Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12219episodis
Babilònia del 18/10/2018 — De Ruby Sparks a El Reverendo: Hitchcock (La soga), Alma Mater, Wayward Pines, La sombra de la ley i El escalón 33 - episode art
Babilònia

Babilònia del 18/10/2018 — De Ruby Sparks a El Reverendo: Hitchcock (La soga), Alma Mater, Wayward Pines, La sombra de la ley i El escalón 33

Visió general del programa Un episodi dinàmic i ple de recomanacions on els conductors comenten llibres i cinema —del clàssic al contemporani—, amb especial atenció a temes com la manipulació psicològica, el penediment i la redempció, el rigor històric i la claustrofòbia en context de guerra. També hi ha espai per a clàssics del peplum i reflexions sobre la lluita de classes i el paper del poder. "Això és un exercici de narcisisme: juga a ser déu" —sobre Ruby Sparks Llibres El escalón 33 (Luis Zueco) • Valoració crítica i severa: paral·lel amb un Código Da Vinci “cutre”, amb trama inversemblant i execució narrativa fluixa. • Elements del misteri: símbols que recorden marques de picapedrers en carreus gòtics/romànics, maçoneria i la quimera del “gran arquitecte”. • Problemes de to: subtrama romàntica forçada i personatges amb decisions poc creïbles; crítica a l’estil i a la “pijeria” inicial. "Me l’acabo perquè els tinc quadrats" —decisió obstinada de finalitzar el llibre malgrat les reticències. Cinema (contemporani) Ruby Sparks (2012) — Valerie Faris i Jonathan Dayton • Premissa: escriptor amb bloqueig crea la dona dels seus somnis amb una màquina d’escriure; el personatge cobra vida. • Nucli temàtic: control i manipulació de la parella (canvia la seva personalitat escrivint-la). Subtext clar sobre el maltractament psicològic i la voluntat de modelar l’altre. • To i ritme: comèdia indie amb mala llet, divertida però incòmoda. Interpretacions solventes (Paul Dano i Zoe Kazan). La sombra de la ley (2018) — Dani de la Torre • Barcelona anys 20: pistolers, anarquistes, comunistes i policia dins un marc històric amb rigor. • Virtuts: ambientació, mirada a les ideologies més que a la “màfia” pura; escena de suïcidi d’un policia molt ben resolta; el personatge de la jove anarquista, clau emocional. • Ombres: algunes imitacions estilístiques (ressona “Cotton Club”), interpretacions irregulars (crítica a Poncella), moments poc creïbles. El Reverendo (First Reformed, 2017/2018) — Paul Schrader • Ethan Hawke espectacular en un drama aixut, íntim i opressiu: format quasi quadrat, càmera quieta, pocs personatges. • Temes: penediment i redempció, crisi espiritual i ecologia com a detonant moral; tensió creixent fins a un final d’impacte. • Valoració: notable alt (8/10); Schrader recupera la força de guionista de Taxi Driver en una peça d’aires “nòrdics”. Cinema (clàssic i debat cinèfil) La soga (Rope, 1948) — Alfred Hitchcock • Proesa tècnica: fals pla-seqüència amb talls dissimulats; unitat d’espai i temps d’arrel teatral. • Idea moral: superioritat intel·lectual i crim perfecte; James Stewart excel·lent com a professor que desmunta la coartada. • La soga com a símbol: objecte físic que estructura i carrega de sentit tota la narració. Debat de clàssics i poder • Peplum i història: conversa sobre “Quo Vadis” (Neró, Peter Ustinov) i els mecanismes del poder i la propaganda. • Lluita de classes: de “Metropolis” a l’antic Egipte (“Faraó” vs “Terra de faraons”), amb èmfasi en qui sosté la societat i el risc d’elitització. Cinema (conflicte i claustrofòbia) Alma Mater (2017) — Philippe Van Leeuw • Casa assetjada en una ciutat en guerra: claustrofòbia, franctiradors i supervivència familiar. • Posada en escena: paleta groga/marronosa, polseguera visual, tensió sense sang explícita però de gran duresa emocional. • Seqüència clau: agressió sexual suggerida amb gestos—violència psicològica de gran impacte. Sèries Wayward Pines (2 temporades) — Fox, creat per M. Night Shyamalan • Punt de partida potent: un poble perfecte que és en realitat el darrer reducte humà 2.000 anys després. • Monstres/“avis” i muralles: distopia de control social que deriva en dictadura a la T2. • Valoració: T1 sòlida; T2 irregular però amb idees; final obert que convidava a una T3. Apunts diversos i música • “Lluvia negra”: menció fugaç (títol associat a Hiroshima, però sense concreció). • Comèdia/romanç 80-90s: “When a Man Loves a Woman” (addiccions i recuperació) i “When Harry Met Sally” (icònica escena del dinar). • Record a Marty Balin: escolta de “Somebody to Love” de Jefferson Airplane; tancament amb Nilsson – Without You (distinció de versions). Idees clau Manipulació i límits ètics (Ruby Sparks, Wayward Pines). Redempció i espiritualitat contemporània (El Reverendo). Rigor històric vs estilització (La sombra de la ley). Tensió claustrofòbica en conflictes bèl·lics (Alma Mater). Innovació formal clàssica (La soga) i reflexions sobre poder i classes (Quo Vadis, Metropolis, Faraó).

