Maika Dueñas una trajectòria plena de dedicació i passió per la ràdio i el teatre 20/1/2025

Gent de Sant Just Doncs un dia més, una tarda més, temps per xerrar una estoneta, per fer-la petar, en Gent de Sant Just. I avui, com no pot ser d'altra manera, ens acompanya una persona que segurament molts i moltes de vosaltres ja coneixeu. Ella es diu Maica Dueñas, és en Justenca, però va néixer a Còrdoba tot i que va arribar a Barcelona amb només dos anyets, evidentment, seguint a la seva família. Maica Dueñas, què tal? Com estem? Bona tarda. Bona tarda. Com va tot? Bé, bé. Em fa molta il·lusió que estiguis al programa. Bé, doncs a mi també em fa molta il·lusió parlar amb tu. Dèiem que vas arribar a Barcelona només dos anys, seguies els teus pares, que el primer que m'ha sobtat és que un d'ells era... Ja, el pare era guitarrista i la mare era modista, no? Sí, sí, sí. Escolta, t'has informat molt bé, eh? D'on has tret tanta informació? Passaran moltes coses en aquest programa, no cal que m'ho vagis preguntant. Vale, vale. Doncs sí, sí, sí, és així. El meu pare era músic, professional. Va estar tota la vida treballant, pertot arreu. Jo recordo quan era petita que feia moltes gires i que, bueno, estava poc a casa perquè estava sempre de gira o a la Costa Brava o... i després ja, quan ja em vaig fer gran i ja vaig marxar de casa, doncs, ells van anar-se a viure a París perquè tenia molta feina per a Europa i estava més a prop, diguem-ne, si estava a París. És a dir, la capital de la moda és París? Sí. Bé, ell era músic, no? Sí, però la mare era modista. Sí, sí, no, però la mare era modista. Això t'ho deia, no sé si per això va influir aquesta marxada a París. No, no crec, no, la meva mare era modista, però vaja, jo crec que va marxar ell més que res perquè li sortia feina a tot arreu, però... És a dir, no era d'alta costura, la mare. No, no, no, no, no, era una modista normal i corrent, sí. I, bueno, i després van estar a París i després ja van marxar definitivament a Brussel·les i allà van passar pràcticament la resta de la seva vida fins que van tornar ja de molt grans, aquí a Barcelona. El viatge de Còrdoba cap a l'Eixample, perquè no veu venir a Sant Lluís, veu anar a l'Eixample de Barcelona. Tu recordes aquells primers anys a Barcelona? A veure... Eres molt joveneta, tu. No, jo vaig venir... Petita, vaja. Sí, jo vaig venir en dos anys, en recordo... Sí, en recordo una mica el viatge perquè és curiós perquè no vaig venir amb els meus pares, vaig venir amb un veí. Amb un veí. Són coses que es feien abans, que ara serien impensables. Sí, sí, sí. Vaig venir en el tren amb un veí i me'n recordo, perquè eren 24 hores, eh? No sé ara quan és, però llavors eren... Home, ara és diferent. Escolta'm, la gent, molta de la immigració, vinguda d'Andalusia, venien aquí a buscar-se la vida sense cap projecte més clar que la il·lusió i l'esperança. Anar una mica millor, sí. En el cas del teu pare, venia amb feina? No, no, no, venia sense feina. Com tants d'altres, no? És a dir, a buscar-se la vida. Sí, sí, sí. I, bueno, afortunadament va anar a veure cosa. I llavors, bueno, doncs jo recordo aquell viatge vagament perquè, saps el que recordo d'aquest viatge? Et farà una mica riure. Veníem un veí i el que recordo és que a Madrid vam baixar del tren, no sé si és perquè havíem de canviar de tren, això no me'n recordo. És probable perquè tot va pel centre. Ja, no me'n recordo, però sé que vam anar a Madrid i vam estar unes hores a Madrid i el que recordo d'aquell moment, mira que era petita, eh? És que feia un fred horrorós, un fred horrorós. Però, bueno, i quan vaig arribar a Barcelona, els meus pares estaven vivint en rellugats, sí? És a dir, havien llugat un espai d'una casa. Exacte, una habitació, sí. I me'n recordo també d'això, perquè em va sorprendre molt. Jo, quan vivia a Còrdoba, que vaig quedar a viure amb la meva àvia, abans de venir a Barcelona, tenia una casa molt gran. Molt d'espai. Molt d'espai, amb finestra, vull dir una casa maca, no? I quan vaig arribar aquí, recordo que