episodis

Panorama general "Black Mirror ha passat d'incomodar a rebutjar." L’episodi arrenca amb una editorial contundent: la sèrie ha transitat de la distopia incisiva a un catastrofisme conservador i, sobretot en aquesta temporada, a un “bonrollisme” final que desactiva el seu mordent. Tesi central del programa: els límits no són de la tecnologia sinó de com s’aplica; el problema de la S5 és la repetició i la pèrdua de risc. Es repassen els tres capítols de la temporada amb anàlisi de guió, to, realització i interpretacions, i es tanca amb una tertúlia sobre el “sentit Black Mirror” i una agenda cultural. 1) Striking Vipers (S5E1) Què passa Dos amics retroben el seu antic joc de lluita tipus fighter (no beat’em up) en realitat virtual total; el contacte dins el joc deriva en relació sexual a través dels avatars (ella/ell), sacsejant matrimoni, identitat i amistat. Punts clau Sexualitat, masculinitat i culpa: el capítol obre una idea potent (desig mediatitzat per avatars i gènere) però l’embolcalla amb adulteri i culpa més convencionals. Direcció d’Owen Harris (San Junipero): to entre melodrama i comèdia; comparació inevitable amb “San Junipero”, però menys punyent. Subtext: bromance, representació racial (classe mitjana negra), ecos de Ready Player One. Veredicte Idees suggerents sobre cos i identitat en VR, però poc aprofitades i tractades amb un biaix conservador. Falta el cop de puny final marca de la casa. 2) Smithereens (S5E2) Què passa Un conductor de VTC (magnífic Andrew Scott) segresta un empleat per aconseguir parlar amb el “déu” de la xarxa social (un CEO a l’estil Zuckerberg, Topher Grace). Thriller d’alta tensió sobre addicció a xarxes, comunicació impossible i la necessitat humana de respostes. Punts clau Forma: ritme i llenguatge 100% cinematogràfic; funciona com a pel·lícula curta. Fons: de l’addicció i l’ansietat de la notificació al “silenci de Déu”… aquí, Déu respon, però la resposta resulta insatisfactòria i humanitzant (i els veritables frens són “els advocats” i els protocols). Crítica: Big Tech apareix massa ben parada; la policia queda esborrada davant el poder omniscient de la plataforma. El remat pot recordar a un anunci de la DGT. Veredicte Com a thriller, enganxa i convenç; com a Black Mirror, cau en el ja dit i perd la doble filosa crítica (estat/tecnologia) que abans incomodava. 3) Rachel, Jack and Ashley Too (S5E3) Què passa Una estrella pop (Miley Cyrus) explotada per la seva tieta cau en coma; una nina-IA “Ashley Too” (derivada del seu cervell via tecnologia de lectura) desperta la seva veritable personalitat i ajuda dues germanes a alliberar-la. Deriva cap a heist juvenil. Punts clau To Amblin/teen: fantasia d’empoderament adolescent més que distopia fosca. Música: versions edulcorades de Nine Inch Nails (“Head Like a Hole” → “On a Roll”), i reconeixement a Trent Reznor als crèdits. Gags i autoparòdia: moments de quasi quarta paret, humor i un deus ex machina tecnològic. Veredicte El més fluix de la temporada (consens al programa): diverteix, però desnaturalitza el segell Black Mirror amb un final feliç i una distopia domesticada. Diagnòstic de temporada i ordre de preferència “El futur de 2011 s’ha fet present”: la sèrie repeteix fórmules i ja no sacseja com abans; cal reinventar el futur per tornar a sentir. “Bonrollisme final” com a tònica dels 3 capítols. Ordre de preferència del panell: 1) Smithereens (millor com a cinema de gènere) 2) Striking Vipers 3) Rachel, Jack and Ashley Too (lluny) Focus musical extra: Ryuichi Sakamoto Es destaca la funció del so i es fa un mini-viatge per l’obra de Ryuichi Sakamoto: “Merry Christmas, Mr. Lawrence”, “The Sheltering Sky”, “The Last Emperor”, “The Revenant”. Un recordatori del poder del disseny sonor i la música per modular emoció i to. Apunts finals i agenda Tecnologies citades: realitat virtual, avatars, IA embarcada en assistents, xarxes socials, streaming de videojocs. Agenda: Videojocs: filtració de Watch Dogs post‑Brexit, inici de l’E3, llançament de Google Stadia (4K, 60fps, sense maquinari local). Sèries: els germans Russo adaptaran en animació Magic: The Gathering. Cinema: “No me toques” (Adina Pintilie, Berlinale 2018) i “El vendedor de tabaco” (Bruno Ganz com a Freud). Idea-força final “La xarxa social ja és el nou món: també la nova policia i el nou Déu.” Black Mirror continua sent un bon mirall, però ara reflecteix una imatge esmussada: més llegible, menys incòmoda.

