Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12213episodis
M de Música del 5/11/2019 - episode art
M de Música

M de Música del 5/11/2019

Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Cinema sense condicions del 5/11/2019 — Del "The Politician" al Prado i "Idrissa": sèries, cinema d’art i entrevista amb el pintor hiperrealista Pablo Maestro - episode art
Cinema sense condicions
59'

Cinema sense condicions del 5/11/2019 — Del "The Politician" al Prado i "Idrissa": sèries, cinema d’art i entrevista amb el pintor hiperrealista Pablo Maestro

Panorama de l’episodi • Conversa àgil que enllaça sèries i política (centrada en The Politician), cinema sobre art (Pintores y reyes del Prado), documental social (Idrissa, crònica d’una mort qualsevol) i una entrevista en profunditat al pintor hiperrealista Pablo Maestro Blanco. • Eixos clau: sàtira política i mitjans, patrimoni i museus al cinema, memòria i drets humans, i procés creatiu pictòric (de l’abstracció a la figuració, tècnica amb acrílic, composició, referències cinematogràfiques). "No hi ha com veure una pintura" — reivindicació del valor de l’obra original més enllà de la pantalla. Sèries i política: The Politician (Netflix) Referents i context • Setmana d’eleccions: proposta de repassar títols sobre política, dels clàssics com All the President’s Men (Pakula) a sèries europees com Borgen (danesa) i la sàtira britànica Yes, Minister; també House of Cards com a model de cinisme i trencament de la quarta paret. Què diu The Politician? • Premissa: a l’institut, en Peyton somia ser president dels EUA i converteix les eleccions d’alumnes en un mirall de la política real. • Temes clau: ús d’analistes de dades i indecisos, fake news, explotació de minories com a mercaderia electoral, assessors oportunistes. Tot en clau sarcàstica i amb posada en escena d’alta estilització cromàtica (paleta pop, vermells i blaus intensos). • Lectura: no “glorifica” el joc brut, sinó que te’n posa al davant amb una mirada corrosiva. L’humor serveix per a la reflexió. • Valoració: recomanada i destacada per la seva singularitat formal i discursiva. Cinema d’art: "Pintores y reyes del Prado" (Valeria Parisi) • Documental celebratori del 200è aniversari del Museu del Prado. Jeremy Irons condueix i apareix en pantalla; filmació en 4K de les obres amb excel·lent cura formal. • El millor tram: l’obertura històrica (Carles V, retir a Yuste; Felip II i Titian) i un recorregut visual per Venècia. • Apunt crític: l’enfoc relata el paper de cases reials (Àustries, Borbons) en l’acumulació de col·leccions; la presència d’Irons, tot i magnètica, pot semblar lleument impostada. "La pintura és el que treu el pols de l’ànima" — cita final atribuïda a Picasso que tanca el film amb to humanista. • Recomanació: informativa i estèticament notable, encara que menys emocionant que la contemplació in situ del museu. Documental social: "Idrissa, crònica d’una mort qualsevol" (Xavier Artigas i Xapo Ortega; guió de Laia Manresa) • Cas real: Idrissa, jove de Guinea de 22 anys, arriba per mar a Melilla i mor al CIE de Barcelona (2011) en circumstàncies mai aclarides. No s’avisa la família; és incinerat i enterrat a Montjuïc sense identificació. • Investigació i memòria: activistes i associacions impulsen un crowdfunding (10.000 €) per recuperar les cendres i retornar-les a casa. El film destapa irregularitats (atestats amb errors calcats entre agents, opacitat institucional). • Context autoral: els directors ja havien signat Ciutat Morta; continuen una línia d’investigació crítica i denúncia. • Valoració: dur però necessari; amplia el que la TV redueix a 30–50 segons de peça informativa. Entrevista a Pablo Maestro Blanco (pintor) Trajectòria i intencions • Inicis a finals dels 80 en abstracció; des de ~1999–2000 vira al figuratiu/hiperrealisme per poder explicar històries i connectar amb l’espectador. • Concepció del quadre: com les primeres línies d’una novel·la — suggerir perquè l’espectador continuï la narració. Fonts i cinema • Beu d’imatges trobades: fotografies antigues, xarxes, i actors clàssics recontextualitzats (p. ex. Hitchcock, Laurel & Hardy, James Stewart) integrats amb llocs com les Bardenas Reales o objectes (un Porsche antic) per construir una metanarrativa cinematogràfica. Tècnica i materials • Predilecció per l’acrílic sobre fusta (abans, oli sobre tela): - L’acrílic permet múltiples capes sense craquelar i facilita canvis de color ràpids. - Té el repte del canvi de to en assecar (el medium acrílic és blanc), que exigeix anticipació cromàtica. - Avantatge pràctic: sense olor ni solvents agressius per treballar a casa. • Llum i fons: cels plans i nets (sense núvols) per ponderar la figura. Composició amb diagonals que guien la lectura visual. Procés • Ideació prèvia, recerca d’imatges, mockups amb Photoshop, i després trasllat al suport. Ús de mòbil per discreció en la captura (sensibilitat actual sobre privacitat en espais públics). Obres i motius • "Drawing House": Michael Caine davant d’una casa negra de fusta amb finestres grogues; llapis negre com a joc cromàtic i conceptual. • Avions recurrents com a recurs de composició i com a signe de desplaçament/evocació. • Sèrie japonesa (geishes): patrons decoratius, parts deliberadament inacabades per activar la imaginació. • Retrat i animals: el gos Kepa en braços d’una model (la neboda Ada) mira l’espectador amb tendresa — complicitat emotiva i punt de vista. • Collage cinematogràfic: peça amb pingüí, oficial i Monument Valley (“El cliente satisfecho”): barreja de fonts per crear una escena de pel·lícula. Inicis i camí • Vocació primerenca: un professor d’EGB alerta la família del talent; passa per acadèmia malgrat el desig patern que estudiés dret. • Ritme expositiu: treball sostingut fins reunir 15–20 obres i programar amb galeries (actual mostra a la Galeria Jordi Bernades, Barcelona). "Cada quadre és com el principi d’una novel·la" — síntesi de la seva poètica narrativa.

