Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12211episodis
Empanada Cultural del 2/2/2022 — Famílies en crisi: Surrealisme de Max Ernst, "El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes", El buen patrón i Fue la mano de Dios - episode art
Empanada Cultural
1h 12min

Empanada Cultural del 2/2/2022 — Famílies en crisi: Surrealisme de Max Ernst, "El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes", El buen patrón i Fue la mano de Dios

Editorial: la família com a eix de l’episodi Inici d’any, "cuesta de enero" i la nostàlgia postnadalenca com a marc per parlar de la família. La família com a antídot i problema: famílies de sang, de lloguer (Airbnb/Idealista), laborals i polítiques. Idea recurrent i provocadora: “Tot és la família” (salut, nervis, feina, precarietat...). "La única familia de valientes es aquella que lucha por llegar a fin de mes." Art: Surrealisme i Max Ernst Context i "família" surrealista El grup surrealista com una "família" d’artistes (Buñuel, Dalí, Magritte, Miró, Cocteau, Masson...). Max Ernst (Brühl, formació en Filosofia i Psiquiatria; París; camp de concentració el 1939) com a investigador incombustible de tècniques i formes. Dadaisme, irracionalitat i el lema d’André Breton: "La belleza será convulsiva o no será" Ernst el reinterpreta: "La identidad será convulsiva o no será" Tècniques clau de Max Ernst Frotage (frotter + collage): fregar un llapis sobre paper damunt textures per activar la pareidòlia i fer emergir formes. Grattage: rascar pintura seca per generar relleus. Calcomania: transferències amb vidre i metall per obtenir figures orgàniques aleatòries. Obres comentades i la família • "L’Évadé (El fugitiu)" (1926): exemple de la convulsió identitària i formal del seu mètode. • "Europa després de la pluja" (1941): paisatge orgànic-catastròfic, un Guernica en versió Lovecraft; metàfora de la guerra que destrueix la família. • "La Verge Maria castigant el nen Jesús davant de tres testimonis": sàtira que trenca el cànon religiós familiar; testimonis al fons: Paul Éluard, el mateix Max Ernst (com a testimoni) i André Breton. El nen perd l’aureola: desmitificació humorística i irreverent. Idea força La "família" apareix en múltiples capes: la colla surrealista, la família evangèlica deconstruïda i la família monstruosa de formes sorgides del frotage. Literatura: El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes (Tatiana Tibuleac) De què va (sense espòilers) Alexi, narrador i pintor famós en el present, relata l’últim estiu amb la seva mare, a instàncies d’un psicòleg, per reconstruir el vincle maternofilial. Estructura i to Novel·la de dues parts: 1a: ràbia, ira i humor negre (molt corrosiva). 2a: reconciliació i redempció a través de la malaltia i el patiment. Estil: cruel, abrupta, inflexible, però amb una prosa bella i plena de metàfores. "Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió 39 años... La habría matado con medio pensamiento." "La falta d’amor s’hereta d’una generació a l’altra, encara que es pot reparar." Temes Duel i trauma (germana morta), institucionalització, violència simbòlica del llenguatge, mirada adolescent que caricaturitza la realitat fins al riure nerviós. Crisi del mite de la mare i camí cap a l’acceptació. Apunts editorials Debut: 256 pàgines; lectura ràpida i impactant. Premi UE i reconeixements al país de l’autora. Continuïtat amb "El jardín de vidrio" (temes de tradició i llengua). Cinema: famílies laborals i famílies napolitanes El buen patrón (Fernando León de Aranoa) Sàtira sobre la família laboral: Julio Blanco (J. Bardem) és un patró paternalista que tracta la plantilla com a "fills". 20 nominacions als Goya; Bardem en mode camaleònic i cor coral d’intèrprets (Manolo Solo, Óscar de la Fuente, Almudena Amor...). Símbol central: la bàscula desequilibrada a l’entrada de la fàbrica —idea d’“equilibri” forçat: la mà dura com a falsa solució. Tò i missatge: humor com a crítica a la precarietat; posada en escena controlada i guió hermètic que busca eficàcia. Fue la mano de Dios (Paolo Sorrentino) Autobiogràfica i íntima: Nàpols, família, somnis i destí. Menys pompa, més proximitat emocional. Dues parts: celebració familiar estival i punt d’inflexió dramàtic que precipita el pas a la maduresa. Maradona com a mite d’unitat popular i "destí" (la "mano de Dios" del 86); carta d’amor a Nàpols. Influència felliniana (eco d’"Amarcord"), però amb segell propi. Aparició del mentor Antonio Capuano com a peça clau. Premi Gran Jurat a Venècia; disponible a Netflix; candidata d’Itàlia a l’Oscar internacional. "Los hechos no siempre son reales, pero las emociones sí" (Sorrentino) Fil conductor De la "família empresa" al teixit familiar popular napolità: • el col·lectiu com a refugi i engranatge, • l’individu entre lleialtats i desenganys. Idees clau (takeaways) La família és múltiple: biològica, escollida, laboral i simbòlica; pot protegir o asfixiar. L’art surrealista d’Ernst convulsiona la identitat i desmunta el cànon familiar/religiós amb humor i tècnica. La novel·la de Tibuleac mostra la ferida maternofilial i la possibilitat (dolorosa) de reparació. El bon patró revela la paternitat corporativa com a forma de control en temps de precarietat. Sorrentino celebra i plora la família; del mite col·lectiu (Maradona) a la intimitat del dol i la creació.

