Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12230episodis
Babilònia del 13/10/2016 — Paradís Pintat, La mujer precipicio i L’elegància de l’eriçó; Tim Burton, El Club i Eye in the Sky: cultura, salut mental i crítica al capitalisme - episode art
Babilònia

Babilònia del 13/10/2016 — Paradís Pintat, La mujer precipicio i L’elegància de l’eriçó; Tim Burton, El Club i Eye in the Sky: cultura, salut mental i crítica al capitalisme

Introducció Programa amb cinc veus i to distès: presentacions, bromes i sumari del que es tractarà. Eixos del dia: teatre, llibres i cinema, amb un tram final de debat social. Teatre: Pepa Plana – Paradís Pintat Rosa recomana l’espectacle de la pallassa Pepa Plana, una clown intel·ligent i emotiva que combina humor i reflexió. Premissa: una àngel avorrida d’estar “pintada” en un quadre que somia ser àngel de la guarda; decideix baixar al mar i es troba la tragèdia del Mediterrani (cossos i vides perdudes), convertint la peça en una sàtira tendre i punyent sobre l’actualitat. Posada en escena: estèticament preciosa, còmplice amb el públic; direcció/dramaturgia de Ferruccio Cainero. Vista al Teatre Grec; possible gira i presència al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Llibres Cicatriz (Juan Gómez-Jurado) Thriller tecnològic que arrenca amb una idea potent (reconeixement d’objectes via foto i gran impacte comercial) i deriva cap a màfia russa, venjança i to gore. Crítica: entreteniment que es deixa llegir, però amb aroma de “guió encobert” i menys ambició que “El paciente”. Rosy & John (Pierre Lemaitre) Novella breu del creador del comissari Camille Verhoeven. Ritme pim-pam, personatges definits en poca estona i resolució brillant. Valoració: Lemaitre destaca per la condensació i l’ofici; ganes de més peces d’aquest format. Esment a la novetat “Tres dies i una vida”. La mujer precipicio (Princesa Inca) Poesia crua, directa i existencial que parla de diagnòstic psiquiàtric, sobremedicació, fragilitat i marge social. Context: aparicions a Ràdio Nicosia (espai de ràdio-teràpia). Referències a Leopoldo María Panero. Debat obert a l’estudi: el suïcidi com a tabú social i la necessitat de parlar-ne (coincidint amb el Dia Mundial de la Salut Mental). Es remarca que la violència acostuma a girar-se contra un mateix més que contra la societat. Força del text i veritat viscuda: "Dios en lugar de hacernos nos deshizo, y quedamos desamparados y desnudos al abrigo de trenes y autovías..." Conclusió: lectura colpidora i necessària; no és “polida” formalment, però és autèntica i impactant. L’elegància de l’eriçó (Muriel Barbery) Escenari: immoble de luxe a París. Trio protagonista: Renée (portera cultíssima que s’amaga), Paloma (nena de 12 anys hiperintel·ligent i desencantada) i Kakuro (nou veí japonès que uneix fils). Temes: buidor de les elits, ceguesa social, aparença vs essència, i la recerca de la bellesa en els petits detalls (camèlies, música, cinema, literatura). Moments clau: Paloma formula la metàfora de la “peixera” i planeja el suïcidi als 13 per sacsejar consciències; la complicitat amb Renée i Kakuro obre una escletxa d’humanitat. To: amè, fi i emotiu, ple de referències (Tolstoi, Purcell, Morte a Venècia, Blade Runner). Final que arrenca llàgrimes. També adaptada al cinema. Cinema L’hogar de Miss Peregrine para niños peculiares (Tim Burton) Fantasia fosca amb món paral·lel en bucles temporals, acceptació de la “peculiaritat” i enemics que la rebutgen. Efecte a la sala: por real per a infants; to burtonià amb ecos steampunk. Funciona com a paràbola sobre la diferència i el refugi. El Club (Pablo Larraín) Casa de “recolliment” per a sacerdots apartats (pederàstia, robatori de nadons, etc.). Encobriment institucional i microcosmos tancat. Estil: imatge empanyada i bruta que transmet brutor moral. Clímax catàrtic (escena dels gossos) i subtext religiós del “sacrifici”. Recomanada per espectadors avesats al cinema dur i d’impacte. Eye in the Sky (Gavin Hood) Thriller militar sobre drons, cadena de comandament i danys col·laterals. Helen Mirren lidera un dispositiu que topa amb un dilema moral quan apareix una nena venent pa al costat de l’objectiu. Lectura: burocràcia que “maquilla dades”, responsabilitats que es passen cap amunt i simultaneja crítica que val per empreses i administracions. Recorda “Paths of Glory” en clau actual; posada en escena quasi teatral i molt eficaç. Debat final: capitalisme, preferents i pensions Crítica al capitalisme d’engany i d’addicció: màrqueting que crea insatisfacció, productes tòxics (preferents, estafes col·lectives) i rescat bancari pagat entre tots. Reclam de responsabilitats i retorn dels guanys quan n’hi ha. Defensa del paper de la cultura per pensar millor i “no embrutir-nos”. Idees clau • Teatre que fa riure i pensar sobre el Mediterrani. • Llibres: del thriller a la poesia testimonial i la filosofia humanista. • Cinema: diferència i refugi (Burton), catarsi moral (Larraín) i ètica dels drons. • Debat social: salut mental i crítica econòmica.