Visió general del programa • Eix central: Àsia com a espai de tensionament entre autor i mercat, amb focus en Corea del Sud (del K‑pop a Bong Joon-ho) i Japó (de Kurosawa a la sexualitat contemporània). • Contrapunts culturals: globalització vs. singularitat, influències creuades Orient–Occident, i doble moral al voltant del sexe al Japó. • Format del programa: seccions de cinema, còmic, una cinta del Carles amb peça editorial sobre Kurosawa, i videojocs (dating sims); tancament amb tertúlia i agenda. "Sur Corea és els Estats Units d’Àsia" — idea clau per entendre l’hegemonia cultural coreana a la regió. Cinema: Corea i Japó entre l’autoria i el mercat D’Hisaishi a Kim Ki-duk: l’autor com a far • Record d’episodi anterior sobre autoría creativa i el tàndem Joe Hisaishi–Takeshi Kitano; connexions amb Hayao Miyazaki. • Viratge a Kim Ki-duk com a exemple d’autor radicalment personal: "Arirang" (film-diari totalment auto-produït), i títols clau com The Isle, Spring, Summer, Fall, Winter... and Spring, Samaritan Girl, 3-Iron, Breath; recepció festivalera a Europa. Corea del Sud: del K‑pop a la crítica social • El K‑pop com a producte híbrid: arrels a Seo Taiji i assimilació d’R&B/hip‑hop nord-americà; Corea com a hub d’exportació cultural a Àsia. • Marc geopolític i cultural: vincle amb els EUA des de la postguerra i ecos a l’ecosistema mediàtic; sèrie "En pocas palabras" (Netflix) per entendre el fenomen. Bong Joon-ho i Parasite • Perfil de Bong Joon-ho: equilibri entre gèneres globals i idiosincràsia local; filmografia destacada: "Memories of Murder", "The Host", "Mother", i treballs occidentals "Snowpiercer" i "Okja". • "Parasite": metàfora de classe entre humor negre i terror. Pobra gent que s’infiltra a la vida dels rics fins que la comèdia vira a tragèdia. "Els pobres se les enginyen per viure com rics" — clau del títol "Paràsit". Cannes vs. Netflix (cas Okja) • Conflicte arran que Okja competí a Cannes però no s’estrenà en cinemes francesos; conseqüència: Cannes tanca portes a Netflix si no hi ha estrena en sala. Paral·lels amb els criteris de premis a Espanya. Contrapunt amb Japó: Kore-eda • Comparativa amb Hirokazu Kore‑eda i "Shoplifters" (Palma d’Or 2018): Kore-eda busca empatia i mirada humanista, mentre que Bong exerceix una crítica més punyent i equànime. Còmic: Sex Report — periodisme en la sexualitat japonesa • Obra: "Sex Report: Diario de un putero en Japón" d’Iromi Miraguchi (volum de ~500 pàgines); periodista d’investigació que opta pel format còmic per a cròniques sobre prostitució i serveis sexuals. • To i estil: dibuix caricaturesc–infantiloide, humor de pervertit a l’estil Doctor Slump, i mirada masculina sovint explícita però mediada per censura/pixelat. • Ecosistema de locals i serveis: Image Club, Pink Salon, Fashion/Delivery Health, Love Hotels, sales temàtiques (p. ex. vagó de tren), i fetitxismes molt concrets. • Doble moral i creativitat: convivència entre prohibició de la penetració en molts serveis i una inventiva notable en l’oferta; contrastos