episodis

Idea central Innovar és mirar enrere: el programa arrenca amb una editorial que connecta l’auge del 5G amb un viatge a les “3 Gs” del dia —Gervais, Golondrines i Goku— per repensar el present des del passat i la relectura de tècniques, obres i icones culturals. G1: Ricky Gervais i els límits de l’humor De la pell fina a la llibertat d’expressió • Es debat la sensibilitat actual a les xarxes i el paper de la comèdia negra per abordar temes incòmodes. • Gervais integra la “disculpa” com a part del gag, exposant la tensió entre ofensa i context. "People get offended when they mistake the subject of a joke with the actual target." Humanity, SuperNature i el cas Jenner • Repàs a l’últim tour a Barcelona (sense subtítols) i l’estrena esperada de SuperNature; record de Humanity com a top de stand-up a Netflix. • Cas pràctic: broma sobre Caitlyn (Bruce) Jenner i la confusió entre subjecte i objectiu de la broma. • Anècdota a Twitter: broma sobre al·lèrgies vs. referència a l’Holocaust per il·lustrar la doble vara de mesurar l’ofensa. Valors i coherència • Gervais, ateu declarat i activista animalista i feminista, anuncia que els beneficis del tour es destinen a protectores d’animals. • Comparativa amb Chappelle, Louis C.K., Bo Burnham: tots incorporen el meta-discurs de la justificació al set. "I’ve always wanted people to know they can laugh at bad things without being bad people." G2: Las Golondrinas de Kabul — animació, memòria i llibertat Context i trama • Kabul, estiu del 1998: dues parelles en paral·lel (una jove i idealista; una altra exhausta, amb ell al servei talibà com a celador de presó). • Temes: culpa i redempció, repressió, i una llibertat que és física i mental (metàfora de les golondrines). Forma i fons: l’aquarel·la com a llenguatge • Estil aquarel·la: contorns difuminats i paleta freda que tradueixen desolació i sistema opressiu; coherència entre forma i discurs. • Música d’Alexis Raúl i la veu de Mel Matlouti: banda sonora melancòlica i evocadora que sosté el to. Autoria i genealogia • Codirecció de Zabu Breitman i (jove) Eléago B.mebeillek; adaptació de la novel·la de Yasmina Kadra (seudònim) centrada en la condició de la dona al món islàmic. • Ecos d’animació d’autor que obre porta a realitats difícils (referències a Teherán Tabú i l’ombra de Persepolis). La golondrina com a símbol (apunt local) • Pont amb Barcelona: les golondrines de Domènech i Montaner al Palau de l’Ardiaca (vol/esperança) i la tortuga (lentitud/burocràcia de la justícia) com a lectura simbòlica. G3: 30 anys de Bola de Drac a Catalunya — llengua, cultura pop i generació Arribada i impacte • Debut el 15/02/1990 al Club Super3 (TV3). Porta d’entrada massiva a l’animació japonesa i a consum d’anime/manga. • Efecte lingüístic: impuls a la normalització del català; doblatge modèlic (Joan Pera; després Vicenç Manel Domènech) i lèxic popularitzat. Versions, censura i noms propis • Inicialment només 26 episodis; dependència de la versió francesa (nominalismes com Satanàs Cor Petit), i censura sexual (Fullet Tortuga) que més endavant es relaxa en franges nocturnes. • Decisió pràctica que esdevé estètica: es mantenen crits en japonès (identitat sonora). Arrels i evolució • Fonts d’Akira Toriyama: Viatge a l’Oest (Sun Wukong), cinema d’arts marcials, ecos de sci-fi popular. • Distinció entre Dragon Ball (aventura iniciàtica) i Z (viratge a l’acció marcial i to més cru). • Memòria col·lectiva: “Kamehame” al pati, tuit de Pere Aragonès, i el fenomen que travessa generacions fins a Super. Agenda i recomanacions • Cinema: The Gentlemen (Guy Ritchie), Especiales (O. Nakache i E. Toledano, amb V. Cassel i R. Kateb). • Sèries: Better Call Saul T5, Altered Carbon T2 (amb Anthony Mackie), i novetat dels creadors de The End of the Fing World*. • Videojocs: Mega Man Zero/ZX Legacy Collection (PS4/Xbox One/Switch). • Cultura local: Fira d’autoedició (Fatbottom, Raval) i pròxim Festival de cinema francòfon. Conclusions • Les tres Gs articulen un fil comú: reinterpretar el passat per entendre el present. • De l’humor que travessa tabús, a l’animació que fa visible l’invisible, passant per una icona pop que va normalitzar llengua i formats: un viatge que confirma que, de vegades, mirar enrere és avançar.