Vet Aquí Que... del 13/10/2016 - episode art
Vet Aquí Que...

Vet Aquí Que... del 13/10/2016

Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup Marc (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes). Avui amb els contes El Lleó i el ratolí, Els Follets i el sabater i El Cèrvol i el Jaguar.

M de Música del 11/10/2016 - episode art
M de Música

M de Música del 11/10/2016

Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Cinema sense condicions del 11/10/2016 — Bayona i “Un monstre ve a veure’m”, Snowden i la vigilància massiva, i tribus urbanes: de West Side Story a Ciutat de Déu (amb homenatge a Andrzej Wajda) - episode art
Cinema sense condicions
59'

Cinema sense condicions del 11/10/2016 — Bayona i “Un monstre ve a veure’m”, Snowden i la vigilància massiva, i tribus urbanes: de West Side Story a Ciutat de Déu (amb homenatge a Andrzej Wajda)

Panorama general Episodi amb to cinèfil i reflexiu: comença amb un homenatge a Andrzej Wajda, segueix amb una crítica entusiasta de “Un monstre ve a veure’m” (J. A. Bayona), una anàlisi de “Snowden” (Oliver Stone) i un debat sobre la vigilància massiva, passa per altres visionats (Tim Burton, “Demolition”) i culmina amb el tema del dia: les tribus urbanes al cinema, comparant “West Side Story” i “Ciutat de Déu”. Tanca amb l’avanç del proper programa sobre cinema distòpic. Homenatge a Andrzej Wajda (1926–2016) Figures clau, pel·lícules i context d’un mestre del cinema europeu de postguerra. • Es recorda la seva mort als 90 anys i el seu paper com a símbol d’una Polònia ocupada i crítica amb el sistema comunista. • Títols destacats esmentats: Canal, Cendres i diamants, Paisatge després de la batalla, La terra de la gran promesa, L’home de marbre, L’home de ferro, i Katyn. • Es proposa dedicar-li un programa monogràfic el proper trimestre i veure’n 3–4 obres essencials. “Una pel·lícula que jo recomano… si algú no la coneix, la recomano.” (sobre L’home de marbre) Crítica: “Un monstre ve a veure’m” (J. A. Bayona) Tema i perspectiva • Conte de fantasia emotiva sobre un nen de 12–13 anys que afronta la malaltia de la mare refugiant-se en un món màgic amb un monstre-arbre. • La narració està filtrada per la mirada del nen: mare, àvia i pare es veuen des de la seva òptica, fet que aporta profunditat i coherència emocional. Direcció i llenguatge visual • Bayona demostra gran ofici en el diàleg entre màgia i realitat, i en el ritme entre música i silenci. • Dibuixos/animació de traç gòtic, estilitzat i no convencional: una aposta estètica pensada i molt ben integrada. Interpretacions i música • El jove Lewis MacDougall destaca i sosté el film. Felicity Jones i l’Àvia (Sigourney Weaver) funcionen molt bé. Liam Neeson aporta la veu al monstre. • Banda sonora de Fernando Velázquez: molt potent i immersiva; excel·lent ús del silenci. Context Bayona • Tercer llargmetratge després de “L’orfanat” (èxit de públic i crítica) i “L’impossible” (ambiciosa i solvent). Es remarca que Spielberg el fitxa per a la seqüela de Jurassic World. • Adaptació de la novel·la ideada per Siobhan Dowd i completada per Patrick Ness, que també signa el guió. “És una història de superació… extraordinàriament profunda.” “Snowden” (Oliver