Altres
Episodis etiquetats amb Altres
Veus Parròquia del 28/11/2012 — Atenció als malalts: voluntariat i sagraments
Panorama general En aquest episodi de Veus de la Parròquia (L'Hora dels Laics), es tracta la atenció als malalts —també coneguda com pastoral de la salut— a la Parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just Desvern. Es posa el focus en la companyia, l’escolta i la comunió a domicili, la coordinació amb el mossèn i la necessitat de nous voluntaris. També s’aborda la descristianització i com trencar l’estigma que associava la visita del capellà a una mort imminent, reivindicant la unció dels malalts com a sagrament de consol i esperança. Punts clau • Servei central: visites a persones grans o impedides per portar-los companyia i, si ho demanen, la comunió a casa. • Rol dels laics: equips formats que col·laboren amb el mossèn en una col·laboració ministerial per apropar l’Església als domicilis. • Bones pràctiques: escoltar, evitar notícies alarmistes, oferir gestos senzills (lectures, cafè, conversa), i respectar el ritme del malalt. • Organització: les peticions acostumen a arribar via mossèn o familiars; hi ha 3 voluntàries + el rector, atenent prop d’una vintena de persones. • Àmbit ampliat: atenció a domicilis, residències i l’Hospital Broggi (en coordinació amb el voluntariat hospitalari). • Formació i perfil: es valora un caràcter obert i alegre, experiència catequètica, i formació diocesana periòdica en pastoral de la salut. • Trencar l’estigma: de "extremunció" a unció dels malalts, celebrada també en comunitat i per persones en plena vàlua, com a sagrament de força i consol. • Crida a voluntariat: es demanen persones amb cor obert i disponibilitat; contacte via despatx parroquial/mossèn. "Tot el que feu per aquests petitons, ho feu per mi." "Que aquesta mà no sàpiga el que fa aquesta" — el servei discret i humil com a estil d’acompanyament. Temes desenvolupats 1) Què és l’atenció als malalts • Objectiu: acostar l’Església a qui no pot assistir al culte per edat o malaltia, amb visites, escolta i sagraments. 2) Companyia que cura • La solitud és central: petits detalls (mirar la tele plegats, donar la mà) esdevenen actes cristians de gran valor. • Testimonis mostren el confort espiritual per al malalt i la pau per a les famílies. 3) Com s’organitza el servei • Entrades per demanda al mossèn o per detecció comunitària; coordinació de rutes i freqüències (ex. mensual/quinzenal/festes). • Els laics formats poden portar la comunió; sempre amb reverència i retorn a la custòdia si cal. 4) Formació i perfil • Persones assídues a la vida parroquial, amb bagatge en catequesi i Càritas, i sessions de formació comarcal (experiències d’hospitals i residències). 5) Àmbit i reptes • Atenció també a residències i l’Hospital Broggi; sinergies amb voluntariat. • Descristianització: a vegades les famílies no demanen l’atenció; cal proactivitat i sensibilització. 6) Desfer temors i llenguatge • Del model antic (capellà = final) a una visió integral i continuada d’acompanyament. • Promoure la unció dels malalts com a sagrament viu, celebrat comunitàriament (ex. temps de Pasqua) i obert a qui necessita fortalesa. 7) Parlar de la mort • Proposta de veracitat compassiva: no amagar la proximitat de la mort; facilitar que el malalt expressi pors i angoixes amb esperança cristiana. 8) Crida final • Es convida a sumar-s’hi a persones amb voluntat de servir; el mossèn i l’equip ofereixen acollida i preparació per començar.
