Altres

23 de maig del 2023

59'

Cinema sense condicions del 23/5/2023 — L’últim magnat i l’era dels moguls: Kazan, Pinter i el Hollywood clàssic; recomanacions Sherwood, Varda par Agnès i Frida Kahlo

Panorama del programa • Episodi centrat en la pel·lícula L’últim magnat (1976) d’Elia Kazan, amb derivades sobre el Hollywood clàssic, l’ofici de guionista i el poder dels productors. • Tram final dedicat a recomanacions: la sèrie britànica Sherwood (Filmin), el documental Varda par Agnès (Filmin) i el documental d’art Frida Kahlo (Exhibition on Screen). Tema central — L’últim magnat (1976), d’Elia Kazan De la novel·la inacabada a la pantalla • Basada en la novel·la pòstuma i incompleta de F. Scott Fitzgerald (publicada el 1941 amb una edició “manegada” i una versió més honesta el 1999). • El protagonista Monroe Stahr (Robert De Niro) és llegit com a alter ego d’Irving Thalberg, el “nen meravella” de la Metro-Goldwyn-Mayer: un mogul que ho decidia tot (històries, directors, actors, promoció) i posava “seny” a d’altres magnats. • Guió de Harold Pinter, impulsat pel productor Sam Spiegel. Mike Nichols va estar-hi vinculat però ho va deixar córrer. Pinter opta per l’«ambigüitat» i evita “mullar-se” en alguns conflictes clau de la novel·la, la qual cosa fa la pel·lícula deliberadament ambigua. • Música de Maurice Jarre. Kazan amb les mans lligades: autor i límits • Kazan accepta el projecte a contracor i sense poder tocar el guió (“aquí no se toca res”). Tot i això, “salva els mobles” amb escenes de gran pes dramàtic i posada en escena d’autor. • Valoració comparada: s’evoca La plaga de la llagosta com a peça “més ben construïda” i coherent en aquest subgènere de “cinema dins del cinema”. • Escena destacada: el cara a cara silencis inclosos entre Stahr i el sindicalista Brimmer (Jack Nicholson) —una seqüència modèlica de tensió, insinuació i poder, amb ecos de la direcció de Kazan a Viva Zapata! Personatges i interpretacions • Monroe Stahr com a “Demiürg”: l’estudi és ell. Fortíssim en el terreny creatiu però vulnerable en l’amor (la «dona misteriosa», Kathleen Moore). Aquesta dualitat estructura el seu arc. • Pat Brady (Robert Mitchum): a la pel·lícula queda més difuminat el seu antagonisme que a la novel·la. • Repartiment coral “de luxe”: Jeanne Moreau, Tony Curtis, Donald Pleasence (dos moments breus però memorables), Ray Milland, Anjelica Huston, Theresa Russell (Cecilia Brady), entre d’altres. Escenes que fan escola (llenguatge de cinema) • Les sales de muntatge: travelling per una bateria de movioles; retrat del workflow industrial i del poder del productor que fins i tot decideix «quina presa és la bona» (avui prerrogativa del director, el famós final cut). • L’editor “que no vol molestar”: gag fosc a la sala de projecció on descobreixen el muntador mort; s’assenyala la fredor inhumana d’un sistema productiu. • La lliçó de Stahr als escriptors (Donald Pleasence): el “pitch” dels «tres níquels i uns guants» per mostrar que el cinema són imatges i associacions, no paraules. “What was the nickel for?” “No ho sé… per anar al cinema.” Una defensa del pensament visual que posa en crisi l’escriptor literari traslladat al guió. El final i el que no es va filmar • Final de la pel·lícula: De Niro caminant sol cap a la foscor d’un plató buit. Kazan el va idear el mateix dia de rodatge —un comiat senzill i potent que simbolitza el final d’una era de moguls i el tancament de la seva filmografia. • El que queda a les notes de Fitzgerald i no entra al film: - Boda secreta entre Stahr i Cecilia Brady - Contracte d’un assassí per part del pare (Pat Brady) - Intent d’assassinat i penediment de Stahr - Mort de Stahr en accident d’avió abans de poder aturar l’assassinat • Dades industrials: pressupost aproximat de 5,5 M$; recaptació al voltant d’1 M$ —fracàs comercial malgrat els mitjans de Paramount. Debat