episodis

Panorama general Segona part de l’especial de l’aniversari d’Empanada Cultural guiada per missatges d’oients. L’episodi avança com un mosaic de propostes sobre cinema, sèries, còmics, videojocs, música i divulgació, amb debat viu i to distès. "Los pilares de nuestra sociedad: la democracia y el tecno" Temes principals Aportació musical i obertura a contingut d’oients Peça original enviada per Àlex (aka Tecnocracy). Reacció entusiasta i invitació a fer créixer una secció musical amb material d’audiència. Cinc pel·lícules sorpresa i debat sobre ‘comercialitat’ Proposta: The Half of It, Belle Époque, Bad Education, Resistance, The Banker. Defensa de la comercialitat com a mirada social (exemple: Hitchcock) i interès per The Half of It com a revisió moderna de Cyrano. Cinema i sindicats: de Hoffa a Pride (2014) Referents: The Irishman/Hoffa, Reds, Eisenstein, Los lunes al sol. Focus a Pride (2014): aliança minaires-LGTBI als 80 amb Thatcher; exemple de organització i intersecció de minories. Sèrie Z i ‘trash’ Compromís de secció mensual per destriar joies de sèrie C/Z amb humor (incloent festivals i els Razzie). Relacions alternatives i poliamor en art i pantalla Sèries i còmics (Sex Education, iniciativa Sex Stories), cinema (Permission), i lectura no moralitzant via The Dreamers (Bertolucci) i el pensament de Pasolini. Tema complex: es proposa portar expertesa i estructurar un programa específic. Grooming confinat Guia pràctica i humorística sobre patilles estil Pol i supervivència capil·lar. Videojocs i ciència The Last of Us Part II: canvis de data, leaks i debat sobre crunch a la indústria. Cosmos (Sagan / Neil deGrasse Tyson): el valor de la divulgació científica audiovisual. Més ciència a l’Empanada Proposta d’obrir una línia de ciència (estudis, ecosistema científic, entrevistes) i fer-ho amb especialistes. Retro i cultura del videojoc Atari 2600: memòria personal, cultura retro i estètica de 8 bits com a patrimoni. The Witcher 3 i transmedia De les novel·les de Sapkowski al videojoc i la sèrie: un univers de fantasia d’arrel eslava i to adult. Masters de l’Univers (He‑Man) Nostàlgia 80s, còmics i projectes nous (sèrie associada a Kevin Smith, Shira a Netflix). Riscos de la nostàlgia i expectativa de fanbase. Monogràfics transversals Batman (Burton vs Nolan, gòtic vs realisme) i Sherlock Holmes (modernitzacions): idea de programa coral connectant còmic-cinema-sèries-videojocs. Gastronomia i cultura D’Isabel Coixet (Foodie Love) al manga japonès (El gourmet solitari) i sèries com Midnight Diner. Menjar com a eix narratiu i cultural. Barcelona: fotografia i jazz Proposta doble: història de la fotografia a BCN (primers daguerreotips, institucions) i radiografia del jazz local (Jamboree, Harlem, història popular i nova sèrie The Eddy), amb pistes de Miles en París en còmic. Futur de la música electrònica i el clubbing Balance dels 90, rutinització i pèrdua de caràcter visionari? Debat sobre tecnologia omnipresent i paper de l’escena de clubs. "Casi todo lo que escuchamos es música electrónica" Conclusions i seguiments L’episodi tanca amb agraïments i crida a seguir proposant temes. Compromisos: Engegar seccions de trash, ciència i electrònica. Preparar monogràfics (Batman/Sherlock) i programes temàtics (poliamor, cuina & cultura, Pride/sindicats, He‑Man, The Witcher). Cameo final de Dr. Mamadou Wombosi amb to paròdic per rematar la festa.

Resum general Capítol especial d’aniversari amb format obert als oients: s’escolten notes de veu i, a partir d’aquestes, es debaten temes molt diversos. En clau de confinament i reobertura, el programa combina humor i anàlisi per abordar el futur de la cultura des de la dansa fins al teatre, passant per l’autoedició, el còmic i el cinema. Peces clau de l’episodi: Com es trien els temes del programa i quin equilibri hi ha entre actualitat i preferències personals. Dansa i arts escèniques en temps de pandèmia: cancel·lacions, gires, fronteres i la necessitat de reinventar formats. Cultura i finançament: remuneració justa, paper de l’Estat i la proposta de renda bàsica universal. Streaming i producció domèstica: oportunitats, límits i la línia fina entre visibilitat gratuïta i devaluació. Autoedició i fanzines: salut del moviment a Barcelona i retorn del paper. Monogràfics i propostes: Stephen King, Peter Bagge (amb el trident indie nord-americà), Martin McDonagh i Fables. Etiqueta al cinema: silenci respectuós vs. participació eufòrica segons context (sales comercials vs. festivals trash). Funció social del cinema: entreteniment vs. transformació; l’art que incomoda i “col·loca davant de la mort”. Tancament amb peça musical original de Tecnocracy. "La cultura nos tiene que colocar frente a la muerte" — reflexió citada per reivindicar l’art com a eina de consciència i canvi. Temes principals 1) Procés de selecció de temes i fonts • Equilibri entre actualitat i autors/gèneres estimats. • Fonts i hàbits: revistes (Caimán, Dirigido por), festivals, ràdio/YouTube, xarxes i memes. • Vocació d’antologia radiofònica més que d’actualitat pura i dura; connexió amb l’audiència via xarxes i suggeriments. 2) Dansa en temps de COVID-19 • Cancel·lacions de festivals (ex. Peralada), restriccions de viatge i dificultat d’assaig. • La dansa pateix per la doble condició cultural i física (espai, entrenament). • Obertura a portar convidats i explorar corrents com el buto. 3) Cultura, remuneració i polítiques públiques • Crida a valor i protecció de professionals i autors. • Debat sobre inversió pública i límits del “mercat” per sostenir la cultura. • Idea força: la cultura com a servei quasi bàsic; l’Estat ha de facilitar l’accés sense precaritzar creadors. 4) Streaming, teatre des de casa i producció • El directe/streaming com a porta d’accés i canal de desintermediació (ex. músics penjant el disc, cas Radiohead). • Risc de gratuïtat sistemàtica que perpetua la precarietat; apostar per micromecenatge i pagaments simbòlics. • La producció domèstica té recorregut, però no substitueix l’experiència presencial; cal sumar opcions. 5) Fanzines i autoedició • Escena viva a Barcelona: fanzinoteques i llibreries (Fat Bottom, La Llama...), fires (GRAF, CABUM...). • Retorn del paper per raons d’exclusivitat i comunitat; el digital conviu però és més competitiu. 6) Monogràfics i propostes d’oients • Stephen King: univers vast d’adaptacions; possible especial (ideal per Halloween). Es menciona l’adaptació de Firestarter per Fatih Akin i el llegat del seu fill Joe Hill (Locke & Key, In the Tall Grass). • Peter Bagge (Hate/Odio) dins el trident indie nord-americà amb American Splendor i Daniel Clowes; idea d’especial i convidat. • Martin McDonagh: del teatre al cinema (In Bruges, Seven Psychopaths, Three Billboards); pendents de fer més teatre al programa. • Valero Sant Martí: sàtira negra catalana, autocrítica des de dins; pròlegs de Jair Domínguez i humor corrosiu. • Fables: contes clàssics en clau noir; videojoc The Wolf Among Us (Telltale) i seqüela anunciada. 