
Cinema sense condicions del 1/3/2022 — A quemarropa (Point Blank) de John Boorman: somni, Jung i cicle artúric; i a cartellera: Licorice Pizza, Les il·lusions perdudes i Tros
Pel·lícula de la setmana: A quemarropa (Point Blank, 1967) Tesi central del programa Lectura principal: la pel·lícula s’interpreta com un gran somni/agonia final de Walker (Lee Marvin) després de ser tirotejat a Alcatraz; el film esdevé un noir metafísic i oníric sobre la venjança, la traïció i el desig. Walker com a fantasma/autòmat: actua amb fredor extrema, gairebé sense emoció ni diàleg; és imperterrit i indestructible, cosa que reforça la hipòtesi espectral. Ambigüitat autoral: John Boorman juga a dues bandes. En públic havia dit: > "What you see is what you get" però en xerrades acadèmiques admet que el film és un somni dins el cap d’un moribund. Escenes i detalls que apunten al somni Diàlegs clau: "Allò cert és que has mort a Alcatraz" (dita per Chris/Angie Dickinson a Walker) "La comèdia s’ha acabat" (consciència interna que talla la fantasia) Escena del llit buit: Walker descarrega cinc trets al llit amb llençol blanc: buit, forats al drap, idea de "point blanc" com a "punt buit". Coreografia del billar: girs successius on les identitats es barregen (Chris → Lynn → Mal Reese → Walker): visualització del flux mental cíclic. Nom i memòria: Walker no recorda cognoms bàsics (ni el de Chris ni el seu), incoherència pròpia d’un somni. El gat sobre el llit blanc: porta d’habitació, llit impecable amb un gat blanc que miola i marxa; tall a sala buida: trencament de la continuïtat temps-espai. Flashbacks cíclics: el muntatge intercala records en espiral, rimes visuals i accions paral·leles que retornen com en un somni. Estètica i posada en escena Minimalisme i geometria freda: enquadraments simètrics, espais angulosos i arquitectura impersonal; el diàleg es redueix a l’"imprescindible". Vestuari com a cuirassa: vestits impecables que operen com armadures; fredor emocional i visual. Disseny sonor: trepitj amplificat de Lee Marvin com a motiu inquietant que anuncia presència/obsessió. Final críptic i interpretacions Walker no baixa a recollir els diners; Fairfax manipula des de l’ombra amb un franctirador. Últim pla en panoràmica que puja i gira fins a mostrar Alcatraz, tancant el cercle amb el pla inicial: Interpretació 1: Walker no pot baixar perquè ja és mort (círcle oníric complet). Interpretació 2: el grau s’ha assolit (venjança/itinerari iniciàtic) i els diners ja no importen. Mite artúric i Jung Boorman, admirador de Jung i del cicle artúric, infon una lectura mítica: Triangle Walker–Lynn–Mal Reese com a Artur–Ginebra–Lancelot. El viatge iniciàtic per reconnectar amb l’inconscient col·lectiu: el somni com a trànsit cap a la saviesa o l’anihilació. El "rèptil" (passió/mal) que pertorba l’ordre; eco de la serp bíblica i del caos que reclama retorn a Camelot. Context, influències i producció Lee Marvin (trauma de guerra al Pacífic, culpabilitat del supervivent) aporta duresa i deshumanització funcional al personatge. Final Cut insòlit: Marvin dona a Boorman control de muntatge final en el seu 2n llarg (1967), fet molt poc habitual a Hollywood. Afinitats i deixanties: Soderbergh (admirador confés) i ecos estètics que arriben a Tarantino. Conclusió A quemarropa és un noir elevat a categoria metafísica: un estat mental sobre la venjança i la identitat, concebut amb forma austerament moderna i una ambivalència que el manté vigent. Cartellera i comentaris Licorice Pizza (Paul Thomas Anderson) Virtuts: recreació 70s (35mm, lents d’època), banda sonora evocadora; episodis brillants (Bradley Cooper com a John Peters). Però... Excés d’endogàmia cultural (referències molt USA/hollywoodianes). Narració a salts sense ponts (situacions "pim pam" sense explicar-se). Romance feble i to dispers. Valoració global: correcta però no excel·lent. Les il·lusions perdudes (Xavier Giannoli, Balzac) Molt recomanable: gran recreació històrica, interpretacions sòlides i diagnòstic demolidor del periodisme i la corruptibilitat pública. Adapta tres parts de la Comèdia Humana; cinema amb gruix intel·lectual i artístic. Tros (Pau Calpe Rufat) Tríler rural a les Garrigues (camp de Lleida), amb Pep Cruz i Roger Casamajor. Herències, rancor i violència soterrada en un poble petit: opera prima digna amb possible reconeixement als Gaudí.

