M de Música del 16/10/2018 - episode art
M de Música

M de Música del 16/10/2018

Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Cinema sense condicions del 16/10/2018 — Sitges amb Gaspar Noé i Lars von Trier, Burning, estrenes de la setmana i gran entrevista a Ferran Rañé - episode art
Cinema sense condicions
59'

Cinema sense condicions del 16/10/2018 — Sitges amb Gaspar Noé i Lars von Trier, Burning, estrenes de la setmana i gran entrevista a Ferran Rañé

Panorama del programa "Cinema sense condicions." Programa en dues parts molt marcades: una primera amb crítiques i novetats (Sitges, estrenes destacades i recomanacions), i una segona amb una entrevista extensa a l’actor català Ferran Rañé (Juglars, Dagoll Dagom, televisió i pedagogia d’interpretació). Part 1 — Crítiques, Sitges i novetats Sitges: Gaspar Noé — Climax (00:08:10 – 00:11:54) • Pel·lícula-assaig que busca deliberadament el rebuig: 46 minuts inicials de dansa en pla seqüència i després un descens lisèrgic cap al caos. • Tracta el “mal viatge” com a forma de terror interior. Valorada per la direcció i el risc, però difícil de recomanar com a “història”. • Passi als Verdi (22:30 h). Consell: sopar lleuger abans. Sitges: Lars von Trier — The House That Jack Built (00:11:56 – 00:15:23) • Retrat d’un assassí en sèrie dividit en dues meitats: to còmic negre amb TOC al principi i tram final com a descens dantesc als inferns. • Von Trier incomoda i és autoreferencial (inserta fragments de la seva filmografia). Interpretable com a “deshumanitzar per humanitzar”. • Estrena prevista: 15 de febrer. Recomanacions de Ferran Rañé (00:15:28 – 00:24:12) • El reino (Rodrigo Sorogoyen): corrupció reconeixible sense dir noms; Antonio de la Torre en estat de gràcia. • Cold War (Paweł Pawlikowski): amor impossible sota l’ombra estalinista; bellesa formal, tractament extraordinari de la música popular polonesa; debat sobre l’arrel autobiogràfica. • The Rider (Chloé Zhao): docuficció amb no actors; hipnòtica relació home–cavall a l’Amèrica profunda; dura i sensible, sense concessions. Estrenes de la setmana (00:24:21 – 00:27:50) • Peppermint (Matar o morir): venjança a l’estil Charles Bronson amb Jennifer Garner; acció i pirotècnia, però poc versemblant i convencional. Nota sobre títols espanyols que “expliquen massa”. • The Wife (La buena esposa): melodrama literari amb Glenn Close i Jonathan Pryce; solvent i clàssic, però conservador en el seu gir feminista. Burning — Lee Chang-dong (Murakami) (00:27:50 – 00:32:00) • Adaptació lliure del conte Barn Burning (Murakami): triangle entre escriptor precari, noia fascinant i amic ric enigmàtic. • Tota la peça vibra amb una vena poètica i una tensió latent que creix fins a