episodis

Panorama general Episodi especial d’Empanada Cultural dedicat a la literatura en femení i a les seves ressonàncies en cinema i videojocs. Parteix de Virginia Woolf i la seva tesi d’“una habitació pròpia” per abordar: Bretxa d’autoria i visibilitat de les escriptores. Entrevista a Maite Carranza: gènere, temes delicats i el Gaudí jove de “La Leda i el Drac”. Cinema: crítica de “A Vida Invisível de Eurídice Gusmão”. Videojocs: el cas “Gaming Ladies”, el masclisme i la necessitat d’espais segurs. Agenda cultural i cloenda amb una cita de Woolf. Editorial: la base de Woolf i la bretxa de visibilitat A partir d’“Una habitació pròpia”, Woolf reclama independència econòmica i personal per crear. Dades recents apunten a una infrarepresentació d’autoria femenina (p. ex. 2018: només un ~32% de títols signats per dones). Exemple de pseudonimització per esquivar prejudicis de mercat: J.K. Rowling. «La dona a la literatura reina; a la història, gairebé no hi apareix». Llibres: entrevista a Maite Carranza (gènere, temes i Gaudí) Veus femenines i perspectiva de gènere Carranza defensa que escriure des de l’experiència pròpia ja incorpora perspectiva de gènere. Ha tractat temes delicats i complexos: • Abusos sexuals infantils • Mutilació genital femenina • Declaracions anti-masclisme (p. ex. a “Safari”). “Travestisme literari” i personatges Reivindica la capacitat d’habitar l’altre gènere (exemples clàssics: Flaubert–Madame Bovary, Tolstói–Anna Karènina, Clarín–La Regenta). Reflexiona sobre identificació i risc de caricatura quan es crea l’“altre”. “La Leda i el Drac”: el Gaudí jove Novel·la que ficciona el Gaudí adolescent (Reus, 1868), documentada sobre fets i personatges reals (Papeta Moreu, Eduard Toda). Trenca el tòpic del Gaudí únicament misticocatòlic i explora arrels anticlericals i contradiccions de joventut. Debat sobre el xoc ficció–realitat i el que el lector “tolera” i espera d’un mite cultural. Literatura catalana i mercats Frankfurt 2007: punt d’inflexió per a la projecció internacional de la literatura catalana. Carranza alterna públic adult i infantil/juvenil: ajusta ritmes, extensió i estil a l’atenció dels lectors joves. Bilingüisme i poesia: record a Joan Margarit i el pes del llenguatge en el pensament. Cinema: “A Vida Invisível de Eurídice Gusmão” Film brasiler de Karim Aïnouz, premiat a Cannes (Un Certain Regard) i altres certàmens; candidata d’Oscar per Brasil. Drama de sororitat i patriarcat (Rio de Janeiro, anys 50) entre les germanes Guida i Eurídice: somni de ser pianista vs. normes socials asfixiants. Posada en escena: melodrama amb fotografia d’Hélène Louvart (color saturat, gra, ambientació impecable) que dota el relat d’una modernitat formal. Connexions temàtiques amb “Retrato de una mujer en llamas” i el mite d’Orfeu i Eurídice (cerca, pèrdua, mirada i destí). Videojocs: Gaming Ladies, Gamergate i espais segurs Gaming Ladies (Barcelona, 2017): iniciativa de Marina Amores “Blissy” amb suport de King per crear espai segur exclusiu per a dones. Reacció misògina a xarxes i fòrums (exemples d’assetjament) que va forçar cancel·lació del primer esdeveniment (retirada de King). Context: Gamergate (2014) — ciberassetjament a Zoe Quinn, doxing, justificat falsament per “ètica periodística”. Va exposar el masclisme estructural del sector. Casos i símptomes: taules rodones sense dones, preguntes reduccionistes (“com et sents com a dona”), i sexualització al disseny. Necessitat d’espais segurs i normalització de la presència femenina en rols de codificació, direcció i producció. Agenda Cinema en sales i plataformes: The Irishman, Història d’un matrimoni, J’ai perdu mon corps, Weathering with You, La hija de un ladrón, La odisea de los giles. Esdeveniments: Nice Barcelona (ex-Games World), O Còmic – Can Fabra, Memefest. Continua el Novembre Literari a Sant Just. Cloenda Lectura d’un passatge de Virginia Woolf sobre la doble realitat de la dona: musa omnipresent en l’art, invisible i controlada a la vida. «La dona, en el terreny de la imaginació, té la major importància; en la pràctica, és insignificant. Reina en la poesia; a la història, quasi no hi apareix».

Visió general Episodi doble que recorre dos esdeveniments destacats: l’Asian Film Festival Barcelona 2019 (AFFBCN) i el Terror Molins. A l’Asian Film Festival, el focus s’atura especialment en Iran (14 títols, país més present) i en la seva guanyadora, “Reza” d’Ali Reza Motamedi. El programa obre també un bloc d’història de l’art i cinema al voltant del japonisme (de Ozu a Wes Anderson), amb el documental “Van Gogh y Japón”. A la segona part, el Terror Molins aposta per un eix surrealista (90 anys d’“Un chien andalou”) i el nou terror amb títols com “Koko-di Koko-da”, “Sator” i “Gwen”, i un debat candent sobre innovació i transgressió al gènere. "Lo que han supuesto es una gran empanada... bien nutrida de ingredientes" —sobre l’Asian Film Festival Punts clau AFFBCN 2019 (30 d’octubre – 10 de novembre): més de 100 pel·lícules de més de 20 països; programació estesa amb Filmoteca de Barcelona (retrospectiva Ozu) i CineBaix (Sant Feliu de Llobregat). Focus Iran: 14 títols (per sobre de Corea –12– i Japó –11–). Masterclass de Mohammad Attebay; pes de figures com Kiarostami, Asghar Farhadi i Jafar