Veus Parròquia del 10/5/2017 — Riure al vent: viatge a Bali, identitat i autoacceptació — prejudicis, espiritualitat i l’Evangeli «Jo sóc el camí»
Context i convidada Programa: Veus de la Parròquia – Paraula Viscuda (Ràdio d’Esvern) Convidada: Mireia Redondo López, periodista i col·laboradora radiofònica Presentadores: Lina i Montse To inicial distès: aficions de la Mireia (futbol femení en auge, ball jazz, fotografia i viatges) El llibre protagonista Fitxa bàsica Títol: Riure al vent (castellà: «Reír al viento») Autora: Sandra Barneda (periodista i locutora) Gènere: novel·la intimista amb fort component d’autoconeixement Premissa sense espòilers Protagonista (Àlex) emprèn un viatge a Indonèsia (Bali) per «perdre’s i trobar-se». Dilemes: culpa i distància (deixa el fill a Espanya), contradicció entre allunyar-se dels seus i no poder viure sense ells. Aprenentatges a través de persones que actuen de miralls i d’experiències transformadores (inclosa una dona sàvia/xamana que l’orienta). «¿Alguna vez has pensado en poner tierra de por medio…? ¿Te atreverías?» Temes principals del debat Identitat, prejudicis i autoacceptació Gàbia de prejudicis socials: l’autora critica els mots clixés que encotillen (matrimoni, hipoteca, camí únic). Corazes/closques per protegir-se que acaben aïllant. Orientació sexual: l’Àlex descobreix una altra manera d’estimar; es parla de la dificultat d’autoacceptar-se i de la pressió social/generacional. Punt de vista lector: el llibre funciona com a crítica social camuflada en una narració intimista. «Viento que sopla en contra o a favor… pero viento, libre, hermoso e imposible de atrapar.» Soledat i recerca del jo Eixos emocionals: soledat, incomprensió, desconcert i culpa. Missatge: allunyar-se pot donar perspectiva per veure el propi camí. Bali i espiritualitat Bali com a escenari sensorial: platges, mercats, olors i gastronomia; una prosa molt descriptiva que «et trasllada». Pràctiques: meditació, connexió amb les energies i dimensió espiritual. Metàfora central: el vent com a llibertat i contradicció interna. Mirada personal de la Mireia No s’identifica amb el gir de l’orientació sexual, però sí amb la sensació de desencaix en estereotips i la necessitat de replantejar el rumb vital. Destaquen els passatges espirituals i la idea de perdre’s per trobar-se. Educació, empatia i Església Necessitat d’evitar etiquetes i fomentar empatia (escola i família). Referència a Francesc: «Qui sóc jo per jutjar?»; crida a l’acollida i a actuar segons consciència. Recomanació i tancament Llibre «llarg però molt àgil» (unes 600 pàgines) i molt recomanable. Lectura de l’Evangeli (Joan 14) i missatge final d’amor: «Jo sóc el camí.» Comiat i agraïments; després, falques informatives i publicitat de servei públic. Punts clau en negreta Viatge a Bali com a marc de transformació personal Crítica als prejudicis i a les gàbies socials Autoacceptació de la identitat i l’orientació Espiritualitat, meditació i energies Empatia i educació sense etiquetes «Jo sóc el camí»: nexe espiritual del tancament
