
Smooth Jazz Club del 14/2/2018
Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...
Episodis etiquetats amb Altres

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.


Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Visió general del programa Programa de crítica i debat cinematogràfic amb dues parts: • Primera part: ressenyes d’estrenes i descobertes recents. • Segona part: monogràfic sobre el director grec Yorgos Lanthimos (temes, estil i filmografia), amb talls de “The Lobster”. "Si hi ha problemes... se’ls assignarà un nen. Suele ayudar mucho." Exemple del to corrosiu i absurd de “The Lobster” que el programa fa servir per introduir l’univers de Lanthimos. Part 1 — Ressenyes i comentaris Cuando dejes de quererme (Igor Legarreta) Veredicte general: sorpresa positiva. • Comèdia d’intriga basca que vira cap al thriller amb encert. • Es sosté en tres personatges principals i interpretacions en “estat de gràcia”. • Destaquen Eduardo Blanco, Miki Esparbé i, sobretot, Flor Torrente (presència magnètica en primer pla). • Contextualitza la història a l’Euskadi recent, amb referències a ETA, sense estridències. • Ritme àgil i “bon regust” final. Black Panther (Marvel) Recepció de la taula: majoritàriament negativa. • Acció percebuda com a “buidament espectacular” i estereotips marcats. • Dissonància entre l’alta expectativa crítica a internet i l’experiència dels oients del programa. • Debat sobre el to, el discurs identitari i la percepció d’explotació de clixés. Todo el dinero del mundo (Ridley Scott) Recepció: de tèbia a negativa, amb matisos. • Punts forts: Christopher Plummer (avi Getty) molt solvent; direcció d’art setentera. • Punts febles: protagonistes plans, guió irregular i ritme feixuc; estereotips sobre la màfia calabresa; moments que freguen el ridícul. • Debat ètic: retrat d’un milionari que no paga el rescat del net; tensió entre principis i deshumanització. • Llicències dramàtiques (p.ex. cronologia de la mort de Getty) per conveniència narrativa. El hilo invisible (Paul Thomas Anderson) Premis i context: 6 nominacions als Oscars (pel·lícula, director, actor). • El millor: Daniel Day‑Lewis, extraordinari; posada en escena clàssica i fotografia exquisida. • El problema: manca d’empatia amb els personatges i segona meitat avorrida; música poc encertada per alguns tertulians. • Debat sobre el suposat caràcter “feminista” del film i sobre el mite del “geni” despòtic. • Conclusió: bellesa formal indiscutible, però distància emocional que refreda l’experiència. Barbara (Mathieu Amalric) Aproximació no convencional al biopic de la cantant francesa. • Joc meta amb rodatge dins del rodatge; Jeanne Balibar tant actriu com cantant. • Valor: ús molt ben tractat de material d’arxiu i voluntat de fugir del biopic convencional. • Límit: l’experiment no acaba de quallar; recomanable sobretot per a fans de la chanson i de Barbara. La enfermedad del domingo (Ramón Salazar) Altament recomanada. • Drama intimista i sense concessions sobre la relació mare‑filla. • Interpretacions sobresalents de Bárbara Lennie i Susi Sánchez. • Guió destil·lat: paraula precisa, gest i mirada com a motor dramàtic. • Temes: perdó, oblit, rancor, venjança, estima, orgull i poder material. • Es desaconsella donar-ne detalls: el viatge és l’essència. Cultura — Exposició Pere Portabella: Cinema, Art i Política • Lloc i dates: Museu Can Framis (Fundació Vila Casas), Poble Nou, fins al 23 de juny; cicle complementari a la Filmoteca de Catalunya (i sessions al Texas). • Eixos: retorn de Tarradellas, “Viridiana”, Assemblea de Catalunya, producció i llenguatge cinematogràfic. • Idea clau: per entendre Portabella, cal veure les pel·lícules; l’exposició és un bon complement. • Tresor artístic: col·lecció privada (Picasso, Miró, Tàpies, Chillida, Viladecans, Equip Crònica, etc.) i cartells il·lustres (p.ex. Miró per “Umbracle”). • Valor històric: “El sopar” (1974) amb antics presos polítics, recontextualitzat el 2017 amb entrevista a Oriol Arau (advocat de Puig Antich). Part 2 — Monogràfic Yorgos Lanthimos Perfil i estil • L’“enfant terrible” global del cinema d’autor contemporani; formació i cultura teatrals molt presents. • Marca de la casa: diàlegs freds i inquietants, humor negre, distòpies socials, composicions mil·limètriques (eco de Wes Anderson, però “fosc”), violència sovint indirecta i mirada cruel a la condició humana. • Temes recurrents: amor (convencions i parella com a dispositiu social), família (control, educació tòxica), educació (manipulació del llenguatge i realitat), violència (especialment envers infants i animals com a sacsejada moral). Filmografia comentada i recepció • Primers treballs i assentament d’estil: “Kinetta” (2005), ja amb càmera nerviosa i personatges ambigus. • “Dogtooth (Canino)” (2009): icònica, visualment potent, sobre confinament i adoctrinament familiar; nominació a l’Oscar. • “Alps” (2011): identitats substituïdes i dol; premi de guió a Venècia. • “The Lobster (L’angosta)” (2015): distopia de la parella obligatòria; premi del Jurat a Canes i nominació a l’Oscar a guió. • “The Killing of a Sacred Deer (El sacrifici d’un cérvol sagrat)” (2017): tragèdia moderna amb ressons d’Ifigènia (tragèdia grega) i lectures bíbliques; família desestructurada i culpa. • Avanç: “The Favourite” (Emma Stone, Rachel Weisz) — drama de cort sobre el regnat d’Anna d’Stuart. Referents i ecos • Buñuel (sorna burgesa), Kubrick (espais i perspectiva), Haneke, Lars von Trier, Gaspar Noé, Ulrich Seidl, i composició “de nines” a l’estil Wes Anderson però desassossegant. "He matado a tu hermano… ¿Quieres un café?" El contrast banal‑macabre sintetitza el to emocionalment anestesiat del seu món. Tanca • Avanç de l’estrena: “The Favourite” de Lanthimos. • Proper programa: convidat el poeta Josep Maria Folquet (Premi Carles Riba), amb comentari de “El club dels poetes morts”.

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.


Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no es l'indicat, o sí)