Panorama general de l’episodi Episodi coral centrat en cinema i videojocs: debat sobre els Oscars (amb el soroll pel doble guardó de la gran guanyadora), la crisi institucional dels Premis César i una breu prèvia de la Berlinale. A la segona part, especial Capcom 40 anys amb entrevista a Retromaniacs: història, sagues icòniques, e-sports, remakes/remasters, VR i l’escena indie local. "Dimiten para honrar... recuperar la serenidad... y hacer que la fiesta del cine siga siendo una fiesta" — comunicat dels César, qualificat al programa de discurs polític poc clar. Temes principals Oscars: gran any i polèmiques • Any de nivell altíssim amb repartiment considerat força just. • Debat sobre el doble premi (millor pel·lícula i internacional) a la mateixa cinta: per alguns, mereixut; per altres, problemàtic per equitat entre categories. • Netflix: percepció que ha quedat fora dels guardons més grans enguany. Prèvia Berlinale i estrena de “Synonyms” • S’apunta la Berlinale a punt de començar (cap al 20 de febrer). • Es destaca l’estrena de “Synonyms” (Oso d’Or 2019, cineasta israelià), com a pont per parlar de línies editorials i premis europeus. Crisi als Premis César (França) • Dimissió en bloc de tota la direcció a pocs dies de la gala. • Motius de fons: opacitat en comptes i estatuts, i falta de paritat a la institució. • Polanski (12 nominacions) encén el debat i la protesta; ell mateix renuncia a presentar la gala; pressió d’associacions feministes. • Discussió al programa sobre separar o no obra i autor; es defensa que la pel·lícula “El oficial y el espía” té valor cinematogràfic independentment del cas judicial. Nova veu a l’estudi i recomanació • S’incorpora la Roser (veu del públic) i es fa teaser del còmic “The Private Eye”: distopia d’actualitat, mig americana, mig espanyola. Especial Capcom 40 anys (amb Retromaniacs) • Repàs a l’historial de Capcom: de les recreatives a les grans sagues. • Sagues clàssiques i modernes: Street Fighter, Mega Man, Ghosts ’n Goblins, 1942, Final Fight, Resident Evil, Devil May Cry, Monster Hunter, Ace Attorney, Okami, Onimusha. • Capcom i el cinema: adaptacions (Street Fighter, Resident Evil) i nous projectes (sèries d’animació, possible reinici de pel·lícules; Devil May Cry a sèries). • E-sports i llegat competitiu: Street Fighter II i l’era dels tornejos; innovació amb combos i balanç de personatges. • Debat remakes/remasters: - Pros: recuperar clàssics amb qualitat actual i portar-los a noves generacions. - Contres: preferència d’alguns per hardware/software original; al capdavall, és un negoci. • VR: “Resident Evil 7” com a primer AAA funcional en VR; es veu la VR com a eina de futur si l’experiència d’immersió està ben resolta. • Ecosistema indie i retorn al pixel art: equips petits que creen grans jocs inspirats en clàssics (ex.: projectes similars a Mega Man i Final Fight). • Barcelona com a hub de desenvolupament de videojocs a Europa: talent present però poc visibilitzat. • Videojoc com a cultura: - Malentesos institucionals encara presents, però avenços notables. - La BNE preservarà els videojocs fets a Espanya com a patrimoni cultural (retroactiu i futur), on iniciatives com Retromaniacs seran clau. "Un videojoc és cultura: creació, música, regles de joc i gràfica" — Elo Tortosa, Retromaniacs. Idees clau • Premis: bon repartiment als Oscars amb tensions al voltant de doble guardó i paper de plataformes. • Institucions: els César evidencien problemes d’estructura (paritat, transparència) i legitimitat pública. • Videojocs: Capcom exemplifica perennitat i innovació; l’escena indie i la preservació institucional apunten a un relat cultural consolidat.

Panorama general "Gala dels Òscars 2020: sense presentador, molt nivell a millor pel·lícula i possibles sorpreses a l’últim moment." • El trio de conductors repassa les principals categories dels Òscars 2020 amb un to crític i distès, posant el focus en el duel central: 1917 (Sam Mendes) vs Paràsits (Bong Joon‑ho). • S’analitzen tendències de la gala (any sense presentador, catifa vermella i números musicals com el de Gisela per Frozen 2), i la política dels premis: representació, “discriminació positiva” i com els Òscars sovint “compensen” premis entre categories. • També hi ha espai per als Razzies (el “pitjor” de l’any), el pes de Netflix a la temporada i un debat sobre animació per a infants vs animació per a adults. La gala i el context Expectatives de gala • Any sense presentador per segon cop, amb una cerimònia “més àgil” però igualment sotmesa a crítiques de representació (dones i persones racialitzades). • Horaris i ritmes: catifa vermella carregada i actuacions; es comenta l’actuació de Gisela a Frozen 2. Política de premis i discurs • Discussió sobre discriminació positiva a festivals (cas Berlinale) i la tensió entre meritocràcia i quotes. • Lectura “moral” que els Òscars solen premiar: pel·lícules amb discursos de superació o impacte social. Millor pel·lícula Nominades i pols central • Nominades destacades: 1917, The Irishman, Joker, Mujercites, Érase una vez en Hollywood, Paràsitos, Le Mans ’66, Historia de un matrimonio, Jojo Rabbit. • Favorita de la taula: 1917 com a pel·lícula “més completa” (pols narratiu i tècnic). • Possible “punt d’inflexió”: Paràsits podria donar