Panahi. Guanyadora: “Reza” (Ali Reza Motamedi). Dramedy romàntica-lírica sobre divorci i segones oportunitats en el marc de la llei islàmica (3 mesos i 10 dies per revocar). Diàleg Japó–Occident: de Joe Hisaishi i Ozu al japonisme de Van Gogh i el documental “Van Gogh y Japón”. Clau: influència de l’ukiyo-e i l’obertura Meiji. Eixos temàtics AFF: migracions i gèneres (remakes i relectures): “Intimate Strangers” (Corea, sobre “Perfectos desconocidos”), “Still Human” (Hong Kong, cuidadores filipines), “Fly by Night” (Malàisia, thriller social). Terror Molins: ambient de gran festival a la Peni, eix surrealista (90 anys d’“Un chien andalou”, “Santa Sangre”, “Blue Velvet”), i nou terror: “Koko-di Koko-da”, “Sator”, “Gwen”, “We Summon the Darkness” (amb Johnny Knoxville). Debat del gènere: innovació des del cinema indie (Miquel Pastor) i alerta sobre un possible viratge moralista del terror (Àngel Hernández, “NOM”). Asian Film Festival Barcelona 2019 Panorama i programació estesa Dates: 30/10–10/11. Més de 100 films i 20+ països. Extres: col·laboració amb Filmoteca de Barcelona (retrospectiva Yasujiro Ozu, tot novembre i fins a mitjans de desembre) i CineBaix (Mostra Mediterrània i del Llevant; recomanada l’iraniana “Primer Autógrafo para Rana”). Metàfora de l’edició: una “gran empanada” d’ingredients diversos a desxifrar; idea de festival com a diàleg de mirades. Focus: Iran — talent, indústria i “Reza” Dinamisme iranià: com a Corea del Sud, molts joves s’orienten a la carrera de cineasta (apunt de Mohammad Attebay en masterclass a la Pompeu). Pesa l’herència de Kiarostami, Farhadi, Panahi. Dades: 14 films iranians programats (vs. 12 Corea, 11 Japó). Guanyadora oficial: “Reza” (Ali Reza Motamedi). To lídic i lleuger amb treball formal fi, entre drama i comèdia romàntica. Sinopsi: la parella Reza i Fati es vol divorciar. Segons la llei islàmica, disposen de 3 mesos i 10 dies per revocar la decisió. Reza intenta recomençar, Fati es resisteix al canvi. Japó-Occident: japonisme i “Van Gogh y Japón” Banda sonora de fons amb Joe Hisaishi; record d’Ozu i influència en Wes Anderson (Isle of Dogs, estètica frontal, minimalista), un japonisme contemporani. Context històric: obertura del Japó a finals del segle XIX (transició a l’era Meiji, des de 1853). Pintors occidentals fascinats: Van Gogh, Cézanne, Gauguin. Clau visual: Ukiyo-e (gravats en fusta, edició seriada; p. ex. Hokusai). Documental: “Van Gogh y Japón” — com Van Gogh assimila l’ukiyo-e i el reinterpreta als seus paisatges del sud de França. Gèneres i migracions a l’AFF Corea: “Intimate Strangers” (remake d’“Perfectos desconocidos”) — amistats, secretisme, mòbils sobre la taula; tensió contemporània. Hong Kong: “Still Human” (Oliver Chan) — home amb discapacitat i assistent filipina; radiografia de vivienda i cures en clau migratòria. Malàisia: “Fly by Night” — thriller nocturn de taxistes que assalten l’elit; cartografia la desigualtat i el mosaic ètnic (malais, xinesos, indis). Tibet: “Jinpa” (prod. Wong Kar-wai) — un noir diürn gèlid, format quadrat, cromatisme desgastat, i aire de western d’altura. Dos viatgers homònims (Jinpa) i una venjança pendent. “Si et conto el meu somni, l’oblidaràs... si t’hi implico, es convertirà en el teu.” —creença budista que vertebra “Jinpa” Terror Molins (Molins de Rei) Ambient i seu Teatre de la Peni amb so i projecció impecables; Sala Gòtica per a paral·leles. Públic entès i sala a vessar. Àudio amb Àngel Hernández (director del curt “NOM”, a competició oficial). Eix 2019: Surrealisme i retrospectives 90 anys d’“Un chien andalou” (Buñuel/Dalí) — homenatge central. Recuperació de “Santa Sangre” (Jodorowsky) — amb Brontis Jodorowsky — i “Blue Velvet” (Lynch). Debat sobre què és veritablement surrealista (Lynch vs. Jodorowsky; també esment d’“L’Âge d’Or”). Nou terror: títols i tendències “Gwen” (William McGregor) — rural, segle XVIII, més drama social (desnonaments) que terror estricte; herència de “The Witch” (to pausat, paisatge, possessió mínima). “Sator” (Jordan Graham) — autor omnívor (direcció, guió, càmera, muntatge), i la seva àvia a pantalla, aportant veritat i inquietud. “Koko-di Koko-da” — conte macabre amb eco midsomerià (introducció fatalista i repetició cíclica); estil Sundance. “We Summon the Darkness” — slasher amb Johnny Knoxville com a predicador; gir inicial potent. Innovació i límits del gènere Miquel Pastor (cap de programació): la innovació sol venir de produccions petites; les grans busquen retorn i arrisquen menys (cast, guió, forma). Albert Galera (director): el terror és un gènere il·limitat i en reinvenció constant; els límits amb el fantàstic són porosos. Àngel Hernández (sobre “NOM”): crítica a un possible gir moralista/políticament correcte en el terror, on s’imposa el missatge social per damunt de la transgressió. “El horror era el gènere dels tabús; ara acabem aplaudint allò acceptable.” —Àngel Hernández Conclusions L’AFFBCN confirma Iran com a pol de creació i autor (premi a “Reza”) i consolida el diàleg Asia–Occident (de Ozu a Van Gogh). El Terror Molins reivindica els orígens (surrealisme) i el present del nou terror: autoral, híbrid i, sovint, social. Debat obert: innovar sense perdre la transgressió — el terror com a espai per a riscos formals i temàtics.

