
Cinema sense condicions del 14/10/2025 — Batalla d’Argel, Keaton i 'One Battle After Another'
Visió general Programa centrat en tres eixos: anàlisi profunda de La batalla d’Argel, homenatge a Diane Keaton i crítica entusiasta de One Battle After Another de Paul Thomas Anderson. Conversa àgil, documentada i matisada, amb connexions històriques i cinematogràfiques. La batalla d’Argel (Gillo Pontecorvo) Context i mirada • Film clau sobre la guerra d’independència d’Algèria (1954–1962), amb una posada en escena que combina realisme quasi documental i dramatització rigorosa. • Pontecorvo, militant antifeixista i d’idees d’esquerres, filma des d’una perspectiva humanista: empatitza amb el poble però manté una dialèctica constant entre insurgència i repressió. • Música d’Ennio Morricone; només Jean Martin (coronel Mathieu) és actor professional: la resta, no professionals, amplifiquen l’efecte de veritat. Clau del film i temes • Estructura d’acció que “respira”: alterna set pieces de tensió amb pauses reflexives que fan avançar la comprensió política i emocional. • Retrat metòdic de l’estratègia urbana del FLN (cèl·lules, compartimentació, atemptats, vaga general) i de la resposta francesa (intel·ligència, tortura, control mediàtic). • El film mostra la complexitat moral: comprensió del deure militar vs. legitimitat de l’alliberament nacional. • Escenes icòniques: el paper central de les dones en l’estratègia; el poble com a protagonista coral; la seqüència del cloixard i la reacció de la ciutat benestant; el focus a la Casba. "Si no hi ha tortura, no hi ha informació" — fredor operativa del coronel. "Necessitem que la premsa estigui al nostre favor" — control del relat com a arma. Metàfora de l’atènia: fins que no se’n talla el cap, el cos es reprodueix — lectura sobre jerarquies insurgents. Tècnica i forma • Blanc i negre, càmera de carrer i muntatge nítid i jerarquitzat: la confusió “es veu” però s’entén. • Sensació de documental però és ficció extremadament versemblant. • Equilibri entre masses i individualitats: el carisma d’Ali La Pointe i la intel·ligència del “mentor” estratega dialoguen amb el dispositiu coral. Actualitat i ecos • Parallels amb Bataclan i Barcelona (2017): la lògica de la guerrilla urbana persisteix. • Contextualització del 1966 com gran collita cinematogràfica (Bresson, Godard, Bergman, Antonioni, Leone, Tarkovski, Menzel, Penn...). • Influències i diàlegs: Nuit et Brouillard, Senderos de gloria, The War Game, Z, Le chagrin et la pitié, Shoah, fins a The Zone of Interest i Civil War. • Recepció: prohibida a França durant anys; trauma colonial encara sensible. • On veure-la: Filmin. Homenatge a Diane Keaton Vida i trajectòria • Diane Keaton (1946–2025): icona del cinema nord-americà; Òscar per Annie Hall. Relacions creatives i vitals amb Woody Allen, Warren Beatty i Al Pacino. Papers destacats • Trilogia d’El padrí; Manhattan; Interiors; Reds; Buscando al señor Goodbar; comèdies posteriors més irregulars però populars. Perfil • Actriu de presència magnètica i timing còmic/dramàtic impecable; també fotògrafa, ocasionalment cantant, i amb esperit independent. Record musical: Rhapsody in Blue (Gershwin) de la banda sonora de Manhattan. One Battle After Another (Paul Thomas Anderson) Visió general • Crítica fervorosa: possible pel·lícula de la dècada. Durada 162’ que “vola”. • To de thriller amb humor negre per colar un discurs antiautoritari i d’esquerres en clau de cinema gran públic. • Presència intertextual: el film inclou fragments de La batalla d’Argel; una obra “nina russa” plena d’ecos. Escriptura, ritme i tècnica • Guió depurat i respiració narrativa exemplar (pauses i esclats d’acció). Muntatge de precisió. Música de Jonny Greenwood en estat de gràcia. • Múscul de producció (pressupost alt) posat al servei de la idea, sense anul·lar l’autoria. Interpretacions • Leonardo DiCaprio: moments minimalistes d’una veritat desarmant (escenes amb la filla). • Sean Penn: antagonista amb autoritat amenaçadora. • Benicio del Toro: gir de registre cap a un mentor espiritual carismàtic i empàtic. Trama (sense espòilers) • El grup insurgent French 75 (ressons d’esquerres europees 70s) i el segrest de la filla del protagonista activen el motor emocional i polític. Ecos i ressonàncies • Comparatives: Killers of the Flower Moon, Crash, Hijos de los hombres, Amores perros, Babel, The Chase, Once Upon a Time in Hollywood, els Coen (The Big Lebowski), Ari Aster. • Temes: utopia, organització, mitjans i poder, violència i responsabilitat privada/pública.













