
Empanada Cultural del 19/1/2020 — Gaudí i Oscars 2020: nominacions, polèmiques i l’anàlisi d’El faro (The Lighthouse)
Panorama general Retorn de Carles Martínez a la tertúlia, amb una agenda clara: premis Gaudí, puntades als Goya i als Oscars 2020, i una anàlisi d’El faro (The Lighthouse). To entre crític i festiu, amb especial atenció a les tensions entre criteri artístic, política de premis i consum audiovisual actual. "Gaudí, del verb gaudir" – la gala com a celebració, però també com a espai de controvèrsia. Premis Gaudí Context i dinàmica de nominacions • Doble via lingüística: millor pel·lícula en llengua catalana vs no catalana. • Crítica a les nominacions de “relleno” en algunes categories, i a la competència desigual en apartats tècnics (produccions modestes vs grans dispositius). • Els Gaudí com a aparador de l’ecosistema: política cultural, subvencions i representativitat. Pel·lícules destacades i temes • La innocència (Lucía Alemany) – coming of age valencià amb Carmen Arrufat excel·lent. - Tracta el pas a la maduresa, família i parella, i toca l’actualitat del MeToo i els (micro)masclismes. - Pararel·lisme amb l’espot dels Gaudí (Bad Gyal + Eduard Farelo): empoderament femení i crítica a l’assetjament, amb to pop i simbologia (el “drac” redemptor). • La hija de un ladrón (Belén Funes) – retrat paterno-filial amb Greta i Eduard Fernández. - Debat sobre si Eduard és realment protagonista o secundari de pes. - Film majoritàriament en castellà, però arrelat al context local. • El viatge de la Marta (Neus Ballús) – vacances, mirada turística quasi colonitzadora i de nou relació pare-filla (Sergi López destacat). • Liberté (Albert Serra) – peça d’hipnosi sensorial: suggerir per sobre de mostrar; gran treball lumínic i de to, però no és per a tots els estómacs. • El hoyo (Galder Gaztelu-Urrutia) – distopia brutalista: explícita en “sang i fetge” però amb discurs no banal; candidata forta en efectes. • Ojos negros – un altre coming of age amb veu pròpia. Categories tècniques, interpretacions i absències • Desfasatge en apartats tècnics: competències poc comparables; exemples històrics amb grans produccions (Bayona) versus cinema íntim. • Ausències notables: Iván Massagué (El hoyo) no nominat a actor protagonista. • Doble nominació d’Eduard Fernández: protagonista per La hija… i secundari per Mientras dure la guerra (on fa un gran paper). • Reivindicació de Quien a hierro mata (thriller sec i demolidor) i de la composició musical en diverses candidatures. Plataformes, festivals i “europees” • Elisa y Marcela (Isabel Coixet): polèmica al circuit de festivals (Berlinale) pel segell Netflix. • A “llengua estrangera/europea”: barreja de temporades i cronologies (p. ex. Lazzaro felice, La favorita, Retrato de una mujer en llamas, Lo que arde). - Forta defensa de Retrato… com una de les pel·lícules de l’any. Quiniela Gaudí • Millor pel·lícula catalana: Els dies que vindran (Carles Marquès-Marcet) com a favorita. • Millor pel·lícula en llengua no catalana: debat entre La hija de un ladrón (perfil Gaudí) i El hoyo (impacte i múscul genèric). Oscars 2020 Nominacions clau i tendències • Millor pel·lícula: The Irishman, 1917, Joker, Érase una vez en Hollywood, Historia de un matrimonio, Parásitos (doble candidatura: internacional i absoluta), Jojo Rabbit, Mujercitas, Le Mans 66. • Nota sobre la comèdia: Hollywood sovint hi és al·lèrgic, però Jojo Rabbit despunta com a sàtira negra valenta. Actors, absències i pronòstics • Favorit a actor: Joaquin Phoenix (Joker). • Scarlett Johansson, doble nominació (protagonista per Historia de un matrimonio i secundària per Jojo Rabbit). • Absències sonades: Christian Bale (Le Mans 66), Robert De Niro (The Irishman), i especialment Willem Dafoe (El faro). El faro (The Lighthouse) – Anàlisi Porta d’entrada: el duet actoral • Willem Dafoe i Robert Pattinson signen un duel interpretatiu d’alta tensió. - Dafoe evita el clixé del “mariner” i el transcendeix; - Pattinson aguanta el pols amb mètode i vigor. Forma, so i atmosfera • Blanc i negre, format quadrat i disseny de so omnipresent (el mar, el vent, la sirena del far) creen encarcerament i angoixa. • Sinopsi: dos farers aïllats a Nova Escòcia (finals del segle XIX) entren en una espiral de desconfiança i bogeria. • Equilibri entre decisió estètica i funció narrativa: la forma no és postureig, sinó part del sentit. Lectures i referències • Motiu central: catàbasi – "Un descens als inferns" que erosiona identitats i jerarquies. • Imatgeria i simbolisme: el lloc (la llum del far, el “tresor”), la mirada que encega, la mar com a força indiferent. • Comparacions útils: - Lars von Trier, La casa de Jack (tram final com a descens literal); - Ecos temàtics amb La pell freda (Sánchez Piñol): aïllament, possessió d’una “llum/tresor”, i erotisme ominós. • Punt de discussió: alguns “plans-pel·lícula” de gran grandiloqüència; per a uns, cohesionats amb el relat; per a d’altres, manieristes. Tancament • Comiat distès i coda musical amb la shanty marinera Doodle Let Me Go – un eco perfecte del món mariner d’El faro.

















