
Cinema sense condicions del 11/3/2014 — Wes Anderson, melodrames, Ozon i All That Jazz
Panorama de l’episodi Podcast coral de "Cinema sense condicions" amb debat viu i polièdric. L’equip presenta estrenes i anàlisis crítiques, alternant comèdia, melodrama i musical: de Wes Anderson a François Ozon, i un bloc extens dedicat a Bob Fosse i All That Jazz. Tema 1 — Wes Anderson: The Grand Budapest Hotel Context i estrena: obertura a la Berlinale i passi de premsa imminent a Barcelona; to habitual de Wes Anderson. Tò i estil: comèdia amb punt àcid, posada en escena meticulosa, noms i llocs inventats (República de Zubraska). Repartiment: Ralph Fiennes, Adrien Brody, Tilda Swinton, Edward Norton; química coral. Trama (sense spoilers): records del propietari actual explicant l’entrada juvenil a l’hotel i la relació amb el concierge excèntric (Fiennes). Intriga testamentària amb to divertit i ritme àgil. Tema 2 — Melodrama, dolor vs. sofriment: 12 Years a Slave vs. Alabama Monroe 12 Years a Slave (Steve McQueen) Premis: Òscar a millor pel·lícula, guió adaptat i actriu de repartiment (Lupita Nyong'o). Lectura crítica: es qüestiona una possible “trampa emocional” contemporània aplicada a un drama del segle XIX; personatges percebuts com massa lineals excepte un Michael Fassbender complex i potent. Forma: imatge i primers plans excel·lents; debat sobre com el cinema representa el dolor (físic) vs. el sofriment (existencial). Alabama Monroe (The Broken Circle Breakdown) Nucli dramàtic: parella dispar (cantautor i tatuadora), amor profund i malaltia de la filla; el patiment erosiona el vincle. Idees clau: el gran sofriment es viu en solitud, malgrat compartir causa i espai; pel·lícula de matisos i interpretacions excel·lents. Forma: muntatge endavant/enrere i música que filtra l’emoció sense ofegar en el melodrama. "El gran patiment és sempre una situació solitària." Tema 3 — François Ozon: Jeune et jolie (La joven y bonita) Recepció dividida: film provocador i deliberadament opac; el·lipsis musicals com a "puntuació brechtiana" que suspèn explicacions racionals. Debat: joc de mirades i desig vs. absència de motivació explícita; comparada amb Belle de jour (Buñuel) i amb tendències postmodernes. Valoracions: alguns ho veuen com a exercici superficial/provocador; d’altres, com a teixit de contradiccions d’alt nivell. Tema 4 — Bob Fosse: del musical clàssic a All That Jazz Context i trajectòria Fosse (actor, ballarí, coreògraf, director) opera després de l’època daurada del musical clàssic (de Minelli, Donen, Gene Kelly…), i el renova. Cabaret: èxit amb 8 Òscars; números musicals versemblants integrats en la diègesi; muntatge altament suggerent. Lenny: biopic en B/N sobre Lenny Bruce; pont temàtic cap al to adult d’All That Jazz. All That Jazz Autoretrat en clau Fellini (8½): després d’un infart, Fosse ficcionalitza la seva vida, obsessions i culpa; Palma d’Or i 4 Òscars (direcció artística, muntatge, vestuari, BSO). Escenes clau: obertura amb audició massiva i muntatge vertiginós; diàlegs mentre es balla (vida com a coreografia); aparicions de la Mort (Jessica Lange); final amb "Bye Bye Life" i la cremallera de la bossa mortuòria. Tesis: artista genial i perfeccionista però immadur en la vida íntima; retrat incòmode que no busca complicitats. El muntatge convida a la participació activa de l’espectador. Comparació: relació amb la Mort més visceral/emocional que la via racional de El setè segell (Bergman). Idees clau de l’episodi Dolor vs. sofriment: el cinema com a eina privilegiada per captar el sofriment interior més enllà del dolor físic. Ètica de la representació: risc de la complicitat automàtica (victimisme) vs. complexitat moral (Fassbender a 12 Years a Slave). Provocació vs. profunditat: Ozon tensiona el relat amb el·lipsi i opacitat; recepció dividida. Musical modern: Fosse integra narrativa, muntatge i coreografia per fer avançar la trama; autoretrat sense autoindulgència a All That Jazz. Cites destacades "El gran patiment és sempre una situació solitària." "No és un personatge que et sedueixi; no vol quedar bé."