entre pudor públic i consum privat. • Referents creuats: Ryu Murakami ("Sopa de miso") i paral·lels amb "Shoplifters" (cabines amb vidres opacs, monetització del desig sense penetració). Cinta del Carles: Kurosawa i el seu llegat global • Eix didàctic-musical: de "Seven Samurai" (Akira Kurosawa, música de Fumio Hayasaka) a "The Magnificent Seven" (John Sturges, Elmer Bernstein), fins a "A Bug’s Life" (Pixar, Randy Newman): la mateixa estructura mítica (7 herois, poble indefens, missió impossible) en clau de gèneres i èpoques diferents. • Influència transversal: - "Star Wars" (Lucas) beu de "The Hidden Fortress" (Kurosawa): parella còmica, armadures, ethos cavalleresc. - Sergio Leone i "Per un punyat de dòlars" a partir de "Yojimbo" (música de Masaru Sato amb paral·lelismes morriconians). - L’"etern retorn" de motius i llenguatges: Kurosawa com a pont Orient–Occident i amplificador global del cinema asiàtic (p. ex. "Rashomon"). • Tancament farsesc amb Doctor Super Wario (gag) durant la cinta. Videojocs: Dating Sims — amor gamificat i mirall social • Definició: dating sim o ren’ai — novel·la visual centrada a seduir personatges a través de triar diàlegs, gestionar estadístiques i assolir finals múltiples. • Context sociocultural: figura del hikikomori, pressió social i recat; fantasies d’amors idealitzats i, sovint, de poder. • Estereotips i gènere: - Tendència heteronormativa i masclista (subgènere bishōjo). - Obertures recents: yaoi i otome. • Mecàniques clau: arbres de diàleg, timers, minijocs, medidors d’atracció/enfadament; gamificació de l’amor. • Història ràpida: antecedents vuitanters (p. ex. "Tenshitachi no gogo", "Girl’s Garden") i codificació als 90 amb "Tokimeki Memorial" (Konami). • Casos destacats (i revisionistes): - "Hatoful Boyfriend" (cites amb coloms) — paròdia metatextual del gènere. - "Dream Daddy" — to tendre i humorístic, diversitat LGTBI en clau occidental. - "Doki Doki Literature Club" — trencament de quarta paret, comentari sobre obsessió i stalking digital. Tertúlia: què espera Occident de l’Àsia? • Debat sobre exportabilitat i hibridació: per què Kurosawa (teleobjectius, fredor "western") connecta tant a Occident, mentre Ozu (càmera baixa, quotidianitat domèstica) i Mizoguchi romanen més "nipons" i menys massius. • Distinció entre exotisme reconeixible i singularitat radical; com el mercat filtra la diferència per fer-la assimilable. "El públic vol veure alguna cosa diferent… però que pugui reconèixer" — síntesi del dilema d’exportar cultura. Agenda i tancament • Cultura pop: anunci del parc temàtic d’Studio Ghibli al Japó. • Il·lustració: We Draw (mercat d’il·lustradors) — Ronda Sant Pau 47. • Sèries: Black Mirror T5 (5/6) i The Handmaid’s Tale T3 (6/6, HBO). • Cinema: Festa del Cinema (3–5), "Rocketman" a cartellera. • Videojocs: prèvies de l’E3. • Música: Fira del disc de Sant Antoni (Calàbria 66), i festa synthwave (Garage 442). • Recomendació d’autor xinès: Jia Zhangke — "La ceniza es el blanco más puro".

Amb Pol Diggler.