la sorpresa (se cita un suposat leak), cosa que seria històrica per a una pel·lícula no anglesa. Precedents i lectura estratègica • Records de sorpreses recents: Moonlight vs La La Land, Green Book, el cas Roma. • Debat sobre Joker: gran actuació i concepte, però amb un missatge considerat “incòmode” per a “Millor pel·lícula”. • Blockbusters i premis: dubtes amb Vengadores; excepcions històriques com El senyor dels anells. Millor direcció • Sam Mendes (1917) com a favorit per l’“orquestració” de tots els departaments tècnics. • Alternatives: Martin Scorsese (The Irishman) —debat del “deute” històric vs mèrit del film actual— i Bong Joon‑ho (Paràsits) com a reconeixement d’autoria i precisió. • Idea clau: els Òscars sovint separen Pel·lícula i Direcció per “compensar”. Interpretacions Millor actor • Consens total: Joaquin Phoenix (Joker). Actuació colossal i pilar del film. • Competència: Adam Driver (Historia de un matrimonio), Leonardo DiCaprio, Antonio Banderas, Jonathan Pryce. Es destaca el paper de Netflix i les grans omissions (p. ex., Uncut Gems d’Adam Sandler, Dolemite Is My Name d’Eddie Murphy). • Debat cinèfil: Joker com a peça autoral vs obra derivativa; influències de Scorsese (Taxi Driver, The King of Comedy) i la força del disseny sonor i visual. Millor actriu • Predicció majoritària: Renée Zellweger (Judy), biopic de decadència artística amb gran transformació. • Alternatives: Scarlett Johansson (gran treball a Historia de un matrimonio), Saoirse Ronan, Charlize Theron, Cynthia Erivo. Repartiment • Millor actor secundari: cor entre Al Pacino (The Irishman) i la inèrcia de temporada per Brad Pitt (Once Upon a Time in Hollywood) —es pronostica que l’Acadèmia “seguirà” els BAFTA/Globus d’Or (Brad Pitt). • Millor actriu secundària: Laura Dern (Historia de un matrimonio), paper icònic i discurs “per la història”. Guions i internacionals Guió • Guió original: Paràsits com a opció més forta; Historia de un matrimonio també ben posicionada. • Es qüestiona la nominació de 1917 en guió: el film “deu més a la forma que al text”. Pel·lícula internacional • Paràsits (Corea del Sud) com a claríssima favorita. • Alternativa sentimental: Dolor y gloria (Almodóvar). Dilema lògic: si Paràsits guanya “Millor pel·lícula”, també hauria de guanyar “Internacional”. Categories tècniques i música Fotografia • Favorita: 1917 (disseny de càmera i moviment com a narrativa). • Amor crític per El far (The Lighthouse): fotografia hipnòtica “de passat” i sorpresa per l’absència en millor so. Banda sonora i cançó • Banda sonora: duel 1917 (Thomas Newman) vs Joker (Hildur Guðnadóttir), amb Newman lleugerament favorit per l’“impuls emocional”. • Cançó original: es repassen Rocketman, Frozen 2, Toy Story 4 i Harriet; preferència del grup per “Stand Up” (Harriet). Animació • Favorita: Klaus (opció “ex‑Disney” amb gran factura i ritme). • Rival d’autor: J’ai perdu mon corps (On és el meu cos?). • Debat de fons: dividir la categoria entre animació per a adults i animació infantil per evitar greuges (p. ex. Inside Out vs Anomalisa). Razzies (el revers dels Òscars) • Gran “guanyadora” prevista: Cats. També es mencionen Hellboy, Godzilla: King of the Monsters, Rambo: Last Blood. • “Premi a la redempció”: Adam Sandler per Uncut Gems. Conclusions i quinieles clau • Millor pel·lícula: 1917 (favorita) • Sorpresa plausible: Paràsits. • Millor direcció: Sam Mendes (1917). • Millor actor: Joaquin Phoenix (Joker). • Millor actriu: Renée Zellweger (Judy). • Secundaris: Brad Pitt i Laura Dern (inèrcia de temporada). • Internacional: Paràsits. • Fotografia: 1917. • Banda sonora: 1917 (amb Joker molt a prop). • Animació: Klaus (amb “On és el meu cos?” com a alternativa d’autor).

Resum general L’episodi consisteix exclusivament en la repetició de la frase “Bona nit” a intervals regulars d’uns 30 segons, des del segon 0 fins aproximadament el 3599. No hi ha diàleg, temes desenvolupats ni canvis de contingut: és una peça sonora de bucle i minimalisme. "Bona nit" Aquesta continuïtat uniforme suggereix una intenció possiblement ambiental o experimental, més que no pas una conversa o entrevista convencional. Temes principals • Salutació nocturna: l’únic contingut verbal és la salutació “Bona nit”. • Repetició i ritme: es repeteix a un interval constant aproximat de 30 segons. • Minimalisme sonor: absència de narrativa, entrevistes o seccions temàtiques; peça orientada al to i al ritme. • Continuïtat sense variacions: no s’identifiquen canvis de veu, música addicional o transicions. • Caràcter possiblement ambiental/experimental: pot funcionar com a banda sonora de fons o element de ritual de tancament del dia. Estructura temporal Vista d’alt nivell • 0:00 – 59:59 → Repetició uniforme de “Bona nit” cada ~30s. No hi ha segments diferenciats ni temes que “comencin” després d’un sumari inicial; el tema real (la repetició) comença des del segon 0 i es manté fins al final. Observacions • Absència de contingut temàtic: no es poden extreure debats, arguments o conclusions. • Possibles usos: peça de transició nocturna, relaxació o marca sonora d’un programa. • Limitacions del resum: sense informació adicional fora de la transcripció, no és possible identificar interlocutors, context del programa o intencionalitat explícita.