7) Etiqueta al cinema i experiència d’espectador • En sales comercials, prima el respecte i el silenci; en festivals trash/gore (Cotxeres de Sants, Sitges) s’accepta la interacció sorollosa. • Fenomen de recitar diàlegs i aplaudiments (ex. Endgame): la llibertat d’uns acaba on comença la dels altres. 8) Cinema i transformació social • Entreteniment vs. contingut: tot val, però cal defensar l’art que fa pensar i mou. • Exemple: Buñuel en el laberinto de las tortugas per il·lustrar com l’art pot articular debat social. Decisions i propostes de futur Especials futurs: Stephen King (tardor/Halloween), Peter Bagge/Clowes/American Splendor; Martin McDonagh (focus teatral). Cobertura pendent: dansa (inclòs buto) i teatre amb convidats. Format: explorar streaming i micromecenatge per donar sortida directa a creadors. Secció crítica: valorar una dinàmica “a favor o en contra” per sumar fricció constructiva. “Això no és la Bíblia ni el puto Senyor dels Anells; la batalla no és entre el bé i el mal, sinó entre l’estupidesa i el mal.” — Valero Sant Martí

Panoràmica i leitmotiv: "Tot torna" • Obertura editorial amb to irònic sobre el confinament i la sensació que "tot torna": sèries (Parks and Recreation, Càmera Café), sagues de videojocs (Resident Evil, Final Fantasy, Zelda) i remakes de Disney. També retorna la històrica revista El Víbora en còmic. • Presentació de la convidada, Bea Casas (interiorista i il·lustradora), que introdueix el tema central: el poder de "lo cookie" (equivalent ampli de l’estètica japonesa kawaii). "No és la vostra típica empanada cultural... el que esteu a punt de sentir és Epidèmia cultural" Secció Videojocs: Final Fantasy VII i el filtre kawaii El joc i el seu impacte • FFVII (1997) és clau per popularitzar els JRPG a Occident i consolidar el videojoc com a mitjà narratiu de gran format. • Contribueix a l’acceptació de l’imaginari anime/manga a l’Occident dels 90. • Tesi central: l’estètica kawaii suavitza un relat fosc i complex (ecoterrorisme, identitat, destí), fent-lo més digerible i emocionalment accessible. "Com expliques ecoterrorisme a un públic massiu? Amb ulls grossos, proporcions còmiques i animacions exagerades: la píndola entra millor." Kawaii com a "amortidor" tonal • Personatges i enemics amb trets amables (Turks, mascotes, disseny capgròs) fan acceptable una trama de corporacions, complots i tragèdies (la mort d’Aeris, Sephiroth com a antagonista quasi-messiànic). • El contrast estètic obre la porta a temes "adults" sense rebuig inicial. El remake • Encerta en reimaginar la història (no només actualitzar gràfics i sistema), sembrant noves idees de lore i sacrificant part del to kawaii per un realisme que el públic actual ja pot assumir. "Han refet la història — sacrilegi? — però l’originalitat del 1997 era la sorpresa. Repetir-la fil per randa també hauria decebut." Tertúlia gamer: JRPG, 3D i públic • Confusió d’entregues a Occident (del 3 al 7) i salt generacional al 3D que madura la imatge de la PlayStation. • Debat sobre a qui parlava FFVII: mecàniques prou profundes per a jugadors exigents però accessibles, amb narrativa extensíssima i emotiva. • Cinema i FF: diferència entre The Spirits Within (fallida, gris, desconnectada) i Advent Children (canon del VII). • Matís: Sephiroth no és "infantilitzat" al joc; el to amable respon sovint a limitacions/tendències tècniques i de mercat. Secció Cultura: El poder de "lo cookie" (per Bea Casas) Què és "lo cookie" segons Simon May • No és només "mono" o infantil: és un règim estètic ple de contradiccions que ens atreu per la seva ambivalència. Exemples de dualitats: - • Inocent i astut (Mickey Mouse) - • Infantil i adult (Yoda, E.T.) - • Masculí i femení (Bambi) - • Efímer i etern (esperits a Totoro) - • Harmoniós i dissonant (imatgeria de Kim Jong-il) - • Bonic i repulsiu (l’emoji de la caca) "Lo cookie és una corrent estètica aparentment frívola a la qual cal acudir amb la màxima serietat." Política, nació i kawaii • Japó post-Segona Guerra Mundial: adopta el kawaii per desmilitaritzar la seva imatge i fer-la amable, colonitzant la vida quotidiana (fiambreres, trens, cartelleria, fins i tot helicòpters antitanc amb adhesius kawaii). • El poder del kawaii: permet mostrar-se desvalgut però alegre, transparent amb màscares, i harmoniós sent estrafolari. No és (només) infantilització • "Lo cookie" erosiona fronteres entre infància i adultea, i ens allibera de la necessitat de definir-ho tot. • Cautela: pot convertir-nos en consumidors compulsius i fins i tot maquillar l’intolerable sota un aparador amable. Debat ampliat: nostàlgia, objectes i disseny amable • Funko com a icona "cookie": cap gran, ulls estandarditzats, apel·lació a memòries (Batman, Star Wars) — la força no és el format, sinó la connexió simbòlica amb l’IP. • Lego Movies, traduccions juguetitzades de franquícies: seguretat emocional i ironia nostàlgica. • Disseny i interiorisme: de la "manivela" al botó — fer tecnologia més humana i amable no és necessàriament infantilitzar, sinó facilitar. "És més senzill prémer un botó per baixar una persiana que estirar d’una corda — això també és ‘cookie’." Cookie vs kitsch • Línia fina: el kitsch és ostentós i deliberat (performativitat, reivindicació explícita — p. ex. certa estètica drag), mentre que el "cookie" opera per amabilització i ambivalència, no per excés. • Evolució de Mickey Mouse: del slapstick agressiu al símbol respectable i suau (especialment a Fantasia) com a cas paradigmàtic de "suavització". "Cookie o no?" (joc d’exemples) • Baby Yoda — totalment cookie; Jordi Pujol — trets cookies en la seva imatge pública amable; Falete — poder empoderat però tendre; "Yodick" — més aviat kitsch. Lo cookie com a eina social • Mascotes i emblemes: la dolçor domesticada d’allò salvatge (gossos, hàmsters) i la seva funció curativa; simbologia militar (mula EUA, bulldog UK, cabra de la Legió) vista com a mixtura de força i tendresa. • Kumamon (ossa estatal de Kumamoto): kawaii institucional per vehicular esperança post-desastre. • Corea del Nord: occidentalització de la imatge de la germana de Kim Jong-un amb trets kawaii com a possible rebranding amable. Conclusions • "Tot torna", però torna transformat: el filtre kawaii/cookie ha estat clau per pair narratives complexes (com FFVII) i per reconfigurar imatges públiques, nacionals i comercials. • "Lo cookie" no és simple infantilitatzió: és una gramàtica estètica d’ambivalències que pot humanitzar experiències dures — amb el risc de banalitzar-les si només queda en aparença. "Actuar d’una forma una mica més ‘cookie’ podria fer del món un lloc més divers i ple de preguntes — encara que no sempre en tinguem les respostes."