Eix de l’episodi • Idea central: “El que et mata et fa més fort” i la repetició com a evolució — de l’art i la religió a les sèries, el cinema i els videojocs. • Temes clau: Sagrada Família i Gaudí, Nietzsche i l’etern retorn, Muñeca Rusa (bucles i moral), FromSoftware (Souls/Sekiro: morir per aprendre) i agenda cultural. Bloc 1 — Sagrada Família, Gaudí i la mort com a trampolí Gaudí, marca i incomprensió • Gaudí passa de ser incomprès en vida a esdevenir una marca de Barcelona. La mort, de nou, com a “trampolí” de reputació (paral·lel a Van Gogh o Jean Vigo). • La Sagrada Família és un “temple expiatori”: art monumental que vol “purificar” i que el local sovint coneix poc més enllà de la postal i la gentrificació. Què és la “Sagrada Família” en clau simbòlica • No és la Trinitat ni “Jesús-Maria-Josep” com a llaços de sang. És la seva família religiosa: Jesús, els 12 apòstols, els 4 evangelistes i Maria. D’aquí les 18 torres. • Dues façanes construïdes que fixen el temple en un temps cíclic: Naixement (flux vital) i Passió (mort i resurrecció). La Glòria ha d’arribar. Dates, autor i “terror sagrat” • Objectiu d’obra acabada el 2026, centenari de la mort de Gaudí (1926). • A la façana de la Passió, Subirachs culmina la idea de rigidesa i drama que Gaudí ja projectava com a “terror especial”. “Puede que alguien encuentre esta fachada demasiado extravagante, pero yo quería que llegase a dar miedo… Estoy dispuesto a sacrificar la propia construcción, a romper arcos o a cortar columnas, con tal de dar una idea de cómo es de cruento el sacrificio.” Paradoxa contemporània • 4,5 M de visitants/any (~50 M€), motor de l’obra i alhora despersonalització del barri: la gentrificació com a “autèntic terror”. Bloc 2 — Cinema i filosofia: Nietzsche, mites i el bucle Nietzsche i l’etern retorn • Absorbeix la concepció cíclica del temps i la reformula: la repetició com a elecció vital i prova d’afirmació (amb el risc d’un criteri excloent de “dignes/indignes”). • De la roda agrícola de les estacions a l’amor fati: vivim el que triaríem repetir. Mites que perviuen • Prometeu → Frankenstein; Cova de Plató → Matrix; Sísif com a metàfora del bucle i l’esforç etern. Dos films-bucle clau • Terror: Dead of Night (1945) — estructura circular que torna exactament al punt d’inici. • Comèdia romàntica: Groundhog Day — un Sísif contemporani; happy end llegit com a conservador; cançó “I Got You Babe” com a ancoratge del bucle i transició d’estacions. Bloc 3 — Sèries: Muñeca Rusa (spoilers) Premissa i autories • Creada i liderada per Natasha Lyonne (amb Amy Poehler i Leslie Headland). Nadia viu i revisa la mateixa nit d’aniversari; apareix un segon personatge amb un bucle simètric. Moral, univers i lectura del final • Debat: hi ha intencionalitat “moral” de l’univers que exigeix “fer-ho bé” per sortir del bucle? • Dues actituds davant el bucle: ella vol trencar-lo (aniversari buit, addiccions), ell vol mantenir-lo (reviure una ruptura per “seguir veient-la”). • Final: processó-carnaval amb indigents. Lectures possibles: • Celebració vital i visió dionisíaca (trencar la mirada narcisista; desaparició de miralls a mesura que s’esgota el temps). • Mort/renaixement metafòric del personatge (antorxa com a nova llum). • Futur: planificada per a tres temporades; risc d’antologia si es dispersa en “altres bucles”. Bloc 4 — Videojocs: FromSoftware (Souls/Sekiro) La mort com a disseny • Sagues: Demon’s Souls, Dark Souls (trilogia), Bloodborne, Sekiro. Ambientacions: medieval fosc, gòtic lovecraftià, Japó feudal. • Mecànica-idea central: morir 300–400 cops és aprendre. La mort com a trampolí d’habilitat i comprensió. Sekiro, canvi de paradigma • Combat reactiu (parry, postura), sense “i-frames” de rodolons com a salvavides; revifar in situ amb costos i estratègia. • Ètica estètica: la via del samurai i la “mort digna”. • Influència transversal: “això és molt Souls” esdevé etiqueta per a dificultat i autosuperació (Cuphead, Hollow Knight, etc.). Tertúlia — Ponts i capes Programació i cicles • Nadia és programadora: metàfora de reescriure codi per reescriure la pròpia vida. Bucle temporal com a “debug vital”. Moral vs dionisíac • Enfrontament de lectures: moral (univers normatiu) vs dionisíac (celebració, comunitat, indigents com a “reis” de l’instant). Autoria i detalls • Harry Nilsson — Gotta Get Up: cara B d’un single, artista mort per sobredosi; música com a metaeix del bucle i l’addicció. Agenda cultural Còmic i festivals • Nova trilogia de Thanos; presentació del fanzine “El Guantehater del Infinito” (Espai 22). • GutterFest (autoedició) a Hangar (24–25 de maig). Sèries • Final de Juego de Tronos; torna Black Mirror (5 de juny, 3 capítols); noves temporades de Rick and Morty i Paquita Salas (28 de juny). Cinema • Cannes amb Jarmusch: The Dead Don’t Die; Aladdin (24 de maig); Chris Rock impulsa nova Saw. • Recomanació: Mi Pasión con David (Cine Girona, 20:00) amb convidats (Silvia Marsó, Iván Zuluaga). Conclusions • En tots els formats, la mort i el bucle actuen com a motor de projecció i autoconeixement: de Gaudí a Muñeca Rusa i FromSoftware. • La repetició pot ser evolució si incorpora consciència. El risc, fora de la ficció: paradoxes socials (gentrificació) i l’ansietat del bucle consumista.

