
Frankie Manning Radio Show del 31/10/2019
Programa dedicat al món del Swing, amb Albert Abella i Diego Fontova
Episodis etiquetats amb Altres

Programa dedicat al món del Swing, amb Albert Abella i Diego Fontova

Panorama general de l’episodi Especial Castanyada/Halloween amb conversa distesa sobre panallets i sostenibilitat, i un recorregut cultural que combina fotografia, llibres, agenda (In-Edit i Saló del Manga) i un bloc potent de cinema: ressenyes i debats sobre Yesterday, Viaje al cuarto de una madre, Joker, el terror japonès de Dark Water, Diecisiete i La biblioteca dels llibres rebutjats. "Has de dedicar un temps a aprendre l’ofici d’informar-te bé" — idea clau del llibre sobre desinformació comentat al programa Castanyada i cultura popular Halloween i panallets: entusiasme per la tradició, però alerta al preu dels pinyons i a l’impacte ambiental dels envasos. To amable i d’actualitat lleugera per donar pas a un programa carregat de cultura. Fotografia i música: una mirada al passat Exposició “Fotografies abans del rock’n’roll” (Francesc Fàbregas) Visita recomanada a una mostra que recull cantants i escenes d’abans de l’era del rock’n’roll. Valoració: coherència curatorial gràcies a subtítols i context, i interès històric per les imatges i el seu relat. La fotografia dins de l’art i el fotoperiodisme Debat sobre la fotografia com a art menor vs. disciplina artística plena quan hi ha discurs i mirada. S’esmenten vessants: simbòlica, avantguardes, urbana, eròtica/pornogràfica, i fotoperiodisme (World Press Photo com a referent). Reflexió sobre l’era del mòbil i Instagram: abundància d’imatges que demana més criteri i “ull” que tecnologia. Lectura crítica de la desinformació Llibre: “Los siete hábitos de la gente desinformada” (Marc Argemí) Tesi central: ens desinformem per vocació; busquem contingut que reafirma el que ja pensem (illes/eco cambres). Conceptes clau: Cunyadisme (la primícia i “saber-ho tot” a qualsevol preu) Fake news com a eina política i mediàtica aprofitant la manca de temps per contrastar Paper dels fact-checkers Proposta: educació informativa proactiva — dedicar temps a aprendre a contrastar, analitzar i superar biaixos. Agenda: música i cultura japonesa Festival In-Edit (Barcelona) Documentals musicals de qualitat (rock, pop, escenes culturals), sessions assequibles i diverses seus de cinema. Saló del Manga Fenomen de masses amb cosplay, tallers (bonsai, origami) i cultura pop japonesa. Observació: boom del japonès (idioma i viatges) en generacions joves, sovint per passió més que per utilitat pràctica. Cinema: ressenyes i debats Yesterday (Danny Boyle) Premissa: una apagada global “esborra” els Beatles del món; un cantautor recorda les cançons i salta a la fama. Punts forts: idea brillant, cançoner irresistible, Lily James encertada. Crítica: To suau i ensucrat; es troba a faltar el punt “psicotrònic” habitual de Boyle. Protagonista (Himesh Patel) amb registres limitats per a l’arc que demana el personatge. Subtrama romàntica amb dinàmiques antiquades. Viaje al cuarto de una madre (Celia Rico) Drama íntim de dol i maduració (mare-filla) en espai domèstic; el poble de Constantina (Sevilla) dóna atmosfera. Metàfora preciosa: la mesa camilla com a tercer personatge (calor, recolliment, complicitat). Interpretacions excel·lents (Lola Dueñas, Anna Castillo); reconeixements (Gaudí, Sant Sebastià). Comentari d’exhibició: experiència de CineBaix (Sant Feliu) i anunci de la Mostra de Cinema de la Mediterrània (8–18 nov). Joker Debat obert: recepció dividida. Per a alguns, exageració de la problemàtica mental i to que no ajuda a aclarir-la. Joaquin Phoenix: part de l’audiència percep sobreactuació (balls, gestualitat), d’altres ho veuen coherent amb el personatge. Comparacions amb Nicholson i Ledger, i amb els Batman clàssics vs. el retrat independent/realista. El zorro de los océanos (John Wayne) i submarins al cinema Clàssic d’aventures navals amb capità alemany anti-nazi; detall destacat: lideratge col·laboratiu (enginyeria i recursos com el carbó/fusta). Apunts ràpids sobre Das Boot i La caza del Octubre Rojo. Dark Water (Hideo Nakata) Emblema del J-horror: espais urbans grisos i deshumanitzats, aigua com a símbol malign omnipresent, i fantasmagoria infantil. Barreja d’angoixa lenta amb tendresa trista; final no feliç a l’estil japonès. Diecisiete (Daniel Sánchez Arévalo) Road movie emocional amb teràpia de gossos i un jove amb dificultats d’empatia; Biel Montoro destaca. Premissa bona, però estructura repetitiva i amb menys volada del que s’esperava del director. La biblioteca de los libros rechazados (Rémi Bezançon) Comèdia literària basada en David Foenkinos: un manuscrit rebutjat esdevé èxit i s’investiga la veritable autoria. Fabrice Luchini i Camille Cottin: química d’antagonistes que diverteix; sàtira del món editorial i el xoc “província vs. París”. Cloenda Avanç: proper comentari de The Tale. Tancament musical amb els Beatles.

Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup Marc (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.


Context i focus de l’episodi Espai “Mort i Vida” de Veus de la Parròquia (Parròquia dels Sants Just i Pastor, Sant Just d’Esvern) amb la participació de mossèn Joaquim Rius. Es dialoga sobre la visió cristiana de la mort, la coherència de l’Església davant l’eutanàsia i les cures pal·liatives, els sagraments del final de la vida, els ritus funeraris i la vivència comunitària de Tots Sants. "Jo sóc el camí, la veritat i la vida"; Déu és Déu de vius i no de morts. Visió cristiana de la mort • La mort és un pas cap a l’eternitat, no cap a l’absurd ni al no-res. • El cristià viu l’enllaç amb Crist: si Ell ha ressuscitat, també nosaltres. • “Camí, veritat i vida” defineix una manera de viure: • Camí: una manera de fer i de caminar segons Jesús. • Veritat: allò que allibera i dona sentit. • Vida: orientació a la vida eterna. Idees clau • La fe i l’esperança donen sentit a la vida present i al trànsit final. • La ignorància sobre “com és” l’eternitat es viu amb esperança confiada. Eutanàsia, cures pal·liatives i dignitat • L’Església manté una coherència: defensa i respecte per la vida humana en tot moment. • Distinció important: • Cures pal·liatives/sedació per evitar sofriment al final: acceptables. • Eutanàsia activa: no acceptada per contradir el valor de la vida. • La decisió de “voler acabar avui” sovint neix d’una manca d’acompanyament i amor; l’entorn afectiu i les cures adequades canvien la vivència del final. Testimonis i sentit oferent • Sants i fidels han viscut la malaltia com una ofrena per amor a Déu i al món. • El bon acompanyament permet un comiat ple de pau i sentit. Providència, llibertat i el misteri del sofriment • Evitar una visió infantil de la providència: no cal “carregar a Déu” accidents o tragèdies (testos, accidents, Auschwitz…). • Hi ha responsabilitat humana i límits del món; Déu no és l’autor del mal. • Des del baptisme, Déu habita en nosaltres per l’Esperit, acompanya i orienta. • Hi ha morts viscudes amb gratitud i serenor, esperant la felicitat plena. “No sabem quan vindrà…”, per això el cristià viu en vigilància confiada i esperança. Sagraments en la malaltia i al final de la vida De l’“extremunció” a la “unció dels malalts” • No només per a l’últim moment: també per malalties greus, edat avançada o abans d’operacions. • Significa la proximitat i ajuda del Senyor en situacions de risc. Viàtic, confessió i comunió • El viàtic és la comunió de l’últim tram: el pa que alimenta per a l’eternitat. • Sovint es demana confessió i comunió; depèn de la sensibilitat religiosa de la família. Després de la mort: ritus i llocs • Respons: pregària amb Paraula de Déu, invocacions i aigua (símbol de vida), normalment sense eucaristia; es pot fer al tanatori o a la parròquia. • Funeral: eucaristia pel difunt; data flexible segons la família. • Preferència pastoral per la parròquia (millor ambient litúrgic) sobre el tanatori. • Respecte a la voluntat de la família: alguns només demanen respons; altres celebren funeral més endavant. Estil de prèdica i Paraula de Déu en funerals • Respecte a creients i no creients; evitar posar ningú en evidència. • Centrar-se en la vida més que en la mort: valorar-la, protegir-la i fer-la possible per a tothom. • Punt de trobada universal: dignitat de la vida humana i compromís perquè el món sigui millor. • Textos bíblics que sosténen l’esperança: • “Jo sóc el camí, la veritat i la vida.” • Visió final: “no hi haurà més plor, ni llàgrimes, ni dolor”. Tots Sants i vivència comunitària • Dies per recordar els difunts: visites al cementiri, flors naturals i pregària. • La parròquia organitza una pregària comunitària al cementiri (amb suport logístic de la funerària) i activitats com la coral. • Moment de germanor de poble: tots compartim la ferida de la pèrdua i l’esperança. Conclusions i aspectes pràctics • La mort del cristià és la mateixa biològicament, però és “especial” per la fe: es viu com a pas amb sentit cap a la vida eterna. • Aspectes econòmics: la funerària canalitza un donatiu (p. ex. 60 €) cap a la parròquia; el mossèn no entra en costos del servei funerari. “Dono gràcies de creure en la vida eterna, perquè sé que val la pena viure-ho tot al màxim de bé.”