Context i to del programa "Això no és un simulacre. El que esteu a punt de sentir és Epidèmia Cultural." Programa especial en ple confinament: l’equip rebatega l’espai com a "Epidèmia Cultural" i aprofita Sant Jordi per discutir què entenem per cultura, fent un viatge que va de la tradició de llibres i roses a la televisió i el VOD, passant per la pornografia com a expressió cultural, fins a una secció d’història sobre l’origen de la diada i, finalment, una anàlisi dels remakes de Resident Evil. Punts clau del debat Sant Jordi i el concepte de cultura Crítica a la visió reduccionista "cultura = llibres". Defensa que la televisió/streaming també és cultura (Netflix, YouTube) i pot generar la mateixa profunditat reflexiva que un llibre. Exemples: The Midnight Gospel (animació filosòfica i emocional), After Life (maduresa i dol), ponts amb lectures com Pedro Páramo o El coronel no tiene quien le escriba. Pornografia com a cultura A partir del docu Circus of Books (llibreria porno gay), es defensa que el porno és cultura (de gènere, classe i estatus), pot ser evasió o profunditat. Revelació personal: un dels conductors va dirigir pel·lícules pornogràfiques en realitat virtual; relectura d’aquesta etapa amb valor cultural. Debat obert: límits entre erotisme i pornografia, censura i classificacions (X, PG-13), cas Deep Throat, i la persistència del prejudici. Història i llegenda de Sant Jordi La rosa (Barcelona, s. XVI) precedeix el llibre, que s’hi afegeix el 1927 (Vicente Clavel) amb objectiu de fomentar la lectura. Del 7 d’octubre (naixement de Cervantes) al 23 d’abril (la seva mort; també Shakespeare i Inca Garcilaso). Des de 1995, UNESCO: Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor. Sant Jordi com a màrtir sota Dioclecià (303 dC), expansió del culte i mitificació via la Llegendàuria (Leyenda Áurea) — un “Netflix medieval” d’hagiografies. El drac com a símbol del mal (arrel cristiana, serpentí), amb variants culturals (Orient vs Europa). La creu de Sant Jordi s’associa a molts territoris i també ha estat reaprofitada per moviments nacionalistes. Barcelona: Santa Eulàlia vs la Mercè (patronatges, calendari, clima, memòria festiva) i el paper de la agiografia. Indústria cultural en confinament "Boosts" cíclics a la lectura, cinema, teatre, música. Debat sobre llibre físic vs digital: la lectura no mor, canvia el format; la preservació dona valor a l’objecte. Preocupació per la "competició de gratuïtat" i la sostenibilitat dels creadors. Videojocs: Resident Evil (remakes) Capcom i la seva IP més icònica: del survival horror clàssic a remakes moderns (Resident Evil 2 i 3). Canvis clau: càmera fixa → tercera persona; mapes contínus; gestió d’escassetat de bales; ús d’enginy (el ganivet i speedruns); Diferències d’IA entre zombis (RE2 més torpes vs RE3 més conscients). Disseny de so i doblatge excel·lents; presentació de Nemesis i persecució (contrast amb Mr. X/Tyrant del RE2). Debat "remake vs remaster vs reboot": val la pena quan hi ha aportació i reimaginació (ex.: Final Fantasy VII Remake com a meta-relectura del material original). Mirada a futur: desig de remakes de Code Veronica i Dino Crisis; cautela amb RE4 (ja fundacional) i amb desviacions massa d’acció (RE5/6). Moments destacats Frase polèmica/central: "La pornografia també és cultura." Relectura de Sant Jordi: de màrtir històric a mite medieval reforçat per l’hagiografia; el 23 d’abril uneix amor (rosa) i cultura (llibre) sota sol primaveral. Pont cinema–videojocs: La porta com a recurs dramatúrgic/immersiu (tensió i expectativa), de Lubitsch a Resident Evil. En videojoc, l’usuari és part activa: la decisió d’obrir-la o no és part de la mecànica i del terror. Temes principals (resum executiu) Sant Jordi: història, simbologia i debat sobre què regalar. Defensa de noves formes de cultura: tele/streaming, videojocs i, sí, pornografia. Hagiografia i llegenda: Leyenda Áurea, drac i creu de Sant Jordi. Cultura en crisi: gratuïtat, sostenibilitat i el valor del format. Resident Evil (remakes): mecàniques, disseny i dilemes dels remakes. Conclusions La cultura és plural: llibres, sí, però també audiovisual, videojocs i expressions marginals o menystingudes. Els remakes tenen sentit quan actualitzen i reinterpretan; si només calca, perden raó de ser. Sant Jordi és un cas d’estudi de com la tradició es construeix i es renova — un equilibri entre amor i coneixement que continua viu, fins i tot en confinament.

Panorama general Episodi intens i polièdric on el trio Adriano, Ferran i Pol posa el focus en com consumim (literalment) tot en clau 24/7, i ho enllaça amb tres peces culturals que serveixen de mirall: el videojoc indie The Beginner’s Guide (i l’ombra de The Stanley Parable), la docsèrie El Palmar de Troya i la minisèrie Unorthodox. En filigrana, un debat constant sobre llibertat, comunitats, veritat/ficció i la “mort de l’autor”. Temes principals • Crítica al consumisme i a la autocomplaença en temps de confinament: globalització, 24/7, compra d’“experiències prefabricades”. • Videojocs indie: The Beginner’s Guide i The Stanley Parable com a exercicis de metaficció i comentari sobre la lliure elecció i la “mort de l’autor”. • Docsèrie El Palmar de Troya: origen de la secta, lideratges de Clemente, Manolo i Ginés; abusos, diners, control i explotació mediàtica. • Unorthodox (Netflix): retrat detallista de la comunitat hasídica Satmar (llengua, codis, vestimenta) i el relat de fugida cap a la llibertat; crítica a la idealització de Berlín i a certes llicències. • Debat sobre comunitats i llibertat: límits, etiquetes i si existeix realment una “comunitat gamer”; diferència entre llibertat aparent i real. Moments i cites clau "¡Joder si consumimos! Lo consumimos todo... información, cultura, arte, viajes, sexo." Crida d’atenció inicial sobre el consumisme total. "Una obra mai està completa sense el seu espectador" Tesi central a The Beginner’s Guide: el sentit no és patrimoni únic de l’autor. "O con Cristo o contra Cristo" Lògica binària i coercitiva a El Palmar de Troya. "La llibertat té un preu" Eix d’Unorthodox: alliberar-se implica renúncies i riscos. Anàlisi per seccions 1) Editorial — Epidèmia cultural i consum 24/7 • Denúncia d’una vida regida pel lleure codificat i l’idioma del capital (24/7). • Connexió amb el confinament: positivisme com a possible tòxic i política reduïda al consum. • Dard a la globalització i a l’IBEX: la cadena consum–mercat–Estat com a mecanisme de dependència. 2) Videojocs — The Beginner’s Guide i The Stanley Parable • De The Stanley Parable a The Beginner’s Guide: narradors que et porten/contradiuen i posen a prova la idea de lliure albir. • The Beginner’s Guide es presenta com els prototips de “Coda” comentats per la veu de Wreden/Breden: anàlisi que esdevé apropriació del sentit. • Clau crítica: la “mort de l’autor” i el pes de la interpretació col·lectiva; el joc incomoda perquè exposa un conflicte íntim (autor vs. lector/jugador). • Missatge final: el receptor té responsabilitat intel·lectual; no tot ha de tenir “propòsit” explícit per ser vàlid. 3) Docsèrie — El Palmar de Troya (Movistar Plus) • Origen: aparicions a Utrera (1968) deriven en peregrinatges i en l’ascens de Clemente (èxtasis performatius, missatges “divins”). • Reforma reaccionària: anti-progrés, acusacions al Vaticà, Bíblia palmariana i auto-proclamació papal (Gregorio XVII), després Manolo/Pedro II i Ginés/Gregorio XVIII. • Rasgos: anti-cine/TV, control de la informació, diezmo, abusos sexuals, alcohol, hipocresia moral, armatisme familiar. • Giro mediàtic: Ginés com a “personatge rosa” i espectacle televisiu; la sèrie denuncia poder, diners i manipulació. • Connexió local (Catalunya): expansió i records veïnals del ritual i control. 4) Minisèrie — Unorthodox (Netflix) • Adaptació (lliure) del llibre de Deborah Feldman: Esti fuig de la comunitat Satmar de Williamsburg. • Fiabilitat i detall: yidis a escena, codis de modèstia, payot, perruques, normes de gènere i matrimonis concertats. • Crítica: Berlín idealitzat (postal d’Instagram), llicències que desbalancegen el contrast amb Williamsburg. • Reflex central: llibertat amb cost i comunitat com a refugi/opressió; el trauma de l’Holocaust fonamenta l’immobilisme (“re-popular” els 6 milions). 5) Debats creuats — Comunitats, llibertat i etiquetes • Existeix una “comunitat gamer”? La pràctica és heterogènia (noobs, casuals, hardcore): etiqueta porosa i sovint excloent. • Llibertat aparent vs real: dels videojocs (eleccions acotades, p. ex. Bandersnatch) a les societats; la llibertat acaba on comença la de l’altre. • Mirall comunitari: sectes amb norma rígida vs. societats amb consum i competència; en ambdós casos, marcs que condicionen l’individu. Recomanacions relacionades • Documental: One of Us (Uno de nosotros) — sobre ex membres de comunitats ultraortodoxes. • Ficció israeliana: Fill the Void (El corazón tiene sus razones) de Rama Burshtein — història d’amor en clau ultraortodoxa, mirada ínterna i matisada. Conclusió • L’episodi articula una crítica ferma a la autocomplaença i al consumisme, i convida a una recepció activa i responsable de les obres. • Enfront dels relats binaris (o amb nosaltres o contra nosaltres), el programa advoca per ques­tionar-se, acceptar la complexitat i recordar que la llibertat, tot i fràgil i costosa, mereix ser pensada i exercida amb rigor.