em va sorprendre perquè estaven tots... Clar, una nena petita deu pensar, per què hem canviat, no? No, més que res perquè era una habitació més petita que aquest estudi. Que deu fer tres per tres? No, no, no, molt més petit. Era, mira, jo me'n recordo perquè em va sorprendre molt, eh? Hi havia un llit i el llit anava de paret a paret, o sigui, la llargada d'un llit. Era l'espai d'un llit, bàsicament. Sí, i per entrar a l'habitació, que la porta s'obria cap a fora, havies de seure al llit per posar-te al llit, diguem-ne. O sigui, era una mica complicat d'entrar. Dels teus primers moments al col·legi, no en tens un record molt, molt bo, no? És a dir, recordes moments com que us feien cantar el caralçol i coses així? Sí, no, però això en aquell moment no era dolent. No us era igual, no? No, clar. No éreu conscients del simbolisme que era... No, no, no, ni molt menys, ni molt menys. Quan entraven al col·le, ens posaven tots al pati, en fila, i cantaven el caralçol cada dia, així, al matí, quan entraven a les 9, i després a les 3, quan tornaven una altra vegada després de dinar. No, no, no, no preocupava. Era un moment... A més a més... Potser et preocupava més saltar el potro. Però a veure... Sí o no? D'on has tretat? És veritat o no? Sí, sí, sí, sí. Jo sempre he estat una persona... Bé, no m'agrada massa l'esport, encara que he estat tota la vida, gairebé tota la vida fent gimnàstica, però en aquell moment encara no havia començat la gimnàstica, i sí, ens feien saltar el potro, i em feia tanta por, tanta por, que feia una mica de trampa. I com que estaven posades en cua, no?, estaven una darrere de l'altra, quan estava arribant, mirava que no estigués la mestra allà una mica, i tornava cap enrere i em tornava a posar la cua, i així no havia de fer-ho. Però sí, però estic al·lucinada. Amb pare artista, filla artista, ja arriba un moment que jo, no sé si va anar així la conversa, però que arribes a casa i la maica diu, mamà, quiero ser artista. Ah, doncs sí. Això va ser als 14 anys, i volies anar a l'Institut del Teatre, no sé si es deia així en aquell moment. No, no, no, vaig anar, vaig anar, vaig fer la prova, em van agafar, que no era fàcil d'entrar a l'Institut. Ara no sé si és més fàcil, però en aquell moment era... Tampoc és fàcil, ara. Era difícil. I vaig arribar a casa emocionadíssima, perquè podia entrar a l'Institut del Teatre, i resulta que no, que els meus pares... Bé, el meu pare, la meva mare va... Però el teu pare, que era artista, ho hauria d'haver entès, no? No, no, perquè ell tenia... Jo ara, després, en aquell moment no el vaig entendre, per res, però sí, després ho he entès, perquè el ser artista dona i artista, en aquell moment, estava molt mal mirat. Perquè, bueno, perquè els artistes, en general, no?, porten una vida una mica més oberta, o portaven una vida més oberta... Més bohèmia, més esordenada... Exacte. Menys ortodoxa. Sí. Eren de mires més amples, per dir-ho d'alguna manera, no? I llavors, suposo que, com que ell estava en aquell ambient, doncs no volia que... Després ho vaig entendre, però bé, però vaig tenir molta sort. A mi, moltes vegades, la gent m'ha dit, és que tu tens una... Tens molta sort. Tens una flor al cul. M'ho han dit moltes vegades. I en aquell moment, jo suposo que sí, que em va funcionar. Perquè... Es va tancar una porta, però se'n va obrir una altra, no? Sí, exacte. Amb un concurs. Exacte. Amb un talent xoc, com els que ara ja anaven a la tele. La Maica s'hauria presentat a la bot, perquè, de fet, es deia la bot de Catalunya. No, el concurs es deia Se buscan locutores. D'acord. Se buscan locutores. I era de l'emissora de la... de la... de Ràdio Juventut. Ràdio Juventut. Ràdio Juventut. Pionera al món de la ràdio. Sí, la Ràdio Juventut. I vas anar a un concurs, no? Sí. O una cosa així. Sí, sí, sí. I vaig guanyar el concurs. I el concurs, de ràdio. I jo, quan vaig guanyar el concurs, vaig parlar amb ells i li vaig dir que jo el que volia era entrar en el... en el quadre d'actores de Ràdio Juventut. És a dir, a fer ràdio