Panorama general Episodi temàtic dedicat al noir a través de tres mirades complementàries: videojocs, còmics i cinema. El programa combina anàlisi estètica, context històric i lectura social, amb una entrevista-orgia de tall clau a Antonio Altarriba i una revisió del pas del noir clàssic al neo/neon-noir. • Eix comú: la representació de la foscor moral i la crítica social, amb humor i esperit lúdic quan toca. • Tres blocs: videojocs (Grim Fandango), còmic noir (Altarriba/Keko) i cinema (de Welles a Winding Refn), més tancament amb agenda. "El noir no només reflecteix el món: ens posa un mirall al davant." — Antonio Altarriba Videojocs — Grim Fandango (LucasArts, 1998) Punts clau • Aventura gràfica que barreja art déco anys 30 amb folklore mexicà del Día de los Muertos (calacas, xolotl), en clau de noir paròdic i emotiu. • Protagonista: Manny Calavera, agent de viatges de l’Inframón, que destapa una conspiració de classe: els virtuosos també reben el "bitllet de caminar". Trama d’odissea noir amb corrupteles, traïcions i femme fatale. • Estil i so: visuals icònics, banda sonora amb sabor Big Band/Cotton Club. "Si us fixeu, tots els personatges que fumen al joc estan morts." • Homenatge a Casablanca: ciutat de Rubacava, smoking blanc i la línia "de tots els bars...". • Tonalitat: humor LucasArts (descendent de Monkey Island), puzzles enginyosos i seqüències brillants (ex. visita al món dels vius en collage de revistes). • Subtext: una visió mexicana de la mort — "La mort no és el final, és un trànsit cap al descans merescut." Connexions i ecos culturals • Parallels amb The Good Place (sistema moral puntuat) i referències clàssiques (romans, Caront, memòria i necròpolis). • Recomanat: remaster a Steam; accessible a no jugadors (ratolí i clic). Còmics — Antonio Altarriba i la trilogia egoista (amb Keko) Qui és i per què importa • Antonio Altarriba: assagista, novel·lista, catedràtic i guionista premiat (El arte de volar, La rota). Impulsor dels Premis ARC i veu clau del còmic noir contemporani. Orígens i tesis del còmic noir • Dick Tracy (anys 30) com a primer gran referent de còmic noir — "Lo mejor son los malos." • El noir com a mirall social: dels baixos fons a l’actualitat, desmuntant hipocresies col·lectives. La trilogia del "Jo" (egoista) • Títols i eixos: • Jo assassino: impostura de l’art i la impostura intel·lectual (acadèmia). • Jo loco: poder de les corporacions, sobretot farmacèutiques. • Jo mentiroso: complicitats entre partits i grups mediàtics (manipulació, compra d’info, perfils i vot). • Codi cromàtic i llenguatge visual (amb Keko): • Vermell (assassinat), groc (bogeria), verd (mentida). • Blanc i negre molt contrastat, bicromia, sense grisos. • Influències: Breccia, Will Eisner, Milton Caniff, Frank Miller. • Procés creatiu: guió obert i diàleg constant guionista-dibuixant; quan la barreja és indistingible, la història és de tots dos. "El còmic és el mitjà ideal per al noir": imatges estàtiques, elipsi entre vinyetes i lector com a motor del temps i el moviment. • Exclusives: avanç de Jo mentiroso (lliurament previst a editorial el juny de 2020). Projecte paral·lel sobre warlords i nens soldats (ONG). "Fins a quin punt... tots podríem convertir-nos en assassins?" Cinema — Del noir clàssic al neo/neon-noir Clàssic: culminació i crepuscle • Touch of Evil (1958, Orson Welles) sovint considerada la darrera del noir clàssic: Quinlan com a símbol de destrucció moral (abús, mentida, corrupció). • Context i etiqueta: Nino Frank (1946) encunya "film noir"; el clima social (Llei Seca, Gran Depressió, WWII) alimenta el gènere. • Canònics: El halcón maltés, Perdición, Laura, The Woman in the Window, Perversidad, Desvío, The Big Sleep, The Lady from Shanghai, etc. Revisions, hibridacions i mirades globals • Nouvelle Vague: À bout de souffle (Godard) — homenatge i subversió (Marlowe/Bogart relecturats). • Altres geografies: Kurosawa (High and Low, 1963) com a noir nipó amb pell americana; Altman (The Long Goodbye) en clau més lleugera; The Long Goodbye (2014, Japó) amb Tadanobu Asano (detectiu Mazusawa) i Koyuki com a femme fatale. Neon-noir i present • Nicolas Winding Refn com a referent actual: Drive, Only God Forgives, Too Old to Die Young — contrastos radicals, temps dilatat i paletes fúcsia/neó al servei de la foscor moral. • Nota visual: del blanc-i-negre clàssic al color neó; el noir s’ha anat blanquejant en part per la lògica del star system, però ressorgeix en noves formes. "On és més fort avui el gènere? A l’Àsia." • Agenda viva: festivals (terror Molins, asiàtic, Filmoteca amb Ozu). Tancament i agenda • Xarxes d’Empanada Cultural i compromís de penjar l’entrevista completa d’Altarriba. • Avanç d’agenda: Terror Molins, Festival de Cinema Asiàtic, retrospectiva Ozu a la Filmoteca.

Introducció Avui, a l’especial de Halloween d’Empanada Cultural, els conductors barregen humor i terror per explorar com la cultura pop tracta la mort, la culpa i els pallassos. Entre bromes lingüístiques sobre el “guassó” i el “rises”, marquen el to d’un episodi on el gènere de por serveix per buscar emocions fortes i reflexionar sobre el nostre imaginari col·lectiu. "La culpa... la culpa de verdad la tiene el cine, amigos míos." Cinema: la mort, el temps i The Long Walk (Laos) Eixos principals La mort com a motor narratiu i terapèutic: el cinema explica el trànsit entre vida i mort, més enllà del susto. Globalització de rituals: de Halloween a “Coco”, es difuminen fronteres simbòliques i festives. Diferència cultural: mirar cap a Àsia per trobar visions noves del més enllà. The Long Walk (Laos, dir. Mattie Do) Premissa: Un home septuagenari, capaç de parlar amb els morts, viatja al passat per alterar el seu destí i el de la seva família. Fantasma pont: una figura silenciosa i corpòria connecta passat i present, articulant viatges temporals. Muntatge altern: present i infantesa s’entrellacen com un puzzle; el film defuig la línia recta del temps i proposa capes i bifurcacions. Tema central: la causalitat de les accions i l’acceptació del que és inevitable. "Nuestra obligación como seres humanos es aceptar lo inevitable." Imatge i món Rural futurista: Laos s’hi mostra rural però amb detalls de futur (pagaments amb xip subcutani), creant una contradicció potent entre context i tecnologia. Toc de gènere: fantasia i viatge temporal amb ressonàncies líriques (debats amb Ghost Story o A L’Loro/Elio 3), però arrelat a una mirada terrenal. • Viatges en el temps com a temptació de “jugar a ser Déu”. • La mort com a presència activa i no només metàfora. • El pes de la culpa generada per alterar el destí. Videojocs: Blasphemous — culpa, penitència i pixel art (Sevilla) Per què destaca Estètica i imaginari: pixel art exquisit amb iconografia del catolicisme andalús (Setmana Santa, capirots, botafumeiros, altars-checkpoints). Tò sinistre: cristianisme extrem, automortificació i terror simbòlic. Mecàniques i metàfora: el combat fa mal també al