Cinema sense condicions del 24/5/2022 — Blue Velvet, Cannes 2022 i la memòria visual del cinema: anàlisi de Lynch, panoràmica del festival i conversa amb Òscar Fernández Orengo
Introducció i obertura • El programa arrenca amb la sintonia de “Cinema sense condicions” i una obertura musical amb Blue Velvet de Bobby Vinton, peça clau que va inspirar David Lynch per a la seva pel·lícula homònima. “She wore blue velvet…” • Presentació de l’equip, esment d’absències (Ignasi Juliacs, Anastasi Rinos) i dedicatòria del programa. Blue Velvet (1986), de David Lynch — Anàlisi Fitxa i llenguatge formal • Direcció i guió: David Lynch • Durada: 120’ • País: EUA. • Música d’Àngelo Badalamenti i cançons diegètiques i extradiegètiques decisives: Bobby Vinton (Blue Velvet), Roy Orbison (In Dreams), Julee Cruise (Mysteries of Love). • Fotografia de Frederick Elmes i so d’Alan Splet: el so és un element narratiu central, amb textures inquietants que puntegen l’atmosfera onírica i les escenes a càmera lenta. • Color com a personatge: el blau i els contrastos cromàtics articulen el pas del suburbi idíl·lic al submón fosc. • Producció: després del sotrac de Dune, Dino De Laurentiis concedeix llibertat a Lynch. “Quan Dino dóna la mà, comple.” Muntatge i atmosfera inicial • Muntatge de Duwayne Dunham: ritme i tensió modèlics —“per passar-lo a les acadèmies”— que condueixen de la postal suburbana a la inquietud subterrània. • Introducció a Lumberton (serreries, fusta) com a escenari simbòlic del “doble”: façana harmònica vs. clavegueram moral. • Apunts d’ironia i product placement narratiu (la cèlebre escena de la cervesa): “Maldita Heineken.” Personatges i interpretacions • Dennis Hopper (Frank Booth): maldat personificada amb matisos humans; interpretació colossal, violenta i hipnòtica. Paral·lel amb Bobby Peru (Willem Dafoe) a Corazón salvaje. • Kyle MacLachlan (Jeffrey): ambivalència entre la curiositat ingènua i l’atracció pel costat fosc. • Isabella Rossellini (Dorothy Valens): paper d’altíssima exigència emocional i física; càsting inesperat (inicialment es pensava en Helen Mirren) i treball direccional molt precís. • Laura Dern (Sandy): vector de llum i esperança al suburbi. • Dean Stockwell (Ben): figura decadent d’un antro-prostíbul que connecta el protagonista amb el segrest del fill de Dorothy. Motifs, temes i influències • El travelling cap a l’orella tallada com a porta al inframón: dispositiu visual que literalitza l’entrada a la foscor. • Tres històries d’amor entrellaçades: Frank → Dorothy, Dorothy → Jeffrey, Jeffrey → Sandy; l’amor com a força ambigua que juga entre llum i ombra. • Somni dels ocells: metàfora de la llum que irromp a la foscor —els estornells que “porten l’amor”. • Buñuel (L’age d’or): eco en la simbologia d’insectes/“bitxos” i el surrealisme domèstic; Hitchcock: construcció de tensió i posada en escena; Kubrick va considerar Eraserhead “una de les millors pel·lícules dels últims 10 anys” i hi ha paral·lelismes de descens a mons secrets amb Eyes Wide Shut. “Eraserhead és una de les millors pel·lícules que he vist en 10 anys.” (atribuit a Kubrick) Cannes 2022 — Panorama (75a edició) • 24 pel·lícules en competició; noms destacats: David Cronenberg, Park Chan-wook, Kelly Reichardt, Cristian Mungiu, Dardenne, J. Skolimowski (EO) —homenatge a Bresson—, entre d’altres. • Albert Serra — Pacifiction: orgull local en secció oficial; gran reconeixement a França. • Jurat (8 membres): presidit per Vincent Lindon; amb Rebecca Hall, Noomi Rapace, Asghar Farhadi, Joachim Trier, etc. Indústria i política — Productor independent • Nota urgent: canvis en la definició de “productor independent” (esmena “tècnica”) a debat al Congrés poden amenaçar la producció independent. • Convocatòria de roda de premsa (Ateneo de Madrid, 25 de maig). “Salvem la democràcia, salvem la producció independent.” Conversa amb Òscar Fernández Orengo — Memòria visual del cinema Agenda i exposicions • Visual Corner (Barcelona): 24 retrats (Saura, Barceló, Plensa, Emma Suárez, Niña de Elche, etc.). • Filmoteca de Catalunya: exposició permanent de retrats. • Taller sobre fotografia fixa en rodatge. Orígens i projecte de retrats • Vocació inicial de cineasta; pas a la fotografia (IEFC, 1995). Primeres càmeres: Minolta X-300, Hasselblad (blanc i negre panoràmic). • Primer retrat de director: Agustí Villaronga; després Arturo Ripstein i connexions amb festivals (Alcalá de Henares, Marc Recha, etc.). Arxiu i metodologia • Arxiu únic amb prop de 700–800 directors retratats (Espanya, Llatinoamèrica, Filipines), majoritàriament en panoràmica analògica. • Valor patrimonial i de memòria: documentar també cineastes amb una sola pel·lícula —talent al marge dels circuits comercials. • La clau és la mirada i la intimitat: treball en espais significatius per al retratat (influències: Eugène Atget i Arnold Newman). “No és només fer fotos ben fetes; és tenir una mirada.” Fotografia fixa al rodatge • Debut amb Javier Rebollo (La mujer sin piano); seguiment d’autors com Isaki Lacuesta (Los pasos dobles, amb Miquel Barceló). • Projecte extraordinari amb Gonzalo García Pelayo: 11 pel·lícules en 1 any; importància de documentar-ho bé (dues mirades fotogràfiques, making of integral de Carlos Escolano). • Reivindicació de la foto fixa: crucial per a la promoció i el relat històric del rodatge, sovint menystinguda en pressupostos. Eines i logística • Treball majoritari en analògic: Hasselblad XPan (panoràmica, duplicada per seguretat), Contax G2 (duplicada). • Protocol de redundància (equip titular i de reserva) per risc d’avaries/perdues en viatges. Divulgació i institucions • Contactes per a una gran exposició (ICAA, Beatriz Navas); objectiu: apropar la cultura al públic general. • Exemple de mediació cultural: 80 retrats al carrer Larios (Festival de Màlaga) amb cineastes espanyols i llatinoamericans —impacte massiu. Recomanació cultural i cloenda • Visita a l’exposició Turner (MNAC): “El sol era Déu.” • La llum com a eix estètic i conceptual, en un diàleg implícit amb la fotografia i el cinema. • Agraïments i comiat del programa. Idees clau • Blue Velvet: simfonia de color, so i muntatge al servei d’un conte fosc sobre el desig i el doble. • Dennis Hopper monumental; ear motif i descens a l’ombra; triple amor (Frank–Dorothy–Jeffrey–Sandy). • Cannes 2022: mapa d’autoria contemporània; Albert Serra en competició. • Defensa de la producció independent: crida sectorial urgent. • Òscar F. Orengo: una memòria fotogràfica singular del cinema d’Espanya i Llatinoamèrica, amb mirada d’autor i metodologia d’arxiu.
