Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12226episodis
M de Música del 19/12/2017 - episode art
M de Música

M de Música del 19/12/2017

Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Cinema sense condicions del 19/12/2017 — Downsizing, The Disaster Artist i el subgènere de les famílies assetjades: Suburbicon, Funny Games i més (amb festivals i remakes) - episode art
Cinema sense condicions

Cinema sense condicions del 19/12/2017 — Downsizing, The Disaster Artist i el subgènere de les famílies assetjades: Suburbicon, Funny Games i més (amb festivals i remakes)

Panorama general del programa "El que hem de fer és fer venir ganes d’anar al cine… explicar el mínim perquè tinguis les ganes i la sorpresa" Programa en dues parts: recomanacions i crítiques recents, i un tema central dedicat al subgènere de les famílies assetjades al cinema. Es tanca amb un debat sobre remakes i sagues i una mirada als grans festivals. Recomanacions i crítiques Downsizing (Alexander Payne) • Premissa: una sàtira de ciència-ficció on la humanitat pot “fer-se petita” per viure en un nou ordre social. • To i objectius: intenta abordar crisi econòmica, democràcia, solidaritat i canvi climàtic; per alguns, massa ambiciosa i perd focus al tram final. • Virtuts: realització brillant, direcció d’actors molt sòlida. Matt Damon i Christoph Waltz destaquen. Obertura a Venècia, aquí titulada “Una vida a lo grande”. • Valoració: divertida i disfrutable, però no al nivell de “Nebraska”; excel·lent factura formal amb un guió que es difumina al final. The Disaster Artist, The Room i el culte al “mal cinema” • “The Disaster Artist” recrea quasi pla a pla “The Room” de Tommy Wiseau; la gràcia és veure com un “penjat” fa una pel·li que fracassa però esdevé film de culte perquè fa riure sense voler-ho. • Comparacions: ecos d’“Ed Wood”. S’esmenta “Troll 2” i el documental “Best Worst Movie”. • Debat espanyol: paral·lelismes i contrastos amb “Algo muy gordo” (rebutjada com a metallenguatge que no fa riure) i amb “El autor” (problemes de to i ambicions d’autor no assolides, sobretot comparada amb “Caníbal”). Documental recomanat: Muchos hijos, un mono y un castillo • Retrat hilarant i tendre de Julita Salmerón i els seus desigs vitals: “molts fills, una mona i un castell”. • Eix narratiu: la família ha de deixar el castell i es llança a una recerca de dues vèrtebres de l’àvia (un McGuffin que activa memòria i identitat familiar). • To: humor constant i anècdotes increïbles; molt celebrada en crítica i recomanada pels participants. A Ghost Story (David Lowery) • Definida com la “versió d’autor” de Ghost: minimalista, hipnòtica, amb Casey Affleck sota un llençol. • Èmfasi musical i atmosfera. Reivindicació de veure-la sense espòilers per preservar l’experiència. Star Wars: re-visions i expectatives • Repàs de la saga i preparació per a l’episodi VIII. Opinió diversa: alguns s’hi queden amb l’original (episodi IV), d’altres reivindiquen l’episodi V. Tema central: el subgènere de les famílies assetjades "Les famílies felices no són felices… és una aparença" (discussió sobre Tolstoi i les façanes domèstiques) "No crec que hi hagi pel·lícules bones i dolentes; hi ha experiències bones o dolentes" El sacrificio de un ciervo sagrado (Yorgos Lanthimos) • Family perfecta que es veu desestabilitzada per un adolescent inquietant (sobresurt Barry Keoghan). • Tò: tensió creixent; posada en escena amb ecos de Kubrick. • Nota clau: incorpora un element fantàstic/paranormal que pot dividir espectadors (versemblança vs al·legoria moral). Suburbicon (George Clooney, guió antic dels germans Coen) • Retrat d’un suburbi ideal que amaga hipocresia i violència; paral·lelismes amb “The Truman Show” i “Eduardo Manostijeras”. • Emparentada amb “Fargo”: crònica negra de l’Amèrica domèstica. Opinió dividida sobre el to (interessant però descompensada per alguns; impactant per d’altres). Funny Games (Michael Haneke) • Terror domèstic sense motivació: dos joves saditzen una família “perquè sí”. • Efecte: incomoditat extrema i crisi d’expectatives sobre “com se’n surt” la família. Remake pla a pla en anglès. Altres variants i exemples • “El cabo del miedo/El cabo del terror” (1962 vs 1991): la venjança com a motor; manipulació eròtica de la filla per part de l’assetjador (Mitchum/De Niro). Debat sobre l’impacte musical i la contundència del remake. • “Visitor Q” (Takashi Miike): assalt intern i mediàtic a una família; sàtira extrema i material molt sensible. • “Saw”: gore de llarga durada amb moralina punitiva i debat ètic sobre justícia i càstig; fenomen de fans i discurs transmèdia. Remakes, reestrenes i el cas Blade Runner 2049 • Per què els remakes? - Motivacions comercials i d’accessibilitat (color vs blanc i negre, estrelles, “actualització” de clàssics). - Efemèrides com els 20 anys de Titanic alimenten relectures. • Blade Runner 2049: - Per alguns, desencís i pèrdua de l’“encant” no programable del culte. - Per d’altres, descobriments tècnics i noves capes; gran ambició visual. - Idea clau: el culte sovint no és planificable; neix amb el temps i la recepció. Festivals: experiència i accés • Sant Sebastià: ciutat preciosa, bon nivell de pel·lícules i alta accessibilitat als equips (hotel Maria Cristina com a hub). • Cannes: el més important, però estricte i compartimentat. • Berlín: gran programació, ambient fred a l’hivern però experiència molt rica. • Sitges: festival de gènere amb èxit de públic jove i fans; menys glam de “gran estrella” però passió cinèfila a flor de pell. • Anècdota: trobada memorable amb Anjelica Huston a Berlín. Cloenda • Agraïment al convidat Jordi Oliva i bones festes.

l'Audició del 18/12/2017 - episode art
l'Audició

l'Audició del 18/12/2017

Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

← Torna a tots els podcasts