Empanada Cultural del 5/7/2021 — L’estiu etern: Sorolla mediterrani, la Ruta del Bacalao i la sèrie “La Serpiente” (BBC/Netflix) + comiat de Ferran
Idea central: l’estiu etern i els seus miralls Punts clau • Eix temàtic: l’“estiu etern” com a metàfora d’evadir-se del temps, entre la vida, la mort i l’etern retorn. • Tríptic cultural: pintura (Joaquín Sorolla), assaig musical (Joan Oleaque, “En éxtasis”) i sèrie policíaca (BBC/Netflix, “La Serpiente”). • To del programa: barreja de divulgació i humor; comiat emotiu de Ferran Pujol; rauxa estival i context històric/contracultural. “El imperio de la química lo cambiaría todo para siempre.” Art: Sorolla i la llum mediterrània convertida en estiu etern Sorolla, més que platja (però avui, sobretot platja) • Carles situa Joaquín Sorolla com l’artista que millor captura la sensació d’“estiu etern” a través de la llum mediterrània i l’aire marí. • Desfet el tòpic impressionista: no és un impressionista pur; s’emmarca en un realisme-luminisme modernista de la Belle Époque, amb atenció al natural i al gest. • Context històric: optimisme de la Belle Époque (entre la depressió de finals del XIX i l’esclat de la I Guerra Mundial). Sorolla també té obra social, més enllà de l’idil·li estival. Obres clau comentades • “Regreso de la pesca” (1895, Musée d’Orsay): bous i mariners remolquen la barca al Cabanyal. Malgrat l’esforç, el quadre respira calma: pinzellada llarga i orgànica, joc de llums/ombres, brisa i velers a l’horitzó. Aquesta llum “acaricia” cossos i objectes i suspèn el temps—la imatge d’un estiu que no s’acaba. • “El balandrito” (1909): un infant juga amb un veleret; reflexos fragmentats a l’aigua (blancs, taronges, vermells) que dissolen la imatge en trossos lluminosos. • “Después del baño” (1902): maternitat en intimitat; mare embolcallant el nadó amb llençol blanc, la barca com a espai interior-ombra enmig de l’exterior lluminós: el “nucli” d’un estiu etern. • “Madre”: Clotilde (muller) exhausta dormint amb el nadó; rostres que emergeixen de la blancor: la vida atrapada al blanc, prioritat del viu—dolçor i força dramàtica. Recepció i crítica • Èxit de públic i crítica; Unamuno el retreu d’“esteticista” i prefereix Zuloaga. El programa desmenteix la “poca xitxa intel·lectual”: darrere la postal hi ha mirada social i humanista. • Missatge: Sorolla condensa un imaginari d’estiu mediterrani, llum vital i serena—una promesa d’eternitat quotidiana. Llibres: “En éxtasis. El bacalao como contracultura en España” (Joan Oleaque) Tesi i context • Pol presenta l’assaig (2004; reedició en castellà), amb pròleg de Kiko Amat, sobre la Ruta del Bacalao com a veritable contracultura hispànica (80s–90s). “Nuestro desfase era ilustrado, militante, absoluto: celebrábamos algo que tenía que ver con lo efímero, lo audaz y lo no normal.” • Anàlisi cultural, política, social i econòmica del període: del final de la dictadura a l’explosió nocturna valenciana. Orígens i pioners • Soft Cell actuen a València (sala Éxtasis) i encenen la metxa synth-pop/ball. • Juan Santamaría (DJ) i Carlos Simó (Barraca) com a pioners: del “punxar lentes” a l’eclecticisme (òpera, post-punk, jazz) i la recerca de rarezas; el DJ com a director cultural. • El terme “bacalao”: surt d’una botiga de discos (Zigzag) i la broma “esto es bacalao… de Bilbao” esdevé etiqueta viral. Comunitat, ruta i química • La ruta no era només clubs: conduir, parquineo, comunitat de “canyeros”, pertinences a afters i temples (p. ex. Barraca). • Canvi de codi nocturn: • Abans: barra, lligar i “lenta”. • Bacalao: el ball com a fi en si mateix, “baila o muere”. • Drogues com a vector cultural: mescalina/MDA (des de 1983) i, més tard, “drogues de disseny”. “El imperio de la química lo cambiaría todo para siempre.” Tensió “música blanca” vs. “música negra” • Estigma vuitanter: funky/disco com a “garrulo” a Espanya; el bacalao treballa amb música blanca (synth, new wave, EBM) i la endureix per a la pista; no obstant, el relat és més complex del que la caricatura deixa veure. • Ecos i llegat: documentals (Nando Dixcontrol), fenòmens “Remember”, memòria generacional. Sèries: “La Serpiente” (BBC, a Netflix) — el costat fosc del somni hippie De l’“etern estiu” al “theft and death” • Adriano connecta l’“hippie trail” (Londres–Istambul–Afganistan–Índia/Nepal–Tailàndia) amb la figura real de Charles Sobhraj (alias “Alain Gautier”): a Bangkok, es fa passar per comerciant de pedres precioses per seduir i capturar viatgers naïfs. • Contrapunt: el diplomàtic holandès Herman Knippenberg (obsessionat amb la desaparició d’una parella neerlandesa) enceta una investigació que articula el thriller. Virtuts de la sèrie • Producció i ambientació 70s molt cuidades (vestuari, art, barreja de metratge digital i cinematogràfic, inserció d’arxiu). • Banda sonora evocadora: versions com “La Pénitencière” (Johnny Hallyday) en clau de final scorsesià; psicodèlia i clima policial. Ombres i crítiques • Guió laberíntic amb salts constants (dies/mesos/anys, espais) que poden desorientar; estructura “des de les víctimes” a l’estil “Zodiac”, però menys precisa. • Interpretacions irregulars: • Tahar Rahim (Sobhraj) massa “villà evident” per ser creïble com a seductor—limita el matís del personatge. • Jenna Coleman (Marie-Andrée Leclerc) amb accent francocanadenc poc convincent—trenca versemblança. • Tot i això: és addictiva, es deixa veure d’una tirada i empeny a cercar la història real de Sobhraj fora de la sèrie. Tancament i comiat • Programa 333 (3a temporada), “mig camí del número de la bèstia”: metàfores d’eternitat i retorn. • Comiat de Ferran Pujol (amb promesa de retorn puntual): agraïments, complicitats i humor per defugir l’adeu definitiu.