un final demolidor. • Destaquen la interpretació d’ella, el “creixendo” dramàtic i l’ús de símbols (gata, fogueres, crepuscle). Apunts ràpids (00:32:08 – 00:34:29) • Biopic d’Elis Regina ben aviat; obertura del programa amb “Águas de Março”. • Lazzaro felice (Alice Rohrwacher): faula social amb aire pasolinià; Sergi López excel·lent i to fantàstic puntual. Agenda (00:34:35 – 00:36:09) • Temporada de documentals d’art: Rembrandt, Bosch, Caravaggio, impressionistes, Canaletto, Manet, Picasso, Matisse. • Festival In-Edit (documentals musicals) i Filmets (Badalona). Part 2 — Entrevista a Ferran Rañé De Sant Just a Els Joglars: memòria i llibertat d’expressió (00:03:00 – 00:08:01) • Inicis: escola de Sant Just, números d’humor a l’“Acadèmia Texas”, entrada a l’Institut del Teatre i als Joglars. • Cas La Torna (Consell de Guerra, 1977), exili a França i retorn amb l’indult. "És garrifós el retrocés... quan es condemna gent per una cançó, estem retrocedint. Espanta molt." Dagoll Dagom — El Mikado: èxits i anècdotes (00:36:15 – 00:40:59) • Paper de Ko-Ko: “cançó del Piu Piu” i la cèlebre llista d’execucions actualitzada cada muntatge. • Entrada triomfal a escena i gira en castellà (anècdota del Teatre Arriaga). Obres i producció — Jean-Claude Carrière (00:41:00 – 00:44:57) • Produccions pròpies: “Busco el senyor Ferran” (L’Aide-mémoire) i “La controvèrsia de Valladolid”; teatre poètic i de pensament. Pedagogia de l’actor: espai, temps i ritme (00:44:58 – 00:46:16) • Principis pràctics d’interpretació: control de temps–espai–ritme. • Mecànica del gag: repetició, tercera vegada, variació rítmica. Projectes recents i complicitats (00:46:20 – 00:48:52) • Peça íntima amb la seva filla Joana (ballarina): memòria i poesia escènica. • La resposta (Brian Friel) dirigida per Sílvia Munt; menció d’Afterplay. Televisió i indústria (00:48:55 – 00:55:16) • TV3 i sèries: Kiko el Progre, Majoría absoluta, Merlí (professor amb inici d’Alzheimer molt estimat pel públic). • Diferències de pressupost i abast entre produccions catalanes i estatals, però bones pràctiques a casa nostra. Teatre i còmic — Maquinavaja i El pallasso i el Führer (00:55:20 – 00:58:24) • Maquinavaja (Màquina Baixa): còmic portada a escena, crítica social ferotge, recepció intensa (incloses funcions al País Basc). • El pallasso i el Führer: treball de protagonista vinculat a Charlie Rivel. Idees clau • El programa equilibra el millor de Sitges (Noé, Von Trier) amb autoria asiàtica de primer nivell (Lee Chang-dong) i l’ull posat a les estrenes. • L’entrevista a Ferran Rañé és una lliçó d’història escènica, llibertat d’expressió i ofici d’actor (de Joglars a Dagoll Dagom, televisió i pedagogia).

← Torna a tots els podcasts