Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12195episodis
Babilònia del 21/11/2013 — Montjuïc, Don Mendo i cinema: Liberace i Don Jon - episode art
Babilònia

Babilònia del 21/11/2013 — Montjuïc, Don Mendo i cinema: Liberace i Don Jon

Panorama general del programa Episodi variat i dinàmic que combina efemèrides musicals, teatre clàssic, història de Barcelona, i crítica de cinema. Els conductors passen de l’escàndol de Milli Vanilli i l’aniversari de Björk al clàssic teatral espanyol La venganza de Don Mendo, fan un repàs rigorós a la Montjuïc històrica i tanquen amb un bloc de cinema que inclou Behind the Candelabra, Don Jon, i reflexions sobre accessibilitat audiovisual i musicals clàssics. "Tenir la muntanya de Montjuïc era tenir Barcelona" Efemèrides i inici musical Milli Vanilli: record del dia en què els van retirar el Grammy per fer playback; referència als autors reals i al fenomen mediàtic. Björk (48 anys) i Dancer in the Dark: elogi a la pel·lícula de Lars von Trier, destacant la seva barreja d’electrònica i musical. Teatre i literatura La venganza de Don Mendo (Pedro Muñoz Seca) Context del mític Estudio 1 amb Fernán Gómez; peça versificada amb aire de Segle d’Or i to de sainet. Trama: triangle amorós medieval, engany, empresonament i venjança total amb final “no queda ningú viu”. Reflexió sobre el valor dels clàssics i el desig de llegir-los en llengua original (Shakespeare, Molière...). Marc literari i històric Romanticisme europeu i retorn a l’edat mitjana; a Catalunya, la Renaixença i la reivindicació històrica (Prosper de Bofarull, “Los Condes de Barcelona Vindicados”). Contrast entre la literatura espanyola (98) i la catalana (Maragall, Narcís Oller), i la manca d’intercanvi mutu. Barcelona: Montjuïc, història viva Documental de Sense Ficció sobre la muntanya: de poblat íber a lloc clau per controlar Barcelona. Romans i el Mont Tàber (19,6 m) com a punt alt urbà; el castell de Montjuïc des del segle XVII. Setmana Tràgica: bombardeig amb granades des de Montjuïc; ús repressiu també amb la Ciutadella apuntant a la ciutat. Conseqüències de 1714: enderrocs massius (milers d’edificis) i pèrdua patrimonial; el Born com a testimoni. Segle XX: presó militar, afusellaments de diversos bàndols; Museu Militar; gran Exposició del 1929, estadi, hipòdrom, circuit urbà, cementiri, barraquisme i zona de Cas Antúnez. Cinema: música, kitsch i memòria Behind the Candelabra (Soderbergh) Estrena a TV per por a ser “massa gay”, però amb menys explícit que Brokeback Mountain. Liberace: virtuós del piano però orientat al show, estètica kitsch/rococó, públic mixt (diva per a dones i icona gay). Relació (Matt Damon) i decadència; rumors sobre la mort (SIDA) com a rerefons de closeting a l’època. Memòria cultural: Museu Liberace tancat per manca de fons; reflexió sobre la pervivència d’icones (Elvis/Graceland). Pausa musical Sonorització de “Girl I’m Gonna Miss You” (Milli Vanilli) i debat sobre com envellix certa música pop. Factories pop: Boney M i el model Stock Aitken Waterman (Rick Astley) i la indústria del playback. Sexualitat al cinema i Don Jon Avanç de Nymphomaniac (Lars von Trier), menció de dobles en escenes explícites; referències a Shortbus i La vida d’Adèle. Don Jon (Joseph Gordon‑Levitt) Estructura de rutina (gimnàs, família, església, sexe, pornografia) amb to de comèdia-romàntica crítica. Eixos temàtics: Contrapunt entre la pornografia i els ideals romàntics del cinema comercial. Manipulació i masclisme: personatge de Scarlett Johansson mil·limetrat; contrapesa madura amb Julianne Moore. Recomanada: muntatge àgil, idees punyents sense caure en l’explícit. “La pornografia és molt millor que el sexe” —com a punt de partida per disseccionar fantasies i expectatives. Accessibilitat, musicals i veu Sessió de Cantant sota la pluja per a persones cegues: debat sobre films amb diàleg fort (p. ex. 12 Angry Men, Testimoni de càrrec) vs musicals. Directors que aprofiten el silenci: Hitchcock, Buñuel, Manoel de Oliveira. Revisita de musicals: Funny Girl (Wyler) vs Funny Lady (Herbert Ross). Barbra Streisand: tècnica vocal extraordinària; segones parts, menys inspirades musicalment. Debat cultural: representació i matisos No sin mi hija: crítica a la visió esbiaixada i melodramàtica de l’Iran postrevolucionari; context informatiu limitat a l’època. Contrapunt amb La bicicleta verda: cruïlla íntima i quotidiana que mostra normes de gènere, poligàmia i pressió comunitària amb subtilesa. Reflexió lateral sobre discursos polítics i memòria col·lectiva. Idees clau Clàssics vigents: Don Mendo i Singin’ in the Rain segueixen dialogant amb el present. Montjuïc com a mirall de Barcelona: estratègia militar, repressió i transformacions urbanes. Cinema i desig: del kitsch de Liberace al mirall de Don Jon sobre fantasmes moderns (porno vs romanticisme). Representació responsable: evitar simplificacions i buscar matís (cas No sin mi hija vs La bicicleta verda).

