Cinema sense condicions del 1/10/2024 — Midnight Cowboy, Shelley Duvall i Kris Kristofferson; la Conxa d’Or de Sant Sebastià per Albert Serra
Benvinguda i arrencada • Obertura musical del programa i menció del tema Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson), icònic de Midnight Cowboy. • Presentació ràpida de l’equip i to del programa: conversa cinèfila sense dogmes ni condicions. "No us fieu mai... el millor en cinema és comprovar-ho personalment." Recomanacions i roda de l’equip Comentari ràpid: Casa en flames (Dani de la Orden) • Valoracions positives: thriller psicològic coral, ben interpretat i amb girs de guió. • Matís crític: certa pijeria present al cinema català, però aquí el director hi aporta una mirada més fonda. Hàbits de visionat (Anastasi) • Ritme intens de passis de premsa, Filmin i sales; disciplina i constància per descobrir sorpreses. • Consell a l’audiència: formar-se criteri propi; cada espectador té el seu codi i la seva identificació amb les històries. Pel·lícula de la setmana: Midnight Cowboy (1969, John Schlesinger) Context i singularitats • Retrat cru i humanista de la marginalitat a Nova York a finals dels 60 (guerra del Vietnam, moviment hippie, ecos de la Warhol Factory). • Única pel·lícula amb qualificació X que va guanyar l’Òscar a Millor Pel·lícula; 7 nominacions, 3 Òscars: Millor Pel·lícula (Jerome Hellman), Direcció (John Schlesinger) i Guió adaptat (Waldo Salt). Sinopsi i temes • Joe Buck (Jon Voight), un jove texà, arriba a Nova York per fer fortuna com a gigoló i topa amb la realitat més dura. • Coneix “Ratso” Rizzo (Dustin Hoffman), un estafador malalt i coix; neix una amistat que esdevé taula de salvació enmig de la misèria. • Temes clau: solitud, explotació sexual (prostitució masculina i femenina), drogues, petits furts, i el poder redemptor de l’amistat. Llenguatge i muntatge • Muntatge excel·lent (Hugh A. Robertson, nominat): combinació de flashbacks (B/N i color) sense transicions, ritme que manté la pel·lícula sempre en alt. • Obertura gairebé de “videoclip” amb la cançó sobreposada a imatges del trajecte; anticipa l’energia formal. • Seqüència de la festa “warholiana”: ús de recurs picture-in-picture, estètica pop i colors llampants; exercici d’estil avançat per l’època. • Mirada amorosa i compassiva del director cap als perdedors; to melancòlic i moments durs sense caure en el morbo. Interpretacions • Dustin Hoffman: construcció física i psicològica de Rizzo (inclosa la coixera; l’actor es posava pedres a la sabata per recordar el dolor). • Jon Voight (aleshores novell en papers estel·lars): paper difícil, evita la caricatura i el sentimentalisme. • Repartiment de luxe: Sylvia Miles (breu però memorable) com a prostituta; el film té una gran direcció d’actors. Música • Cançó clau: Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson). Durant el muntatge es va provar i el director i el muntador en van quedar indissociablement lligats. • Banda sonora de John Barry: atmosfera lírica i trista que acompanya el descens social dels protagonistes. On veure-la • Disponible a Filmin en versió remasteritzada (2019); hi ha també un documental sobre la pel·lícula. In memoriam Shelley Duvall (1949–2024) • Actriu singular: col·laboracions recurrents amb Robert Altman (Brewster McCloud, Nashville, 3 Women, Popeye) i aparició a Annie Hall. • The Shining (Stanley Kubrick): interpretació antològica, però rodatge psicològicament dur. Polèmica a Espanya pel doblatge (Verónica Forqué) que perjudicava el to original. Kris Kristofferson (1936–2024) • Figura polièdrica: compositor, cantant de country i actor. Cançó icònica: Me and Bobby McGee. • Filmografia destacada: amb Sam Peckinpah (Pat Garrett & Billy the Kid, Bring Me the Head of Alfredo Garcia, Convoy), Heaven’s Gate (Cimino), A Star Is Born (1976), Blade (1998). “Freedom’s just another word for nothin’ left to lose.” • Carisma de “bonomia” malgrat el físic imponent; amistat personal estreta amb Peckinpah. Festival de Sant Sebastià (72a edició) Conxa d’Or: Albert Serra – Tardes de soledat • Film taurí que centra la mirada en el patiment de l’animal i l’angoixa del torero, amb primers plans i fons de plaça difuminat; treball intens de muntatge. • Comparació evocada amb el film El último sábado (1960) de Pere Balanyà, per l’atenció a la preparació i el ritual. Altres guardons destacats • Premis Donostia: Pedro Almodóvar i Cate Blanchett. • Petxina de Plata (Direcció): Laura Carreira (On Falling) i Pedro Martín Calero (El plo). • Premi Especial del Jurat: The Last Showgirl (Gia Coppola). • Millor Guió: François Ozon (Quan cau la tardor). • Millor Fotografia: Son Gripiau (Born in Heaven, Hou Xin). Idees clau • Midnight Cowboy combina risc formal i humanisme: és dura però empàtica. • Veure i jutjar: l’experiència personal és clau per damunt de la crítica aliena. • Memòria cinèfila: homenatges a figures que connecten música i cinema.
