
Cinema sense condicions del 31/5/2022 — El somni etern: Hawks vs Winner, Chandler i el misteri del xofer • Cannes 2022 • “Memoria” • Immersió en so, música i muntatge al cinema
Tema central: El somni etern (The Big Sleep) Hawks (1946) vs Winner (1978) i l’esperit Chandler • Comparativa entre les dues adaptacions: Howard Hawks (1946) amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall versus Michael Winner (1978) amb Robert Mitchum i Sara Miles. • La versió de Hawks és més lliure però cinematogràficament magnètica: aposta per la química Bogart–Bacall, el ritme, el blanc i negre i una atmosfera de film noir icònica. • La de Winner intenta ser més fidel a Chandler, però traslladada a Londres als 70 i en color: fidelitat narrativa, però fotografia i ambient menys inspirats i química insuficient (Mitchum–Miles). • Chandler prioritzava ambient i personatges per damunt de la trama: penombres, pluja, tristesa moral, i el retrat d’una societat on “tot es compra i tot es ven”. “Ara tan sols puc disfrutar per delegació.” — El general Sternwood (frase destacada que condensa la melancolia del personatge) Producció, muntatge i la famosa “il·legibilitat” • Història d’estrena accidentada (1944–46): rodatge acabat el 44, retard d’estrena, remuntatge per potenciar la parella Bogart–Bacall i retalls que van complicar encara més la trama. • El resultat és deliberadament “convoluted” (laberíntic): fascina i descol·loca; planteja preguntes constants i manté un misteri essencial sense resposta. “Qui mata el xofer Owen Taylor?” — A la filmació van escriure a Chandler… “No en tinc ni idea.” — Raymond Chandler • El guió de Faulkner i els diàlegs respecten molt l’agudesa verbal de Chandler. Hawks opta per subratllar la tensió sexual (no tan present a la novel·la) i Winner pel fil narratiu. Personatges, diàlegs i estètica • Química Bogart–Bacall: peça clau de la versió clàssica. Miles, massa freda per al joc d’espurnes; el conjunt perd tracció. • Moments i personatges secundaris memorables (taxista, Dorothy Malone, majordom Norris, el general Sternwood). Diàlegs com una autèntica esgrima verbal. • Blanc i negre de Hawks com a valor estètic i atmosfèric diferencial. Londres 70s i el color de Winner no fan Chandler. Palmarès Cannes 2022 (75è) Premis principals • Palma d’Or: Triangle of Sadness (Ruben Östlund). • Gran Premi (ex aequo): Claire Denis (Stars at Noon) i Lukas Dhont (Close). • Premi del Jurat (ex aequo): EO (Jerzy Skolimowski), peça amb ressonàncies de Au hasard Balthazar de Bresson. • Premi especial 75è aniversari: Tori et Lokita (germans Dardenne). • Millor direcció: Park Chan-wook (Decision to Leave). • Millor guió: Tarik Saleh (Boy from Heaven). • Millor actriu: Zar Amir Ebrahimi (Holy Spider). • Millor actor: Song Kang-ho (Broker, de Hirokazu Kore-eda). • Un Certain Regard: L’Esprit (Lise Akoka i Romane Gueret). • Quinzena de Realitzadors: Un beau matin (Mia Hansen-Løve). • Setmana de la Crítica: La Jauría (Andrés Ramírez Pulido). Notable: Albert Serra es queda sense premi malgrat 7 minuts d’ovació. Recomanació: “Memoria” (Apichatpong Weerasethakul) Una experiència sonora i hipnòtica • Rodada a Colòmbia (Bogotà i Pijao), amb Tilda Swinton. Cinema de sensacions i temps expandit. • Punt de partida: un so interior que només sent la protagonista (“una bola de formigó que cau sobre metall envoltat d’aigua”). El film desplega una investigació sonora i existencial. • Els sons, la música i els sorolls esdevenen protagonistes: rius, selva, espais; disseny sonor minuciós que condueix l’experiència. • Deriva cap a xamanisme, memòria i pedra: idees sobre una memòria enregistrada al món natural. • Requereix ment oberta: no és narració lineal; és una proposta exquisida, profunda i singular. So, música i muntatge al cinema El cinema mai ha estat “mut” • Des dels orígens, projeccions amb piano o orquestra: l’experiència sempre ha estat sonora. Música: necessitat, ús i criteri • Debat sobre si la bona direcció “no necessita música”. Experiència pràctica: quasi sempre la música potencia la imatge i la narrativa. • Exemple: “Adiós, muñeca” (1975) — tema principal de jazz d’un impacte emocional enorme que encapsula la nostàlgia trista de Marlowe. Lleitmotivs, “temp tracks” i alquímia amb la imatge • La música de referència durant muntatge pot ajudar a trobar el to; després el compositor n’ha de capturar l’aire, no copiar-la. • Ús de leitmotivs reorquestrats segons escena: cohesió emocional i variació. • Cas pràctic: un tema tipus “Iguazú” (G. Santaolalla) que, col·locat en una escena de trànsit, la transforma i li dóna impuls; repetit amb criteri al llarg del film. Música diegètica i extradiegètica • Definicions i transicions creatives (des d’una ràdio dins d’un cotxe a música que inunda la sala; o a la inversa) per enriquir el punt de vista i la immersió. Muntatge i intel·ligibilitat • L’objectiu del muntatge: fer-se entendre sense trair l’esperit de l’obra. El so (diàlegs, ambients, música) és clau per guiar l’espectador. • Hi ha films que volen desorientar (ex.: Matrix, Tenet), però el risc és caure en la il·legibilitat. “A mi em paguen perquè les faci, no perquè les vegi.” — Robert Mitchum (ironia sobre la distància amb algunes obres) Anècdotes i drets • Records de primers anys: ús temerari de grans autors musicals (fins i tot Vangelis) sense llicències en produccions primerenques; lliçons apreses sobre drets d’autor i pràctica professional. En síntesi • Un viatge complet: del film noir clàssic i la seva atmosfera inimitable a la fidelitat literària setentera; del palmarès de Cannes a l’hipnòtica “Memoria”; i una classe pràctica sobre com so, música i muntatge articulen l’experiència cinematogràfica.