Visió general Podcast amb obertura humorística/absurda de “meditació” que desemboca en un avís d’emergència pel COVID-19 i un rebranding a “Epidèmia cultural”. Després, dos grans blocs culturals: Tiger King (Netflix): repàs punyent al fenomen, el seu morbo i les ombres ètiques sobre el maltractament animal i la manipulació. Little Nightmares (videojoc): descripció narrativa i crítica artística d’un plataformes de terror infantil, les seves influències i expansions. Tanca amb debat sobre videojocs de terror, recomanacions, preus i comiat en ple confinament. "Hi ha més tigres captius a Amèrica que en llibertat arreu del món." Bloc 1 — Obertura i context Meditació caòtica i avís COVID-19 • Sketch de “meditació” amb interrupcions i bromes metalingüístiques fins que entra un avís oficial: confinament per la crisi del coronavirus. • Canvi de to i de nom del programa: “El que esteu a punt de sentir és epidèmia cultural.” Confinament i crispació • Conversa sobre nervis a flor de pell: veïns que toquen instruments, bromes sobre gralles i trompetes, i la necessitat d’evasió amb contingut pop i trash. Bloc 2 — Secció: Tiger King (Netflix) El fenomen • Sèrie documental sobre zoos privats i grans felins als EUA; focus en Joe Exotic (redneck, showman, poligàmia homosexual, armes, narcisisme) i la seva nèmesi, Carole Baskin (animalista i salvadora amb un costat fosc). • Tema central: el morbo eclipsa la denúncia. Tot i poder ser el “Blackfish dels tigres”, el to sensacionalista pesa. Punts clau Explotació animal: cria, espectacles i tràfic d’animals exòtics. Confrontació: Joe vs. Carole (acusacions de sicari; misteri del marit desaparegut, Don Lewis). Autoficció i imatge: videoclips com “Kitty Kitty”; revelació posterior que Joe faria playback de cançons d’una banda country (Clinton Johnson Band). Post-estrena: Joe rep donacions a presó; Carole denuncia manipulació; anunci d’un 8è capítol (12 d’abril) i reobertura mediàtica del cas Don Lewis; Joe somia amb biopic (Brad Pitt o David Spade). "Who the fuck cares? Estem parlant de Netflix, no de National Geographic." Debat i lectura cultural • Trash i kitsch com a catarsi en confinament: veure algú “més boig que nosaltres” per suportar l’estrès. • LGTBI i paradoxes: Joe, malgrat ser una figura problemàtica, va actuar com a símbol local de visibilitat. • Trampes narratives i espectacularització (incendi, ambigüitats temporals…): entreteniment vs. responsabilitat. • Analogies locals: proposta d’un hipotètic “Toro Rei” (taurins vs. antitaurins) per pensar el debat animalista a casa nostra. Bloc 3 — Secció: Little Nightmares (videojoc) Presentació i atmosfera • Videojoc indie de Tarsier Studios (Bandai Namco), plataformes i terror infantil amb protagonisme de Six, una nena amb impermeable groc que fuig de The Maw (una mena d’illa-vaixell sinistra). • Narrativa visual sense diàlegs: sons metàl·lics, maquinària ofegada, colossos grotescos (el conserge de braços quilomètrics, cuiners bessons, convidats obesos) i una geisha que controla el recinte. • Temes: fàbula cruel a l’estil Dickens o Roald Dahl; por de la infància, adults com a depredadors i món desproporcionat vist des d’un cos petit. Influències estètiques • Tim Burton primerenc, Jean-Pierre Jeunet, Miyazaki (El viatge de Chihiro), Coraline; look de maquetes/stop-motion. Contingut expandit DLC: Secrets of the Maw (The Depths, The Hideaway, The Residence) amb The Kid com a protagonista. Còmic (2017): més explícit, recepció tèbia. Joc de mòbil: preqüela a The Nest, orígens de Six. Seqüela prevista per a 2020: Six + Mono al món exterior, que potser és encara més hostil. “Llarga vida al terror infantil fet amb delicadesa.” Bloc 4 — Debat videojocs de terror, disseny i compra Disseny i sensacions • Incomoditat persistent més que “sustos”: so excel·lent, paleta fosca amb punts de color (impermeable groc). Vulnerabilitat de Six i càrrega simbòlica. • Comparacions: Limbo, Psychonauts i el remake de Resident Evil 2 (tempo, acció controlada). • Transmèdia i futur: rumors antics d’adaptació (germans Russo) i debat sobre com explicar menys pot ser més (el còmic “explica massa”). On i com jugar • Durada ~4–5 h. Recomanat comprar en ofertes (p. ex., Humble Bundle a 4,99 € en el moment de gravació) vs. 19,99 € habituals a Steam/GOG. Conclusió • Un episodi que barreja sàtira i emergència, i que entra a fons en dos productes que retraten monstres molt humans: l’explotació i el morbo a Tiger King, i les pors primàries a Little Nightmares. • En confinament, el consum cultural esdevé àncora i escapament. “La respiració és una àncora per a la teva atenció… i, avui, també ho és la cultura.”