Panorama general Podcast molt eclèctic amb tres blocs principals: - Cinema: quinieles prèvies als Premis Goya i repàs d’estrenes destacades (Todd Haynes, Roy Andersson, Teona Mitevska, Pablo Larraín). - Música: ruta accelerada pel garage 60s, la seva evolució cap a la psicodèlia/protopunk, el revival i l’escena/festivals a Espanya. - Videojocs: anàlisi de Portal com a joc de puzles de física i com a pont entre jugadors i no jugadors. "The cake is a lie" — lema icònic de Portal Temes principals 1) Obertura i quinieles Goya Debat inicial sobre el curt català “Suc de Síndria” i un suposat costumisme català “de manual” (referències estil Estrella Damm), amb eixos de llibertat sexual i empoderament femení. Quinieles de la gala: Almodóvar vs Amenábar (Dolor y Gloria vs Mientras dure la guerra); Es destaca La trinchera infinita (Antonio de la Torre i Belén Cuesta) com a candidata forta; possible premi per Belén Cuesta. Altres títols a Millor Pel·lícula: Dolor y gloria, Intemperie, La trinchera infinita, Lo que arde, Mientras dure la guerra. Direcció Novell: El hoyo, Buñuel en el laberinto de las tortugas, La hija de un ladrón, Ventajas de viajar en tren. Nota de context: menys nominacions catalanes que altres anys. “Pensem en premis que impulsin noves carreres i noves maneres de fer.” 2) Cinema – estrenes destacades de la setmana a) Todd Haynes — Dark Waters (Aguas oscuras) Drama judicial-polític basat en fets reals; Mark Ruffalo lidera la denúncia de contaminació corporativa. Força clàssica de gènere; recepció crítica tèbia. b) Roy Andersson — Sobre lo infinito 76 minuts de vinyetes existencials; to contemplatiu i poètic, amb humor deadpan. Guardons: Lleó de Plata a Venècia (Millor Direcció), Premi EFA a VFX. Per sortir de la rutina cinematogràfica habitual. c) Teona Mitevska — Dios es mujer y se llama Petruña (God exists, her name is Petruņa) Premi Lux del Parlament Europeu 2019. Sinopsi: en una tradició macedònia on els homes salten a l’aigua per una creu beneïda, la Petruņa (Zorica Nusheva) s’hi llança, l’aconsegueix i el poble esclata en reacció patriarcal. El film retrata en clau de drama-comèdia la desigualtat de gènere i el pes de l’església. Punts forts: idea potent i missatge clar; to balcànic entre drama i deliri. Matís crític: mirada una mica maniquea (homes “tots dolents”), que pot dificultar l’empatia universal. d) Interludi — Sorogoyen: del curt a “Madre” i el contrapunt d’“El Reino” Es qüestiona la necessitat d’allargar el curt “Madre” a llargmetratge (resultat percebut com a fluix, malgrat bon treball actoral). Contrast amb El Reino (més rodona formalment); reflexió sobre la llum que volen posar els Premis Lux: gènere i drets vs. corrupció política. “Comunicar emocions... el Premi Lux és una eina extraordinària” — (resum de la idea de Sassoli) e) Pablo Larraín — Ema Viratge de Larraín cap a una maternitat no convencional narrada amb música i dansa (reggaeton i trap). Parella (Ema i Gastón) que retorna un fill adoptat; empoderament i rebel·lia d’Ema. Banda sonora amb segell de Nicolajá i connexions (Sasha Spielberg); coreografies d’Estafanía Larrain (esmentada com Estefanilla Naina al programa). Pot “entrar” com un videoclip expandit, però funciona com a retrat generacional i de desig. “Es rico, es la vida, y yo te bailo la vida.” 3) Música — del garage 60s a l’escena actual De la British Invasion (The Kinks, The Pretty Things, The Rolling Stones, The Yardbirds) al garage americà: so brut, reverberat, actitud gamberra. Referències: The Kinks — “All Day and All of the Night”. The Sorrows — “Let Me In”. Pirate radio i “Radio Encubierta” (The Boat That Rocked) com a iconografia 60s. Viratge a psicodèlia i protopunk (The Sonics — “The Witch”; Calico Wall — “I’m a Living Sickness”). Revival 80s-2000s (The Gruesomes — “Hypnotized”; ecos en Franz Ferdinand, Arctic Monkeys, etc.). Escena a Espanya (sales/festes): Saiko, Meteoro, Sala Upload (Poble Espanyol), Wamba Baluba Club (Marula). Recomanació de programa: El Sótano (Radio 3, Diego RJ). Festivals clau: Fuzzville (Benidorm, març), Barcelona Psych Fest (abril), Gambeat Weekend (Barcelona, setembre), Fantastic Dracula Carnival (Alacant, octubre). 4) Videojocs — Portal (Valve) Origen: paquet The Orange Box (2007) amb Half-Life 2 i Team Fortress 2; idea nascuda del prototip Narbacular Drop. Mecànica: pistola de portals per resoldre puzles de física i pensament lateral (sense cinemàtiques invasives; aprenentatge ambiental). Narrativa: Chell (prota muta) guiada per la IA GLaDOS, que esdevé hostil. Leitmotiv: > “The cake is a lie.” Portal 2 expandeix rols i relacions; perfecte per “estendre ponts” entre gamers i no gamers. Apunts VR: experiències Aperture (preludi a Half-Life: Alyx), però no un Portal VR clàssic de portals. Conclusió Un episodi que equilibra anàlisi cinematogràfica, arqueologia musical amb molt de context cultural, i un clàssic modern dels videojocs com a cas d’estudi d’innovació lúdica i narrativa. Destaca l’eix transversal d’empoderament i les maneres d’obrir nous camins (en el cinema d’autoria, en l’escena garage, i en el disseny de jocs).