penitent; l’espasa “Mea Culpa” té punxes al mànec — cada cop és dolor i expiació. "Solo el penitente pasada." Sistema de joc (Metroidvania) Exploració + backtracking: habilitats que obren rutes anteriors, disseny ple de detalls i pistes ambientals (p.e., sang al terra per activar una porta fent-te mal). Culpa com a recurs: en morir perds “fragments de culpa” que cal recuperar; la redempció passa pel dolor (baixar vida per pujar “fervor”). Referents: Dark Souls/Bloodborne (cicle mort-resurrecció), Hollow Knight, Metal Slug; debat sobre la mort al videojoc i el que proposa Death Stranding (Kojima). • Terror teològic: penitència, flagel·lació i salvació a través del sofriment. • Disseny i artbook: 200 pàgines de creació iconogràfica i folklore reinterpretat. • Identitat local universalitzada: el que és “nostre” es percep com a exòtic fora (capirots vs. Ku Klux Klan). Cultura: Pallassos — amics o enemics? Rant inicial i diagnosi "No. Així no. Prou." "No feu por… Feu pena." Crítica a la moda de disfressar-se de Joker o Pennywise: convertir el pallasso en tòtem de Halloween és poc original i redueix una figura amb història complexa. D’on venen els pallassos De l’harlequí, el bufó medieval i els còmics grecollatins; “pallasso” ve d’“pagliazio” (home de palla). De sàtira política i social a entreteniment de circ per a infants; es dilueix la càrrega crítica. Coulrofòbia i cultura pop Por als pallassos alimentada pel cinema i casos reals: It (Stephen King), Poltergeist, Zombieland. John Wayne Gacy (“Pogo”) com a arquetip criminal. Darrere la por, prejudicis i enveja d’una figura que fa riure i desafia la gravetat del ser. "És culpa de la nostra por infundada i dels prejudicis." • Reivindicació final: el pallasso no ha fet res per merèixer la demonització. • Sense pallassos, sense riure: advertiment en clau electoral i social. Tertúlia: Festival Asiàtic, Aika i Parasite Asian Film Festival (Casa Asia) Repassada a la programació i a Aika (Sergei Dvortsevoy): migració femenina a Moscou, fred existencial i realisme social; premi a Cannes per a la protagonista (Samal Yeslyamova). Parasite (Bong Joon-ho) Verdict: molt bona, construcció impecable i canvi de gènere fluid (de comèdia a thriller social). Tema: qui és el paràsit? La família que sobreviu a qualsevol preu o l’1% que viu de la resta? Debat: final potser massa explícit; força en la metàfora de classe. Agenda i recomanacions Festivals i projeccions Terror Molins (8–17 nov) i Fantàstik Granollers (8–10 nov). Estrenes: Ventajas de viajar en tren (8 nov) i El hoyo (El Hoyo), guanyadora a Sitges. Sèries Matèria Oscura (His Dark Materials) — HBO (4 nov). The End of the F***ing World T2 — Netflix (5 nov). Videojocs Song of Horror (terror espanyol), Red Dead Redemption 2 a PC (5 nov), Death Stranding (8 nov). Metroid Prime 4 i seqüela de Hollow Knight, al radar. Local Novembre literari i feminista de Sant Just (Maite Carranza, Gemma Ruiz, Najat El Hachmi, M. Àngels Cabré, i més). Cloenda Cançó final dedicada als “pallassos” i comiat amb ironia política. Recordatori que l’humor i el terror conviuen i que la cultura és el millor espai per mirar-nos —amb por, però també amb riure— al mirall.

Resum general L’episodi consisteix exclusivament en la repetició de la frase “Bona nit” a intervals regulars d’uns ~30 segons. No s’hi identifiquen converses, canvis de tema, seccions editorials ni música complementària. És, per tant, un fragment monotemàtic i minimalista centrat en una única salutació. Característiques • Ritme de repetició: aproximadament cada 30 segons • Idioma: català • Contingut: només la frase «Bona nit», sense variacions • To: neutre i concís • Estructura: sense introduccions, entrevistes ni talls; un bucle continu "Bona nit" Temes principals No hi ha temes diferenciats; l’episodi és un únic motiu sonor continu al voltant de la salutació. Elements clau del “tema” únic • Motiu central: la salutació Bona nit • Estructura: repetició regular sense cap desenvolupament narratiu • Absència d’anàlisi, notícies o debat Punts clau • El contingut és uniforme del segon 0 al 3599. • No hi ha «intro de resum» separada del cos; el tema comença al segon 0 i es manté fins al final. • Qualsevol indexació temàtica es redueix a una sola secció que cobreix l’episodi sencer.

Panorama general de Sitges 2019 Sitges manté la seva ànima de festival de gènere (terror/fantàstic), però obre focus a un cinema més ampli i contemporani del segle XXI. Es remarca el “caos deliciós” del festival: moltíssima oferta, múltiples seccions (Oficial, Noves Visions, Òrbita, Panorama, Brigadoon…) i una atmosfera única a sala: Aplaudiments a la capçalera i als logos de productores; xiulades a les subvencions. Identitat canalla i lliure de complexes, però cada cop més present la lectura social dels films i la política del palmarès. "Sitges és un deliciós caos" Palmarès i “El hoyo” (The Platform) Per què és clau Primera pel·lícula espanyola que guanya íntegrament el premi a Millor Pel·lícula a Sitges (des de 1994, quan va ser ex aequo). Òpera prima de Galder Gaztelu-Urrutia; coproducció bascocatalana. També rep: Premi del Públic, Direcció Revelació i Millors Efectes Especials. De què va (sense espòilers) Distopia claustrofòbica: un “cub” vertical amb desenes de nivells, on una plataforma plena de menjar descendeix. Com més avall, menys en queda. Temes clau: jerarquia, solidaritat, sàtira social i el camí de l’heroi. Punts forts Plantejament de món ràpid i clar, sense text expositiu. Direcció sòlida i to èpic clàssic dins d’un marc bèl·lic i violent. Interpretació central (Iván Massagué) i repartiment coral amb caràcter. Referències i ecos Cube (vertical), High-Rise (Ballard), Snowpiercer (Bong Joon-ho). Running gag a sala: "Òbvio" Recepció Consens majoritari: triomf justa i recomanadíssima; possible recorregut a Goya i, fins i tot, a premis internacionals. “Bacurau”: Millor Direcció i recepció dividida Premis i context Millor Direcció (Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles), Gran Premi del Jurat, Premi de la Crítica i del Jurat Jove. Un palmarès molt acumulat. De què va Poble del Brasil àrid i fronterer que “desapareix del mapa”. Transgènere: western de setge + sàtira política + violència pulp. Udo Kier com a antagonista icònic. Lectura i debat Per uns, obra potent i simbòlica; per altres, pedant i massa dicotòmica. Missatge polític sobre corporativització de la violència i resistència comunitària. Recomanada a amants del gènere i a curiosos amb la pell poc fina. Interpretacions i “Vivarium” Premis Millor Interpretació Femenina: Imogen Poots per “Vivarium”. La pel·lícula Dir. Lorcan Finnegan. Amb Jesse Eisenberg i Imogen Poots. Parella jove visita una urbanització “perfecta” i queda atrapada en un laberint suburbà. To de sàtira àcida, humor hieràtic, gran posada en escena (background de disseny gràfic del director). Valoració Molt efectiva i visualment poderosa; manté el to més que sumar girs a la segona