
Smooth Jazz Club del 20/1/2016
Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...
Episodis etiquetats amb Altres

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House


Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Panorama de l’episodi Cinema sense condicions amb un menú complet: cinema d’autor italià, un tour de força hongarès sobre l’Holocaust, el western tancat de Tarantino, polèmica als Oscars i un documental històric català. • Els conductors obren amb un to distès i “italià” i entren ràpidament en tres eixos: Paolo Sorrentino (La juventud/Youth), El hijo de Saúl i The Hateful Eight de Tarantino. Sorrentino: La juventud (Youth) Què destaca • Film d’oda a la bellesa i el pas del temps, amb Michael Caine (compositor retirat) i Harvey Keitel. • Estil líric i poètic: narrativa visual per sobre del diàleg, salts metafòrics i introspecció. • Música central al relat: “Simple Songs” i una banda sonora que “t’embolcalla”. Recepció i comparacions • Continuïtat temàtica amb La grande bellezza, però alguns la troben més “snob” o sobrecarregada en diàlegs. • Reivindicació de primeres obres de Sorrentino: Le conseguenze dell’amore, Il Divo i This Must Be the Place (amb Sean Penn), pel seu ritme i economia de diàleg. El hijo de Saúl (László Nemes) Per què és singular • Escull una posada en escena radical: càmera enganxada al clatell del protagonista (eco dels germans Dardenne), fora de camp del terror i so omnipresent. • Sensació de pla seqüència continu i immersiu; comparat amb “Victoria” o “Russian Ark” pel repte formal, però amb un pes ètic i històric propi. Impacte • Film “necessari” sobre el Sonderkommando i l’Holocaust; possible favorita als Òscars i candidata a quedar en la història del cinema d’autor. No ho veureu, però us farà més mal: el terror s’insinua amb so i suggeriment, no amb imatge explícita. Oscars 2016: #OscarsSoWhite i omissions • Debat sobre la diversitat: Spike Lee anuncia boicot; broma incòmoda de Jamie Foxx amb Straight Outta Compton. • Omissions recurrents: Nightcrawler (Gyllenhaal) o el tracte ambigu a films com The Wolf of Wall Street. • Discussió meta: A qui importen els Oscars? Entre crítica, màrqueting i percepció pública. Documental: Sunyol, un crit valent • Presentació del treball de Francesc Escribano sobre Josep Sunyol (empresari, periodista, polític i president del Barça, afusellat pels franquistes). • Estrena especial i distribució esglaonada; possible emissió televisiva. The Hateful Eight (Tarantino) Premissa i gènere • Western d’alta muntanya, però sobretot intriga de cambra: vuit personatges tancats en una cabana durant una tempesta, ningú és qui sembla. • Comparació directa amb Diez negritos (Agatha Christie): cluedo amb identitats i motivacions en guerra. Estil Tarantino: reciclar per innovar • Fusió de gèneres (drama, comèdia negra, western) i espai únic a l’estil Reservoir Dogs. • Relectura d’arquetips (com a Inglourious Basterds o Django): el crític convertit en heroi, l’“odd couple” caça-recompenses/esclau, etc. Repartiment i personatges • Samuel L. Jackson signa un dels papers més potents; escenes-missatge que combinen monòleg cruel i música diegètica. • Jennifer Jason Leigh (nominada) brilla com a presonera ferotge; Bruce Dern rescatat en clau de “vell coronel” (Tarantino sovint recupera icones). Temes: violència, moral i el “dolent” protagonista • Debat sobre la banalitat del mal (eco Hannah Arendt) i la representació de la violència al cinema. • El públic modern empatitza amb l’antagonista (Sèries: The Sopranos, Breaking Bad, Dexter, The Fall; cinema: American Psycho, El clan). • Lectura moral tarantiniana: diferenciar entre qui “fa la seva feina” (bounty hunters) i els veritablement cruels (sense empatia ni miraments). Música: Ennio Morricone i ecos de The Thing • Partitura original de Morricone; Tarantino deixa d’“agafar cançons” per vestir-se de gala amb música composta per al film. • Peces reciclades (material descartat de l’Exorcista 2) recontextualitzades; neu, paranoia i Kurt Russell evoquen The Thing (Carpenter). El western: una mini-història guiada • Prehistòric (mut): The Great Train Robbery (Porter), impacte de llenguatge visual. • Clàssic: Stagecoach (Ford) fixa arquetips (heroi, dolent, interès amorós). • Modern: spaghetti western (Sergio Leone) i desidealització; Eastwood hi torna amb mala llet. • Postmodern: llibertat total i global (Corea: The Good, the Bad, the Weird). Tarantino hi juga amb total consciència d’autor. Experiència d’exhibició: 70mm i roadshow • Projecció en 70mm, Ultra Panavision 70 i format roadshow al Phenomena (Barcelona), amb obertura musical i intermedi. • Logística delicada (òptiques restaurades, enfoc exigent) però resultat espectacular de color, gra i amplitud. • Debat sobre la “fenomen experience”: comunitat que aplaudeix i celebra; risc de convertir-ho en circ vs. gaudi col·lectiu. Estructura i recursos • Film dividit en capítols amb veu en off després de l’intermedi que resumeix i reprèn el fil (trencament conscient de la narrativa). Valoració • Entre fans que la veuen com “quinta essència” i detractors que la troben menor, el consens a l’episodi: gran exercici d’estil i tensió en espai tancat, amb capes de lectura política i moral. Cites que marquen No ho veureu, però encara us farà més mal (sobre la posada en escena d’El hijo de Saúl) A qui li importen els Oscars? (debat sobre rellevància i narrativa mediàtica)

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no es l'indicat, o sí)

Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...