Veus Parròquia del 2/5/2012 — Per què sóc cristià: llibertat, perifèria i comunitat
Context i fil conductor Programa de Ràdio d’Esbert (Sant Just) on, amb la convidada Núria Bullic i Ranyer, es comenta el text de Francesc Torralba “Per què sóc cristià?”. L’espai alterna lectura de fragments i reflexió vivencial sobre la fe avui: del pas del “centre” a la perifèria, la llibertat i la crida interior, la mirada crítica a la institució i la força de la comunitat, la transmissió familiar i l’amor al proïsme com a síntesi del cristianisme. Es tanca amb la lectura de l’Evangeli (Jn 15): el cep i les sarments. Idees clau del capítol Del centre a la perifèria: La fe cristiana ja no és hegemònica; viure-la a la perifèria pot fer-la més autèntica i fidel a l’Evangeli. Fe com a llibertat i crida interior: Ser cristià és una elecció lliure i una resposta a una crida interior; l’adhesió no ve d’una obligació social o legal. “Encara cristià?”: Persistència de la fe en una societat laica que la considera anacrònica; s’hi proposa una maduresa que tria i re-tria. Institució versus comunitat: Vergonya per errades institucionals, però confiança en la comunitat concreta (parròquia) i el testimoni personal. Transmissió i autenticitat: El testimoni familiar (pares/avis) i comunitari reforça la fe quan és coherent i sense “doble joc”. Amor al proïsme: Núcleo pràctic i criteri de veritat de la fe: estimar és la resposta a “per què sóc cristià?”. Procés i examen: La fe és camí, recerca i revisió; la decepció pot esdevenir estímul per aprofundir. Evangeli (Jn 15): Imatge del cep i les sarments: romandre en Crist per donar fruit. Cites destacades "Sóc cristià perquè podria no haver-hi estat... La llibertat... és la condició bàsica ineludible de la fe." "Encara formes part d’aquest col·lectiu? Encara et sents membre...?" "Jo sóc el cep i vosaltres les serments." (Jn 15) Desenvolupament temàtic 1) Del centre a la perifèria: autenticitat de la fe • Es constata el pas d’una pertinença majoritària a una adhesió lliure i, sovint, minoritària. • La perifèria demana convicció i coherència; allibera la fe d’avantatges socials i formalismes. 2) Llibertat, crida interior i elecció • La fe s’entén com a elecció conscient (“dir sí o no”) i com a crida que es rep i s’acull en la llibertat. • Invitació a “tenir les oïdes obertes” per escoltar aquesta crida. 3) “Encara cristià?” i maduresa • La societat pot veure la fe com a cosa de la infantesa o del passat; es reivindica una fe madura, raonada i escollida. • Autocrítica: mancances de testimoni i comunicació del missatge; cal coherència i atractiu evangèlic (com a les primeres comunitats). 4) Església: vergonya i esperança • Es diferencia institució (amb errors reconeguts) i comunitat (persones concretes que viuen l’Evangeli). • Metàfora familiar: es pot estar decebut per alguns, però es manté l’amor i la implicació. 5) Família, transmissió i amor al proïsme • Testimonis personals (Núria i Montse) sobre la fe rebuda a casa, mestres i parròquia, viscuda amb alegria. • L’amor com a resum del ser cristià: estimar Déu i els altres. 6) Procés de creixement i examen continu • La fe creix i es depura amb el temps; les crisis poden impulsar a buscar més l’Evangeli. • Pràctica proposada: preguntar-se sovint “per què sóc cristià?” i verificar la coherència amb l’amor actiu. 7) Lectura de l’Evangeli (Jn 15) • Imatge del cep i les sarments: romandre en Crist per donar molt de fruit; separats, s’asseca la vida espiritual. • Promesa: “Si us quedeu en mi... demanareu tot el que desitgeu i ho tindreu”.