meitat. Ideal per a sales; premi a Poots del tot merescut. “Judy & Punch”: Millor Guió i revenja feminista Dir. Mirrah Foulkes (òpera prima). Protagonitzada per Mia Wasikowska. Fàbula medieval fosca sobre una parella de titellaires que deriva en violència masclista i venjança liderada per ella. To gamberro, èpic i d’esperit de resistència; guió premiat amb encert. Animació a competició: “J’ai perdu mon corps” Dir. Jérémy Clapin (òpera prima). Guió amb Guillaume Laurant (Amélie). Una mà escapada d’un laboratori busca el seu cos; en paral·lel, la vida d’un jove orfe a París. Animació per a adults: lírica, poètica, emocional; Premi a Millor Música a Sitges (per alguns, “premi de consolació” d’una obra que mereixia més). Estrena: a Espanya el 15/11 i a Netflix global el 29/11. Premis, política i distribució La política del palmarès Es debat com, alguns anys, els premis reflecteixen estratègies (ex.: donar visibilitat a òperes primes locals, o missatges socials del moment). Tot i això, aquest any, “El hoyo” és vista com una decisió encertada més enllà de la política. Arribada a sales i premis nacionals “El hoyo”, “Vivarium” i “El faro” arriben a sales; Bacurau incerta. “El hoyo”, clara candidata a Goya. Plataformes Netflix guanya presència com a finestra de films de festival; debat latent amb Cannes. Frases a recordar "Òbvio" "Sitges és un deliciós caos" Què queda pendent No s’arriba a comentar a fons: “El faro” (Eggers), “The Wild Goose Lake”, “Ad Ami” (Quentin Dupieux), “Dogs Don’t Wear Pants”, “The Long Walk”… Avanç: proper programa dedicat al Noir.

Visió general Aquest episodi consisteix exclusivament en la repetició de la salutació "Bona nit" a intervals constants de 30 segons durant aproximadament 60 minuts. No s’hi introdueixen altres temes, entrevistes ni comentaris editorials: és una peça monotemàtica i minimalista. "Bona nit" Temes principals Repetició estructurada: el locutor diu "Bona nit" cada 30 segons, del segon 0 fins al voltant del 3599. Absència de contingut addicional: no hi ha canvis de tema, seccions noves, anuncis o intervencions d’altres veus. Tonalitat nocturna i minimalista: es pot interpretar com una peça experimental o meditativa centrada en la salutació nocturna. Moments i estructura Patró temporal Inici: 0 s Repeticions: 30 s, 60 s, 90 s, ... (cada 30 s de manera constant) Tancament: ~3599 s Ritme i variacions Ritme constant: no s’observen variacions en la formulació; sempre és la mateixa frase. Cap secció temàtica: no hi ha segments diferenciats més enllà de la salutació repetida. Notes per a l’oient • Si busques una pista per marcar intervals o per a un ambient nocturn, aquest format pot ser útil. • Si esperaves notícies, debat o entrevista, aquest episodi no els conté.

Resum general • Episodi amb quatre blocs clau: Rosalía i el seu single "Fucking Money Man", una crònica d’agost i turisme a Barcelona que enllaça amb l’anàlisi crítica de Midsommar, un panorama del documental a Espanya (cases paradigmàtics i tendències), i una història pop fosca: la sorprenent connexió entre Charles Manson i els Beach Boys. • Idees força: identitat i llenguatge en la nova Rosalía; forma vs. guió a Midsommar; de la TV didàctica al true crime premium en el documental espanyol; i quan la cultura pop toca l’abisme (Manson, indústria musical i Hollywood). • To debatut i viu, amb comparacions provocadores (Tarantino, Welles), i metàfores gastronòmiques per discutir art vs. producte. Temes principals Rosalía – "Fucking Money Man" (Milionària / Que Dios nos libre del dinero) • Single d’estiu en dos parts: electrorumba catalana per a Milionària i flamenc sobri per a Que Dios nos libre del dinero. Contrapunt entre frivolitat i profunditat. • Debat sobre l’ús del català: no normatiu, col·loquial, canalla (“cumpleanys”, “milionària”), entès com a actitud de gènere (trap/hip-hop): caradura, desimboltura, identitat polièdrica. • Comparació amb Tarantino: la “falta ortogràfica” com a declaració d’intencions i llenguatge com a manifest. • Polèmica crítica: art vs. producte, dret a fer un hit d’estiu i metàfora “alta cuina vs. McDonald’s” per parlar de qualitat i exigència. "Declaració de principis a través del llenguatge" Crònica d’Agost i Barcelona turística • Reflexió literària sobre agost, ciutat i turisme: CCCB, hamacs, festes majors, Airbnb i la marca Barcelona. La ciutat ja no es buida; contradiccions entre oci, mercantilització i espai públic. • Pont cap a Midsommar: nits blanques, rituals d’estiu i la tensió entre celebració i inquietud. Cinema – Midsommar (Ari Aster) • Valoració ambivalent: potència formal i visual vs. guió argumental feble; "pensa-la" i grinyola, "sent-la" i guanya per impacte sensorial. • Crítica al màrqueting: el tràiler ven slasher/comercial i el film és terror autoral lent; xoc d’expectatives. • Discussió sobre la mirada americana que exotitza rituals nòrdics (Midsommar real vs. versió sectària del film). • Etiqueta irònica: "Porn horror per a hipsters" TV i documental a Espanya – Tendències i casos • De NODO i la 2 (UHF) a 30 Minuts i Informe Semanal: de divulgació clàssica a formats moderns amb Canal+ (John Sistiaga) i La Sexta (Évole/Salvados) que obren la porta a temes locals i polítics. • Boom del true crime: de l’eco internacional (Making a Murderer) a l’adaptació espanyola. Muerte en León (HBO): cas Isabel Carrasco. Investigació sòlida, trama de poder i clientelisme; una segona part que no està a l’altura. El Caso Alcàsser (Netflix): repàs als excessos mediàtics (sensacionalisme, fotos d’autòpsies, prime time). Crítica al periodisme-escombraria i enfoc final cap a violència masclista (massa tard?). Debat sobre oportunisme del tema. El pionero (HBO): Jesús Gil entre castís i poder; material d’arxiu abundant, promesa d’anàlisi profunda del personatge (futbol, política, especulació). Història pop fosca – Charles Manson i els Beach Boys • El trobament: Dennis Wilson recull autoestopistes de la família Manson i acaba en una simbiosi perillosa (orgies, diners, cotxes; Manson posa la mística i la música, Wilson els recursos). • Porta d’entrada a la indústria: Terry Melcher s’interessa, sessió d’estudi caòtica amb Manson (amenaces, ganivet) i ruptura. • L’“adopció” de la cançó: de “Cease to Exist” a Never Learn Not to Love (Beach Boys) amb canvis de lletra i títol; taint del disc 20/20. • Amenaces i venjança: cartes, fugida de Dennis, Manson busca Melcher a la casa de Cielo Drive (on vivien Sharon Tate i Polanski). Preludi dels crims que marcaren Hollywood. • Ecos culturals: Tarantino (Once Upon a Time in… Hollywood) resignifica cançons i època; Mindhunter recupera maquetes de Manson; 50 anys dels fets. Cites destacades "El trap és ‘aquí estoy yo’: caradura i desimboltura; les faltes formen part de l’actitud." "Si comences molt fort, el que no pots pretendre és baixar (però també tens dret a fer un hit d’estiu)." "El documental espanyol ha fet el salt: del didactisme al true crime amb aspiracions."

