Cinema sense condicions del 28/11/2017 — Documentals en primer pla: Visions Documentals, El Amparo i “Chuck Norris contra el comunisme”; ressenyes de La llibreria, Orient Express, Terraferma i Coco
Panorama general del programa Episodi centrat en el gènere documental amb la presentació del cicle Visions Documentals (Cinema Girona) i dues peces clau: El Amparo i Chuck Norris contra el comunisme. A la primera part, ressenyes de ficció en cartellera i recomanacions variades: La llibreria (Isabel Coixet), Assassinat a l’Orient Express (Kenneth Branagh vs. Sidney Lumet), Terraferma/Anchor and Hope (Carles Marquès-Marcet) i Coco (Pixar). A la segona, el convidat Martí Sants aprofundeix en la filosofia, programació i dinàmica de debat de Visions Documentals, amb properes sessions sobre memòria històrica i un cas artístic controvertit (Robert Llimós i l’ovni). “Com a conte s’aguanta; com a realitat, molt menys.” Ressenyes i debat de pel·lícules La llibreria (Isabel Coixet) • To melancòlic, tardorenc i gran treball de fotografia; interpretacions sòlides (Emily Mortimer, Patricia Clarkson). • Concep la pel·lícula com un “conte” visual de personatges solitaris i tendres, més que no pas com una crítica social contundent. • Debat intern: per a alguns, guió menor i tesis poc punyent; per a d’altres, ofici i ritme nítids, i un retrat de personatges “que s’aguanten”. “És un conte de bons i dolents… d’escriure bonic.” Assassinat a l’Orient Express (2017) i el llegat de Lumet (1974) • Branagh signa una versió espectacular i oberta a exteriors, amb un Hercule Poirot menys memorable que el d’Albert Finney a Lumet. • Fort repartiment coral en ambdues versions; la de 1974 manté un aire claustrofòbic molt efectiu. • Pensada també per a públic nou que no coneix Agatha Christie ni la versió clàssica. Terraferma / Anchor and Hope (Carles Marquès-Marcet) • Reuneix el trio Natalia Tena – David Verdaguer – Oona Chaplin per explorar maternitat, família no tradicional i relació a tres amb gran naturalitat. • Valor diferencial: química del trio i versemblança emocional; no arriba, però, a la potència de 10.000 km. • Recordatori del telefilm 13 dies d’octubre (sobre Lluís Companys): premi Gaudí i bon ofici de direcció i guió. El Amparo (Roberto Calzadilla) • Basada en fets reals (1988-89, frontera Veneçuela-Colòmbia): matança de pescadors i lluita per la veritat i la dignitat dels dos supervivents. • Direcció amb posada en escena precisa i primers plans expressius; procés d’immersió dels actors amb la comunitat. • El mateix director s’alinea com a defensor dels drets humans, crític tant amb govern com amb oposició. “La veritat i la dignitat: ells podien sortir-se’n… però decideixen resistir.” Chuck Norris contra el comunisme (PBS, 2014) • La xarxa clandestina de VHS a la Romania de Ceaușescu: 60.000 cintes, 10.000 vídeos d’importació il·legal, Irina Nistor doblant-ho tot amb una sola veu. • No només entreteniment: els visionats mostraven el mode de vida occidental (supermercats plens, llibertat de consum) com a contranarrativa a la propaganda estatal. “Fins i tot el fill de Ceaușescu demanava aquestes pel·lícules.” Coco (Pixar) • Animació d’altíssim nivell, univers visual exuberant i música com a motor emocional i identitari. • Temes valents tractats amb calidesa: mort, oblit, Alzheimer, família i memòria. • Manual Pixar del “make me care”: personatges que importen i un clímax d’impacte emocional. “Fes que m’importi.” Recomanació clàssica: Veredicto final (1982, Sidney Lumet) • Un Lumet de pes (amb Paul Newman, Charlotte Rampling, James Mason): drama judicial claustrofòbic i moral de lectura clàssica. • Exemple d’ofici i contenció que ressona en el debat sobre versions i actualitzacions. Eix central: Visions Documentals (Cinema Girona) Què és i què proposa • Fòrum mensual (des de 2012), curat per Martí Sants, amb projeccions i debat amb creadors. • Línia editorial: documentals fora del mainstream, de caire crític, contracultural i llibertari, amb revisió de la memòria històrica i cultures del marge. • Formats habituals: de 52 a 90 minuts, amb debat de 45’ (aprox.) i continuació informal al bar en ocasions. Públic i impacte • Mitjanes sostingudes (entorn 50 assistents, amb pics notablement superiors) en un context de sales difícils. • Valor afegit: accés als autors i generació d’espectadors crítics. Exemples • Cas “Lucio” (falsificador anarquista): popular a TV, però al fòrum el valor és el diàleg directe amb els protagonistes i el context crític. Properes sessions destacades 1) Espies aliats i el franquisme (estrena a Catalunya) • Direcció: Pablo Azorín i Marta Herrero. Ús d’animació ben resolta en un marc de memòria històrica. • Tesi punyent: contacte d’espies amb l’oposició interior i abandó aliat quan “el Franco ja els anava bé”. “Els aliats es van adonar que això no anava enlloc… i els van deixar penjats.” • Data excepcional: Dimarts 12 de desembre, 20:00 (desplaçat pel calendari). 2) Gener: Robert Llimós i l’ovni • Pintor de trajectòria sòlida que relata una experiència d’ovni; el focus del documental és el buit cultural i el rebuig del circuit artístic davant el gir de la seva obra. • Direcció: José Antonio López. Tractament mesurat i testimonial, sense efectes, que exposa el cas i el debat. Dades pràctiques • Lloc: Cinema Girona. • Ritme: Primer dimarts de mes (excepte excepcions com el 12/12). • Hora: 20:00 projecció + debat posterior. Avanç del pròxim programa • Tributa a Sam Peckinpah: revisió i contextualització de la seva obra i el seu pas del temps.
