Godiva Bonaparte del 31/10/2013 — Noche de Setas: viatge musical psicotròpic

Panorama general Programa 39 amb una playlist temàtica "Noche de Setas" que proposa un viatge musical psicotròpic i sense fronteres. Després d’un tram d’identificacions de la ràdio, el locutor obre una selecció que transita per jazz, swing, surf, rock and roll i world music, amb peces que combinen mística, humor i energia crua. El to és apassionat i juganer, amb elogis a l’escena underground local i parades sorprenents com el relat còsmic de Bahamut i un tancament amb una classe de ioga narrada. Temes principals Viatge sonor psicotròpic: del latin-jazz de Marc Ribot a l’afrocaribeny i el blues pantanós de Dr. John, passant per surf/garage i world. Escena underground local: el locutor destaca grups d’aquí (p. ex., Dit Capo, Kokoshca, Guadalupe Plata) i reivindica mirar cap a casa. World i tradicions: focus a El Silbo Gomero amb Féloche i imaginaris desèrtics amb Lhasa de Sela. Narrativa i atmosferes: el monòleg mític de Bahamut de Hazmat Modine aporta una dimensió narrativa i còsmica. Tancament sorprenent: una pista amb instruccions de ioga en castellà serveix d’epíleg inesperat i contemplatiu. Moments destacats i cites "He venido al desierto para reírme de tu amor" — Lhasa de Sela, una de les peces més emotives del programa. "...the lonely Bahamut floats endlessly through all time and all space..." — relat de Bahamut (Hazmat Modine), moment d’evocació còsmica. Llista d’artistes i peces clau Marc Ribot y Los Cubanos Postizos — "La vida es un sueño" (obertura musical) Pony Bravo — "Noche de setas" (peça eix temàtica) Guadalupe Plata — "Baby me vuelves loco" (blues-garage hipnòtic) Kokoshca — "Mi chica preferida" (pop-rupturista i repetitiu, to irònic) Dit Capo — "Blade Runner" (esment del locutor com a joia local) Dr. John — "Big Shot" (groove de New Orleans) Lhasa de Sela — "El desierto" (clímax líric i emocional) Hazmat Modine — "Bahamut" (monòleg mític i textures world/blues) Féloche — "Silbo" (homenatge al Silbo Gomero canari) 17 Hippies — "Adieu" i Allen Toussaint — "Blue Drag" (tram final jazz/folk) Epíleg: Mostra de ioga narrada (respiració plena, contracció abdominal) To i ambient Eclèctic i apassionat, amb un fil conductor psicotròpic. Equilibri entre celebració de l’underground local i exploració global. Final contemplatiu que convida a la calma després del viatge musical.

Godiva Bonaparte del 24/10/2013 — Godiva Bonaparte 38: música per ficar-se malalt

Panorama de l’episodi "Us hem preparat una llista... Música per ficar-se malalt." Programa 38 de Godiva Bonaparte a Ràdio Sant Just d’Esvern: una sessió curada amb ritme frenètic i to sensual que travessa soul, funk, hip hop i electrònica amb tocs francòfons. El/la locutor/a parla poc i deixa que els temes flueixin en blocs llargs, intercalant només recaps amb els noms de les cançons. Temàtica i to • Fil conductor: "música per ficar-se malalt" — peces intenses, suggeridores i ballables • Ambient: energia elevada, groove marcat i textures sensuals • Format: blocs musicals seguits, amb breus intervencions del/de la presentador/a per identificar peces i remarcar la idea d’“hip hop sensual” "Avui la sessió és especial perquè és per posar-se malalt directament... és un hip hop sensual que pot portar diferents paradisos." Peces destacades citades pel/la locutor/a Bloc 1 (presentats en recap) • Mr. Modo — Not Afraid • Smoove & Turrell — Slow Down • Blondetto — Voices • Fitz and the Tantrums — Dear Mr. President Blocs centrals • Referències i mostres: "Yo, Leroy!", inflexions electro-funk i passatges francòfons • Funny Friends i Agnau Mortel Orquestra com a moments més gamberros i nocturns • To francòfon i romàntic amb lletres en francès, mantenint el caràcter sensual de la sessió Bloc final i tancament • “Something Wicked This Way Comes” esmentat en el recap final • Grup M — (On sensuel) • Fujima en Miyagi — 1 • Comiat amb Melody Echo Camber — Sometime Alone, Alone Temes principals del programa • Sessió temàtica: una llista per “posar-se malalt” a base de soul/funk i hip hop sensual • Recorregut estilístic: del soul/funk energètic a l’electro i el boombap fosc, passant per textures francòfones • Curadoria i ritme: pocs espais parlats, molta música i recaps clars dels temes Moments clau • Introducció del concepte i to de la sessió • Primer gran bloc musical amb èmfasi en l’energia i la continuïtat • Gir cap a textures electro i francòfones sense perdre el fil sensual • Recap final amb menció explícita de peces i comiat amb pista dream-pop/psicodèlica