teatre. Sí, a fer ràdio teatre. Ara ja no es fa molt o no es fa gaire gens perquè... Però en aquella època era el normal. Era habitual. Les novel·les, el ràdio teatre... És a dir, no he pogut entrar a l'Institut de Teatre, però entraré per una altra banda. Exacte. I llavors va ser molt maco, aquella època va ser molt maca, perquè jo tenia una veu molt infantil, molt primeta, no? I cada vegada que en una tele, en ràdio novel·la o en algun espai dedicat al teatre i tal, sempre em cridaven per fer el paper de nen o de nena. He fet molts nens i moltes nenes en aquella època. i aquí va començar la meva vida a la ràdio. I allà deies conèixer... Perquè en aquella època en ràdio joventut era l'homàs. Sí, sí, sí. Deuries conèixer molta gent també que et deurien ajudar professionalment al cap dels anys tots aquests contactes que vas fer. Sí, sí. A part de l'experiència, que imagino que va ser brutal. Sí, sí, va ser... Aquella època va ser meravellosa. Ràdio Joventut estava al carrer Saragossa i després, bueno, després em va ajuntar, diguem-ne, a ràdio... a la Voz de Catalunya. I llavors vam fer un d'això, Ràdio Joventut, la Voz de Catalunya. Però m'ho vaig passar molt bé. I la veritat és que, per exemple, no sé... Quants anys vas estar, més o menys, a Ràdio Joventut? Abans d'ajuntar-se a la Voz de Catalunya? Sí. Doncs jo crec que uns 3 o 4 anys. I sempre fent radioteatre. Sí. Sí, sí, sí, sempre fent radioteatre, sí. Bueno, va haver-hi una època... Quan es va ajuntar a la Voz de Catalunya va haver-hi una època que vaig estar de locutora, com es diu, locutora de dia. O sigui... Fent un magazín. No, no, no, no, no. Llavors, això dels magazins, no... Hi havia sempre un locutor de dia, que era el que estava allà, i feia notícies, i posava música, i deia tonteries. Bueno, tonteries. Acompanyava la gent... Una mica com ara, tonteries. de locutora de continuïtat, que es deia, d'acord? Vaig estar de locutora de continuïtat i també a radioteatre, sí. Després de Ràdio Joventut, vas passar a Ràdio Nacional. A Ràdio Nacional, sí. Que és una etapa que et va marcar profundament en la teva vida professional posterior. Sí, va ser súper maco, a més a més. I vaig tenir, també, bueno, també vaig fer una mica de tot a Ràdio Nacional. Vaig fer radioteatre, evidentment. Vaig entrar per radioteatre. I també vaig fer de locutora de continuïtat algunes vegades. I després, també, una de les coses que em va fer molta il·lusió, que encara recordo, abans es feia un programa a Ràdio Nacional, a Ràdio... A Ràdio Peninsular, de Ràdio Nacional. Però, vaja, anava per totes les cadenes. Es feia un programa que les dones enviaven cartes i hi havia una persona... Que contestava. Que contestava les cartes, no? I llavors va posar-se malalta la dona que ho feia i vaig estar tota uns quants mesos, no sé si tota una temporada sencera, fent això, que em va agradar molt. I ara, entre tu i jo, com que ja ha passat el temps, a l'espai estava presentat per una dona, evidentment. Es deia... És que no me'n recordo com es deia el programa. però entre tu i jo... El que escrivia les respostes era un home. Ah, sí? Sí, sí. Però era un espai que tenia molt, molt, molt d'èxit i va ser una experiència molt xula, la veritat, llegir les cartes de les dones i després donar les dones i després donar les respostes. Però, bueno. Allà vas conèixer en Jordi Daudé. Sí. Que et va marcar també en el teu pas al món del teatre professional. Sí, senyor. Sí, senyor. Jolín, nen, com estàs? El Jordi Daudé era un home meravellós, meravellós, bon amic. Em va ajudar molt perquè ell feia un programa de teatre i llavors, sí, a partir d'aquest moment ja vaig començar a fer algunes cosetes en el teatre. gràcies a ell, sí, la veritat és que sí. Recordes amb què vas debutar? No, no me'n recordo. No recordes? No passa res, és una anècdota, eh? I quina era la teva... És a dir, quan vas començar en el món del teatre era com a actriu o ajudant de direcció, direcció, què és el que feies? He fet una mica de tot. Sí, he fet una mica de tot. He fet d'ajudant