Visió general de l’episodi Eix central: Com gestionar el temps i el consum cultural en ple confinament: la importància de la dosificació versus el consum en marató. L’episodi alterna reflexió cultural, anàlisi de models d’estrena (HBO vs Netflix) i crítiques de tres peces clau: la minisèrie de David Simon “La conjura contra Amèrica” (HBO), la pel·lícula de Guy Ritchie “The Gentleman” i el clàssic “The Warriors” (1979) amb la seva adaptació a videojoc per Rockstar. "Consumeix, coi, o s’enfonsa l’economia" — sàtira del mantra de la hiperproductivitat. Idea-força: tornem a “assaborir” la cultura amb ritme setmanal, evitant l’empatx del binge watching. To de l’episodi: barreja d’editorial poètica i conversa desenfadada amb molta referència cinèfila i gamer. Sèries: “La conjura contra Amèrica” (HBO) i el valor d’esperar La minisèrie i el seu context Creació: David Simon i Ed Burns (autors de “The Wire”), basada en la novel·la de Philip Roth (2004). Premissa “what if”: i si l’aviador Charles Lindbergh guanyés les eleccions de 1940 amb un discurs America First, admiració per Hitler i deriva col·laboracionista als EUA? Temes clau: Ressorgiment del populisme i l’efecte de les respostes simples a pors reals. Antisemitisme latent i la fragilitat institucional en temps de crisi. El valor de la paciencia i la dosificació (capítol setmanal) com a antídot contra l’ansietat del present. “I si els nazis haguessin guanyat la guerra?” — genealogia del what if que connecta amb títols com El cuento de la criada o El hombre en el castillo. Per què setmanal i no tot de cop? HBO manté l’estrena setmanal: fomenta debat, memòria de la sèrie i “respir” entre capítols. Netflix va popularitzar el binge watching, però s’enfronta a: Cost altíssim per alimentar el catàleg a ritme de marató. Risc de baixada de qualitat i “estirar el xiclet”. Problemes de retenció i de top of mind després de 3-5 dies d’hiperconsum. Cinema: Guy Ritchie torna a forma amb “The Gentleman” Tornada al crim “british”: coral, narrativa en capes, humor sec i muntatge precís, més madur i menys efectista que en etapes passades. Repartiment en estat de gràcia: Matthew McConaughey (Michael Pearson), magnat de la marihuana amb posat de gentleman. Hugh Grant, xantatgista/storyteller que vertebra el relat (autometacine). Charlie Hunnam (mà dreta) i Colin Farrell en memorable vessant còmica. Joc cinèfil: Cites i ecos a Haneke, Coppola, Kurosawa, Shakespeare i l’ombra de Tarantino, integrats amb toque inglés. Música com a arma narrativa: “Vitamin C” de CAN en muntatges paral·lels amb fumet. “If you wish to be the king of the jungle... you must be the king.” — lema de poder que travessa la pel·lícula. Clàssics i videojocs: “The Warriors” (1979) + Rockstar La pel·li de Walter Hill Sinopsi: una banda de Coney Island és acusada falsament d’assassinar Cyrus i ha de creuar Nova York esquivant bandes i policia per tornar a casa. Estil i ambientació: Road movie urbana, disseny sonor sobri i música majoritàriament diegètica (DJ que narra la cacera per ràdio). Estètica de bandes amb identitats visuals potents (colors, llums, uniformes) i pulsió física: fibra i cames abans que culturisme. Recepció: polèmica per la violència i retrat brut de Coney Island. Icona pop: “Warriors, come out to play.” — la frase que ressona com a crida coral a l’exterior. El videojoc de Rockstar Llançament: 2005 (PS2, Xbox, PSP) + posterior versió a PS4 i un beat ’em up arcade. Claus de disseny: Acció amb petit món obert, cooperatiu a pantalla partida, minijocs (robatori de ràdios, grafitis), arena de combats i B.S.O. potent. Expandeix l’“imaginari Warriors” multiplicant bandes i “tribus urbanes”. Debats finals i recomanacions Model cultural: Dosificar és salut mental i cultural: “veure, comentar, rellegir/retornar” entre setmanes. La conversa en comunitat (YouTube, podcasts, xats) enriqueix l’obra. Recomanacions esmentades: Netflix: “Unorthodox” (minisèrie — bon candidat a veure del tiró com si fos una pel·lícula llarga). Filmin i Amazon: “La camarista” (Lila Avilés). Plans futurs: còmics a la vista i moltes hores de “Zelda” a Switch. Idees clau (resum executiu) Dosificar el consum cultural en confinament evita la indigestió i millora la memòria i el gaudi. HBO (setmanal) afavoreix debat i top of mind sostingut; Netflix revisa el seu model de binge per costos i retenció. “La conjura contra Amèrica”: what if sobre populisme i antisemitisme amb la marca de David Simon. “The Gentleman”: Ritchie, en versió més fina i madura, brilla amb McConaughey, Hugh Grant i Colin Farrell. “The Warriors”: clàssic de bandes i videojoc Rockstar que amplia i gamifica el seu univers.

Panorama de l’episodi Un capítol híbrid i molt viu que arrenca en ple confinament i deriva cap a tres eixos culturals principals: punk britànic i antisistema, anàlisi de la sèrie Killing Eve i homenatge a Astèrix arran de la mort d’Uderzo. Entre cançons, cites i recomanacions, l’equip juga amb connexions inesperades (del punk al country i al cinema negre) per oferir un menú cultural que acompanya l’aïllament. "Vive rápido, muere joven y deja un bonito cadáver" Un fil conductor que travessa música, cinema i literatura, i que serveix de pont cap a Killing Eve i alhora de contrapunt a l’esperit rebel del punk. Temes principals Confinament i estat d’ànim Notícies dures de la COVID-19, rutina trencada, ansietat i avorriment Escenes quotidianes: videojocs (Zelda), supermercat, veïns, plataformes de streaming Punk britànic i antisistema Context Regne Unit: Brexit, Thatcher, crisi dels 70-80 Himnes i lemes: “England belongs to me”, Anarchy in the U.K., No Future De la provocació a la comercialització: el punk com a estètica i marca Killing Eve (HBO) Thriller d’espionatge amb to de comèdia negra, erotisme i pulsió de mort (eros/thanatos) Lideratge creatiu femení (Phoebe Waller-Bridge, Emerald Fennell, Suzanne Heathcote) i repartiment de luxe (Sandra Oh, Jodie Comer, Fiona Shaw, Kim Bodnia) Banda sonora amb personalitat (incloent “Killer Shangri-La” de Psychotic Beats) Astèrix: llegat i relectura Mort d’Albert Uderzo (no per COVID-19) i repàs de la saga amb Goscinny Sàtira històrica, ucronia i genialitat de la traducció catalana (jocs de paraules i noms) Adaptacions: animació, live action, doblatge en català i videojocs Moments clau i connexions 1) Del Regne Unit al crit del punk Context polític i social: crisi, FMI, Malvines, Thatcher i el sentiment de no-representació Cançons que marquen to: • Cock Sparrer – “England Belongs to Me” • Sex Pistols – “Anarchy in the U.K.” • Sham 69 – “If the Kids Are United” Ideari: del rebuig a tot (fuck everything) al lema més icònic: No Future Tensió i contradicció: antisistema vs. apropiació comercial (merchandising, grans marques) 2) D’una cita immortal al noir clàssic La cançó country de Farron Young, “Live Fast, Love Hard, Die Young”, obre la porta a la cita original Traç de l’origen: novel·la de Willard Motley (1947) → adaptació de Nicholas Ray (1949), “Knock on Any Door” (Humphrey Bogart, John Derek) Misatribucions freqüents (p. ex. James Dean) desmentides pel recorregut històric 3) Killing Eve: obsessiones, límits i estil Premissa: Eve (inteligència britànica) vs. Villanelle (assassina), duel psicològic que barreja professional i emocional To i temàtica: erotisme + mort, humor negre, transgressió dels límits del comportament femení