Tema central Exploració de l’“autoria” avui, des de tres àmbits: cinema, literatura i videojocs. El programa interroga si la democratització de les eines creatives ha convertit l’“autor” en un nou mainstream i com distingir estil d’autoria. “Autor és aquella persona que utilitza l’art com a eina per descobrir qui és en realitat.” — Dr. Wombosi (des de Nigèria) Cinema d’autor: del concepte a la pràctica Bresson i les tres escriptures • Idea clau: Robert Bresson concep el cinema com tres escriptures: guió, posada en escena/direcció i muntatge; dominar-les defineix l’autoria. “Mi film nace primero en mi cabeza... mueren en el celuloide, pero... proyectados... se reaniman como flores en el agua.” — Bresson • Debat: l’autor és un “director d’orquestra” que suma talents (música, interpretació, fotografia) sota una visió coherent. De Kitano a Miyazaki: autoria com a suma de talents • L’autoria no exclou col·laboracions: el segell d’un director (p. ex. Takeshi Kitano) dialoga amb el d’un compositor (p. ex. Joe Hisaishi) i crea llenguatges reconeixibles. D’A Film Festival i nova autoria catalana • Panorama D’A: presència d’autors com Hong Sang‑soo, Valeria Bruni Tedeschi, Ben Wheatley, Lav Diaz, Carlos Reygadas, Honoré, Garrel. • Nova autoria catalana (mirada íntima, costumista, recerca de la intimitat): - Carla Simón (Estiu 1993) - Mar Coll (Tres dies amb la família, Matar al padre) - Neus Ballús (La plaga, Staff Only) - Helena Trapé (Les distàncies) Focus: Carlos Marqués‑Marcet • Obra i temes recurrents: la parella, la intimitat i la dificultat d’“entendre l’altre” (10.000 km; Tierra firme; Los días que vendrán). • Los días que vendrán: ficció construïda a partir d’un embaràs real de Maria Rodríguez (amb David Verdaguer). Estil: directe, càmera propera, to domèstic, impúdic. Influències evocades: Linklater (pas del temps) i Alien (por del “ser interior”). Llibres: Lucía Baskaran i la performativitat del jo • Nou llibre: Cuerpos malditos (després de Partir). Escriptura directa, crua i visceral, amb peus de pàgina que teixeixen una tesi (psicològica/filosòfica) al voltant de la identitat i el dol. • Premissa: l’Alicia, jove, perd la seva parella. El relat explora el dol propi i la condescendència social (“pobrecita niña”), família desestructurada i transgressió de tabús. • Eix temàtic: recerca del jo també en clau física/sexual i la idea de la performance social: “tots actuem” (al llit, amb amics, en parella) en un món d’aparador. • Recomanacions en paral·lel: - Comèdia/monòleg: Bo Burnham – Make Happy (sobre performativitat en xarxes). - Còmic costumista i existencial: La joven Frances (observació íntima del dia a dia). La cinta de Nigèria: crònica i definició d’autor • Carles Martínez envia una gravació des del delta de Nigèria, on coneix el Dr. Wombosi. Entre anècdotes i humor, defineixen “autor” com qui fa el que realment vol, no es rendeix i utilitza l’art per conèixer-se. • Referent clàssic de Wombosi: Charlie Chaplin (economia de mitjans, potència expressiva i humanitat). Videojocs: de l’anonimat als autors reconeixibles Breu història del reconeixement • Anys 50-70: autors invisibles; crèdits inexistents. Warren