Panorama general Retorn de Carles Martínez a la tertúlia, amb una agenda clara: premis Gaudí, puntades als Goya i als Oscars 2020, i una anàlisi d’El faro (The Lighthouse). To entre crític i festiu, amb especial atenció a les tensions entre criteri artístic, política de premis i consum audiovisual actual. "Gaudí, del verb gaudir" – la gala com a celebració, però també com a espai de controvèrsia. Premis Gaudí Context i dinàmica de nominacions • Doble via lingüística: millor pel·lícula en llengua catalana vs no catalana. • Crítica a les nominacions de “relleno” en algunes categories, i a la competència desigual en apartats tècnics (produccions modestes vs grans dispositius). • Els Gaudí com a aparador de l’ecosistema: política cultural, subvencions i representativitat. Pel·lícules destacades i temes • La innocència (Lucía Alemany) – coming of age valencià amb Carmen Arrufat excel·lent. - Tracta el pas a la maduresa, família i parella, i toca l’actualitat del MeToo i els (micro)masclismes. - Pararel·lisme amb l’espot dels Gaudí (Bad Gyal + Eduard Farelo): empoderament femení i crítica a l’assetjament, amb to pop i simbologia (el “drac” redemptor). • La hija de un ladrón (Belén Funes) – retrat paterno-filial amb Greta i Eduard Fernández. - Debat sobre si Eduard és realment protagonista o secundari de pes. - Film majoritàriament en castellà, però arrelat al context local. • El viatge de la Marta (Neus Ballús) – vacances, mirada turística quasi colonitzadora i de nou relació pare-filla (Sergi López destacat). • Liberté (Albert Serra) – peça d’hipnosi sensorial: suggerir per sobre de mostrar; gran treball lumínic i de to, però no és per a tots els estómacs. • El hoyo (Galder Gaztelu-Urrutia) – distopia brutalista: explícita en “sang i fetge” però amb discurs no banal; candidata forta en efectes. • Ojos negros – un altre coming of age amb veu pròpia. Categories tècniques, interpretacions i absències • Desfasatge en apartats tècnics: competències poc comparables; exemples històrics amb grans produccions (Bayona) versus cinema íntim. • Ausències notables: Iván Massagué (El hoyo) no nominat a actor protagonista. • Doble nominació d’Eduard Fernández: protagonista per La hija… i secundari per Mientras dure la guerra (on fa un gran paper). • Reivindicació de Quien a hierro mata (thriller sec i demolidor) i de la composició musical en diverses candidatures. Plataformes, festivals i “europees” • Elisa y Marcela (Isabel Coixet): polèmica al circuit de festivals (Berlinale) pel segell Netflix. • A “llengua estrangera/europea”: barreja de temporades i cronologies (p. ex. Lazzaro felice, La favorita, Retrato de una mujer en llamas, Lo que arde). - Forta defensa de Retrato… com una de les pel·lícules de l’any. Quiniela Gaudí • Millor pel·lícula catalana: Els dies que vindran (Carles Marquès-Marcet) com a favorita. • Millor pel·lícula en llengua no catalana: debat entre La hija de un ladrón (perfil Gaudí) i El hoyo (impacte i múscul genèric). Oscars 2020 Nominacions clau i tendències • Millor pel·lícula: The Irishman, 1917, Joker, Érase una vez en Hollywood, Historia de un matrimonio, Parásitos (doble candidatura: internacional i absoluta), Jojo Rabbit, Mujercitas, Le Mans 66. • Nota sobre la comèdia: Hollywood sovint hi és al·lèrgic, però Jojo Rabbit despunta com a sàtira negra valenta. Actors, absències i pronòstics • Favorit a actor: Joaquin Phoenix (Joker). • Scarlett Johansson, doble nominació (protagonista per Historia de un matrimonio i secundària per Jojo Rabbit). • Absències sonades: Christian Bale (Le Mans 66), Robert De Niro (The Irishman), i especialment Willem Dafoe (El faro). El faro (The Lighthouse) – Anàlisi Porta d’entrada: el duet actoral • Willem Dafoe i Robert Pattinson signen un duel interpretatiu d’alta tensió. - Dafoe evita el clixé del “mariner” i el transcendeix; - Pattinson aguanta el pols amb mètode i vigor. Forma, so i atmosfera • Blanc i negre, format quadrat i disseny de so omnipresent (el mar, el vent, la sirena del far) creen encarcerament i angoixa. • Sinopsi: dos farers aïllats a Nova Escòcia (finals del segle XIX) entren en una espiral de desconfiança i bogeria. • Equilibri entre decisió estètica i funció narrativa: la forma no és postureig, sinó part del sentit. Lectures i referències • Motiu central: catàbasi – "Un descens als inferns" que erosiona identitats i jerarquies. • Imatgeria i simbolisme: el lloc (la llum del far, el “tresor”), la mirada que encega, la mar com a força indiferent. • Comparacions útils: - Lars von Trier, La casa de Jack (tram final com a descens literal); - Ecos temàtics amb La pell freda (Sánchez Piñol): aïllament, possessió d’una “llum/tresor”, i erotisme ominós. • Punt de discussió: alguns “plans-pel·lícula” de gran grandiloqüència; per a uns, cohesionats amb el relat; per a d’altres, manieristes. Tancament • Comiat distès i coda musical amb la shanty marinera Doodle Let Me Go – un eco perfecte del món mariner d’El faro.

Introducció: els “nous anys 20” com a mirall dels Roaring Twenties Idea central: el programa obre comparant els anys 20 del segle XX amb el 2020: recuperació econòmica aparent, boom tecnològic i cultural, augment del consum i el turisme… però amb un to de cinisme postmodern i la sensació que “no és or tot el que brilla”. • Parallels històrics i polítics: repunt de nacionalismes i populismes (Hitler/Mussolini/Franco vs. Trump/Vox), crisi migratòria i desigualtat. • Pregunta de fons: hem après realment de la història? Suggereix que sí… però alerta que dècades que “van més o menys bé” poden acabar “com el rosari de l’aurora”. "Ai, feliç 2020, mentre puguem." Cinema — 1917, de Sam Mendes Què explica (sense espòilers) • Dos joves cabos britànics, Schofield i Blake, reben una missió contrarellotge: travessar línies enemigues per evitar una massacre fruit d’una trampa alemanya. • La pel·lícula és més experiència humana que lliçó d’història: se centra en les persones i en la immediatesa del front. "No estem en una classe d’història." Per què funciona • Narrada com un fals pla seqüència que submergeix l’espectador, però la tècnica no eclipsa l’emoció ni el detall. • Comparada amb Senderos de gloria: aquí no hi ha glòria, hi ha fang, mort i supervivència. • Cameos potents: Colin Firth, Andrew Scott, Mark Strong, Benedict Cumberbatch. Protagonistes: George MacKay i Dean-Charles Chapman. Aspectes tècnics i estilístics • La càmera