esperat Autoria i evolució: • Creació televisiva: Phoebe Waller-Bridge (T1; s’hi nota la seva empremta) • Showrunners posteriors: Emerald Fennell (T2), Suzanne Heathcote (T3) • Origen literari: Luke Jennings (Codename Villanelle) Repartiment: • Sandra Oh (Eve) – registres amplis i contradictoris • Jodie Comer (Villanelle) – psicopatia carismàtica i icona de moda • Fiona Shaw (cap d’Eve), Kim Bodnia (cap rus de Villanelle) Música: selecció cuidada; destaca “Killer Shangri-La” (Psychotic Beats) 4) Astèrix: sàtira, llengua i pantalla Naixement i èxit: des de 1959 (revista Pilote) fins a 38 volums, traduccions a més de 100 idiomes Humor i història: ucronia, sàtira de burocràcia, impostos i centralisme, amb referents romans i latinismes (Alea iacta est, Quo vadis) Traducció catalana: creativa i juganera (p. ex. Copdegarròtix; jocs com Panoràmix/Idèfix, romans com Calígula Pintenbàstus) Adaptacions: • Animació (clàssics com “Les 12 proves d’Astèrix”) – doblatge en català • Live action (Gérard Depardieu, Christian Clavier) • Videojocs (d’Atari 2600 a Sega i títols recents) Continuïtat: relleu a Jean-Yves Ferri i Didier Conrad des de 2013 Per emportar-se Si t’estimes el punk: revisita els seus himnes i pregunta’t per la seva herència real vs. la mercantilització Si vols una sèrie potent: Killing Eve és una aposta segura per to, personatges i ritme Si busques confort cultural: rellegeix Astèrix – humor fi, sàtira i una traducció catalana deliciosa Cites destacades "Your future dream is a shopping scheme" — Sex Pistols "Vive rápido, muere joven y deja un bonito cadáver" — de la novel·la de Willard Motley, popularitzada al film de Nicholas Ray Notes La mort d’Albert Uderzo fou per atac de cor (no per coronavirus) “Killer Shangri-La” apareix a Killing Eve i és obra de Psychotic Beats (Andrés Costureras)

Editorial d’obertura: ritme, conspiracions i com gestionar el temps "Tiempo… Tiempo és el que tenim" "Piano piano si arriba lontano" • Arrencada irònica sobre el diumenge de confinament i les teories conspiratives (laboratori a Wuhan, lluita hegemònica). • Contrast de privilegis: no és el mateix un palauet amb vistes que un pis petit sense llum. • Crida a pensar com un maratonià: oblidar la meta i dividir el temps en trams curts (sèries, lectura, cuinar, ballar) per mantenir el pols mental. • Eix temàtic: el virus com a element que alhora uneix i separa; controla i allibera. Alarma paròdica i to del programa "Això no és un simulacre" • Rebrand temporal: d’Empanada Cultural a "Epidèmia cultural". • Anunci d’un format especial, enregistrat a distància i amb propostes culturals per acompanyar el confinament. Com vivim el confinament (els tres) • Ferran: trobada amb la família i el “bebecito”, moments al balcó amb vistes a Barcelona. • Pol: aïllat en entorn rural, ritme gairebé inalterat; humor amb l’estigma hipocondríac. • Adriano: telegrups saturats, memes i l’eco de l’“aplaudiment de les 20h”. • Tesi: el sistema no estava preparat; la vida s’imposa al treball; el teletreball revela límits domèstics i tecnològics. Sèries i cinema: malalties, poder i metàfores Kingdom (Corea, Netflix) • Barreja de gèneres: zombies en la dinastia Joseon; acció d’espases i intriga palatina. • Clau de lectura (T2): el “virus” com a eina de poder; conspiració per manipular la successió al tron. • Valor: ficció d’època que permet distància emocional però ressona amb l’actualitat. Contagio (Soderbergh, 2011) • Paral·lelismes inquietants: origen zoonòtic (ratpenat + porc), propagació global accelerada, quarantenes, aeroports tancats, EPI’s, ciutats buides. • Diferències de ritme: la pel·lícula accelera vacuna i corba; la realitat és més lenta. • Missatge: la globalització com a vector de pandèmia; la gestió política importa. Dead Set i el paradigma zombi • Charlie Brooker (abans de Black Mirror): una casa de reality aïllada mentre fora esclata el caos. • L’aïllament com a motor narratiu recurrent del gènere. Hàbits socials, higiene i cultura cívica • De l’“excepció asiàtica” a l’estàndard: mascaretes per respecte als altres, no sols per por. • Comparativa: Alemanya penalitza la irresponsabilitat d’anar malalt a la feina; aquí s’hi arriba tard. • Pronòstic: quedaran noves rutines (rentat de mans, distància, mascaretes en símptomes lleus). Burocràcia i teletreball: un sistema en fals • Via crucis del paro i la finestreta múltiple (SEPE/SOC/INEM). • El telefeina exigeix espai, equips i cultura digital; la separació vida-feina trontolla. Privilegis, desigualtat i imatges de l’epidèmia • Crítica a la ostentació “queda’t a casa” des de mansions. • Connexió amb el cinema coreà: Paràsits (espais i classes) i El lago del ganso salvaje (Wuhan precovid filmada amb duresa perifèrica). • Nota: a diferència d’algunes distopies filmades, aquí no hi ha “muntanyes d’escombraries” al carrer gràcies a serveis essencials. Contagi social real: VIPs, actes massius i el cas Igualada • Més relacions = més risc: polítics, actors i el vector d’esdeveniments (8M, sopars massius) com a acceleradors. • Debat sobre responsabilitats i tardança de mesures. Còmics i llibres: epidèmies simbòliques Sandman (Neil Gaiman) • Premissa: bruixots segresten per error Morfeu (el Somni); el món entra en desequilibri de son (insomni i somni etern). • Lectura confinada: epidèmia “incòmoda” que altera rutines més que matar; el retorn del Somni i la pèrdua de poder (objectes) com a metàfora del nostre “retorn” a un món canviat. • Adaptació: projecte en marxa; desig d’animació per respectar l’imaginari visual. Saramago: Las intermitencias de la muerte i Assaig sobre la ceguesa • Intermitències: i si en un país ningú morís? Efectes demogràfics, màfies frontereres i ètica del final de vida. • Ceguesa/Blindness (2008): posada en escena amb blancs “cremats” per fer gairebé tangible la llum que encega; parentescos temàtics amb Bird Box. Videojocs: Death Stranding i la connexió en l’aïllament "Make America whole again" • Món postcataclisme on vius i morts se solapen; la “pluja” et fa envellir. • Mecànica i metàfora: ets un porter (Sam Porter Bridges) que “tira ponts” entre persones sense contacte físic (lliuraments amb hologrames). • Cooperació asíncrona: infraestructures compartides (un altre jugador et deixa un pont) = comunitat sense trobada. • Mirall del present: distància social que pot, paradoxalment, reforçar vincles. Hikikomori i Tokyo (Bong Joon-ho, "Shaking Tokyo") • Retrat d’un hikikomori que viu sol i cronifica rutines (una pizza setmanal) fins que connecta amb una repartidora. • L’“interior” com a món: llum, temps diluït, espai habitat; final amb gir crític que recontextualitza l’exterior. • Eix Bong Joon-ho: creuament entre gènere fantàstic i sàtira social (de The Host a Madre fins a Paràsits). Agenda i indústria: cap on va la cultura? • Festivals: cancel·lacions (Cannes) i mutacions online (D’A Barcelona amb pagament per peça). • Cinema: estrenes directes a streaming; pèrdua de la litúrgia de sala però ampliació d’abast. • Videojocs: auge de consum digital, però riscos a la cadena de subministrament (PS5/Xbox i fabricació). • Música i arts escèniques: concerts i activitats en directe a xarxa com a primer refugi. Tancament • Recordatori de xarxes d’Empanada Cultural i voluntat de seguir amb el format remot. • Missatge de cura i serenor per a la setmana: persistir en trams curts, sumar cultura i cuidar-se.

