Altres

3 de març del 2016

Babilònia del 3/3/2016 — Especial cinema: James Bond (Spectre), Ave, César! (Coen), Spotlight, Deadpool, Los odiosos ocho (Tarantino) i homenatges a Harper Lee i Umberto Eco

Resum general Programa centrat sobretot en cinema contemporani i clàssic. Es comenten i debaten, amb criteri i sentit crític, diverses estrenes i títols recents i clàssics, alternant apreciacions estètiques i de ritme, lecturas morals i apunts de gènere. També hi ha un tram final dedicat a recordar figures literàries i intel·lectuals desaparegudes. • Eix principal: crítica de pel·lícules (espionatge, sàtira de Hollywood, periodisme, superherois i western crepuscular) • Debats destacats: vigència de l’era Daniel Craig a Bond, la contundència vs. contenció de Spotlight, i la deriva de Tarantino cap a l’homenatge formal i el ritme pausat • Cloenda amb homenatge a Harper Lee i Umberto Eco, ressaltant el seu llegat cultural Temes principals James Bond: Spectre i l’era Daniel Craig • Valoració ambivalenta: es veu com un tancament de cicle que “tanca el cercle” forçant connexions amb films anteriors. • Comparativa d’actors: de Sean Connery (més “masclot”) a Roger Moore (seducció i humor), Pierce Brosnan (percebut “tou”) i Daniel Craig (contundent i físic). • Moments clau del debat: es lloa “Casino Royale” com a cim de la nova etapa i es critica que “Spectre” es desfà “com un sucret al cafè” i que l’acció queda per sota d’entregues prèvies i de la saga Bourne. “Casino Royale… per mi és la millor de sempre.” Debat d’autor: Eyes Wide Shut vs. Puro Vicio (Inherent Vice) • Contraposició entre el Kubrick tardà i P. T. Anderson: es valora la posada en escena d’“Inherent Vice” però s’admet que molts no hi “entren”. • Reivindicació de “Pous d’ambició (There Will Be Blood)” com a film més “normal” dins Anderson, amb gran posada en escena i força dramàtica. “És un embolcall realment genial… però la història… ‘22 hores i mitja de paranoia’.” Ave, César! (Germans Coen): sàtira i artesania del cinema • Situada en el Hollywood dels 50: peplums, musicals i westerns recreats amb exquisida artesania. • Fil temàtic: la figura del mediador que sosté l’“establishment” (eco de “Miller’s Crossing”). • Interpretacions: es destaca Josh Brolin; aparicions breus però “explosives” com Scarlett Johansson; comentari sobre moral i absència de nus explícits habitual en els Coen. “L’artesania del cinema” — els fragments dins del film són celebrats per la seva cura formal. Spotlight: periodisme d’investigació vs. contundència dramàtica • Pel·lícula “terriblement correcta” i de manual dels Òscars en el millor sentit: impecable en el seu retrat del treball del Boston Globe. • Fortalesa: gran cital periodístic sobre com es treballa una notícia fins al fons; repartiment solvent (Michael Keaton, Mark Ruffalo, Rachel McAdams, Liev Schreiber). • Retret: certa contenció quan els testimonis parlen; s’hauria agraït un plus de contundència per fer tangibles les dimensions dels abusos. • Comparativa: es cita “El Club” (Xile) com a exemple que “va a la jugular”. “És una pel·lícula terriblement correcta… però li faltaria un punt que et descol·loqui.” Deadpool: irreverència superheròica • Antiheroi irreverent i meta, amb humor groller, trencant la moralitat canònica de l’univers superheroi. • Trama base: malaltia, tractament experimental i origen de superpoders amb contrapartides; to de còmic accentuat i autoparòdic. “És un poca vergonya… però hi vaig veure un valor: la gran contradicció que el fa humà.” Tarantino i Los odiosos ocho: homenatge, ritme i límits • Lectura crítica: cinema d’homenatge (a Sergio Leone) amb ritme molt lent, música d’Ennio Morricone i capítols compartimentats. • Elements polèmics: percepció de maltractament reiterat al personatge de Jennifer Jason Leigh (“sac d’hòsties”). • Comparacions: menys inesperada i punxant que “Pulp Fiction”, “Reservoir Dogs” o “Kill Bill”; “Django” i “Inglourious Basterds” ja apuntaven aquesta deriva. “Aquí no passa res… on em porta?” — es troba a faltar sorpresa i nervi tarantinià. Homenatges: Harper Lee i Umberto Eco • Harper Lee: record de “Matar un rossinyol” i del film amb Gregory Peck; es lloa el cinema clàssic americà i la mirada infantil com a eix moral. • Umberto Eco: filòsof, semiòleg i novel·lista; de “El nom de la rosa” a “El pèndol de Foucault”, passant per assaigs com “Història de la bellesa” i “Història de la lletjor”. “L’art és allò que cadascú considera que és art.” — premissa per a un vast assaig sobre definició i límits de l’art. Idees clau • Bond: gran inici amb Casino Royale i sensació d’esgotament a “Spectre”. • Coen: sàtira elegant i amor per l’ofici; mirada sobre el poder i la mediació. • Spotlight: excel·lència procedimental; debat sobre realisme i el·lipsi. • Deadpool: meta-humor i anti-heroïcitat sense complexos. • Tarantino: homenatge formal vs. energia narrativa — tensió entre culta referencial i sorpresa. • Harper Lee i Eco: patrimoni cultural que travessa literatura, cinema i pensament.

Music Club Selecció Migdia del 8/3/2016

Music Club Mix Sessions del 7/3/2016

Just Blues del 7/3/2016

l'Audició del 7/3/2016

Smooth Jazz Club del 7/3/2016

Music Club Selecció Migdia del 7/3/2016

Music Club Mix Sessions del 4/3/2016

Beats del 4/3/2016

Smooth Jazz Club del 4/3/2016

Music Club Selecció Migdia del 4/3/2016

Music Club Mix Sessions del 3/3/2016

Babilònia del 3/3/2016 — Especial cinema: James Bond (Spectre), Ave, César! (Coen), Spotlight, Deadpool, Los odiosos ocho (Tarantino) i homenatges a Harper Lee i Umberto Eco