
Music Club Mix Sessions del 25/11/2014
Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House
Episodis etiquetats amb Altres

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House


Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Panorama general Programa amb tres blocs: ressenyes d’estrenes i festivals, una tertúlia extensa sobre Relatos Salvajes i un debat de fons sobre la postmodernitat al cinema. Hi intervenen un convidat expert, l’Ignasi Juliacs, i els habituals, amb to àgil i crític. 1) Crítica: Orígenes (I Origins) Què és i com funciona • Film de Mike Cahill (vist a Sitges) que barreja ciència i mística: investigació de l’iris, reencarnació i dilemes sobre percepció i identitat. • Protagonistes: Michael Pitt i Britt Marling (musa del director), amb una història d’amor narrada amb elegància, més mostrada que explicada. Punts forts i febles • Forts: idea suggeridora, ritme contemplatiu, relació construïda amb mirades i temps. • Febles: deriva cap a un to massa sentimental, certa ambigüitat que evita espòilers però també dilueix l’impacte. Comparacions i detalls • Connexió temàtica amb Interstellar (ciència com via a allò místic). • Debat sobre el títol original “I Origins” i el sentit d’“I/Jo”. "La ciència com a esforç humà per transcendir cap a allò inabastable" • Referència a l’Uncle Boonmee (reencarnació i memòria) per contrastar textures i enfocaments. 2) Crítica: Trash (Stephen Daldry) i context Sinopsi i equip • Daldry (Billy Elliot, The Hours, The Reader) dirigeix amb guió de Richard Curtis. • Tres nois de faveles del Brasil troben una cartera que desencadena un thriller social. Valoració • Comparada amb Slumdog Millionaire i Cidade de Deus: comparteix ambient i premissa, però es queda enrere. • Problemes de guió: forats, ritme lent, previsible. Ambient aconseguit, però la història no s’aguanta. Apunts de context • Record de l’ímpetu industrial que va desfermar Cidade de Deus i el posterior salt a Hollywood de Meirelles. • Recomanació del curt “L’Alfombra Roja” (seguiment de la nena de Slumdog): retrat colpidor de la realitat dels slums. 3) Tertúlia: Relatos Salvajes (Damián Szifrón) Estructura i temes • Antologia de 6 històries “salvatges”: situacions límit, paradoxals, sovint amb venjança al centre. • Lectura doble del títol: no només històries bèsties, sinó un sistema que propicia l’excés. Episodis destacats • Obertura de l’avió: magistral sobre el contagi de la bogeria i l’escalada. • Darín (dinamitador) en clau kafkiana: burocràcia que t’ofega; crítica a l’estat de coses. • Boda: per alguns el més fluix per la seva deriva absurda sense “moralina” clara. Clau cultural i comparacions • Mirada que l’audiència local llegeix com a versemblant a l’Argentina i exagerada aquí; debat sobre venjança com a motor (paral·lel amb Corea del Sud i el western nord-americà). • Referents: Esperando la carroza (comèdia ferotge) i Tiempo de valientes (barreja de gènere i idiosincràsia porteña). Veredicte • Entretinguda, amb nervis i idees; potser sobrevalorada pel hype festivaler. • No es considera postmoderna: relats lineals, missatges clars i construcció clàssica de causa-efecte. 4) Monogràfic: Postmodernitat al cinema (Ignasi Juliacs) Definició ràpida • La postmodernitat neix com a reacció i negació de la modernitat: rebutja les metanarratives (explicacions totals del món) i celebra el fragment. • Arrelada en la revolució tecnològica (pas del fotoquímic al digital) i en el fracàs de les utopies del segle XX: deriva sovint nihilista i distòpica. Recursos i estètica • Metaficció i exhibició de l’artifici. • Hiperrealitat: barreja de real i fabricat fins a fer-los indistingibles. El digital com a zeros i uns que trenquen el vincle amb la “imatge real” fotoquímica. Exemples i contrastos • Cas paradigmàtic: Sucker Punch (Zack Snyder). Nivells de videojoc, proves, iconografia híbrida, i final negro/nihilista. • Blade Runner com a inauguració popular d’un imaginari distòpic postmodern (encara amb rodatge fotoquímic i densitat filosòfica). • 300: assumptes de TBO/graphic novel i hiperestilització; l’obra mostra la seva pròpia “tramoya”. • Comparativa Ben-Hur (quàdrigues reals, fisicitat tangible) vs Pompeia/digitals (espectacle hiperreal però desincarnat). • Ridley Scott i el so/imatge hiperrealista (p. ex. Robin Hood), enfront de textures orgàniques d’altres clàssics (p. ex. Excalibur per la seva artesania i aura). "No intentis veure la globalitat; conforma’t amb el fragment" — la trampa ideològica que l’Ignasi denuncia com a reaccionària. Tesi final • El cinema actual sovint prioritza l’envoltori per sobre de la història; el risc és perdre relat, ambigüitat fecunda i contacte amb allò real. Conclusió • Orígenes: idea potent i misticisme, però amb excés de sensibilitat. • Trash: ambient autèntic però guió feble; millor recuperar peces com L’Alfombra Roja. • Relatos Salvajes: antologia viva i punyent, lectura culturalment situada; no postmoderna. • Debat de fons: la postmodernitat sacseja la relació del cinema amb la realitat i la narrativa; gran repte crític per a espectadors i creadors. Proper programa: “Diplomàcia” (Schlöndorff).

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no es l'indicat, o sí)

Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House