricard Segura de locutor. I aleshores gravàvem l'Evangeli. I el vicari, en lloc d'anar classe per classe a explicar l'Evangeli, portava el maletafon, ingre, i els alumnes escoltava l'Evangeli enregistrat. I tinc els guions guardats. Brutal. Tenim guions guardats. És a dir, és d'una lògica impressionant i també d'una cara dura bestial per fer-hi. Escolta'm, Pere, espero que hagis estat a gust. Sí, i tant. De veritat que farem una segona part perquè ens han quedat moltes coses per explicar. Quan vulguis. T'he demanat allò, per acabar, sempre ho fem així, una cançó que hagi marcat la teva vida, que diguis, ostres, la recordo amb carinyo. No, cançó de matinada del Serrat o l'Estaca del Llac o Eixut dels Beatles, no sé, la que tu vulguis. Doncs mira, poca broma que hem estat sentint de fons tota l'estona a l'Eixut dels Beatles. Ah, val. Amb una versió acústica, però vaja. Els ulls diran que estava preparat, això no estava preparat. No estava preparat. Moltes gràcies. Gràcies a tu. Fins la propera, adiosiau. Gràcies. Hey, June, don't make it bad. Take a sad song and make it better. Remember to let her into your heart. Then you can start to make it better. The time you feel the pain, Hey, June, reframe. Don't carry the world upon your shoulder. For well, you know that it's a fool who plays it cool I'm making his world a little cold on 那, na, na, na, na na, na, na na, na, na na, na, na. Hey, June, don't let me down Oh, I found a I found a and again Fins demà! Fins demà! A les 9 del vespre, M de Música, un programa realitzat.