Robinette “s’hi cola” com a easter egg a Adventure (Atari 2600). • Era NES: comencen a reconèixer-se creadors. Autors del triple A i el seu segell • Shigeru Miyamoto: la mecànica com a missatge (Mario, Zelda). Control “perfecte” i experiència d’exploració. • John Romero & John Carmack (Doom): identitat de violència i salt tecnològic; ethos de “fer el joc que volem”. • Hideo Kojima (Metal Gear): trames sociopolítiques, densitat narrativa i girs constants; cinema a través del joc. • Ron Gilbert (LucasArts): humor com a identitat (Maniac Mansion, Monkey Island, Sam & Max). • Fumito Ueda (ICO, Shadow of the Colossus, The Last Guardian): poesia interactiva, contemplació i emoció per sobre de la complexitat mecànica. Indies i autoria personal • Minecraft (Markus “Notch” Persson): “mort de l’autor” i obra viva a mans de la comunitat; senzillesa i longevitat. • The Stanley Parable (Davey Wreden): deconstrucció del videojoc i del relat; jugar contra la veu narradora. • Undertale (Toby Fox): postmodernitat emotiva; referencialitat del JRPG, moral dinàmica i ús fi de la nostàlgia. Tertúlia: ponts i paradoxes de l’autoria • Cinema vs videojocs: - Interacció (avantatge del joc) vs control temporal del cinema. - Risc d’obsolescència tècnica al joc; el que perdura és el discurs i el disseny, no només la tecnologia. • Estil vs autoria: - “L’autor té estil, però no tot estil fa autor.” Copiar l’estètica (p. ex. “Wes Anderson‑like”) no és autoria; és fórmula. • Repetició en l’era digital: més eines no sempre impliquen més originalitat (Instagram, YouTube): Byung‑Chul Han i la positivitat/repetició de l’autoexhibició. Focus curtmetratge i emergents: Irene Moray • Premi del públic (curt) al D’A amb Suc de síndria (en línia amb temes de Bad Lesbian): mirada femenina, sexualitat i normalització. • Testimoni d’Irene Moray (entrevista): - Encara és “esforç titànic” aixecar cinema d’autor a Espanya, però creix el reconeixement internacional de talent jove. - Inconvenients: falta de mitjans/pressupost i dificultat per trobar producció. Avantatge: més llibertat formal i de contingut. - Estil propi en construcció: honestedat i prioritat de les emocions per sobre de la forma; llenguatge adaptat a cada història. Agenda • Videojocs: - Hollow Knight (edició física PS4/Switch) – 31/05. - Rage 2 (PC/PS4/Xbox One) – 14/05. Shooter obert. - Documental “making of” God of War a YouTube (alerta spoilers). • Cinema (cartellera): Peterloo (Mike Leigh); The Sisters Brothers (Jacques Audiard); Vivir deprisa, amar despacio (Christophe Honoré); The Extraordinary Journey of the Fakir/“de l’armari d’Ikea” (Ken Scott). • Próx. estrenes: Shadow (Zhang Yimou); Un homme fidèle (Louis Garrel). • Literatura: presentació de Lucía Baskaran a la Llibreria Calders (dl., 19:30 h). Conclusions • L’“autor” avui continua sent qui sosté una visió personal i coherent al llarg de peces, més enllà d’estètiques copiables i de la tecnologia del moment. • El camí de l’autoria combina: - Domini del llenguatge (les “tres escriptures” al cinema; disseny mecànic al videojoc; veu pròpia a la literatura) - Honestedat i risc - Diàleg amb col·laboradors i amb el públic, sense diluir la mirada.

