Cinema sense condicions del 27/10/2015 — Cesc Gay a fons, Taxi Teheran, Girlhood i El club: amistat, censura i redempció al límit
Visió general • Episodi centrat en quatre eixos: Cesc Gay i “Truman” (sense spoilers), un repàs del seu mètode i filmografia; “Taxi Teheran” de Jafar Panahi i la creativitat sota censura; “Girlhood (Bande de Filles)” de Céline Sciamma i el debat sobre història vs. impressionisme; i “El club” de Pablo Larraín, una denúncia punyent de la hipocresia eclesiàstica. “És preferible que no sapigueu res: aneu-hi i descobriu-la.” (sobre Truman) Cesc Gay i “Truman” (sense spoilers) Punts clau • “Truman” sorprèn més si es veu sense saber-ne l’argument; interpretacions premiades (Ricardo Darín i Javier Cámara) i to de drama amb tocs d’humor i una gran amistat al centre. • S’incideix en l’ofici de Cesc Gay i el seu procés iteratiu de guió i muntatge amb Tomàs Aragay. “Després d’acabar una pel·lícula, em dono compte que no hi ha hagut un guió, sinó un procés infinit de versions...” Trajectòria i estil • Filmografia esmentada: “En la ciudad”, “Ficción”, “V.O.S.” (2009), “Una pistola en cada mano”, i l’òpera prima “Hotel Room”. • Treball d’observació generacional: relacions, parelles, crisis i maduresa —un estil personal que connecta amb una franja adulta. • Producció: èmfasi en Marta Esteban (Messidor Films) i coproduccions. “Taxi Teheran” (Jafar Panahi) Dispositiu i context • Pseudo-documental rodat íntegrament dins d’un taxi: càmeres fixes, passatgers variats i enginy per esquivar la censura. • Context: Panahi vetat, sense poder filmar ni sortir del país; la pel·lícula és una resposta creativa a la repressió. Moments destacats • L’accident de moto i el testament al taxi (sarcàstic i irònic, més que còmic). • La neboda-cineasta i el seu decàleg de “pel·lícula distribuïble”: crítica mordaç a les normes del règim. • Debat sobre doblatge vs. V.O.: el doblatge resta frescor i naturalitat. Valoració • Film “blanquet”, naïf i optimista malgrat el fons fosc; Ós d’Or a Berlín (2015). Interessant més pel context i l’astúcia formal que no pas per la grandesa cinematogràfica pura. “Girlhood (Bande de Filles)” – Céline Sciamma Lectura i temes • Desenvolupament excepcional del personatge principal: descens a espais més foscos amb una posada en escena distanciada i un final obert. • Retrat del món adolescent de banlieue: amistats de quatre noies, gresques, solitud i manca de referents. Debat crític • Contrapunt entre recerca d’“història/argument” i un cinema impressionista de pinzellades i atmosferes. • Comparada amb “Tomboy”: per alguns, menys rodona d’història; per altres, molt poderosa en arc i textura emocional. “El club” (Pablo Larraín) Atmosfera i posada en escena • Una pel·lícula fosca, radical i pertorbadora: boira constant, platja feréstega, imatges d’entrenament de gossos de cursa que destil·len crueltat soterrada. • Música sacra (“Salve Regina”) que reforça l’aire litúrgic i el contrast entre aparença i abisme moral. Argument i personatges • Quatre ex-capellans i una monja viuen apartats: pederàstia, tràfic de nadons, connivències amb el règim militar… • L’arribada d’un investigador eclesiàstic i d’un home trencat que els acusa detona el conflicte i el tercer grau als residents. Temes i lectura • Crítica a la hipocresia i el secretisme d’institucions repressives: el mecanisme d’amagar delictes en “cases” apartades. • Final amb un gir moral: imposa fer-se càrrec de la víctima —una possibilitat de redempció a la força i responsabilització del mal causat. • Debat sobre algun mecanisme de guió (el “tinglado” per desfer-se d’un personatge): per a uns, forçat; per a altres, versemblant com a retrat de linxament i cap de turc. Veredicte • Interpretacions magnífiques i una construcció compacta i intranquil·litzadora. Gran Premi del Jurat a la Berlinale. Recomanada, però cal veure-la en un dia fort: és colpidora.