es mou com en un videojoc: frontal, dorsal, lateral, zenital; flueix com un riu que busca sortida. • Inclou una el·lipsi que “mostra les costures” sense complexos, prioritzant la narració sobre el lluïment tècnic. • Reflexió meta: de The History (Història) a stories (històries) — la pel·li beu dels relats de l’avi de Sam Mendes. Moments i símbols • “La vida sobre la mort”: la mà sobre les entranyes d’un cadàver; la guerra com a espai d’atzar i fragilitat. • Clímax espiritual amb la cançó “Wayfaring Stranger”: respir i elevació després de l’odissea. Videojocs — Cuphead (Studio MDHR) Premissa • “Don’t deal with the devil”: Cuphead i Mugman perden les ànimes en un casino del Diable i han de convertir-se en cobradors de deutes per salvar-se. "Don’t deal with the devil." Estil visual i musical • Homenatge a l’animació dels anys 20/30 (Disney primerenc, Fleischer Studios, Popeye, Betty Boop): traç elàstic, caricatura extrema i ambient retro. • Banda sonora original de Christopher Madigan: jazz, swing i sobretot ragtime — ritmes frenètics que augmenten la tensió i el pols del joc. Dificultat i gameplay • Run and gun 2D d’alta dificultat: caps memorables (flors, cebes ploroses, mariners tipus Brutus). Requereix habilitat, memòria i “entrar en la zona”. • Desenvolupament artesanal per un equip petit durant anys; animació dibuixada a mà i poliment mil·limètric. Actualitat i ecos • Arriba DLC nou (amb Madigan de nou a la batuta). • En marxa sèrie animada a Netflix. • Polèmica i interès per Enchanted Portals (inspiració estètica i mecànica similar) — debat sobre originalitat vs. ofici. Sèries — The Young Pope / The New Pope (Paolo Sorrentino, HBO) Context • Tornada esperadíssima tres anys després: de The Young Pope a The New Pope. Jude Law (Pius XIII) continua, però s’incorpora John Malkovich com a nou papa. • Canvia la careta: de “Watchtower” (Devlin) a “Good Time Girl” (Sofi Tukker), maridant sacre i profà. Tò, temes i interpretacions • Un papa jove de dogma ultraconservador que es creu centre del món; poder, fe, misticisme i manipulació al Vaticà. • Javier Cámara destaca com a Cardenal Gutiérrez. Estètica luxosa i càmera cerimonial marca Sorrentino; música sovint antieclesiàstica (electrònica/rock) per contrast. Una escena clau • Visita de la primera ministra de Groenlàndia: debat sobre l’Església i l’homosexualitat; el papa regala un vinil i la seqüència culmina amb una seducció simbòlica a càmera lenta. "L’església no parla mai… (lei non parla mai, dice mai niente)" — la cançó com a comentari irònic sobre el silenci institucional. Agenda i recomanacions • En cartell: 1917; també esmenten anar a veure El faro (The Lighthouse). • Properes estrenes: Jojo Rabbit (17 de gener), Bad Boys for Life, Malasaña 32 (terror espanyol, Albert Pintó). • TV/Guardons: nova temporada de The New Pope a HBO; arriben els Premis Gaudí. • Videojocs: llançament de Dragon Ball Z: Kakarot; convocatòria dels Three Headed Monkey Awards.

Panorama general L’episodi consisteix únicament en la repetició de la frase “Bona nit” a intervals regulars d’uns 30 segons al llarg de tota la durada (≈ 1h 32m). No hi ha introducció temàtica, entrevistes ni transicions recognoscibles; el contingut es manté constant. "Bona nit" Característiques clau • Patró repetitiu: la salutació es repeteix de manera cíclica aproximadament cada 30 segons. • Absència de temes diferenciats: no es detecten blocs de contingut, canvis de to o noves seccions. • Possible intencionalitat: podria funcionar com a peça conceptual, loop minimalista, ambient nocturn o prova tècnica. • Experiència auditiva: ritme constant, cap desenvolupament narratiu; pot crear efecte mantra o de relaxació tipus ASMR. Temes principals Salutació nocturna • Eix únic: la frase “Bona nit” com a element central i exclusiu de l’episodi. Interpretacions possibles • Bucle intencionat per acompanyar la nit. • Humor metalingüístic o experiment minimalista. • Prova de so o farcit programàtic sense contingut editorial. Moments destacats • No hi ha variacions remarcables: el to i el contingut són constants de principi a fi. Conclusions No hi ha diversos temes tractats; l’episodi és monòton en el millor sentit: una sola salutació repetida. Si es busquen segments concrets, qualsevol marca temporal ofereix el mateix contingut. Per a navegació, es proposa una única secció que cobreix tot l’episodi.

Visió general Episodi completament centrat en la repetició de la salutació "Bona nit", sense diàlegs, notícies ni canvis temàtics. El contingut funciona com una peça de minimalisme i repetició que estableix un ritme constant al llarg de tota la durada. "Bona nit" Estructura i ritme • Repetició de la mateixa frase a intervals regulars. • Patró temporal aproximat d’un missatge cada ~30 segons. • Possible petita pausa o buit al voltant del segon 479 abans de reprendre el patró. Temes principals Repetició com a recurs • La repetició sostinguda crea una textura sonora i un efecte hipnòtic. • Suggeriment d’un format tipus mantra o loop verbal. Minimalisme lingüístic • Ús d’un únic enunciat per explorar to, ritme i constància. • Absència d’arguments o narratives: no s’introdueixen temes addicionals. To i ambient • Salutació nocturna que evoca calma i tancament del dia. • Senzillesa extrema com a proposta estètica. Observacions temporals • Inici de la peça: 0 s. • Salutació reiterada aproximadament cada 30 s fins al voltant del segon 3568. • Possible buit o transició: ~479 s (no hi ha enunciat transcrit en aquest punt exacte). Conclusions clau • No hi ha canvis de tema ni seccions temàtiques diferenciades. • No hi ha segments d’entrevista, tertúlia o notícia: només la salutació repetida. • La peça s’entén com un experiment de minimalisme i ritme en format podcast.