Veus Parròquia del 20/11/2013 — Vaticà II i reforma litúrgica: llengua i participació - episode art
Veus Parròquia

Veus Parròquia del 20/11/2013 — Vaticà II i reforma litúrgica: llengua i participació

Resum general Conversa amb Javier Imerich sobre la litúrgia i la seva renovació al Concili Vaticà II, destacant els canvis visibles i el seu fonament teològic. La litúrgia és definida com la celebració de la fe on el misteri pasqual es fa present i operant; no és només ritu, sinó expressió viva de la fe de l’Església. "lex orandi, lex credendi": allò que celebrem revela allò que creiem. Objectiu del programa • Explicar què és la litúrgia i la seva centralitat en la vida cristiana. • Revisar els canvis conciliar més rellevants (llengua vernacla, participació, Paraula de Déu, concelebració, comunió, etc.). • Avaluar la recepció, els encerts i algunes derives o excessos posteriors. Què és la litúrgia? • La litúrgia és la celebració de la fe: integra ritus, gestos, paraula i comunitat amb un significat teològic profund. • En la celebració, el misteri pasqual (mort i resurrecció de Jesús) es fa present i actuant. • La missa és la celebració principal, però no l’única: sagraments, Litúrgia de les Hores, exèquies i altres celebracions també són litúrgiques. Per què la reforma litúrgica fou primera al Vaticà II? • El primer document aprovat (4/12/1963) va ser la constitució sobre la litúrgia, perquè és on millor s’expressa i es veu la fe i, per tant, el lloc idoni per actualitzar-la i renovar-la. Canvis clau aprovats i el seu sentit • Llengua vernacla: de l’espectador mut a qui participa amb comprensió. - Objectiu pastoral: que el poble entengui i visqui el que celebra. - Ja hi havia camí fet (missalets bilingües); el Concili en dona oficialitat. • Altar i orientació: altar més central i celebració de cara al poble. - Expressa la dimensió comunitària: el Poble de Déu reunit com a assemblea. • Simplificació de ritus i retorn a les fonts: purificar elements superflus per anar a l’essencial. • Centralitat de la Paraula de Déu i nou any litúrgic. - Més lectures a la missa; leccionaris en llengua pròpia. - Cicles dominicals (A, B, C) i ferials; millor pedagogia de la fe al llarg de l’any. • Participació activa (externa i interna). - Respostes, cants, actituds i pregària; no només “fer coses” sinó entrar interiorment en el misteri. - Impuls dels ministeris laicals: lectors, salmistes, acòlits, músics, monitors, ministres de la comunió, sagristans, etc. • Concelebració: expressa que qui celebra és tota l’Església, amb cada ministre segons la seva funció, i el Poble de Déu. • Comunió habitual i, quan és possible, sota les dues espècies. - Recupera el sentit d’àpat i de participació en el banquet del Senyor. - L’adoració té lloc, però el primer sentit de l’Eucaristia és ser menjada. El gran canvi de fons: teologia de la litúrgia • No només rúbriques i formes: la litúrgia és expressió teològica de la fe. • Accent cristològic i eclesiològic: Crist present en l’Eucaristia i en la comunitat que celebra. • La litúrgia com a font d’espiritualitat que alimenta la vida cristiana. Recepció, tensió i aprenentatges • Resistències de sectors conservadors que no van acceptar l’obertura (no sols en litúrgia, sinó en la visió d’Església i món). • Alguns excessos inicials (optimisme) van menystenir formes i devocions populars, deixant part del poble sense “forma ni fons”. Avui es demana més prudència i matís. Llatí, gregorià i ritu antic • La litúrgia reformada permet el llatí, el gregorià i la polifonia, dins del nou Ordo: no hi ha contradicció. • Contradicció quan s’usa el missal preconciliar (Pius V, ritu de Trento) per tornar enrere. • Les concessions per recuperar la unitat amb aquests grups (temps de Joan Pau II i Benet XVI) no han donat el fruit esperat. Per què és la cara visible del Concili? • Perquè en la celebració es fan visibles els continguts de la fe i de l’eclesiologia conciliar: Paraula, pregària, Trinitat, Crist, Esperit, Església i relació amb el món. Lectura de l’Evangeli: la paràbola de les mines (Lc 19, 11-28) • Comentari del cardenal Rodríguez Maradiaga: Jesús insisteix en la responsabilitat personal, la paciència i el com fer fructificar el do rebut. • Clau del relat: - Fidels que multipliquen la mina reben més responsabilitat. - El qui no fa res per por la perd: “A qui té, li donaran; a qui no té, li prendran fins allò que té”. Avanç del proper episodi • Tema: ecumenisme i diàleg interreligiós amb mossèn Daniel Palau.

