Cinema sense condicions del 17/5/2022 — Muntatge documental al Parc Agrari (Eurovegas, relleu i Mercabarna) i conversa amb Hernán Javes sobre “Jezabel” + homenatge a Ènio Morricone
Panorama general Programa en dues parts. Primer, una immersió en el procés de muntatge de documentals a partir de “Plou i fa sol” (Pere Joan Ventura) i la seva mirada al Parc Agrari del Llobregat: crisi del camp periurbà, amenaça d’Eurovegas, relleu generacional, pressions urbanístiques i el paper de Mercabarna en la cadena de distribució. Després, conversa amb Hernán Javes i Adrián Heier sobre “Jezabel” (2022): adaptació literària, estructura temporal, mètode de treball amb actors, postproducció en pandèmia i crítica política universal. “Estan envaïts permanentment per terra, mar i aire.” També hi ha una breu recomanació i homenatge a Ènio Morricone. Part 1 — Muntatge documental i “Plou i fa sol” (Parc Agrari del Llobregat) Temes clau • El muntatge en documental vs ficció: a la ficció hi ha guió i marc dramàtic; al documental, la realitat manda i el muntatge ha d’“inventar” estructura, ritme i crescendos, aplicant llenguatge cinematogràfic perquè no sigui un producte fred. • Parc Agrari i crisi periurbana: agricultura a tocar de Barcelona, amb valors de proximitat (carxofa del Prat, etc.), però sotmesa a pressió urbanística (aeroport, AVE, polígons, habitatge) i a relleu generacional minvant. • Eurovegas: la possible implantació al Prat va afegir un pic de tensió; el film incorpora una assemblea on es contrasta vendre vs preservar la terra. Tot i que no es va fer, el perill torna cíclicament. • Mercabarna com a embut: centre de distribució imprescindible però que pot estrangular el benefici del productor; es reivindiquen circuits més directes i cooperatius. • Geografia ampliada: focus al Llobregat, però també Besòs (horts a Torre Baró) i Collserola (horts petits, alguns d’esperit ocupa), mostrant la diversitat de microeconomies agràries. • L’ús del so i de la imatge: fotografia d’Alberto Molina; so directe i treball sonor creatiu (Pau Xandri i Sergio Madridano). Leitmotivs: avions i trens dialoguen amb el camp; un plànol final amb el pagès a la via del tren, tard, tanca amb emoció i sentit. • Doc de denúncia: no és pamfletari; la denúncia emergeix de la descripció. Reivindica la consciència ciutadana metropolitana sobre delta, aqüífer i deltes catalans (Ebre, Llobregat, Besòs, Fluvià…) i la necessitat de preservació. • Educació i accés: proposta de passar-lo a instituts; disponible a TV3 a la carta. També creix l’oferta de cistelles ECO i iniciatives locals. Moments destacats • L’encreuament camp–aviació–ferrocarril com a banda sonora de la vida agrària. • Debat sobre si el film és “acumulatiu”: defensa que hi ha una progressió dramàtica subtil basada en empatia i crescendos. • Encadenats visuals bellíssims (aiguamolls–cel al Prat) i memòries urbanes (Mercat de Sant Antoni abans de la reforma). “Si no, et quedaries en el pur reportatge; fem cinema.” Part 2 — Conversa amb Hernán Javes i Adrián Heier sobre “Jezabel” (2022) Clau de lectura i procés creatiu • Arrels i ofici: Javes recorda un pare cinèfil i radiofonista, jocs sonors d’infantesa i el pas pel super 8. Formació a Caracas i curts com 900 Pánico (exhibició en sales) i La librería (premiada). • Trajecte previ: “Macuro” (produïda per La Villa del Cine) pateix boicot a sales per prejudicis polítics, però guanya a Màlaga; “Piedra, papel y tijeras” és una tragèdia sobre parella, amor i entorn —preludi temàtic de “Jezabel”. • Adaptació i guió: “Jezabel” parteix d’una novel·la d’Eduardo Sánchez; coescriptura a distància durant 1,5 anys. El film separa 2017 i 2033 per aportar distància i evitar identificacions conjunturals. • Actors i mètode: elenc principal compacte; convivència prèvia per forjar complicitat i naturalitat (diàlegs, gestos). Inspiració metodològica: Mariano Llinás (“La Flor”). • Rodatge i muntatge: primer es filma el present, s’atura perquè el protagonista canviï físicament i psicològicament, i després es roden els records —que adquireixen carrega emocional. La COVID cau en postproducció i “dona temps” per resoldre un muntatge complex amb salts temporals. • Tona i política: film dur, fosc, amb crescendo i sentit nihilista en el protagonista. La crítica és universal —no anti-X ni anti-Y, sinó contra dinàmiques de poder que es repeteixen. “No és que no vegi la llum al final del túnel; és que no veig ni el túnel.” Recepció, distribució i context • A l’espera de luz verde per a estrena en sales a Veneçuela; el recorregut per festivals pot ajudar però la política pesa. • Reflexió final pessimista sobre el moment mundial (memòria curta, risc de repetició històrica) i el paper de l’art com a memòria i advertiment. Recomanació i homenatge • Breu recomanació d’una pel·lícula i homenatge a Ènio Morricone —“penseu en Ènio, el maestro” abans d’anar al cinema. On veure-ho • “Plou i fa sol” és a TV3 a la carta.