de direcció, que vaig estar molts anys d'ajudant de direcció del Calix Tavieto, un gran director, des quan començava, quan començava ell, i vam estar junts uns quants anys i després ell, quan ja era famós aquí, ja tenia... volia volar, volia... i va marxar a viure a fora, a l'estranger, i em va insistir molt que anés amb ell, però clar, jo tenia ja la meva família i els meus nens i tal, i ja no podia deixar... Igual vas recordar el que havia passat amb el pare quan se'n va anar a París, però ja va marxar ara al París, van anar a París i ja tenien una edat, no? És a dir, no et vas sentir abandonada. No, no, no, no. Ho dic per no acceptar l'oferta d'en Calix Tavieto. Eren contextes totalment diferents. Sí, totalment diferents, sí, no, clar, evidentment, totalment diferents. El Calix Tav volia volar de Barcelona i com que jo portava ja anys treballant amb ell com a ajudant de direcció, volia que marxés amb ell, però clar, no podia ser, no podia deixar la meva família. Decideixes no iniciar aquesta carrera en àmbit internacional, el que ens porta a voler-nos situar, és a dir, nosaltres et convidem al programa, que es diu Gent de Sant Jús, per saber quina és la teva vinculació a Sant Jús, com arribes a Sant Jús i per què? A Sant Jús arribo a l'any 70, que va ser l'any que em vaig casar. Amb l'Emilius Cazòquio. Sí, amb l'Emilius Cazòquio. Que en parlarem, perquè és una... Sí, també és una persona que juntament amb ell doncs vam començar aquí a la ràdio. Parlarem d'aquesta etapa, no et preocupis. I la veritat és que els primers anys ho vaig passar una mica malament, perquè jo estava acostumada a Barcelona i a veure els meus pares, que encara no... Sí, us vau casar i vau venir cap aquí. Sí, sí, sí, sí. I estava una mica sola, em sentia una mica, saps? Jo que et sents una mica sola perquè ell estava tot el dia fora, jo no coneixia el poble, en fi, va ser una època una mica difícil. Encara no teníeu fills? No, clar. I, bueno, després ja t'acostumes i la veritat és que estic superfeliç de viure aquí a Sant Lluís perquè és un poble meravellós i, a més a més, coneixes a moltíssima gent del poble i és un poble que jo us recomano de viure aquí. Encara que ara s'ha fet molt més gran. Per què vau venir a Sant Lluís? És a dir, per necessitat? Perquè us agradava? No, perquè vam estar buscant pis per casar-nos i vam buscar... Clar, nosaltres volíem quedar-nos al barri nostre, no? Perquè tots dos érem de l'Eixample de Barcelona. Ell vivia al carrer Diputació i jo al carrer València, vull dir que estaven en el centre de Barcelona, no? I volíem quedar-nos per allà, però no podíem pagar els pisos que demanaven allà perquè eren caríssims. No sé si ara són caríssims, suposo que també, Segurament. Però en aquella època... Que passa que potser ara no podríeu pagar tampoc els d'aquí. Exacte. Sí, senyor. Ara ho has dit. Jo crec que ara és molt més car que en Sant Lluís que el centre de l'Eixample de Barcelona. Com a mínim igual. Escolta, ens plantem a l'any 83, moment clau d'aquesta entrevista i de la història d'aquesta casa, perquè la Maica, l'Emilio i un grup de jovenets els conviden a muntar una ràdio, que és la ràdio on estem ara. Sí. Jo... A mi em truquen des de l'Ajuntament, a l'alcalde, d'aquella època, i em diu que... Quin alcalde era? A l'anterior al... Lluissegura no? Sí. Lluissegura? Sí. I llavors em diu que com que saben que soc professional de la ràdio i tal, que volem muntar una emissora i que sí, m'apunto. I jo vaig dir que sí, evidentment. Li vaig dir a l'Emilio, t'apuntes tu també? L'Emilio havia fet ràdio també? Sí, sí, sí. Nosaltres ens vam conèixer a la ràdio realment. A Ràdio Nacional? No. A Ràdio Joventut? A Ràdio Joventut ens vam conèixer, sí. I llavors, sí, sí, vam començar... Bueno, la ràdio d'Esbert quan va començar estava a les golfes de Can Llinestà. I les golfes de Can Llinestà abans de ser ràdio era un magatzin ple, ple, fins a dalt de trastos, no? I vam buidar-lo... Vau muntar-ho, vau posar ueres a la paret per insonoritzar. Exacte, exacte. Vam fer les taules, ens