l'Audició del 4/11/2019 - episode art
l'Audició

l'Audició del 4/11/2019

Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

Empanada Cultural del 3/11/2019 — Especial Halloween: la mort al cinema (The Long Walk), Blasphemous i la culpa, i pallassos — amics o enemics? - episode art
Empanada Cultural
57'

Empanada Cultural del 3/11/2019 — Especial Halloween: la mort al cinema (The Long Walk), Blasphemous i la culpa, i pallassos — amics o enemics?

Introducció Avui, a l’especial de Halloween d’Empanada Cultural, els conductors barregen humor i terror per explorar com la cultura pop tracta la mort, la culpa i els pallassos. Entre bromes lingüístiques sobre el “guassó” i el “rises”, marquen el to d’un episodi on el gènere de por serveix per buscar emocions fortes i reflexionar sobre el nostre imaginari col·lectiu. "La culpa... la culpa de verdad la tiene el cine, amigos míos." Cinema: la mort, el temps i The Long Walk (Laos) Eixos principals La mort com a motor narratiu i terapèutic: el cinema explica el trànsit entre vida i mort, més enllà del susto. Globalització de rituals: de Halloween a “Coco”, es difuminen fronteres simbòliques i festives. Diferència cultural: mirar cap a Àsia per trobar visions noves del més enllà. The Long Walk (Laos, dir. Mattie Do) Premissa: Un home septuagenari, capaç de parlar amb els morts, viatja al passat per alterar el seu destí i el de la seva família. Fantasma pont: una figura silenciosa i corpòria connecta passat i present, articulant viatges temporals. Muntatge altern: present i infantesa s’entrellacen com un puzzle; el film defuig la línia recta del temps i proposa capes i bifurcacions. Tema central: la causalitat de les accions i l’acceptació del que és inevitable. "Nuestra obligación como seres humanos es aceptar lo inevitable." Imatge i món Rural futurista: Laos s’hi mostra rural però amb detalls de futur (pagaments amb xip subcutani), creant una contradicció potent entre context i tecnologia. Toc de gènere: fantasia i viatge temporal amb ressonàncies líriques (debats amb Ghost Story o A L’Loro/Elio 3), però arrelat a una mirada terrenal. • Viatges en el temps com a temptació de “jugar a ser Déu”. • La mort com a presència activa i no només metàfora. • El pes de la culpa generada per alterar el destí. Videojocs: Blasphemous — culpa, penitència i pixel art (Sevilla) Per què destaca Estètica i imaginari: pixel art exquisit amb iconografia del catolicisme andalús (Setmana Santa, capirots, botafumeiros, altars-checkpoints). Tò sinistre: cristianisme extrem, automortificació i terror simbòlic. Mecàniques i metàfora: el combat fa mal també al penitent; l’espasa “Mea Culpa” té punxes al mànec — cada cop és dolor i expiació. "Solo el penitente pasada." Sistema de joc (Metroidvania) Exploració + backtracking: habilitats que obren rutes anteriors, disseny ple de detalls i pistes ambientals (p.e., sang al terra per activar una porta