Resum general Episodi ultra-minimalista on l’únic contingut verbal és la salutació repetida "Bona nit" al llarg de gairebé una hora (~59:58). Sense entrevistes, notícies ni converses, l’episodi funciona com un exercici de ritme, repetició i ambientació nocturna. Què escoltaràs • Repetició periòdica de la frase "Bona nit" aproximadament cada 30 segons. • Breu silenci/pauses en dos punts del flux (cap als ~389 s i ~689 s), que segmenten l’escolta en tres trams. • Un to que es pot percebre com a mantra, ASMR o peça minimalista d’ambient. "Bona nit" Temes principals 1) Salutació nocturna com a mantra • L’únic missatge és "Bona nit", reiterat de manera constant. • Funciona com a àncora auditiva que estabilitza l’atenció. 2) Ritme i repetició • La repetició regular crea ritme i una sensació d’hipnosi sonora. • Pot induir calma o focus segons l’oient. 3) Pauses i micro-estructura • Dues interrupcions breus marquen canvis subtils d’acte, sense introduir nous temes. • No hi ha variacions de contingut; només continuïtat i persistència del mateix missatge. Moments destacats • Inici (0–359 s): establiment del patró de salutacions periòdiques. • Reprenent el flux (419–659 s): continuïtat del ritme després d’una pausa. • Tram final (719–3598 s): prolongació sostinguda fins al tancament, sense cloenda explícita. Notes d’escolta • Ideal per a relaxació o com a fons mentre es desconnecta al vespre. • Si busques contingut informatiu o temes múltiples, aquest episodi és intencionadament no narratiu i no introdueix idees noves més enllà del seu concepte minimalista.

Idea força de l’episodi • Tema transversal: com s’acaben les coses — com es tanca una obra, una etapa o una vida artística. • Quatre eixos principals: Agnès Varda (testament en vida), Orson Welles (obra pòstuma i autoria), Neon Genesis Evangelion (finals polèmics i reconstruccions), The End of the Fing World* (del fanzine a la sèrie i el “nihilisme millennial”). Cinema: Agnès Varda — “Varda par Agnès” (documental) • Estrena de la seva darrera pel·lícula (documental) com a testament fílmic conscient: Varda revisa la seva obra (cinema, fotografia, instal·lacions) i la seva mirada social i feminista. • La cineasta —amb 52 títols i una energia incombustible— tanca cicle després de rebre l’Oscar honorífic (2017) i la Càmera de la Berlinale, convertint la pròpia pel·lícula en un comiat lúcid i poètic. • Idea clau: domini del temps i de l’espai per decidir el propi final i evitar que siguin d’altres qui el reescriguin. Cinema: Orson Welles — “The Other Side of the Wind” + “They’ll Love Me When I’m Dead” • Díptic a Netflix sobre Welles: la pel·lícula inacabada finalment muntada per tercers i el documental que explica el seu caos creatiu i els darrers 15 anys. • Debat central: què és autoria quan una obra s’acaba sense l’autor? Fins on és “de Welles” el film resultant? • Parallels i ecos: metacine, exili artístic, amistats creatives (Huston, Bogdanovich, Oja Kodar) i la comparació amb la Sagrada Família de Gaudí (obres continuades per d’altres). "Lo malo de la izquierda estadounidense es que traicionó para salvar sus piscinas... Fueron ellas mismas las que se demolieron dando paso a una nueva generación de nihilistas." • Nota curiosa: Welles també va coquetejar amb la música i apareix en anècdotes vinclades a projectes mítics inacabats (com el “Dune” de Jodorowsky). Anime: Neon Genesis Evangelion — finals, polèmiques i “rebuild” De què va (a grans trets) • Terra post-cataclísmica (2015), Àngels atacant i organització NERV (anomenada “NERF” a la conversa) que combat amb EVA pilotats per adolescents (Shinji, Rei, Asuka...). • Misteri central: EVAs com a éssers biològics vinculats a Adam i Lilith; profecies, Tercer Impacte i dissolució de la individualitat en un “tot”. Final i recepció • Episodis 25-26: tancament oníric, metafísic i econòmicament auster, que va dividir l’audiència. • Resposta als fans: el film “The End of Evangelion” reinterpreta el final, satisfent en part el fanservice però alhora crític amb els desitjos més superficials del fandom. Rebuild i llegat • Projecte “Rebuild of Evangelion” (4 pel·lícules): relectura que es desvia progressivament de la sèrie original (You Are (Not) Alone; You Can (Not) Advance; You Can (Not) Redo; final pendent en el moment de la conversa). • Context personal: Hideaki Anno (depressió, posterior recuperació amb “Shin Godzilla”). • Disponibilitat: la sèrie i pel·lícules relacionades arriben a Netflix, reforçant el seu estatus de mite pop i filosòfic. Còmic i adaptació: The End of the F***ing World • Origen: fanzine/tira de Charles Forsman (Oily Comics). El director Jonathan Entwistle en fa un curt que obre la porta a Netflix. • Adaptació: molt fidel al to i al llenguatge “cinematogràfic” del còmic (el·lipsis, composició). El mateix autor celebra que la sèrie aporti més profunditat gràcies a la música i la interpretació. • Diferències: el còmic és més cru i gore (impuls assassí, sectes, conseqüències físiques); la sèrie modula violència i sexualitat i deriva cap a un nihilisme generacional més ampli i digerible. • Temes: ràbia i dolor adolescents, marginació, paternitats trencades, no future, ecos de Bonnie & Clyde, Assassins nats i to “Xavier Dolan”. • Estat de la sèrie: final de temporada més obert, confirmació d’una T2, i debat sobre quan convé acabar versus allargar per demanda i mercat. Comunitat i continuïtat del programa • Aparició simpàtica de l’oient Carme, que anima a mantenir el programa (bromejant amb un “Verkami”). • Anunci de xarxes socials (Instagram: @empanadacultural; Twitter i Facebook en camí) i d’una “gazpacho edition” estival fora d’antena. • Missatge final: tornada al setembre després d’unes setmanes de pausa. Agenda ràpida (recomanacions) • Cinema: “Varda par Agnès” (5 de juliol); “Los días que vendrán” (Marqués-Marcet); “The Dead Don’t Die” (Jim Jarmusch); “Matrix” torna a sales. • Sèries: Stranger Things (T3, 4 de juliol); The Boys (27 de juliol, Amazon Prime). • Música: Charlotte Gainsbourg (Festival de Peralada) i sessions synthwave (dimecres 5 i dissabte 6). Conclusió • L’episodi articula, amb exemples potents, que acabar bé és un art: Varda ho converteix en obra; Welles obre el debat sobre l’obra pòstuma; Evangelion mostra que els finals també són dialògics amb els fans; i TEOTFW evidencia com l’adaptació pot enriquir l’original sense trair-lo.

Panorama general de l’episodi "Abran la puerta, que el mañana ya está aquí." Una obertura editorial brillant sobre el futur i el present dona pas a un menú estiuenc: videojocs, literatura i cinema i documentals. L’episodi enllaça Sant Joan i el solstici amb tres peces clau: el videojoc indie Oxenfree, la noveleta Noches Blancas de Dostoyevski (i les seves adaptacions), i el cas-real-convertit-en-docu del Fyre Festival. • Fil conductor: l’estiu com a frontera entre la irrealitat i la realitat, de les nits que no s’acaben a les promeses que s’esvaeixen. • To: converses àgils, culturals i crítiques, amb humor i cites ben triades. Editorial: futur, present i Sant Joan • Reflexió sobre el futur com a mirall llunyà i el “demà” que sempre arriba disfressat de present. • Context astronòmic i cultural: solstici d’estiu, fogueres de Sant Joan i sincretisme pagà-cristià. • Idea central: buscar el demà “en la distància” és un error; el demà s’obre quan obrim la porta del present. Cita destacada "No busquen en la distancia. Abran la puerta, que el mañana ya está aquí." Videojocs: Oxenfree — estiu, adolescència i decisions • Títol: Oxenfree (Night School Studio, 2016), aventura gràfica de misteri sobrenatural en una illa i en cap de setmana d’estiu. • Personatges clau (adolescents amb traumes i lleialtats creuades): Alex (17), Jonas (18, germanastre), Clarissa (18), Ren (17), Nona (16-17) i el record de Michael (germà mort). • Mecànica: diàlegs en temps real amb opció de silenci, presa de decisions i finals múltiples (5-6). • Escriptura: diàlegs adolescents versemblants, que evoquen la reactivitat i la intensitat de l’edat. Claus temàtiques • L’estiu com a espai “fora normes”: amistats reconfigurades, identitats a prova i llibertat. • El títol juga amb l’expressió infantil “Olly olly oxen free” de l’hide and seek — allò ocult que vol sortir a la llum. • Sensació estival: fogueres, focs artificials, inici de cicle, descoberta i por del desconegut. Llibres i cinema: Noches Blancas (Dostoyevski) i la seva metamorfosi • Noveleta (1848) situada a Sant Petersburg durant les nits blanques: claror nocturna i ciutat buida — escenari ideal per a l’ensoñació amorosa. • Protagonista: narrador jove, solitari i somiador; episodi “noi coneix noia” que s’eleva a metàfora de desig i realitat. Frase clau "El castillo de sus ilusiones se ha venido sin estrépito, sin dejar rastro..." • Lectura: l’estiu i les nits blanques com a suspensió de la realitat; el matí retorna la veritat que l’ombra del somni havia difuminat. • Edició recomanada: Nórdica (2015) amb il·lustracions de Nikolai Troshinsky. Adaptacions • Visconti — Le notti bianche (1957): fidel a l’esperit, trasllada la “blancor” a la neu i la boira per construir irrealitat; música de Nino Rota. • Bresson — Quatre nuits d’un rêveur (1971): variació autoral. • James Gray — Two Lovers (2008): relectura moderna i distant del text original, més propera a l’adaptació que al relat. Cinema / Documental: Fyre Festival — el millor pitjor festival • Context: festival de luxe a les Bahamas ideat per Billy McFarland i Ja Rule per promocionar l’app Fyre (contractació directa d’artistes). • Promesa: experiència paradisíaca VIP (bungalows, iats, cartell mediàtic). • Realitat: mala planificació, canvi d’illa, infraestructures inexistents, pluges torrencials, tendes d’emergència, logística nul·la, bandes que cancel·len (p. ex. Blink-182) i caos generalitzat. • Conseqüències: mems virals, demandes, investigació de l’FBI, frau a inversors i caiguda de l’ecosistema d’“influencer marketing” que el va potenciar. Idees força • El xoc entre la imatge venuda i el producte real: quan el màrqueting supera la realitat. • Responsabilitat dels influencers: fins on arriba la seva part en la cadena del frau? • L’oci com a identitat i com a obligació social: “ser a l’esdeveniment” com a capital simbòlic. Tertúlia final i agenda • Debat crític sobre el “tot val?” en la cultura del hype i del binge: comprem necessitat o comprem relat? • Agenda ràpida: estrenes de cinema (Toy Story 4, El muñeco diabólico, Dies que vindran), sèries (Legion T3, Paquita Salas T3, Hierro), videojocs (Crash Team Racing Nitro-Fueled), i exposicions/comic (El Víbora al MNAC; Sisa, Anys Galàctics). Fil temàtic que ho cus tot • Sant Joan i el solstici: foc i inici de cicle. • Oxenfree: joves que s’enfronten a l’ignot en una illa d’estiu. • Noches Blancas: nit clara que somia el dia. • Fyre Festival: somni venut que es desfà amb la llum del matí. En definitiva: l’estiu com a llindar entre el que imaginem i el que és, entre el que comprem i el que vivim, entre el que desitgem i el que som.