vam fer unes taules per posar la taula de mescles, o sigui, per posar-ho tot, tot el que necessitaven. I vam començar i va ser una època fantàstica i meravellosa. De fet, és curiós perquè encara teniu un grup de WhatsApp amb aquesta gent, el que vol dir que acabar coetllat, no només des del punt de vista professional, sinó des del punt de vista humà. Veu fer una colla d'amics. Sí, molt, molt. I estaven tot el dia i tota la nit junts. O sigui, jo crec que menys dormir, tot ho feien junts. i bé, que l'Emilio i tu també. Sí, l'Emilio i jo també, sí, evidentment. Però va ser una època meravellosa perquè a part de fer ràdio, a part de preparar, que va ser dur, preparar les golfes per fer ràdio, a part d'això és que sortien, bueno, estaven tot el dia junts, anaven a la platja junts, anaven a tot arreu junts i va ser una època molt, molt, molt maca, molt maca. I va passar, per aquí, per la ràdio, en aquella època va passar tantíssima gent, però tantíssima, hi havia una cosa molt, estaven a les golfes de Can Llínesta i Can Llínesta estava tancada i estava plena, absolutament plena de mobles vells i de trastos, d'acord? I la emissió de ràdio d'Esbert acabava a les 12 de la nit i ningú volia quedar-se a fer l'últim torn de la ràdio perquè li feia por de sortir sol, baixar les escales amb tant de trastos, hi havia una bombeta només que era l'única gent que hi havia. Home, hi ha la història del fantasma de Can Llínesta. Bueno, això, això també, això també perquè nosaltres feien un programa que parlava una mica de coses d'aquestes, esotèriques, i venien convidats i feien experiments i tal i se sentien veus i posaven una màquina a les parets i hi havia sorolls, en fi, que sí que tothom tenia por del fantasma de Can Llínesta i ningú es volia quedar per tancar la ràdio a les 12 de la nit. I llavors, doncs sempre ens quedava en un grup i després de tancar la ràdio ens n'anava a prendre alguna cosa, o sigui que va ser una època molt boixa però molt maca. Avui estem entrevistant a la Maica perquè té moltes coses per explicar però de Rafiló ha sortit l'Emilio. L'Emilio és una persona que segurament si encara fos viu també m'encantaria poder entrevistar i que és una persona que ha tingut una trajectòria a ràdio d'Esvern espectacular. De fet, és l'única persona que té en aquesta ràdio un element, en aquest cas l'estudi principal que porta el seu nom. Que estic molt, molt, molt agraïda de la idea que he hagut tenir, sí, la veritat és que sí perquè ell va treballar molt, molt, molt, molt per posar la ràdio en marxa. Però no només en aquella època, és a dir, la va continuar sempre, van anar canviant gent. Jo recordo al final que ja estava bastant malalt, que tenia problemes per respirar, que venia a fer la tertúlia, no fallava mai encara que hagués de portar la màquina amb el respirador. Sí, sí, la veritat és que sí perquè era la seva vida la ràdio. Ja dic, ens vam conèixer a Ràdio Juventut i de tota la vida la ràdio ha estat la seva vida. Tu saps que l'Emilio quan era més jovenet i nosaltres érem nens ens feia por, no? Ens fotia una canya de nassos. Sí, perquè era molt... Quan es va fer gran va anar moderant-se, eh? Sí, sí, sí, tenia un pronto, no? Què es diu? Sí, sí, sí. s'enfadava ràpidament i després de seguida li passava. Però sí, sí, era difícil, sí. Però, de totes maneres, jo no soc així, però reconec que quan estàs començant en una feina o en un tal se t'ha de decidir molt perquè... Estic d'acord, és a dir, que s'obri un micròfon és una responsabilitat perquè has de pensar que hi ha gent al darrere. Una, dos, cent, dos, centes és igual. Exacte. Mereixen el mateix respecte. Exacte. dues passions. Una, ja l'hem comentat molt, la ràdio, l'altra és el teatre, també a nivell professional, però hi ha un moment en què tu decideixes abandonar aquesta vida més de teatre internacional, tot i que has continuat fent coses, i apareix un nou projecte que és Just Teatre. Ah, ah. Com neix Just Teatre? Doncs Just Teatre neix, bueno, una mica per casualitat. La Imma, que era la que portava abans