fent-te mal). Culpa com a recurs: en morir perds “fragments de culpa” que cal recuperar; la redempció passa pel dolor (baixar vida per pujar “fervor”). Referents: Dark Souls/Bloodborne (cicle mort-resurrecció), Hollow Knight, Metal Slug; debat sobre la mort al videojoc i el que proposa Death Stranding (Kojima). • Terror teològic: penitència, flagel·lació i salvació a través del sofriment. • Disseny i artbook: 200 pàgines de creació iconogràfica i folklore reinterpretat. • Identitat local universalitzada: el que és “nostre” es percep com a exòtic fora (capirots vs. Ku Klux Klan). Cultura: Pallassos — amics o enemics? Rant inicial i diagnosi "No. Així no. Prou." "No feu por… Feu pena." Crítica a la moda de disfressar-se de Joker o Pennywise: convertir el pallasso en tòtem de Halloween és poc original i redueix una figura amb història complexa. D’on venen els pallassos De l’harlequí, el bufó medieval i els còmics grecollatins; “pallasso” ve d’“pagliazio” (home de palla). De sàtira política i social a entreteniment de circ per a infants; es dilueix la càrrega crítica. Coulrofòbia i cultura pop Por als pallassos alimentada pel cinema i casos reals: It (Stephen King), Poltergeist, Zombieland. John Wayne Gacy (“Pogo”) com a arquetip criminal. Darrere la por, prejudicis i enveja d’una figura que fa riure i desafia la gravetat del ser. "És culpa de la nostra por infundada i dels prejudicis." • Reivindicació final: el pallasso no ha fet res per merèixer la demonització. • Sense pallassos, sense riure: advertiment en clau electoral i social. Tertúlia: Festival Asiàtic, Aika i Parasite Asian Film Festival (Casa Asia) Repassada a la programació i a Aika (Sergei Dvortsevoy): migració femenina a Moscou, fred existencial i realisme social; premi a Cannes per a la protagonista (Samal Yeslyamova). Parasite (Bong Joon-ho) Verdict: molt bona, construcció impecable i canvi de gènere fluid (de comèdia a thriller social). Tema: qui és el paràsit? La família que sobreviu a qualsevol preu o l’1% que viu de la resta? Debat: final potser massa explícit; força en la metàfora de classe. Agenda i recomanacions Festivals i projeccions Terror Molins (8–17 nov) i Fantàstik Granollers (8–10 nov). Estrenes: Ventajas de viajar en tren (8 nov) i El hoyo (El Hoyo), guanyadora a Sitges. Sèries Matèria Oscura (His Dark Materials) — HBO (4 nov). The End of the F***ing World T2 — Netflix (5 nov). Videojocs Song of Horror (terror espanyol), Red Dead Redemption 2 a PC (5 nov), Death Stranding (8 nov). Metroid Prime 4 i seqüela de Hollow Knight, al radar. Local Novembre literari i feminista de Sant Just (Maite Carranza, Gemma Ruiz, Najat El Hachmi, M. Àngels Cabré, i més). Cloenda Cançó final dedicada als “pallassos” i comiat amb ironia política. Recordatori que l’humor i el terror conviuen i que la cultura és el millor espai per mirar-nos —amb por, però també amb riure— al mirall.

← Torna a tots els podcasts