Veus Parròquia del 2/2/2022 — “Migrar i resistir”: Mònica Parra sobre voluntariat a les fronteres europees, Canàries i Lesbos, Frontex i l’externalització de fronteres - episode art
Veus Parròquia
28'

Veus Parròquia del 2/2/2022 — “Migrar i resistir”: Mònica Parra sobre voluntariat a les fronteres europees, Canàries i Lesbos, Frontex i l’externalització de fronteres

Resum executiu • Mònica Parra Ràfols explica el seu camí de fotògrafa a voluntària i el naixement del llibre “Migrar i resistir”, que humanitza històries més enllà de les xifres. • Experiències sobre el terreny a Sèrbia-Croàcia (The Game), Grècia i Lesbos, Canàries, Ceuta/Melilla i Calais, amb èmfasi en violència policial, condicions extremes i vincles humans. • Denúncia de la militarització i l’externalització de fronteres: Frontex, acords amb Turquia, Líbia, Marroc i Senegal; i el paper dels mitjans en blanquejar discursos. • Límits del voluntariat: “> estem posant tiretes” davant d’un problema polític que requereix vies legals i segures i acollida. • Impuls a la cooperació local (projecte legal a Lesbos) i a la participació ciutadana. • Crida final: reforma de la Llei d’Estrangeria, mirar les causes estructurals i reconèixer la vulnerabilitat comuna. Trajecte personal: de la fotografia al voluntariat • 2015, crisi a Europa: de vacances a Polònia i passant per Hongria, veu el drama i comença fotografiant amb el col·lectiu Fotomovimento. • Transició a l’acció: davant la magnitud, deixa de centrar-se només en fotos i es fa voluntària en diversos espais. • Arrels familiars: descobriment de la pròpia història familiar de migració i refugi (camp d’Argelers, França). • Naixement del llibre: d’apunts de camp a voluntat d’explicar “> Aquesta Europa negra ha de quedar reflectida”. Terreny i impactes • Frontera serbo-croata: “The Game”, violència policial, despossessió (mòbils, sabates) i clima extrem. • Vincles i pèrdues: amistats que esdevenen “segona família”; el cas d’Abram (Eritrea), desaparegut després d’un ingrés psiquiàtric i presumpta deportació. Estat de les rutes i fronteres • Entrades constants per Grècia i Itàlia; Canàries com a punt crític (arribades amb mortalitat i salut greument compromesa). • Frontera Polònia-Bielorússia: fred extrem, morts per congelació i resposta amb noves tanques. Voluntariat, assistència i incidència • Impacte immediat: aliment, roba, acompanyament emocional. Límits estructurals: “> són tiretes”. • Necessitat de solucions polítiques: obrir vies legals i segures i acollir. • Petits avenços: autorització de treball per a menors extutelats a Espanya. • Criminalització de rescats: ONG com Open Arms afronten judicis, bloquejos i riscos (fins i tot trets a zones com Líbia). El llibre “Migrar i resistir” • Clau del llibre: humanitzar i posar noms, vides i somnis allà on només veiem xifres. • Disponibilitat: editorial Descontrol i llibreries cooperatives/independents a Catalunya; versió castellana i traducció a l’anglès pro bono. • Transparència de costos: desglossament del preu final — “> Transparència pura i dura”. Cooperació local i assistència legal • Projecte a Lesbos (grup d’advocats): garantir traducció, informació en deportacions, i suport en sol·licituds d’asil/protecció. • Procés participatiu a Sant Just: 50 persones, 126 vots; bon inici per implicar la ciutadania. Militarització, control i mitjans • Frontex: increment de pressupost, devolucions en calent, i lògica de seguretat per damunt de drets humans. • Ceuta/Melilla: control intens a fotoperiodistes i activistes; persecució i vigilància. • Mitjans generalistes: blanqueig del feixisme i dependència de subvencions; reclam de periodisme valent i alternatiu. Educació i causes estructurals • Tasca pedagògica: xerrades a escoles, biblioteques i centres cívics per explicar el fenomen. • Mirar l’origen: espoli a Àfrica, guerres a Síria, Afganistan, l’Iraq, o la pesca a Senegal afectada per flotes externes. Calais i la mobilitat humana • Calais: desallotjaments cíclics, però la mobilitat continua (Canal de la Mànega). Cal normalitzar la migració i dignificar les vides. Tancament i crida • Vulnerabilitat comuna: el conflicte amb Rússia recorda que qualsevol pot haver de fugir “d’un dia per l’altre”. • Reformes: canviar la Llei d’Estrangeria, evitar persones sense papers ni ajudes. • Impacte del llibre: ajuda l’entorn a entendre el patiment i el pes emocional de qui ho ha viscut de prop.