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.


Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Resum general Programa centrat en recomanacions i crítica de cinema amb èmfasi en: Paràsits (Parasite) com a retrat ferotge de la desigualtat amb comèdia negra i thriller d’alta tensió. Staff Only (El viatge de la Marta) i Sorry We Missed You: iniciació, família i precarietat en l’economia de plataformes. Thrillers espanyols recents (amb desigual fortuna), la punyent Ventajas de viajar en tren i el preestrenat Doctor Sueño. Debat final sobre plataformes (Netflix), sèries i el futur de les sales de cinema. Paràsits (Parasite) – Bong Joon-ho Dues famílies en paral·lel (pare, mare, fill, filla): una pobra que malviu en un semi-soterrani i una rica en una casa de disseny; simetria inicial que esdevé sàtira social. Inici memorable: cerca de Wi-Fi al lavabo que situa el to i el context de precarietat contemporània. Infiltració de la família pobra a la casa dels rics amb un pla tan enginyós com tramós; el guió és brillant, sorprenent i ple de girs. Barregen comèdia negra i thriller, sempre amb tensió sostinguda. El film diverteix però colpeix: les diferències de classe són insalvables i el xoc és cruel. Mirada nuançada: rics càndids (perquè s’ho poden permetre) vs pobres centrats en la supervivència. El nen ric és l’únic que “llegeix” bé el món. “Has de patir sí o sí” — el film et col·loca en una banda i et fa patir amb consciència. Staff Only (El viatge de la Marta) – Neus Ballús Viatge a Senegal d’un pare (Sergi López) amb els fills; història iniciàtica d’una noia que passa de 17 a 18 anys. Radiografia crítica d’un ressort turístic “per europeus”: exotització i ficció de l’experiència. Reconnexió pare-filla culminada en una escena final esplèndida. Sergi López destaca amb un underacting natural i efectiu. Sorry We Missed You – Ken Loach Retorn de Ken Loach (83 anys) amb vigor i punteria social; guió de Paul Laverty. Famíla de quatre a Newcastle atrapada per la precarietat: ell, repartidor “autònom” amb jornades interminables; ella, cuidadora a domicili amb horaris durs; fills tensionats per les circumstàncies. Guió depurat, ple de girs orgànics; interpretacions contundents (protagonistes i secundaris). Escena clau: la intimitat de la parella queda posposada a la “llista d’assumptes pendents”. La pel·lícula converteix estadístiques en vida concreta. “El sistema no et vol feliç.” “Com més facis, més cobraràs… a canvi de no viure.” Official Secrets (Secrets d’Estat) – Gavin Hood Basada en fets reals (2003): filtració que exposa un pla EUA-Regne Unit per pressionar sis països de l’ONU i avalar la guerra de l’Iraq. Protagonitza Keira Knightley; relat a tres bandes: periodisme, intel·ligència i judicial. Eix temàtic: legalitat vs veritat; quan la llei serveix per tapar disbarats. Doctor Sueño (Doctor Sleep) – Mike Flanagan Continuació del Resplandor de Stephen King: Ewan McGregor és el Danny Torrance adult. Trama: una secta exploita nens amb the shining; to de terror amb sensibilitat de Flanagan. Expectativa alta (no vista encara en premsa a la data comentada). Thriller espanyol recent: alts i baixos El silencio de la ciudad blanca (Daniel Calparsoro): bona mà per a l’acció, però guió feble i línies argumentals poc lligades. El asesino de los caprichos: previsible, perd el thrill massa aviat. Ventajas de viajar en tren – Aritz Moreno Adaptació d’Antonio Orejudo amb guió de Javier Gullón; tres/quatre històries entrellaçades. Juga amb la metaficció: capes de relat, narradors poc fiables i ambivalència constant entre veritat i invenció. Fosca, dinàmica i amb mala llet; grans treballs de Pilar Castro, Belén Cuesta i Luis Tosar. Plataformes, sèries i el futur del cinema Sitges programa títols que apareixen a Netflix gairebé en paral·lel: canvi d’hàbits de consum. Debat: excés d’oferta, palla en sèries llargues, i necessitat de curadoria crítica per orientar-se. Exemples citats: “La balada de Buster Scruggs” (Coen), “Band of Brothers”, “The Crown”, i l’estratègia de finestra de “The Irishman” (Scorsese). Record de la “profecia” de Coppola: el cinema es veuria majoritàriament a casa. Conclusió incòmoda: risc creixent per a les sales. “És un lladre de temps de primera magnitud.” — sobre l’addicció a les sèries.