
Music Club Mix Sessions del 14/10/2014
Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House
Episodis etiquetats amb Altres

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House


Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Panorama general Tema central: cinema i bogeria amb un metge convidat que guia un recorregut per trastorns mentals al cinema i grans títols que els han abordat. A la primera part, crítiques i novetats: La entrega (The Drop), El Rayo (docu-ficció espanyola) i Perdida (Gone Girl) de David Fincher, amb una mirada retrospectiva a la seva filmografia i una comparativa amb La isla mínima. "Com si estiguéssim apropant-nos al subconscient." Crítiques i novetats La entrega (The Drop) Valoració general positiva per l’atmosfera, el pols narratiu i la immersió en la marginalitat i els codis mafiosos. • Es lloa la realització “extraordinàriament ben feta” i l’elegància, però es qüestiona el final amb glossa de la individualitat i cert to de “happy ending”. • El “personatge gos” és recurrentment esmentat com a recurs emocional visible. El Rayo i el "documental de creació" Pel·lícula petita que es reivindica: treball amb actors no professionals, preocupació social (immigració), hibridació ficció-documental, guió tancat amb espai per a improvisació i integració de persones i institucions reals. • Proposta d’articular un “moviment” al voltant d’aquestes obres (afinitats amb La plaga, No todo es vigilia). • Mostra d’ofici: convertir un imprevist policial en material fílmic. Perdida (Gone Girl) — David Fincher Debat viu: recepció dividida. • Per alguns, film “correcte” però cínic i amb girs poc creïbles, massa llarg i menys inspirat que altres Fincher (fotografia i guió per sota de la mitjana del director). • Bona interpretació de Ben Affleck i ritme sostingut, però forats de guió i operació de màrqueting sobrevolant el conjunt. • Es compara (a favor d’ella) la contundència d’Isla mínima. David Fincher en perspectiva Repàs a títols clau: • Seven: innovadora en el neo-noir, iconografia dels crèdits, gir final impactant, “pas endavant” estètic i narratiu. • Zodiac: fascinant per l’ambient i l’anàlisi de la societat mediàtica; menys sobre “l’assassí”, més sobre l’ecosistema que el produeix. • Fight Club: visió apocalíptica i joc d’identitat que guanya amb l’“spoiler” previ. • The Social Network: ritme hawksià, muntatge vertiginós i retrat de l’ambició tecnològica. "Amb una noia i una pistola ja tenim una pel·lícula." Dossier temàtic: cinema i bogeria Marc conceptual Distincions bàsiques i termes clau: Bogeria (ús literari) versus classificació clínica. Trastorns principals: esquizofrènia, bipolaritat i depressió major. Diferència clau: psicòsis vs psicopatia: Psicòsis: malaltia amb brots; fora del brot, vida funcional possible. Psicopatia: absència d’empatia; no és “malaltia” psicòtica i pot aparèixer en contextos quotidians. Orígens expressionistes: El gabinet del Dr. Caligari (1920) Pionera en representar crims i control mental (sonàmbul i figura del doctor); marca l’entrada de la bogeria al llenguatge visual del cinema. Psicoanàlisi a plató: Recuerda (Spellbound, 1945) Hitchcock integra el psicoanàlisi en un thriller romàntic amb el famós segment oníric dissenyat per Dalí. • Avui, lectura com a obra menor hitchcockiana on el dispositiu clínic és excusa de trama; interès principal: el fragment oníric i la interpretació d’Ingrid Bergman. Memòria i identitat: Memento (2000) Retrat de l’amnèsia anterògrada mitjançant un relat invertit a trossos. • El valor diferencial és la forma: estructura que fa emergir la psicologia del protagonista i el tema de l’autoengany. • Cine de culte que admet revisions múltiples. Seducció i frontera moral: Lilith (1964) Drama psicològic de Robert Rossen amb Jean Seberg i Warren Beatty: un terapeuta es veu trasbalsat i seduït per una pacient amb esquizofrènia, borrant límits ètics i emocionals fins al desenllaç tràgic. • Metàfores visuals (aigua) i capes simbòliques (Lilith com a figura primordial d’insubmissió). Institucions i violència: Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) De Milos Forman: al·legat a la llibertat i denúncia de la violència institucional. • Retrat inesborrable de la infermera cap i de l’impacte del poder disciplinari sobre l’individu. • Debat clínic: ús de electroxoc (encara existent en contextos molt concrets) i crítica a la lobotomia com a pràctica aberrant. "Lo mejor que podemos hacer es seguir con nuestras actividades cotidianas." Depressió i apocalipsi emocional: Melancholia (2011) De Lars von Trier: dos moviments (Justine/Claire) amb el preludi de Tristán e Isolda. • Depressió com a “mort en vida” i intercanvi de papers davant del fi del món: la depressiva troba serenor, la no depressiva s’enfonsa en l’angoixa. • Cinema sensorial: il·luminació, imatges oníriques i estat emocional com a matèria narrativa. Psiquiatria: de l’asil a la medicalització Reflexió històrica: cicles i modes terapèutiques a la medicina; avui predomina la medicalització (fàrmacs més eficaços i segurs) però es reivindica la normalització i integració social dels trastorns mentals, més enllà de l’“asil”. Idees clau El cinema tendeix naturalment a explorar l’inconscient i els estats mentals alterats. No confondre violència amb malaltia mental: la psicopatia no és psicòsis. La forma pot ser diagnòstic: estructures narratives (p. ex. Memento) com a mirall del trastorn. Institucions sota sospita: el cinema denuncia maltractes simbòlics i reals (Forman). La depressió a Melancholia mostra una mirada íntima i experiencial, no “superior”, del món. Tancament i proper programa Es tanca anunciant el tema vinent: el masclisme com a metàfora, i un comentari de La gata sobre la teulada de zinc.

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no es l'indicat, o sí)

Audició de sardanes amb comentaris sobre les peces que s’escolten. A la meitat del programa, s’inclou normalment una curta notícia relacionada amb el món de la sardana.

Recorregut per estils musicals que en el seu moment van evolucionar de la música jazz, com el funk, soul, etc...

Música de tots els temps i tots els estils, sense paraules... només música.

Les millors mescles dels millors DJs, del món del Soulful House, Nu Disco i Deep House