Godiva Bonaparte del 17/10/2013

espai musical... i més

Godiva Bonaparte del 10/10/2013 — Kraftwerk: Autobahn, Radioactivity i l’home màquina

Visió general Programa monogràfic dedicat a Kraftwerk: el seu origen, els discos clau i la seva influència transversal en el pop, el punk, el hip-hop i la música de ball. Des d’Autobahn (1974) fins a l’estètica robòtica de 1978, el conductor desgrana com el grup de Düsseldorf va convertir la tecnologia en poesia minimalista i conceptes urbans en icones sonores. "Bona nit, esteu escoltant Godiva Bonaparte i estem viatjant per una autopista centre-europea" Orígens i estètica: la central elèctrica Identitat sonora i conceptual • Des de l’estudi Kling Klang i la idea de “central elèctrica”, el grup construeix una identitat entre robots i persones. • Dualitats i equilibri (yin–yang): conceptual vs. tecnopop, art i funció, mobilitat i modernitat. • L’autopista com a metàfora d’Europa moderna: ritme, repetición i paisatge sonor. "Pot ser artístic? Conduir per una autopista?" Autobahn (1974) De la carretera a la cançó-ruta • Minimalisme melòdic i motoric: el viatge com a peça llarga i hipnòtica. • L’ús de sintetitzadors i seqüències crea una autonarrativa musical. • Impacte cultural: obre la porta a una Europa electrònica que inspirarà Bowie, Eno i l’avantguarda pop. "Experimentació alemanya des de la central elèctrica" Radio-Activity (1975) Ondes, ciència i pop conceptual • Disc temàtic sobre la radio i la radioactivitat: del comptador Geiger a Madame Curie. • Intercanvi d’idiomes (anglès/alemany) i to pedagògic-irònic. "Radioactivity is in the air for you and me" "Radioaktivität… strahlt für uns zum Empfangsgerät" • Pistes com “Radioland” emmarquen la nostàlgia europea i la tecnologia domèstica. Eines, membres i influències Sonoritat i instrumentació • Moog i Minimoog, control manual i “música de cambra” electrònica: precisió i artesania. • Membres clau: Ralf Hütter, Florian Schneider, i l’etapa amb Karl Bartos i Wolfgang Flür. Xarxes d’influència • Diàleg amb Brian Eno, David Bowie i Iggy Pop (etapa Berlín): elegància minimalista + esperit punk. • Seminal per al hip-hop (p.ex. Afrika Bambaataa) i el synth-pop (p.ex. Gary Numan, Pet Shop Boys). "Turn the dials with your hands… till you find the shortwave band" Trans-Europe Express (1977) Elegància, mobilitat i Europa • Tren com a símbol de connexió continental i modernitat. • Referències urbanes (Champs-Élysées) i estètica minimalista i polida. "Trans-Europe Express" • Enllaç amb Bowie (Heroes, Lust for Life) i la línia from station to station: conceptes i personatges itinerants. The Man-Machine (1978) i l’era dels robots Iconografia robòtica i modernisme • “We are the robots”: dissociació persona–màquina, performance i identitat. • Referència a Metropolis (Fritz Lang) i la relectura crítica de la modernitat alemanya. "We are the robots" • Pont cap al synth-pop britànic (p.ex. Gary Numan), i cap al mainstream electrònic. Tecnopop, remescles i llegat De l’avantguarda a les pistes de ball • Ascens a l’era DJ, remescles i house: del laboratori a la discoteca. • Èxits perdurables: Das Model, Neon Lights; imatgeria mediàtica (p.ex. “Sputnik”). • Consolidació de Kraftwerk com a pedra angular del pop electrònic. Cloenda • Tancament del Volum 1 i anunci d’un Volum 2 sobre Kraftwerk. • Comiat amb “Neon Lights” i humor local: referència a la comunitat germànica i Volkswagen.

Godiva Bonaparte del 3/10/2013 — Sex Pistols al cinema: The Great Rock’n’Roll Swindle

