Altres
Episodis etiquetats amb Altres
Cinema sense condicions del 5/7/2013 — Estrenes franceses, Siete Cajas, Branagh i Dogma 95
Panorama del programa "Cinema sense condicions" amb Carme, Francesc i l’Hugo (nou col·laborador) obre amb una nit diversa: tres crítiques destacades, un perfil de director i un repàs a Dogma 95. Avisos de programació i blog: canvis puntuals reflectits al blog del programa (sensecondicions.blogspot.com) Recordatori: consultar la cartellera local (CineBaix) Context: el moment del cinema francès Política pública clau: la llei del cinema a França assegura un retorn de taquilla a la producció, fons específics i quotes de producció/distribució. Resultat: ecosistema fecund, directors joves i diversitat estilística. Crítica 1 — L’Exercice de l’État (L’exercici del poder) De què va Seguim un ministre de Transports en mode quasi documental, entre crisi sobtada i trama de privatització d’infraestructures. Tònic: immediatesa mediàtica, eslògans, control del relat i “cintura” política. El que destaca Estil: híbrida de ficció i to documental; arrenca amb visions oníriques que perfilen el personatge. Temes: poder vs. estat, frenesí buit i gestió de crisis a cop de titular. Valoració Forta però massa explícita en el discurs; menys suggerent del desitjable. Comparacions: “Le Capital” (Costa-Gavras) i, sobretot, Margin Call com a referent més reeixit. “Un pas enrere et fa perdre vots… la immediatesa és el fonamental.” Crítica 2 — Tomboy De què va Estiu, nova ciutat i una nena de 10 anys que explora la seva identitat presentant-se com a noi (Mikaël) al grup d’amics. El que destaca Interpretació prodigiosa de la protagonista i càmera propera que capta mirades, jocs i dilemes amb candor i claredat. To: pel·lícula blanca, transparent, sense morbositat; coming-of-age delicat sobre preadolescència i identitat de gènere. Valoració Guió molt ben trabat, resol els embolics amb naturalitat. Recomanació clara: valenta i lluminosa. “És una pel·lícula blanca, transparent… difícil de trobar en un cinema tan contaminat.” Crítica 3 — Siete Cajas (Paraguai) De què va En un mercat d’Assumpció, un jove carreter accepta traslladar 7 caixes a canvi de diners per comprar-se un mòbil amb càmera. El que destaca Ritme i mestissatge de gèneres: thriller, aventura de supervivència i costumbrisme. Posada en escena sorprenent amb pocs mitjans; llengua híbrida: castellà + guaraní (VOSE imprescindible). Música: tema final de Revolver; aire vital i estimulant. Valoració Guió vertiginós i fresc; algun actor desigual, però conjunt molt efectiu. Directors: Juan Carlos Maneglia i Tana Schomburg. Recomanadíssima. Cartellera i recomanacions (CineBaix) En cartell: La caça (Vinterberg) — recomanació forta i pont cap al Dogma 95. Altres títols esmentats: Ayer no termina nunca, La gran boda, Iron Man 3. Director de la setmana — Kenneth Branagh Bio i perfil Nascut a Belfast (1960); criat a Reading. Actor, director, guionista i productor. Sir Kenneth Branagh. Vocació shakespeareana (influït per Derek Jacobi), formació a la RADA. Obres clau Enric V (1989) — actor i director; nominacions a l’Oscar. Molt soroll per no res (1993) — comèdia shakespeareana radiant, Toscana en colors daurats; amb Emma Thompson. Hamlet (1996) — versió íntegra, 4 hores que “no cansen”; lectura coreogràfica i visualment original. Altres: Frankenstein (1994), La huella (2007) — amb Michael Caine/Jude Law; Peter’s Friends (1992); aparicions a Harry Potter. Valoració Versatilitat exemplar entre teatre i cinema; gran adaptador de Shakespeare amb nervi cinematogràfic. Branagh a Hollywood — Thor i pont cap al Dogma Thor (2011): contrast entre mitologia nòrdica i Amèrica profunda; dinamisme, conflicte pare-fill i peix fora de l’aigua. Repartiment clau: Natalie Portman, Stellan Skarsgård (vincle escandinau que obre cap a Dogma 95). Dogma 95 — decàleg, films i crítica El “vot de castedat” (manaments clau) Localitzacions reals; càmera en mà; so diegètic (sense música afegida); color sense il·luminació artificial; no gèneres; no crèdits de direcció; muntatge lineal i unitat espai-temps. “Juro com a director que m’estendré de tot gust personal; no soc un artista…” Films fundacionals Dogma #1: Celebració (Festen, 1998) — Thomas Vinterberg Dogma #2: Els idiotes (1998) — Lars von Trier Dogma #3: Mifune — Søren Kragh-Jacobsen Dogma #4: The King Is Alive — Kristian Levring (eco de Shakespeare: Rei Lear al desert) Valoració Estratègia disruptiva i de màrqueting eficaç per visibilitzar un cinema alternatiu. Crítica final: decàleg arrogant i sovint incomplert, però influent. Tancament i avanç Proper programa (subjecte a canvis): malalties mentals al cinema i David Lynch. Arxiu i actualitzacions: cinemassencecondicions.blogspot.com.