a l'Ateneu, durant molts anys, em demanava, cada any em demanava a veure si podia donar un curset d'interpretació, de teatre, a l'Ateneu, i jo estava molt, molt, molt liada, molt liada, i sempre li deia que no podia perquè treballava de dia i de nit, val? Llavors, va haver-hi un moment que va baixar una mica a la meva feina, i quan m'ho va dir, perquè cada any, cada any, em trucava per veure si podia donar un curset, li vaig dir que sí, i vaig donar el curset d'interpretació, d'iniciació a la interpretació, que encara ho faig, encara faig cursets d'iniciació a la interpretació, i llavors, a partir d'aquí, doncs, després del curset i tal, vam començar a fer teatre amb la gent que s'havia apuntat al curset, li vaig buscar un nom per tenir nom de la companyia, per dir-ho d'alguna manera, i així va sortir just teatre, de la primer curset que vaig donar de... Quantes obres heu fet ja, més o menys? moltes, moltes, moltíssima gent ha passat per l'escola de just teatre. Però moltíssima, moltíssima. Jo diria que al principi, al principi, perquè era molta gent, jo me'n recordo que vaig fer un Shakespeare, i hi havia 56 persones a l'escenari, 56 persones. Això és una bogeria, això és de gran producció. Això no t'ho fan ja al teatre professional, pràcticament. Bé, al teatre professional costa molts diners. Per això et dic, per això et dic. Allà no cobrava ningú, però me les vaig enginiar fent aquella obra perquè sortís tothom que estava apuntat al curs, al curset, al just teatre. Uns tenien text, els altres no tenien text, els altres ballaven, els altres... Ja falta algun feia de palmera. Exacte. Sí, sí, sí, sí. Va ser molt divertit, molta feina, però molt divertit. I la veritat és que aquesta feina m'agrada molt, sincerament. Si t'haguessis de quedar entre el teatre i la ràdio, difícil, no? És molt difícil, sí. Molt. Jo, la ràdio ha estat la meva vida durant molts anys, i a més a més, ja dic, vaig començar amb una... Bueno, molt, molt contenta de poder començar a fer ràdio, però el teatre és una altra cosa. És que són diferents. Un verí, quan entra al teatre, no? Sí. A la sang. Escolta'm, Maica, ha passat el temps volant, només dir-te una cosa, o dues. La primera, Consultorio de l'Helena Francis. Ah, això és el que estava dient, que vaig tenir l'alegria o la sort o el que sigui d'estar una temporada que la locutora que ho feia, que ara no me'n recordo tampoc el nom. Estava malalt, estava embarassada, i ho vaig fer jo, i va ser fantàstic fer el Consultorio d'Helena Francis. Doncs, i la segona és que ha estat un privilegi tenir-te aquí a El Gent de Sant Lluís. Moltíssimes gràcies i acabem amb una cançó que has triat tu. Gràcies a vosaltres, eh? M'agrada molt el Duodinàmico, la meva mare també. era una seguidora boja, anaven a el seguir a part d'arreu i, a més a més, la cançó és Resistiré. Ah, molt bé. Això em ve molt de gust escoltar-la, molt. Resistiré. Doncs, Maica, un petó molt fort i s'ha de continuar resistint. Exacte, això és el que intento fer. Gràcies. Gràcies. El miedo del silencio Cuando cueste mantenerse en pie Cuando se rebelen los recuerdos Y me pongan contra la pared Resistiré. Erguido frente a todo Me volveré De hierro para endurecer la piel Y aunque los vientos de la vida Sobren fuerte Soy como el junco que se dobla Pero siempre sigue en pie Resistiré Para seguir viviendo Soportaré Los golpes Y jamás me rendiré Y aunque los sueños se me rompan en pedazos Resistiré Resistiré Cuando el mundo pierda toda magia Cuando mi enemigo sea yo Cuando me apuñale la nostalgia Y no reconozca ni mi voz Cuando me amenace la locura Cuando en mi moneda salga cruz Cuando el diablo pase la factura O si alguna vez me faltas tú Resistiré Erguido frente a todo Me volveré De hierro para endurecer la piel Y aunque los vientos de la vida Sobren fuerte Soy como el junco que se dobla Pero siempre sigue en pie Resistiré Para seguir viviendo Soportaré Los golpes Y jamás me rendiré Y aunque los sueños se me rompan en pedazos Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré Resistiré