Panorama general Resum profund d’una edició molt comentada dels Game Awards 2019: Sekiro s’endú el GOTY, Death Stranding triomfa en direcció, banda sonora i acting, i Disco Elysium arrasa en l’escena indie. També es destaquen anuncis de nova generació (Xbox Series X) i grans primers plans com Hellblade II o Ghost of Tsushima. "Fuck the Oscars" — la indústria reivindica la seva identitat pròpia Què són els Game Awards i d’on venen Gala anual (des de 2014) ideada pel periodista Geoff Keighley; pretén ser els “Òscars dels videojocs”. Hereus dels Video Game Awards (Spike TV, 2003–2012) i del fallit VGX 2013. Innovació clau: emissió en línia (YouTube, Twitch, TikTok) i protagonisme de la comunitat gamer (creadors de contingut, eSports). Model de votació: jurat de premsa/desenvolupadors/jugadors (no hi ha acadèmia formal com al cinema). Controvèrsia: relació estreta de Keighley amb grans estudis i creadors (cas Hideo Kojima), possible pèrdua d’independència. Diferències amb els Òscars: a banda dels premis, hi ha tràilers i anuncis; el hype forma part del cicle del videojoc (distinció entre in-engine i in-game). Repàs exprés 2014–2018 2014 • GOTY: Dragon Age: Inquisition • Primer gameplay de Zelda: Breath of the Wild. 2015 • GOTY: The Witcher 3 • Homenatge a Satoru Iwata • Vet d’assistència a Kojima (Konami). 2016 • GOTY: Overwatch • Kojima rep premi icònic i es presenta Death Stranding. 2017 • GOTY: Zelda BOTW • Teaser de Sekiro • Moment mític: > "Fuck the Oscars" (Joseph Fares). 2018 • GOTY: God of War • Red Dead Redemption 2 (4 premis) • Anunci de Super Smash Bros. Ultimate • Audiència: ~30M. Palmarès 2019 (el més destacat) GOTY: Sekiro: Shadows Die Twice (FromSoftware/Hidetaka Miyazaki) • Competició: Control • Death Stranding • Resident Evil 2 (remake) • The Outer Worlds • Super Smash Bros. Ultimate • Valoració clau: jugabilitat d’altíssima exigència (parry, mobilitat amb braç grappling) i relectura de la fórmula Souls. Death Stranding • Millor Direcció (Hideo Kojima) • Millor Banda Sonora • Millor Interpretació: Mads Mikkelsen • Fort component social de connexió asíncrona i to contemplatiu. Disco Elysium (gran triomf indie) • Millor Narrativa • Millor Joc de Rol • Millor Joc Indie • Millor Estudi Independent • Exemple de narrativa profunda i baixa “dissonància ludonarrativa”. League of Legends • Millor eSport • Millor Equip eSport • Millor Esdeveniment eSport Fire Emblem: Three Houses • Millor Estratègia • Vot del Públic GRIS (espanyol) • Games for Impact (temàtica: depressió) Altres categories destacades: • Acció: Devil May Cry 5 • Esports/Curses: Crash Team Racing Nitro-Fueled (per davant de FIFA i F1) "El hype forma part dels videojocs" — una diferència estructural respecte al cinema VR i experiència d’usuari Beat Saber com a millor porta d’entrada a la VR: interacció rítmica, intuïtiva i físicament satisfactòria. Limitacions actuals: mareig per dissonància visual-cinètica; solucions de locomoció per salts, recerques en àudio/infrasons i perifèrics. Anuncis i novetats (tràilers i projectes) Senua’s Saga: Hellblade II (Ninja Theory) — peça in-engine impactant; continuació d’un indie “AA” amb tractament exquisit del so (recomanat amb auriculars). Xbox Series X — presentació sorpresa; llançament Nadal 2020. PlayStation 5 (implícit) — Godfall anunciat com a primer joc confirmat per PS5 (tardor 2020); descrit com a looter-slasher. Ghost of Tsushima (Sucker Punch) — tràiler extens, to samurai. Naraka: Bladepoint — acció amb evident influència de Sekiro. Dungeons & Dragons: Dark Alliance — retorn d’una sub-saga d’acció cooperativa. Riot Forge: Ruined King i Convergence — expansions d’univers de LoL amb estils diferenciats. Ori and the Will of the Wisps — retard a març; metroidvània d’alta càrrega estètica i emocional. No More Heroes 3 — tràiler a Switch. The Wolf Among Us 2 — renaixement de Telltale. Sons of the Forest — survival horror de to inquietant (estètica “ballarina creepy”). Moment polèmic: aparició de Vin Diesel presentant joc de Fast & Furious amb tràiler percebut com a feble. Tertúlia: debats i conclusions Sekiro vs Death Stranding • Sekiro guanya per excel·lència de jugabilitat i coherència global. • Death Stranding és reconegut per autoría i apartats tècnics (direcció/BSO/acting), però pot haver pesat la polèmica de la proximitat Keighley–Kojima. Remakes, indies i narrativa • Tendència a remakes/reboots (Resident Evil 2, Crash Team Racing) ben valorats quan aporten. • Indies com Disco Elysium i GRIS aborden salut mental i emoció amb maduresa. • Reivindicació d’absències: p. ex. Katana Zero (narrativa, música i disseny). Videojocs vs cinema • Creix la presència d’actors/directors (Mikkelsen, Norman Reedus, Del Toro), i formats híbrids. • El videojoc suma interactivitat i rejugabilitat com a diferència clau. Indústria i plataformes • Amazon entra amb l’MMO fosc New World. • Google Stadia inicia trajecte amb dificultats; Netflix podria explorar el sector. Prediccions i agenda El 2020 apunta fort: Cyberpunk 2077, possiblement Elden Ring (FromSoftware amb G. R. R. Martin), curiositat viral: I Am Jesus Christ. Agenda immediata: • Cinema: Star Wars — The Rise of Skywalker (19/12) • Sèries: The Witcher (Netflix, 20/12) "Els tràilers en videojocs no són només màrqueting: activen comunitats i marquen expectatives"

Resum general Aquest episodi consisteix exclusivament en la repetició de la salutació "Bona nit" a intervals regulars (aprox. cada 30 segons) des del segon 0 fins al 3569. No hi ha introducció temàtica, desenvolupament de continguts ni entrevista; només la mateixa frase repetida. Punts clau • Repetició deliberada: el missatge "Bona nit" es repeteix de forma constant al llarg de tot l’àudio. • Absència de contingut: no es tracten temes, notícies o converses; no hi ha canvi de registre ni narració. • Patró temporal: el cicle és pràcticament regular (∼30 segons entre ocurrències), amb el darrer registre al segon 3569. Temes principals Ritual de salutació: la salutació nocturna com a element únic i central. Minimalisme sonor: estructura extrema basada en la repetició i el silenci entre frases. Ritme i espera: la cadència regular crea un patró temporal previsible. Cites destacades "Bona nit" Notes i possibles lectures Pot funcionar com a peça conceptual, prova de so, paisatge sonor minimalista o ajuda per a la son (ASMR/relaxació). No s’identifiquen canvis de veu, d’intenció o segments editorials diferenciats. Seccions i minutatge Hi ha una única secció contínua amb el mateix contingut repetit. Vegeu l’apartat de "Seccions" per als temps exactes.