Stone) i el debat sobre la vigilància massiva La pel·lícula • Biopic d’Edward Snowden: del seu pas per l’NSA a la filtració de programes d’espionatge massiu post-11S. • Joseph Gordon-Levitt ofereix una interpretació molt mimètica. Direcció d’Oliver Stone sòlida i clàssica de thriller polític. • El film s’articula des de l’entrevista a Hong Kong i va reconstruint la trajectòria amb flashbacks. Temes clau • Espionatge a escala global: interceptació de telèfons, correus, metadades; poder de filtratge per algoritmes. • Frontera entre seguretat i privacitat; l’ús de dades també per a fins comercials. • Paranoia tecnològica i conseqüències personals (estrès, salut) del protagonista. “Ara les guerres ja no es fan a les trinxeres; són digitals.” Debat a l’estudi • Discussió sobre el paper de grans plataformes (p. ex. Google) en la recollida i cessió d’informació. • Es planteja la dificultat d’una “revolució” clàssica en un món hiperconnectat i es reivindiquen reformes tangibles (estat del benestar, serveis públics) com a evolució possible. Altres visionats i línies temàtiques Tim Burton: “Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children” • Valoració positiva: fantasia gòtica, forats temporals i viatges paral·lels, amb l’univers visual propi del director. • Debat sobre l’estètica gòtica i recepció crítica desigual; es recorden títols com “Ed Wood” o “Mars Attacks!”. Tendència: homes desubicats al cinema recent • A partir de “Demolition” s’identifica una línia de personatges masculins fora de lloc que busquen sentit: • “Drive”, “Only God Forgives”, “The Drop”, “Nightcrawler”, “The Big Lebowski”… • Sovint es juga amb la distància emocional i una mirada existencialista que contradiu el melodrama que els envolta. Tema central: Tribus urbanes al cinema Marc conceptual • Naixement després de la Segona Guerra Mundial en entorns urbans: anonimat, solitud i desigualtat territorial. • Necessitat d’identitat col·lectiva i configuració de subcultures en oposició a la dominant. Referència a Zygmunt Bauman i la societat líquida. • Als 80, el fenomen es massifica i el màrqueting n’aprofita l’estètica (hipsters, tatuatges, piercings…), desplaçant el sentit original. Comparativa clau Punts en comú (West Side Story vs. Ciutat de Déu) • Entorn urbà i bandes com a resposta identitària. • Líders i territori com a eixos: dominar l’espai equival a poder. • La violència funciona com a cola social i mecanisme de supervivència. Diferències • “West Side Story” (1961): musical elegant, emotiu i “amable” malgrat el conflicte; relat de Romeu i Julieta en barris de Nova York entre Jets (anglosaxons) i Sharks (portorriquenys). Música de Leonard Bernstein i lletres de Stephen Sondheim. • “Ciutat de Déu” (2002): crònica aspra i sense concessions de les faveles de Rio; la violència és el centre i es perpetua generacionalment. L’única sortida parcial, el fotògraf Buscapé, que documenta la seva realitat. “Matar es converteix en una banalitat.” (sobre l’aprenentatge del poder a Ciutat de Déu) Tancament i avanç • Proper programa: cinema distòpic. Recomendacions prèvies: • Sèrie “Black Mirror” • Clàssics com “Blade Runner” • Recordatori: distòpic = contrari d’utòpic.

← Torna a tots els podcasts