Visió general Programa inaugural d’Empanada cultural dedicat a les adaptacions entre mitjans: de còmics a cinema, de videojocs a pantalla gran i de llibres a pel·lícules, amb una crònica extensa del BCN Film Fest. Es proposa una mirada transversal, barrejant referents i llenguatges –una veritable empanada cultural– per entendre com la cultura es retroalimenta. "La pel·lícula és tan bona com el llibre" — eslògan del BCN Film Fest "Que el tango no ens impedeixi veure el bosc" — declaració d’intencions per obrir el debat d’adaptacions Temes principals Còmics i adaptacions al cinema • Contrast entre la voluntat de Còmic Barcelona d’acostar-se a l’underground i l’hegemonia Marvel en plena onada Endgame i homenatge a Stan Lee. • Debat sobre com adaptar: literal vs. en essència; el còmic com a storyboard i recursos com la splash page traslladats a cinema. • Casos destacats: Scott Pilgrim vs. the World (Edgar Wright) com a traslació tècnica exemplar; Spider-Man: Into the Spider-Verse com a obra que funda llenguatge visual propi integrant bafarades, trama d’impressió i multivers. • Altres bones adaptacions: Persepolis, Arrugues; línia Dark Horse (gir fosc a Sabrina); i el binomi còmic-cinema en Logan (ressò de “Viejo Logan”). • Reivindicació de còmic gamberro i adult: The Boys (Garth Ennis, Darick Robertson). Videojocs al cinema: el repte de la interactivitat • Diagnosi: el pas de videojoc a pel·lícula és un terreny pantanós; pocs èxits rotunds. • Exemple reivindicable: Silent Hill (principis 2000) — atmosfera i plans traslladats amb solvència. • Evolució narrativa del videojoc: de “germà petit del cinema” a llenguatge propi; Hideo Kojima i les cinemàtiques de Metal Gear Solid; el pes de les dècisions de disseny com a narrativa jugable. • Franges d’adaptació: de sagues amb història (Resident Evil, Tomb Raider) a icones amb trama mínima (Doom, Mortal Kombat, Mario Bros), sovint guiades per taquilla. • Casos recents: Assassin’s Creed — interessant de jugar, menys potent explicat; reflex sobre l’interactivitat com a essència difícil de traslladar. BCN Film Fest: adaptacions literàries i memòria històrica • 59 pel·lícules, 6 seccions i caràcter popular. Focus “Femenino plural” amb títols d’autores italianes: Le meraviglie (Alice Rohrwacher), Vergine giurata (Laura Bispuri), Nico, 1988 (Susanna Nicchiarelli). • Secció oficial: La vida sense la Sara Amat (dir. Laura Jou) — guardó de crítica i públic; excel·lent direcció d’actors. • Biogràfiques i figures clau: Brecht (biopic alemany) i The Happy Prince (Rupert Everett sobre Oscar Wilde), dues mirades oposades entre teatralitat conscient i estilització vehement. • Història: Peterloo (Mike Leigh) — posada en escena impoluta però acadèmica; valor pedagògic i memòria d’un trauma britànic. • Anècdota cinèfila: Howard Hawks i Hemingway — de la “pitjor” novel·la a una gran pel·lícula, Tenir i no tenir; el poder de l’adaptació. Debat literatura-cinema: del Nosferatu al blockbuster • Clàssics modèlics i riscos legals: Nosferatu de Murnau (ombra de drets sobre el Dràcula de Stoker). • Negre clàssic: El falcó maltès (Huston), The Big Sleep (Hawks), A sang freda. • Nouvelle Vague com a relectura del noir i trencament formal: À bout de souffle. • Best-sellers i cinema d’autor: Apocalypse Now des de Heart of Darkness; El Padrí com a simbiosi literatura-cinema; tensió King–Kubrick a The Shining. • L’era del blockbuster: Jurassic Park (Crichton/Spielberg) i, després, sagues com Harry Potter. • Model d’adaptació: El Senyor dels Anells (Peter Jackson) — canvis necessaris amb respecte profund; iconografia deutora de Frank Frazetta i Chris Achilleos. • Línia genealògica King: Joe Hill i Locke & Key (del llibre al còmic i retorns creuats). Agenda i recomanacions • Cinema: Pokémon: Detective Pikachu; Los hermanos Sisters (Jacques Audiard, premi a Cannes). • Exposicions: Quàntica (CCCB); Catalonia in Venice (Institut Ramon Llull) sobre l’ésser humà i les estàtues. • Còmic: Transmetropolitan (integral 1, 1–12) — Warren Ellis i Darick Robertson; taula rodona “El còmic ja no és cosa de nois” (Centre Can Verdeca, BCN); Solid State (Albert Monteys) — adaptació d’un disc a còmic amb ecos de Black Mirror. • Videojocs i còmic: Retromaniacs (Fabra i Coats, Sant Andreu); avanç de Blacksad: Under the Skin (aventura gràfica, noir felí). • Música i literatura: Ghost of Comala (Àlex Torío), disc inspirat en Pedro Páramo (Juan Rulfo). Conceptes clau • Storyboard i splash page com a ponts formals del còmic al cinema • Interactivitat i narrativa sistèmica al videojoc • Multivers i llenguatge gràfic d’impressió en animació • Adaptació com a acte de lectura: literalitat vs. essència