M de Música del 19/11/2013 - episode art
M de Música

M de Música del 19/11/2013

Un programa al meu gust. La música que em desperta sentiments i emocions. Música clàssica, jazz, new age, etc. La paraula, la poesia introdueix la música.

Cinema sense condicions del 19/11/2013 — Espagueti Western i crítiques: Buñuel, Tòquio, Allen - episode art
Cinema sense condicions
59'

Cinema sense condicions del 19/11/2013 — Espagueti Western i crítiques: Buñuel, Tòquio, Allen

Panorama del programa Cinema sense condicions obre amb música d’espagueti western i un sumari àgil: crítiques recents, un clàssic de Buñuel, l’estrena japonesa de la setmana i un monogràfic profund sobre Sergio Leone i el gènere. Crítiques i recomanacions L’últim rei d’Escòcia (2006) Impacte: pel·lícula duríssima que retrata el règim d’Idi Amin a Uganda a través del seu metge personal. Temes clau: • Dictadura i violència d’estat • Colonialisme i fronteres artificials com a arrel de conflictes • Perversions de classe en societats sense classe mitjana estabilitzadora Moments destacats: • La foto final real d’Idi Amin, que provoca més terror que la ficció • La corba de presa de consciència del metge, de la fascinació a l’horror Cita que pesa: "Tu has vingut aquí a jugar amb els negritos... Això no és un joc, és la realitat." Clàssic: Él (Luis Buñuel, 1953) Una joia que confirma el geni de Buñuel: posada en escena mil·limètrica, metàfores visuals i crítica soterrada a burgesia i Església. Eixos: • Psicologia del gelós obsessiu (Arturo de Córdova) • De l’assetjament psicològic al maltractament físic • Metàfores brillants (el traster com a ment desordenada del protagonista) Resultat: cinema clàssic de ritme i forma impecables, que continua commovent i interpel·lant. Estrena del mes: Una família de Tòquio (2013) Recomanació forta: obra honesta i commovedora, interpretacions sobresortints, director veterà amb llarga trajectòria. Context: remake d’“Tokyo Monogatari” (Yasujiro Ozu, 1953), amb actualitzacions de llenguatge i color. Debat obert: comparació amb l’original d’Ozu (alguns prefereixen l’original pel llenguatge cinematogràfic). Es proposa fer-ne pel·lícula del mes i comentar-la en profunditat. Comunitat: possible convidada Anna Martínez Medina (revista digital “Quines Tocat”) per parlar de cinema català i del film. ¿Quién mató a Bambi? (2013) To i gènere: comèdia negra i desacomplexada, més bèstia del que sembla pel tràiler; s’apropa a tendències de la nova comèdia americana. Comparatives: ecos de “Fargo” (Coen) en dinàmiques de perdedors i crítica social soterrada. Autor: Santi Amodeo sorprèn pel salt de registre respecte a “Cabeza de perro”, però manté