Just Blues del 1/2/2022 - episode art
Just Blues

Just Blues del 1/2/2022

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no es l'indicat, o sí)

Cinema sense condicions del 1/2/2022 — Dràcula de Coppola, entre el romanticisme i l’ofici del cinema: vestuari, efectes artesanals i referències; memòries d’Esplugues City, TV3 i rodatges catalans - episode art
Cinema sense condicions
1h

Cinema sense condicions del 1/2/2022 — Dràcula de Coppola, entre el romanticisme i l’ofici del cinema: vestuari, efectes artesanals i referències; memòries d’Esplugues City, TV3 i rodatges catalans

Tema central: Dràcula de Bram Stoker (1992) de Francis Ford Coppola Per què és un “clàssic modern” • La versió de Coppola s’“infiltra” entre els Dràcules clàssics per la seva força visual i conceptual. • Vestuari d’Eiko Ishioka (Òscar) i disseny com a eix creatiu: per Coppola, el vestuari és fins i tot més important que l’escenografia. • Pel·lícula finisecular: connecta el final del segle XIX (revolució industrial) amb el final del XX (esclat digital), tot tematitzant la transformació. De Stoker a Coppola: el gir romàntic • Coppola manté bastant l’estructura de la novel·la, però transforma el vampir: de monstre implacable (Stoker) a figura romàntica i tràgica. • Origen històric: Vlad Țepeș com a inspiració. • Escena clau inventada: la capella i el suïcidi d’Elisabetta que precipita la condemna al cristianisme. • Frase leitmotiv: "He recorregut oceans de temps per trobar-te." • Autocita emocional: el “crit de dolor” ressona amb El Padrí III. Iconografia, referències i llenguatge visual • Ombres “nosferatianes” i figura polimorfa del vampir (ancià, jove dandi, boira verda, llop, rates, ratpenat). • Influències explicitades: Murnau, Eisenstein (Alexander Nevsky), Kurosawa, Orson Welles (Otelo), Cocteau (La Belle et la Bête). • Referents pictòrics: Fuseli (El malson), Caspar David Friedrich (abadia de Carfax), prerafaelites, Gustave Doré (La dona aranya), Albrecht Dürer (autorretrat). • “Western” final: persecució a cavall contra el sol ponent —l’epopeia com a lluita contra el temps i la natura. Efectes especials i amor pel cinema primitiu • Coppola renuncia al digital emergent i opta per efectes artesanals (trucatges òptics, iris, superposicions) amb el seu fill Roman: un homenatge al cinema mut i a la “mentida” bella del cinema. • Metacine: fira de cinema, fonògraf, tren de vapor, màquina d’escriure —la tecnologia com a signe de canvi d’època. Recepció, fotografia i música • Lectura dels participants: més romàntica que terrorífica; fascina més que fa por. • Fotografia de Michael Ballhaus (amb el seu fill Florian a l’equip): llum i composició d’alt nivell. • Banda sonora de Wojciech Kilar: gravetat coral i to centre-europeu que “sent” el mite dels Carpats. Context 90’s i subtext • Eco del temps: SIDA (infecció, transfusions) com a imaginari col·lectiu que travessa el film. • Ajustos de to: més sexe (retallat per distribució) i afegitó de gore. • Repartiment i personatges: Gary Oldman (Dràcula), Winona Ryder (Mina), Sadie Frost (Lucy), Keanu Reeves (Harker), Tom Waits (Renfield), Anthony Hopkins (Van Helsing) —aquí amb un punt pervers i una improvisació famosa (petó a Mina). • Lectura contemporània: la idea de contaminació/contagi i la por difusa com a metàfora. Segona part: memòries professionals i indústria catalana Rodatges i muntatge • Bigas Luna: Caniche i Bilbao. • José A. Salgot: Mater amatísima —rodar amb el nen Julito (autista), direcció compartida de facto al set, però amb un muntatge molt “pensat”. • Documentals musicals: Canet Rock i La Nova Cançó (records de muntatge i aprenentatges intensos). Televisió: rols i limitacions • Trajectòria a TV3 (Poble Nou, La Riera, El cor de la ciutat...). • Diferència clau: a tele, el “director de fotografia” sovint és sobretot il·luminador; molt control recau a la sala de control i a l’edició; ritme industrial, poc marge per a l’atalonatge creatiu. Esplugues City i Estudis Balcázar • El “Hollywood del Baix Llobregat”: platós, magatzems, muntatge, so i bar —ecos d’un estudi integral. • El poblat western: d’un carrer a tres (principal, mexicà i colonial), rodatges d’espagueti western amb repetició de decorats i canvis exprés. • Rodatges multilingües amb so de referència i doblatge posterior. • Declivi i trasllat de pes a Madrid (postguerra, Samuel Bronston, incentius i mà d’obra barata), mentre Barcelona es reorienta cap a la publicitat. Idees clau • Vestir el mite: el vestuari i el disseny articulen el relat i el converteixen en opera visual. • Ofici i memòria: del trucatge antic al set televisiu, la conversa radiografia 70 anys de praxis audiovisual catalana. • Dràcula avui: una faula de contagi, desig i canvi que encara parla al present.

← Torna a tots els podcasts