Idea central del programa Tema fil conductor: l’“expectativa” i el fenomen del hype en cultura (especialment videojocs), com es crea, quan funciona i quan deriva en promeses i downgrades que deceben. "60 minuts d’empanada cultural" per destil·lar el hype: d’on neix, com es ven i què en queda. E3: origen, evolució i la cultura del hype Dels 90 al present • Naixement de l’E3 (1995) com a aparador centralitzat per indústria i premsa. • Mutació amb internet: bloggers, massificació, costos elevats i gir cap al màrqueting. • Actualitat: menys presència de grans marques en físic (Directs de Nintendo; Sony absent), i tràilers i teasers com a eix d’atenció. Casos clàssics que expliquen el hype • 1995 — Sega Saturn vs. PlayStation: el “mic drop” de Sony amb > "299 dòlars". Hype que es compleix: millor preu i prestacions, victòria simbòlica de PlayStation. • Duke Nukem Forever: 13 anys de canvis de motor, retards i llançament fallit. Exemple de hype etern que porta a una gran decepció. • Tràilers que fan història: - Metal Gear Solid 2 (PS2): tràiler “in-game” que semblava impossible i que després es va complir. - Killzone 2 (PS3): tràiler pregenerat etiquetat com in-game, > "massa bo per ser veritat" → gran downgrade i pèrdua de confiança. • Ubisoft i el “too good to be true”: Watch Dogs, Assassin’s Creed, bugs i glitches. El model de repetició (torres, mapes, secundàries) esgota l’expectativa. • No Man’s Sky: hype d’univers infinit i multijugador inexistent al llançament; amb expansions i patches ha reconduït el rumb —redempció tardana. • Hype positiu: presentació de God of War (2018) amb reacció col·lectiva de pell de gallina — quan l’expectativa es fonamenta en qualitat. • Memes i fiascos: el cas Half-Life 3 com a meme d’internet; Alien: Colonial Marines, Dead Island, Tomb Raider: Angel of Darkness… promeses no complertes i downgrades flagrants. E3 2019: els grans titulars per conferència EA Play • FIFA 20, nova temporada d’Apex Legends i novetats de The Sims 4. • Star Wars: Jedi Fallen Order (aventura en tercera persona, entre Episodi III i IV) — data 15/11. Dubtes sobre la IA vista al gameplay. Xbox • Més de 60 jocs, to variat i aposta de catàleg: The Outer Worlds, Bleeding Edge, Gears 5, Blair Witch (horror), Dragon Ball Z: Kakarot, Ori and the Will of the Wisps, Battletoads, Psychonauts 2, Age of Empires II: Definitive Edition. • Project Scarlett: fins a 120 fps, cross-platform, enfoc en streaming i llançament a Nadal 2020. • Cyberpunk 2077 (16/02/2020): distopia cyber-noir de CD Projekt amb el moment Keanu Reeves > "You are breathtaking!" — hype col·lectiu i icònic. • Elden Ring: FromSoftware + George R.R. Martin (teaser; sense gameplay). Promet fórmula Souls amb més elements d’RPG. • Halo Infinite: “reboot espiritual” i bandera de nova generació per a Scarlett (nou motor; sense data). Bethesda • Enfoc en updates/DLC per jocs existents (Fallout 76, ESO, Rage 2) i presentació d’Orion (optimització per streaming via programari). • Novetats: GhostWire: Tokyo (tòquio sobrenatural), Wolfenstein: Cyberpilot/Youngblood (cooperatiu; 26/07), DOOM Eternal (22/11) amb més habilitats i modes (Battle Mode). PC Gaming Show • Panorama eclèctic de PC. Destaquen: - Vampire: The Masquerade – Bloodlines 2 (Q1 2020; verd en gràfics però amb potencial). - Shenmue 3 (retards; millores modestes; en dubte per novembre). - Baldur’s Gate 3 (Larian; D&D 5a ed.; sense data, llarg recorregut). Ubisoft • Varietat, Uplay+ (subscripció), Roller Champions (e-sport), projecte de pel·lícula de The Division a Netflix. • Plat fort: Watch Dogs: Legion — Londres post-Brexit, múltiples protagonistes amb permadeath, identitat i estil propis. Bon to (fins i tot amb frame drops al vídeo — honestedat inusual). Data: 06/03/2020. Square Enix • Final Fantasy VII Remake — combat d’action RPG en temps real; 2 Blu-ray; aparició de Tifa/Sephiroth; data: 03/03/2020. • Marvel’s Avengers — història original (fora de l’MCU), cooperatiu 4 jugadors, DLC gratuït (personatges, skins); data: 05/05/2020. Nintendo (Direct) • JRPGs, remakes i seqüeles: Luigi’s Mansion 3, Link’s Awakening (remake), nous lluitadors per Smash (Dragon Quest, Banjo-Kazooie), Super Mario Maker 2. • Bomba final: seqüela de The Legend of Zelda: Breath of the Wild (teaser; manté motor i món, aposta més lineal a nivell narratiu).[Sense data] Debat final: streaming, subscripcions i el futur del videojoc • Streaming com a gran tema: Google Stadia i Project xCloud (Xbox) apunten a jugar sense maquinari dedicat, amb la consola/servidor al núvol. • Risc de fragmentació per subscripcions (Uplay+, EA, Xbox Game Pass) similar a la TV en streaming (Netflix, HBO, etc.). Cost acumulat i accés per catàlegs. • Sony fora de l’E3 però amb nova generació en l’horitzó; Nintendo Switch consolida el format híbrid. • Moviments transversals: Netflix entra a videojocs (p. ex. Stranger Things), reforçant l’ecosistema cross-media. Agenda cultural (ràpida) • Cinema: confirmació del film d’Uncharted (2020, Tom Holland); Toy Story 4; Godzilla: King of Monsters; Tolkien; El pa de la guerra; Largo viaje hacia la noche. • Sèries: Dark T2 (Netflix). • Còmics: artbook de Spider-Verse; Quadern d’estiu (Blackie Books).