Idea general del programa Episodi especial (8 de març) amb un fil conductor clar: la representació de les dones i les lluites feministes a través de cinema, videojocs i còmic. El to és àgil, irònic i proper, amb una obertura metafòrica al jardí que introdueix temes com el sostre de vidre, l’autonomia, les plagues i la cura. "Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx... la bacanal radiofònica." Punts clau • Feminisme transversal: des de biopics i documentals fins a distopies en videojocs i còmics. • Crítica a la hipersexualització i al male gaze en videojocs; reivindicació de protagonistes femenines complexes (Aloy a Horizon Zero Dawn). • Memòria històrica i drets: Harriet Tubman, sufragi femení i la lluita actual pels drets reproductius (Argentina). • Visibilitat de dones adultes: Invisibles posa el focus en la invisibilització a partir dels 50. • Distopies amb mirada de gènere: móns reconfigurats per dones (Horizon Zero Dawn, Y: L’últim home). Obertura narrativa: el jardí com a metàfora El Pol obre amb un recorregut pel seu jardí per parlar, en clau simbòlica, de cura, autonomia i límits: • Carbassons que es “limiten” perquè la flor creixi millor: metàfora de com s’educa/controla el creixement. • Plantes de marihuana femenines que “rebutgen mascles”: al·lusió irònica a espais d’autonomia i a l’estigma social. • Sostre de metacrilat que frena el creixement de les plantes (femelles): clara metàfora del sostre de vidre. • Truc contra les baboses amb cervesa: mirar els problemes amb estratègies laterals en lloc de la confrontació directa. A continuació, presenta el dia i el tema: Empanada Cultural en directe, amb cinema (Harriet i estrenes amb focus de gènere), videojocs (Horizon Zero Dawn) i còmic (Y: L’últim home). Cinema: dones, història i lluites (Adriano) Introducció als estrenes i al “50/50” de la setmana • Dels 14 estrenes, en destaca 7 amb presència femenina rellevant (5 dirigides per dones i 2 d’homes amb voluntat de donar veu a temes de gènere). • Debat sobre l’“oportunitat” del calendari (8M) i la visibilització. • Esmenta sense ressenyar: documental Frida (Gianni Troilo) i el thriller El ritmo de la venganza (Reed Morano) per sota del notable. Harriet (Kasi Lemmons) • Biopic de Harriet Tubman interpretada per Cynthia Erivo (també autora de la cançó Stand Up). • Contingut històric: abolicionista i sufragista; 13 missions d’alliberament (~70 esclaus), participació a la Guerra Civil i activisme pel sufragi. • Context de drets: sufragi femení als EUA el 1920 (blanques); les dones negres no van poder votar àmpliament fins a 1967. • Valoració crítica: Erivo, magnífica; però el film cau en personatges plans i to sensacionalista (barreja de biopic, western i to “superheroic”). L’ús de les desmais/epifanies de Harriet sents forçat i massa Hollywood. Invisibles (Gracia Querejeta) • Drama coral i quotidià sobre tres dones al voltant dels 50 (Emma Suárez, Adriana Ozores, Nathalie Poza) que caminen i conversen en un parc. • Tema central: invisibilització de les dones a partir d’una edat, en clau eròtica, professional i social. • Forma: 17 passejos en Steadicam que funcionen com a teràpia en moviment. Producció austera (18 dies de rodatge) i pròxima adaptació a sèrie (projecte originalment pensat com a sèrie). Dues imprescindibles i un documental • La camarista (Lila Avilés): retrat de la precarietat i invisibilitat d’una camarera de pisos en un hotel de luxe a Ciutat de Mèxic. Ascens social promès però elusiu; vida fora de camp; metàfora de classe i de gènere. • La candidata perfecta (Haifaa Al-Mansour): conflicte de gènere a Aràbia Saudita a través d’una doctora; mirada continuista després de La bicicleta verda. • La ola verde (Que sea ley): documental sobre la lluita per l’avortament legal a l’Argentina; premiat a Donostia i presentat a Cannes. "Que el aborto sea legal, seguro y gratuito. Que sea ley." Videojocs: Horizon Zero Dawn (Ferran) Món i història • Distopia post-cataclisme on la natura i les màquines zoomòrfiques conviuen; societats tribals han oblidat la tecnologia. • Protagonista: Aloy, criada per un foragit, troba el dispositiu Focus (visió augmentada) i inicia la recerca del seu origen (Elisabet Sobeck), la corrupció de les màquines i la veritat del món. • Tribu Nora de tradició matriarcal; Gaia com a IA-mare terra: símbols de cura i regeneració. Representació i gènere • Aloy, exemple de protagonista femenina no hipersexualitzada: disseny funcional, caràcter empàtic i decidit, sense caure en tòpics. • Crítica al male gaze: • Noies hipersexualitzades amb armadures inviables. • Excuses de la indústria (“els nois no s’hi identifiquen”, “és més difícil animar dones”). • Dada clau: prop del 48% de gamers són dones — els tòpics de mercat no s’aguanten. • Valor artístic: banda sonora evocadora, món obert preciós, narrativa que revela el passat amb ritme. • Context de producció: motor compartit amb Death Stranding; DLC un any després; seqüela en desenvolupament. Còmics: del Rellotge de l’Apocalipsi a Y: L’últim home (Pol) Pròleg apocalíptic • Referència a Iron Maiden i Two Minutes to Midnight per parlar del Doomsday Clock: el món, metafòricament, a 100 segons de la mitjanit. Y: L’últim home (Brian K. Vaughan i Pia Guerra, Vértigo) • Premissa: una plaga elimina tots els mascles (humans i animals) excepte Yorick Brown i el seu mico Ampersand. • Format i abast: 60 números (2002–2008); to de road movie post-apocalíptica amb misteri central: per què ha passat i per què ells sobreviuen. • Personatges i món: • Yorick: escapista, immadur — evolució cap a l’adultesa. • Acompanyants clau: Agent 355 i la doctora Alison Mann. • Antagonismes: Filles de les Amazones (grup supremacista) i figures de poder que volen controlar la reproducció (p. ex., una general israeliana). • Lectura de gènere: • Alguns van titllar l’obra de masclista per retratar un món caòtic sense homes. • El còmic ho matisa: el caos s’explica per l’absència sobtada d’homes en estructures de poder històricament masculines, no per incapacitat femenina. • Adaptació audiovisual: llarg via crucis de producció — pilot rodat (2019), canvis de protagonista i showrunners. La sèrie continua en camí. To, llengua i estil del programa • Conducció bilingüe (català/castellà), to distès i punyent. • Seccions netes: cinema, videojocs i còmics, amb intercanvis i anotacions culturals. • Ús d’humor i metàfores per aterrar conceptes com sostre de vidre, male gaze, cures i autonomia.

Introducció: un jardí amb sostre de vidre El programa s’obre amb una metàfora al jardí: plantes que creixen condicionades, males herbes que es gestionen amb enginy i una referència a un “sostre de metacrilat” que impedeix créixer a les plantes femelles. El jardí es converteix en símbol de la societat i del sostre de vidre. També es deixa caure el menú del dia: cinema amb dones al centre, videojocs amb protagonista femenina i còmic distòpic. "Prepareu els pitets, que aquí comença l’empatx... la bacanal radiofònica." Cinema: 8M, equilibris i veus femenines Marc general • Dels 14 estrenes de la setmana, el crític en destaca 7 (5 dirigides per dones i 2 per homes amb clara voluntat de donar veu a temes femenins). • Debat sobre l’“equilibri” 50/50 i l’“oportunisme” de calendaris en clau 8M, però amb la idea que visibilitzar ja és positiu. Harriet (Kasi Lemmons) • Biopic de Harriet Tubman amb una gran Cynthia Erivo (també interpreta el tema Stand Up). • Fortaleses: interpretació i banda sonora; figura històrica imprescindible (abolicionista, sufragista, 13 missions de rescat). • Ombres: personatges secundaris plans i un to sensacionalista que bascula entre biopic, western i quasi superhero movie (visions “epifàniques” arran d’un traumatisme). • Context històric clau: sufragi femení als EUA (1920 per a blanques; dret efectiu per a dones negres, molt més tard). Invisibles (Gracia Querejeta) • Cinema quotidià: 17 passejos en Steadicam dins d’un parc; conversa i teràpia en moviment. • Tres dones de 50 i escaig (Emma Suárez, Adriana Ozores, Nathalie Poza) reflexionen sobre la invisibilitat a partir dels 50 (sexe, desig, feina). • Personatges ben construïts i actuacions sòlides; projecte que va néixer com a sèrie i ara torna a la tele. La camarista (Lila Avilés) • Òpera prima mexicana premiada: mirada a les camareres de pisos i la seva invisibilitat. • Protagonista (Eve, 24 anys) atrapada a un hotel de luxe de Ciutat de Mèxic, amb l’ascens com a miratge (joc numèric 24↔42). • Denúncia de jerarquies laborals i precarietat: vida fora de camp i aspiracions truncades. La candidata perfecta (Haifaa al‑Mansour) • De la directora de La bicicleta verde: retrat del conflicte de gènere a l’Aràbia Saudita a través d’una doctora que desafia normes socials. • Continuïtat d’una filmografia que obre finestres a realitats arcaïtzants amb perspectiva femenina. La ola verde (Que sea ley) • Documental de campanya i carrer sobre l’avortament a l’Argentina: consignes, mobilització i drets. • Fragment d’intervencions parlamentàries que cristal·litzen el to del film: "Este es el siglo de los derechos de las mujeres... Saquemos de la clandestinidad al aborto. Que sea ley." Videojocs: Horizon Zero Dawn i una heroïna sense hipersexualitzar Món, trama i to • Acció en una distopia post‑cataclisme on la natura i les màquines (fauna robòtica) conviuen; humanitat tribal i tecnologies perdudes. • Protagonista: Eloi/Aloy, jove caçadora criada en una tribu matriarcal (Nora), que descobreix el dispositiu Focus i investiga el seu origen lligat a Elisabet Sobeck i a la IA Gaia. • Producció: Guerrilla Games; motor compartit amb Death Stranding; videojoc de món obert, preciosa direcció d’art i música destacable. Representació femenina i crítica al male gaze • Eloi/Aloy és una protagonista no hipersexualitzada, funcional, empàtica i competent. • Es critica el clixé de les armadures “bikini”, pits i malucs desproporcionats i el rol de “donzella a rescatar”. • Dades de context: la comunitat jugadora és ~48% dones (xifra conservadora). • Es desmunten excuses industrials: “els nois no s’hi identifiquen”, “és més difícil animar una dona”. Temes del joc en clau 8M • L’univers re‑nascut posa la mare/creació (Gaia) al centre i suggereix valors de cura i protecció per damunt de la pura dominació/destrucció. • Sense impostar el discurs: la coherència narrativa condueix a una distopia amb matriarcat simbòlic que funciona. Còmic: Y, l’últim home — i si només sobrevisqués un mascle? Premissa i autors • Apocalipsi selectiva: mor tot el gènere masculí (humans i animals), excepte Yorick Brown i el seu mico Ampersand. • Sèrie de 60 números (2002–2008), Vertigo (DC), escrita per Brian K. Vaughan i dibuixada per Pia Guerra. • Títol amb triple joc: Y (Yorick), Y (gen masculí) i Why (per què?). Viatge, personatges i antagonistes • Road movie postapocalíptica: Yorick vol retrobar la seva nòvia a Austràlia; l’acompanyen l’Agent 355 i la doctora Allison Mann. • Antagonistes: Filles de les Amazones (secta supremacista) i una general israeliana que cerca controlar la reproducció. • El món es reconstrueix des de zero: absència d’homes en cúpules de poder deixa buits institucionals que les dones han d’omplir de pressa. Debat i adaptació • Polèmica: acusacions de masclisme desmuntades pel mateix relat — el caos inicial s’explica per l’herència d’estructures masculinitzades, no per incapacitat femenina. • Estil clàssic, molt panoràmic/cinematogràfic. Adaptació audiovisual llargament encallada, amb canvis de showrunners i protagonista; la sèrie continua en desenvolupament. Tancament • Comiat amb to irònic sobre “l’equilibri” i el futur immediat. • Un programa que, des del jardí fins a les pantalles i les vinyetes, posa el focus en veus, lluites i imaginaris de dones en clau d’Empanada Cultural.

Resum general Episodi amb tres eixos principals: un perfil àgil i complet d’Isaac Asimov (vida, obra i llegat), una revisió de la novel·la gràfica Blanquets (Blankets) de Craig Thompson i una secció de cinema coreà que connecta la ficció clàssica Una flor a l’infern (1958) amb el documental contemporani Els amants i el dèspota (2016), tot plegat amb context històric de la península coreana. Es tanca amb una agenda cultural i breus comentaris d’actualitat (Premis César i Polanski). "Ja dormiré quan estigui mort" 1) Isaac Asimov: vida, obra i llegat (centenari) El personatge i els orígens • Naixement i migració: nascut a la URSS (Petrovichi, 1920; data possiblement anterior), família jueva ortodoxa que emigra als EUA. • Nova York, Brooklyn: infància entre l’escola i la botiga de llaminadures familiar; lectura precoç i passió per les revistes pulp (Amazing Stories, Science Wonder Stories) que el condueixen a la ciència-ficció. Formació i carrera • Estudis: intents en zoologia i medicina; finalment Química a Columbia (llicenciat 1941, màster). Durant la Segona Guerra Mundial, químic civil a Filadèlfia. • Docència i recerca: Universitat de Boston; acaba centrant-se en escriure quan els llibres li donen més ingressos. • DARPA: refusa treballar-hi per preservar la seva llibertat creativa i no contaminar la seva ficció amb secrets d’Estat. Vida personal i mort • Matrimonis: amb Gertrud Blugerman (dos fills) i posteriorment amb Janet Asimov (coautoria en alguns títols). • Mort (1992): oficialment insuficiència cardíaca i renal; la família revela el 2002 que una transfusió (1983) el va infectar de VIH, contribuint a canviar protocols d’anàlisi de sang. Obra, estil i influència • Fertilitat extrema: entre 200 i 500 títols (molts relats antologats); disciplina d’escriptura de 10 h/dia. • Temes i visió: racionalisme, humanisme, optimisme tecnològic; defensa primerenca de l’ecologisme i el canvi climàtic; obert a l’energia atòmica. • Obres destacades: sagues de Fundació i Robots, relats curts “exquisits”. • Adaptacions: debat sobre Fundació (drets i enfoc cinematogràfic). 2) Còmics: Blanquets (Blankets), de Craig Thompson Context i format • Novel·la gràfica (2003), autoconclusiva, 600 pàgines; estil en blanc i negre, traç senzill i narrativa fluida. • Autobiogràfica: de la infància fins als 25 anys; lectura molt accessible per a qui llegeix i qui s’hi inicia. Temes centrals • Religió i creixement: educació evangelista estricta; tensió entre art i dogma. • Identitat i vulnerabilitat: bullying, introspecció i refugi en el dibuix. • Amor i descobriment: relació amb Raina; el dibuix guanya en alegoria i fantasia per expressar l’indicible. El significat de “Blanquets” • “Manta” literal i com a metàfora: mantell que ho cobreix tot (neu, normes, dogmes), allò que oculta i també allò que protegeix. Reconeixement i continuïtats • Premis: Eisner (millor dibuixant i millor novel·la gràfica) i Harvey (millor dibuixant/artista i millor novel·la gràfica). • Obra posterior: Habibi (2011), encara més extens; afinitats amb la sensibilitat d’autors com Tilly Walden; recomanat per Neil Gaiman. 3) Cinema: Corea, de la posguerra al segrest (Shin Sang-ok) Una flor a l’infern (1958) • Director: Shin Sang-ok. • To i context: neorealisme en blanc i negre; retrat cru de la posguerra a Corea del Sud (prostitució, delinqüència, escassetat). • Valor històric: finestra a la realitat social cinc anys després de la Guerra de Corea (1950–53). Context històric ràpid • Ocupació japonesa (1910–45); • Divisió al paral·lel 38 amb la Guerra Freda (URSS/PRC al nord; EUA i aliats al sud). • Anys 70 a Corea del Sud: control autoritari (general Park) i cinema amb biaix propagandístic. Els amants i el dèspota (2016) • La història real: l’actriu Choi Yun-Hee i el director Shin Sang-ok són segrestats per ordre de Kim Jong-il; ell pateix cinc anys de treballs forçats abans de tornar a rodar; fa set films a la RPDC amb ressò al bloc comunista. • Fonts: llibre “Kim Jong-il presenta” (Paul Fischer, 2015) i el documental Els amants i el dèspota (Sundance, 2016). • Debat ètic: entre la llibertat creativa i la complicitat forçada sota una dictadura; paral·lels amb altres itineraris d’autoria en exili o sota pressió política. On veure-les • Una flor a l’infern: disponible a YouTube (subtítols en anglès). • Els amants i el dèspota: va estar a Netflix; es pot trobar en streaming. 4) Agenda i tancament • El gabinet del Doctor Caligari amb música en directe (Aribau). • Estrena de Harriet. • Castlevania T3 (Netflix). • Film recomanat: Skin (Guy Nattiv). • Nota d’actualitat: Premis César i controvèrsia amb Polanski (director premiat; protestes a la gala).