Cinema sense condicions del 27/11/2012 — Tarantino, Holy Motors i estrenes en debat
Panorama del programa • Espai: Cinema sense condicions (Ràdio d'Esbert, 98.1) • Estructura de l’episodi: estrenes, monogràfic Quentin Tarantino i debat sobre Holy Motors (Leos Carax), amb opinions molt polaritzades. Estrenes destacades “Hasta la vista” (Geoffrey Enthoven) • Comèdia de carretera amb tres amics amb discapacitats que travessen França fins a Espanya. Malgrat el risc de caure en el drama o el sentimentalisme, el to és desdramatitzador i tendre. • Actors sense discapacitat interpretant els rols amb gran versemblança; guió estructurat, humor constant i moments humans i realistes. • Missatge: “res és impossible i mai és massa tard”; ens recorda que tots tenim limitacions. • Referents: “Pequeña Miss Sunshine” com a model de clima emocional i humor. “És un film divertit i tendre, molt ben articulat i interpretat.” “Una pistola en cada mano” (Cesc Gay) • Avanç sense espòilers: film coral estructurat en escenes de dues persones que es van encadenant. • Producció singular: rodatge llarg (sis mesos) per adaptar-se a les agendes d’un repartiment estel·lar. • Repartiment: Ricardo Darín, Luis Tosar, Javier Cámara, Eduardo Noriega, Leonor Watling, Candela Peña, Cayetana Guillén Cuervo, Eduard Fernández, Leonardo Sbaraglia, Jordi Mollà, Alberto San Juan, Clara Segura… • To: curiosa, diferent i poc habitual dins del panorama local. Ken Loach: “La parte de Los Ángeles” • Ambientada a Glasgow: joves en programes de rehabilitació amb un educador empàtic; retrat de la desocupació crònica i frustració vital en barris obrers. • To i resolució: fresca, amb humor i final esperançador; el protagonista descobreix talent per al whisky (tast i tracte). • Debat ètic: “robatori sense víctima” vs propietat/engany; contraposició entre òptica moral i context social. • Connexions i ecos: “Skins” (subcultura i desesperança), “Full Monty” i “Billy Elliot” (mateix ecosistema social, tons diferents). “És una solució individual, no social; però en el temps que vivim, un final positiu s’agraeix.” Monogràfic: Quentin Tarantino Llenguatge i trets d’estil • Diàlegs extensos i dialèctica en parelles de personatges antagònics. • Narrativa no lineal i muntatge lúdic (exemplar a “Pulp Fiction”). • Estilització de la violència i humor negre; sovint banalitza el crim per fer-ne sàtira. • Influències: pulp, sèrie B, kung-fu, spaghetti western (Sergio Leone); ecos de cultura pop. Pel·lícules i moments clau • “Pulp Fiction”: guió i muntatge brillant; estructura circular que tanca amb precisió. • “Jackie Brown”: la més clàssica; domini del tempo, tensió i mise-en-scène minimalista. • “Kill Bill (1 i 2)”: estètica depurada, homenatge al kung-fu; gran treball d’Uma Thurman. • “Inglourious Basterds”: aposta posicional contra el nazisme i final ucrònic; combina ridiculització dels bons i dolents amb la seva signatura visual. • “Death Proof”: exercici de rodatge més directe, menys preparació d’efectes. • “Django Unchained” (anunci): western d’esclavitud al Sud profund; repartiment amb DiCaprio, Christoph Waltz, Samuel L. Jackson. Biografia i formació • Creix en entorn mixt (LA), videoclub com a escola de cinema; absorbeix gèneres i recepció del públic per forjar un estil propi fet “per al Tarantino espectador”. Debats i comparacions • Polèmica amb Spike Lee sobre llenguatge i identitat; comparacions amb Woody Allen (no en filosofia, sinó en algunes opcions formals de rodatge llarguíssim i posada en escena). “Fa pel·lícules que ell mateix voldria veure: respecte pel públic i pels gèneres que estima.” Holy Motors (Leos Carax): fascinació vs pose • Concepte: Mr. Oscar encadena rols (mendicant, banquer, actor de captura de moviment, pare, moribund…), sense argument clàssic; reflexió sobre identitat i el viure com a acte performatiu. • Forma: París nocturn amb gran personalitat; seqüència de captura de moviment hipnòtica i eròtica; referències no evidents a Fellini i Bergman; discurs sobre el cinema digital i els seus nous oficis. • Recepció: polaritzada (Cannes, recepció freda; Sitges, triomf). Crítiques que van de “obra mestra” a “pretensiosa i buida”. • Veus al programa: “Amb la boca oberta, totes les dues hores de pel·lícula: festa.” “No val la pena pagar 8 euros; estètica preciosa però pedant.” Veredicte ràpid (pagar 8€?) • Si busques argument clàssic: no. • Si vols novetat formal, suggeriments i risc: probablement sí.
