
Just Blues del 21/11/2023
Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no és l'indicat, o sí)
Episodis etiquetats amb Altres

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no és l'indicat, o sí)

Resum general Episodi especial amb tres blocs: un debat sobre el clàssic L’Atalante (Jean Vigo, 1934), un primer apunt crític de Napoleó (Ridley Scott, 2023) i una extensa entrevista a Paula Ortiz sobre la seva pel·lícula Teresa (2023). Estructura de l’episodi • Presentació i sumari del programa • Clàssic: anàlisi i context de L’Atalante • Avanç: primeres impressions de Napoleó (2023) • Entrevista a Paula Ortiz (vocació, referents, poètica, espiritualitat, muntatge, interpretació) • Tancament i anunci del proper clàssic Clàssic de la setmana: L’Atalante (Jean Vigo, 1934) Idees clau • Recepció i versions: estrenada el 1934 i retallada a 65’, es “refà” i es revalora el 1945–47 als EUA. Diverses restauracions (1991, 2001, 2017) a partir de còpies fragmentàries; a Filmin circula la versió de 1991. Problemes de sincronies i estabilitat d’imatge, però el valor del film és intacte. • Producció i context: Gaumont al darrere; rodat majoritàriament als estudis GFFA. Context de crisi dels anys 30 (post 1929) i impuls públic a la indústria francesa que culminarà en el CNC. Pel·lícula situada “entre guerres”, amb una sensibilitat lliure i anarquitzant que hauria encaixat encara més en el Front Popular (1936). • Estil i llenguatge: cinema poètic i sensorial, gairebé “muda amb diàlegs”. Rebuig a etiquetar-la de “surrealista”: pot tenir imatges suggerents, però la seva emoció ve de la fisicitat, l’erotisme soterrat i un ús expressiu del so i el muntatge. • Personatges i temes: Juliette és una dona moderna que s’autodetermina fins i tot acabada de casar; triangle magnètic amb Jean i el fascinant Père Jules (Michel Simon). La convivència en l’espai mínim del vaixell esdevé el laboratori emocional del film. • Muntatge i ritme: alternança de seqüències d’observació dilatada (p. ex. la comitiva nupcial) i passatges picats de gran agilitat (l’esclusa prop de París). • Paral·lelismes: connexió temàtica suggerida amb Eyes Wide Shut (Kubrick) en la dinàmica de parella + tercer element desestabilitzador. • Imatge i final icònic: fotografia de Boris Kaufman (germà de Vertov). Pla final aeri sobre el Sena, rodat amb avioneta: una audàcia visual que allibera la pel·lícula del “tocar terra” constant. “L’Atalante no és una pel·lícula surrealista: és un exercici de poètica fílmica i de desig, amb el so i el muntatge com a eixos d’emoció.” Avanç crític: Napoleó (Ridley Scott, 2023) Primeres impressions (sense espòilers) • Operació de llançament: malgrat els 158’ (2h38’), fa la sensació de ser un primer tall. Es preveuen versions “Director’s Cut” i/o parts ampliades. • Espectacle bèl·lic: Toló (inici) està ben exposada; Austerlitz i Waterloo tenen pes, però Egipte queda en “2 minuts”, i Itàlia/Espanya pràcticament s’ometen. Senyal que hi ha material rodat pendent d’aparèixer. • Eix emocional: el film se centra en la relació amb Joséphine (Vanessa Kirby, molt sòlida) i com el desestabilitza. • To i interpretacions: conjunt “molt british” (cast i diàlegs), cosa que “fa fressa” en un relat francès. Joaquin Phoenix compon un Napoleó gairebé catatònic; Rupert Everett encaixa com a Wellington. • Música i fotografia: partitura de Martin Phipps amb densitat i pes; imatge amb segell de Dariusz Wolski. “Tot apunta que vindran versions més llargues; ara és ‘aperitiu’: espectacular, però amb omissions que criden ‘Director’s Cut’.” Entrevista a Paula Ortiz sobre “Teresa” (2023) Vocació i formació • De filologia a cinema: el desig neix de la felicitat intensa d’estar “dins” dels films des de petita. La identitat es construeix tant amb el món real com amb el món imaginat (llibres i pel·lícules). • Records de visionats: Disney, Els germans Marx, i la fascinació pels efectes de Harryhausen (Jasó i els argonautes). Referents i mirada • Directors que l’han marcat: Víctor Erice, Kurosawa, Dreyer; més tard Miyazaki, Jane Campion, Céline Sciamma. Teresa es nodreix tant de Dreyer (ascetisme/espiritualitat) com de Miyazaki (vol i emotivitat). Poètica, simbolisme i espiritualitat • Voluntat de trascendir el naturalisme cap a un cinema poètic i simbòlic: “soc una simbolista”. • Sincretisme de pràctiques espirituals (budisme, sufisme, catolicisme, mantras, respiracions). Escena del “ball sofí” com a imatge de l’èxtasi mística. “No hi ha realment fronteres entre moltes experiències místico-espirituals; convergeixen en gestos, ritmes i respiracions.” Teresa avui: tradició, modernitat i dona • Teresa com a figura subversiva reapropriada per diversos poders al llarg dels segles. El claustre és un espai de llibertat i pensament femení. • La pel·lícula articula la dúbia de Teresa (“la duda es creativa”), fugint de dogmes. “No hay acierto de mujer que no se ponga bajo sospecha.” Paisatge, muntatge i interpretació • Imaginari visual arrelat al desert d’Aragó (terrositat, sequedat, runes i espais romànics). • El muntatge (amb Pablo Gómez-Pan) com a “cova” de reflexió i cura després del rodatge. Reivindicació del temps de muntatge i so. • Blanca Portillo i Asier Etxeandia sostenen un duel elèctric Teresa–Inquisidor, amb un clímax metacinematogràfic. “Trueba diu: ‘rodar és sofrir’. Al muntatge hi trobo la pau i les possibilitats de pensar la pel·lícula.” Properament • El proper clàssic serà La mirada d’Ulisses (Theo Angelopoulos).

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, el soul, etc.

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Bona música, per gaudir-la al màxim amb l'Enric Orozco i en Joan Soto

Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música. Maria Quintana.

Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, el soul, etc.

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House

Resum general Episodi íntegrament compost per la repetició de la frase "Bona nit" a intervals regulars d’uns 30 segons, des del segon 0 fins aproximadament el 7678. "Bona nit" No s’identifiquen canvis temàtics, entrevistes, ni elements narratius addicionals. El resultat és una peça minimalista i rítmica, que pot funcionar com a loop d’ambient, ASMR o com un petit mantra nocturn. Temes principals Repetició i ritme: la mateixa salutació es repeteix periòdicament, creant un patró constant. Ambient i intenció: sensació de calma i tancament del dia; pot recordar peces d’ambient o sound design minimalista. Absència de narrativa: no hi ha context, explicacions, notícies o diàlegs; només la frase. Ús potencial: ASMR, relaxació, transició a la nit, o peça experimental basada en la repetició. Moments destacats i estructura 0s – 7678s: repetició contínua de la salutació «Bona nit» amb intervals regulars (~30s). No es detecten introduccions, canvis de to significatius, ni cloenda diferenciada. Observacions No hi ha sumari inicial ni temes diferenciats: l’episodi no presenta una secció d’introducció amb agenda; tot el contingut és homogeni. Coherència formal: el patró es manté constant durant tota la durada, reforçant el caràcter minimal de la peça. Paraules clau i conceptes Salutació • Repetició • Loop • ASMR • Ambient • Calma nocturna • Minimalisme sonor

Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).