polític i memòria de Kazan Comunisme vs capitalisme a l’ombra del HUAC • La pel·lícula és “ambigua” en l’eix ideològic; la taula remarca que Kazan, marcat per la seva delació davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes (HUAC), va conviure amb una «mala consciència» que alguns veuen reflectida en obres com On the Waterfront i Viva Zapata! • Es discuteix si el film ridiculitza o defensa vetlladament el comunisme, però el consens és que Kazan mira críticament tant el capitalisme d’estudi com el doctrinarisme. Guionistes, plataformes i autoría • Denúncia de la infra-valoració crònica del guionista: escriptors mal pagats i maltractats, tot i ser la pedra angular del relat audiovisual. • Pràctica industrial de les reescriptures: drafts en colors successius —blanc, groc, blau, rosa, fúcsia— com a rastre material de la “reescriptura col·lectiva”. • Plataformes i nova serialització: temporades més curtes (4–8 capítols) ajustades a hàbits de consum i costos. Es contraposa el poder històric del productor al final cut contemporani del director. Recomanacions Sèrie — Sherwood (Filmin, 2022) • Thriller policíac amb diverses capes ambientat a Nottinghamshire, a tocar del bosc de Sherwood. • Present ambient: 2000s; Passat: vaga minera de l’era Thatcher amb forts enfrontaments entre vaguistes i esquirols (flashbacks). • Temes: ferides socials que perduren 35 anys; sospites d’infiltració policial; dos casos d’assassinat en paral·lel. • Format: 1 temporada tancada, 6 episodis d’1 hora. • Actuacions solvents i producció britànica de gran ofici. Documental — Varda par Agnès (Filmin) • Autoretrat magistral d’Agnès Varda: conferències filmades, fragments a platja i espais d’exhibició; recorregut coherent per tota la seva obra. • Varda fotògrafa: descobriment de la seva producció de fotografia fixa dels anys 40–50 (teatre nacional francès) i accions/instal·lacions (performance) com la “casa de cel·luloide”. • Es connecta amb Visages, Villages (amb JR): road-movie creativa amb fotografies gegants que recobreixen façanes —una tornada al seu “vell ofici” a través d’un diàleg intergeneracional. Documental d’art — Frida Kahlo (Ali Ray, Exhibition on Screen) • Biografia sintètica i pedagògica: del pare fotògraf alemany a l’accident devastador i la seva sèrie d’autoretrats (≈40% de l’obra) concebuts amb miralls i consciència d’encuadre. • Relacions i política: Diego Rivera (relació intermitent; “Diego-dependència”), passatge per Trotski i xarxes creatives mexicanes. • Es complementa amb Frida (Julie Taymor, amb Salma Hayek) i l’obra teatral Frida de Gloria Montero. Idees clau que queden • «Cinema dins del cinema»: L’últim magnat retrata la fàbrica de somnis i el poder demiúrgic del productor creatiu, a l’estil Thalberg. • El guió de Pinter aposta per l’“ambigüitat” i conté grans escenes que Kazan filma amb autoria malgrat els límits imposats. • La seqüència dels «tres níquels» és una classe de llenguatge cinematogràfic: imatges > paraules. • El final ideat per Kazan és un comiat simbòlic d’una era i del seu propi cinema. • Debat obert sobre política, autoria i l’ofici de guionista —de l’estudi clàssic a les plataformes contemporànies.

Just Blues del 23/5/2023

Cinema sense condicions del 23/5/2023 — L’últim magnat i l’era dels moguls: Kazan, Pinter i el Hollywood clàssic; recomanacions Sherwood, Varda par Agnès i Frida Kahlo

Next, amb Yermi De Jesus del 23/5/2023

Smooth Jazz Club del 23/5/2023

Music Club Selecció Migdia del 23/5/2023

Dilluns al Rock del 22/5/2023

M de Música del 22/5/2023

l'Audició del 22/5/2023

Smooth Jazz Club del 22/5/2023

Music Club Selecció Migdia del 22/5/2023

Music Club Mix Sessions del 19/5/2023

Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 19/5/2023 — Antecedents de la ràdio: de la pila voltaica d’Alessandro Volta a la telefonia de Graham Bell, amb interludis musicals