Visió general Un episodi extens i coral sobre com la música pot definir imatges, emocions i narratives: des de l’ús magistral a El Padrino i l’itinerari d’On the Nature of Daylight (Max Richter) al cinema, fins a les semblances polèmiques en bandes sonores de videojocs. La segona meitat celebra el ressorgiment del disco, l’origen de la sintonia del programa i el seu diàleg amb cinema, sèries, còmics i videojocs. "Ese es el poder de la música" — connecta en mil·lèsimes i pot elevar (o maquilllar) imatges. Tema 1 — Música i cinema: emoció, narració i decisions creatives Per què la música impacta tan ràpid • La paraula necessita temps i atenció; la música, en canvi, emociona en instants. • Exemple icònic: el vals de Nino Rota a El Padrino — identitat sonora inseparable de la pel·lícula. Max Richter i l’itinerari d’On the Nature of Daylight • Context: àlbum The Blue Notebooks (2004), compost en el clima previ a la guerra de l’Iraq; meditació sobre la violència. • Ús en cinema: de Stranger than Fiction (2006) i Disconnect (2012) a Shutter Island (2010), on Scorsese integra música, imatge i interpretacions per narrar, no només per emocionar. • Arrival (2016): decisió controvertida — l’ús de música preexistent va desqualificar la partitura de la cursa als Oscars. "No. Scorsese [...] aprofita la cançó i construeix en una altra direcció." El Padrino II — Un diàleg musical que decideix el destí • Dos temes clau de Nino Rota: - "L’Immigrant": acompanya Vito Andolini/Corleone (somni familiar, ascens, calidesa). - "The Godfather – The Hall of Fears": associat a la mort, violència i amenaça. • Al velatori de la mare Corleone, les dues peces sonen seguides i formen un "diàleg musical" que anticipa la decisió de Michael sobre Fredo. "Can’t you forgive Fredo?" — la resposta real la dona la música. Tema 2 — Videojocs: inspiracions, homenatges i casos polèmics El cas Metal Gear • El tema principal (popularitzat a MGS2, arranjament de Harry Gregson-Williams) s’assembla a "Winter Road" (Gregory V. Viridov, 1964). • Arran de la polèmica (entrevista a Hideo Kojima, 2007), Konami retira el tema de lliuraments posteriors i revisions. Altres semblances sonores • Doom: tema associat sovint a Metallica, però més proper a "Hooked" de D.R.I. • Sonic (Master System): recorda temes pop; fins i tot comparacions amb Janet Jackson (posterior al joc). • Super Mario: ecos de "Let’s Not Talk About It" (Lee Reed North, Friendship). El "troleig" perfecte • Robo Theme (Chrono Trigger) vs "Never Gonna Give You Up" (Rick Astley): semblança sorpresa i somriures assegurats. Tema 3 — Disco en cultura pop i la sintonia del programa L’origen de la cortineta • La sintonia ve d’"Elipno Ibiza" (DJ Agent 86), que sampleja la veu d’Àngela Carrasco a "Ibiza" (1979), etapa disco de l’artista dominicana. Escena local i revival • Del ye-yé a la pista: Fundació Tony Manero com a emblema; Marula (BCN) com a temple del disco/funk/soul. Cine i sèries amb ADN disco • Saturday Night Fever i la seqüela Staying Alive (Stallone) — "Far From Over" (Frank Stallone) com a himne. • Ex Machina: ball icònic amb "Get Down Saturday Night" (Oliver Cheatham). • Freaks and Geeks: del prejudici al triomf a pista amb Heatwave ("The Groove Line"). • Boogie Nights (Paul Thomas Anderson): "Boogie Nights" (Heatwave) i l’era disco/porno. Còmic • Marvel crea "Dussler", superheroïna que transforma música (sovint disco) en energia — "reina del disco" d’aquella etapa, amb referent clar a Donna Summer. Tema 4 — Quan els videojocs et fan melòman (i a l’inrevés) Prescriptors musicals • Tony Hawk: porta el punk/skate-punk a tota una generació. • Need for Speed: porta rap/hip-hop (Snoop Dogg versionant els "D2"). • Doom i Duke Nukem: portes d’entrada al metal. • GTA Vice City: curadoria magistral (Fever 105, veu estil Barry White) i banda sonora disco vuitantera. Influència inversa • Parliament/Funkadelic (George Clinton): videojocs com a imaginari per a discos com Computer Games. Idees clau • La música no només emociona: narra, estructura i significa, sobretot quan s’integra amb imatge i interpretació. • L’ús de música preexistent pot ser potent, però té implicacions creatives i fins i tot d’elegibilitat a premis. • La frontera entre homenatge i còpia als videojocs és difusa; els casos icònics han redefinit pràctiques industrials. • El disco torna una i altra vegada i contamina cinema, sèries, còmics i videojocs: un llenguatge pop transversal i eternament bailable.