Cinema sense condicions del 26/3/2019 — Crítiques setmanals (Arcand i Mauthausen), festival Olalà i gran monogràfic Kenji Mizoguchi
Introducció i to del programa "No podríem dir que estiguem parlant d'una gran setmana de cinema." • Presentació de l’equip: Joan Cerdà, Pep Armengol, Pol Diggler i la convidada Pati Clapés. • Tertúlia inicial sobre el hàbit de consum: mòbil vs pantalla gran. Consens: el cinema es gaudeix millor en una pantalla gran amb bona resolució; reticències a veure cinema al mòbil. Crítiques de la setmana La caída del imperio americano (Denys Arcand) • Valoració principal: molt crítica amb Arcand; percepció de falsedat i obvietats en la posada en escena. • Trama: un professor de filosofia que fa feines de missatgeria es troba, per atzar, amb centenars de milions d’euros i ha de decidir què fer-ne. • Punts febles destacats: - Tics del director: personatge “intel·lectual” amb ulleres i casa plena de llibres; resolució dilatada i final que costa d’aterrar. - To de “pel·lícula riu simpàtica” sense profunditat real sobre lladres de coll blanc i paradisos fiscals. • Conclusió: per als qui ja estimen Arcand pot funcionar; per als contertulians, fallida. Avanç-debat: Almodóvar (Dolor y gloria) • Debat obert (sense spoilers): expectatives altes amb la pel·lícula, divergència sobre Antonio Banderas (hi ha qui el troba brillant i qui creu que ha perdut naturalitat amb els anys). • Repassada d’obra: mencions a La piel que habito, ¡Átame!, Todo sobre mi madre, La ley del deseo i influències (de Franju, Fassbinder). Suggereixen un programa futur monogràfic sobre Almodóvar. El fotógrafo de Mauthausen • Valoració general: irregular; bona fotografia i algun secundari solvent, però guió feble i casting discutible (el personatge de Mario Casas queda desdibuixat). • Problemes assenyalats: - Versemblança: presoners massa “sans” i neteja dels barracons que trenca la immersió (comparacions amb “La lista de Schindler”). - Tons i muntatge: escenes “marca d’autor” que no encaixen amb el to global (pla fix dels peus penjats; paral·lelisme teatre/pallissa tipus “American History X”). - Context històric insuficient: Francesc Boix no adquireix la dimensió simbòlica (Nuremberg) per a espectadors fora de l’àmbit local. • Nota: es citen documentals sobre Boix com a alternatives més sòlides. Festival de cinema francòfon Olalà (Barcelona) • Edició: segona edició, organitzada per Mélodie i Ana Belén, seu a l’Institut Francès i projeccions també al Cinema Texas. • Tòpic destacat: alta presència de directores; Agnès Jaoui com a padrina amb diverses projeccions. Les Chatouilles (Les pessigolles) — d’Andréa Bescond • Tema: pederàstia tractada amb subtilesa i punt de vista infantil a partir de la memòria adulta en teràpia. • To i tractament: combina lleugeresa formal amb la gravetat del tema; retrat fi i sensible. • Distribució: encara sense distribuïdor confirmat a Espanya. Pupille (Desig de ser mare i adopció) — de Jeanne Herry • Tema: procés d’adopció i maternitat (inclou canvi legislatiu que permet adopció per dones solteres). • Virtuts: gran direcció d’actors i sorprenent filmació de bebès en primer pla; retrat de França profunda (Bretanya). • Recepció: èxit a França; probable estrena aquí tot i que pot trigar. Entrevista a Pati Clapés • Trajectòria: estudis de literatura francesa i màster en estudis cinematogràfics a la Sorbonne (Paris 4 i Paris 3). • Mestres i referents: Charles Tesson (Setmana de la Crítica de Canes), Michel Chion (so i música al cinema). • Llaç amb Mizoguchi: passió nascuda a París; ara aprofitant la restauració i redistribució de la seva obra (Capricci) per recomanar-lo. Monogràfic Kenji Mizoguchi "Mizoguchi, Mizoguchi i Mizoguchi." — Jean-Luc Godard Context i noves còpies • Restauracions i cicle als cinemes d’autor (ex. Zumzeig): El carrer de la vergonya, Les músiques de Gion, Els amants crucificats, Els contes de la lluna pàlida d’agost. • Treball en equip estable, alt ritme de producció (fins a 4 films/any), mort prematura als 58. Obres clau i arguments • L’intendent Sansho (Sanshō dayū, 1954): melodrama històric al segle XI sobre esclavitud, injustícia i l’amor filial; escena icònica de retrobada amb la mare cega i el sacrifici de la germana. • Els contes de la lluna pàlida d’agost (Ugetsu monogatari, 1953): perfecció formal i lirisme; sovint considerada la seva obra mestra. • Els amants crucificats (Chikamatsu monogatari, 1954): amors impossibles i tragèdia moral. • Altres títols recomanats: La vida d’Oharu (1952), L’emperadriu Yang Kwei-Fei (1955), Miss Oyu (1951), La història de l’últim crisantem (1939). Estil i temes • Mestre del pla seqüència i de la composició barroca: enquadraments plens de personatges i decorats, gran riquesa plàstica. • Melodrama amb profunditat social: dona veu a la subjectivitat femenina i denuncia injustícies estructurals. • Comparativa d’estil: contrapunt a l’esporgament d’Ozu i diferent del vigor aventurer de Kurosawa; formen el triomvirat del clàssic japonès. Influència i reconeixement • Venècia: guardons per La vida d’Oharu (1952), Ugetsu (1953), Sansho (1954) i menció per El carrer de la vergonya (1956). • Admirat per Godard i Víctor Erice. Arrels pictòriques • Formació i interès per la pintura; influència dels emakimono (rotlles narratius japonesos), que es reflecteix en els llargs plans “desplegats” i la narració fluïda. Biografia i mirada • Infància a Tòquio en entorn humil i violent; experiències familiars (germana venuda com a geisha) que marquen la seva empatia envers les dones i els oprimits. 3 pel·lícules per començar • La vida d’Oharu (1952) • Els amants crucificats (1954) • Els contes de la lluna pàlida d’agost (1953) Tancament • Invitació a continuar el cicle Mizoguchi i a un futur especial Almodóvar quan tots hagin vist l’últim títol. • Apunt final amb humor sobre el cinema francès i els bebès: "La cigonya ve de París… i els bebès venen d’allà."