coherència d’interès social. Blue Jasmine (2013, Woody Allen) Retrat demolidor de la lluita de classes i de la façana de la classe alta. Cate Blanchett: interpretació inconmensurable, personatge tan magnètic com detestable. Claus: tràgicomèdia amb ecos d’“Un tramvia anomenat desig”; defensa d’una vida autèntica i emocionalment honesta. Monogràfic: Espagueti Western Orígens i ruptura El western clàssic entra en crisi a finals 50–60; Europa (Itàlia i Espanya) el reinterpreta amb un to més cínic, canalla i brut. Influències creuades: samurais japonesos i bandolerisme espanyol; l’heroi en entorns hostils i poder corromput. Producció europea i estètica Chinecittà, Almeria i també Esplugues (Catalunya) com a pols de rodatge; aquí es parlava de “chorizo western”. Actors clau: Clint Eastwood, Charles Bronson, Henry Fonda, James Coburn, Franco Nero; també Fernando Rey o Paco Rabal. Auge i declivi: boom 60–70; influència decissiva en la revifada del western als 80 (Eastwood, Silverado...). Música i mètode (Leone/Morricone) Música com a identitat del gènere: molt més que Morricone (Bruno Nicolai, Roberto Pregadio, Carlo Savina…), però Morricone esdevé la referència absoluta. Mètode singular: Leone demanava la música abans i rodava escoltant-la; actors i càmera es sincronitzen amb el tempo musical. Resultat: imatge-so indissolubles. Llegat modern: Tarantino homenatja l’espagueti western (“Django”) en estètica, música i estructura. Sergio Leone: de l’artesà al creador Trilogia del dòlar (Un grapat de dòlars; La mort tenia un preu; El bo, el lleig i el dolent): joc formal que desposseeix el western de solemnitat intel·lectual. Salt d’autor amb “C’era una volta il West” (Hasta que llegó su hora): Henry Fonda en paper de vilà; arrencada antològica de 10’. Recepció als EUA: xocs amb distribuïdores; muntatges alterats (cas dolorós d’“Érase una vez en América”). La dona a Leone: de figura marginal a personatge complex (Claudia Cardinale com a icona de desig, mare i força dramàtica). L’empremta de Leone a El Padrino (hipòtesi suggeridora) La Paramount va oferir inicialment “El Padrino” a Leone. El film de Coppola presenta ritmes i suspensions temporals que recorden el pols de Leone. Escenes com l’aturada a l’hospital amb Michael Corleone evoquen el tempo cerimoniós i la tensió del western leoninià. Comunitat i agenda “Quines Tocat”: nova revista digital centrada en producció catalana; possible participació al programa. Saló del Manga: èxit rotund; proposta d’incorporar secció de cinema japonès. La setmana vinent: debat de “Una família de Tòquio” com a pel·lícula del mes i, si és possible, comparativa amb Ozu.

← Torna a tots els podcasts