Resum general Programa dedicat a la relació entre música i cinema a través de la pel·lícula de 1980 de Julian Temple, centrada en els Sex Pistols i la figura del seu mànager, Malcolm McLaren. El conductor presenta i comenta una selecció de peces de la banda sonora de The Great Rock’n’Roll Swindle, amb versions insòlites, outtakes, derivacions dels membres i connexions cinèfiles. "Never trust a hippie." Punts clau • La pel·lícula: un fals documental lisèrgic amb el punt de vista de McLaren; estètica moderna i collage narratiu. • Repertori: de covers clàssics (Chuck Berry, Modern Lovers, The Who) a experiments com l’“Anarchy in the UK” en francès o el medley disco dels Black Arabs. • Derivacions post-Pistols: èmfasi en The Professionals (Steve Jones i Paul Cook) i el seu gir cap a un punk més melòdic i pop. • Sid Vicious en solitari: versions icòniques com “My Way” i “Something Else”, i una connexió amb Scorsese (la cançó s’usa al final d’una de les seves pel·lícules). • Tenpole Tudor i “Who Killed Bambi?”: el càsting fictici per substituir Rotten i l’ombra d’un projecte mai fet a l’estil A Hard Day’s Night. • Context històric: Johnny Rotten apareix només en arxiu; Glen Matlock substituït per Sid Vicious per raons més estètiques que musicals. Temes i moments destacats Introducció i marc • Presentació del programa i enfocament: música dins del cinema a partir de The Great Rock’n’Roll Swindle. • McLaren com a “inventor” del punk i arquitecte de l’“engany” del rock’n’roll. Cançons i versions • Obertura amb assaig: “Johnny B. Goode” (Chuck Berry) i “Roadrunner” (Modern Lovers); caos punk, falses entrades i bromes al local. • “I Wanna Be Me” (Pistols) i “Substitute” (The Who): raretats i covers fora del canònic Never Mind the Bollocks. • “Anarchy in the UK” (versió en francès): sabor transgressor i irònic. • Black Arabs: medley disco a una roller disco, convertint els Pistols en funk/disco de pista. • “Friggin’ in the Riggin’”: sea shanty tradicional passada pel filtre de Steve Jones. • The Professionals: “Silly Thing” i “(I’m a) Lonely Boy” com a llavor del punk melòdic de principis dels 80. • Sid Vicious: “My Way”, “Something Else” i ecos de “C’mon Everybody” — icones de la seva breu etapa en solitari. • “The Great Rock’n’Roll Swindle” (tema): casting fictici amb Tenpole Tudor (Edward Tudor-Pole) com a possible frontman post-Rotten. • “Who Killed Bambi?” i una “Rock Around the Clock” lisèrgica: vestigis d’un film-Projecte a l’estil A Hard Day’s Night que mai va prosperar. • Comiat amb Malcolm McLaren: “You Need Hands”. Enllaços cinèfils • La pel·lícula de Temple és eclectica i metacinematogràfica: barreja de mockumentary, videoclip i fantasia. • El “My Way” de Sid Vicious surt al final d’una pel·lícula de Martin Scorsese; paral·lel visual entre la seqüència de “Something Else” i l’escena del mirall de Taxi Driver (inspiració probable). Idees força • El mite Pistols es reescriu des de McLaren: més relat i imatge que discografia oficial. • La B.S.O. serveix d’arxiu alternatiu: covers, inèdits, side-projects i versions que reimaginen el punk. • El llegat s’estén a cinema, cultura pop i pista de ball, no només a l’àlbum canònic.

Godiva Bonaparte del 26/9/2013 — Talking Heads: del punk artístic al pop global

Visió general Monogràfic exhaustiu sobre Talking Heads (1977–1988) conduït pel presentador en absència de Godiva. Recorregut cronològic pels discos d’estudi, amb èmfasi en el paper de Brian Eno, l’evolució del so —del new wave minimalista a ritmes afro-funk i art-pop— i el salt a un reconeixement més ampli. Punts clau • Eno com a catalitzador de l’experimentació: textura, polirítmies i enfocament de taller d’estudi. • De l’underground a la ràdio comercial sense perdre personalitat: de “Psycho Killer” a “Once in a Lifetime” i “Burning Down the House”. • Projectes paral·lels (Tom Tom Club) i el gran directe cinematogràfic Stop Making Sense (Jonathan Demme). • Tancament de cicle amb Little Creatures, True Stories i un epíleg amb Naked que anticipa la carrera en solitari de Byrne. Etapes i idees clau Debut: Talking Heads: 77 • Cançons: “Uh-Oh, Love Comes to Town”, “First Week/Last Week, Carefree”. • Context: arrels en el punk/new wave de Nova York, gira amb Ramones i ecos de The Modern Lovers i The Velvet Underground. • “Psycho Killer”: composta per David Byrne el 1974 amb The Artistics; al programa s’escolta una demo prèvia al debut que il·lumina els orígens del grup. Transició amb Eno: More Songs About Buildings and Food (1978) • Entrada de Brian Eno: s’obre el llenguatge estètic i sonor. • Cançons: “Thank You for Sending Me an Angel” i la versió de “Take Me to the River” (Al Green) que els porta al Top 30 i més enllà del circuit underground. • Debat d’etiquetes: post-punk, art-punk, art-pop —una banda difícil d’encasellar. Foscor i experimentació: Fear of Music (1979) • Marc conceptual: al·lusions a la “melofòbia” i un disc menys melòdic, més experimental. • Cançons: “I Zimbra” (text dadaista “Gadji beri bimba”) i “Life During Wartime”. • Interès primerenc per la música ètnica i els ritmes africans en Byrne. Apogeu d’estudi: Remain in Light (1980) • Col·laboració total Byrne–Eno i banda ampliada (p. ex. Bernie Worrell, teclista de Parliament-Funkadelic). • Cançó emblema: “Once in a Lifetime” i el salt de visibilitat en ràdios i llistes. "This is not my beautiful house… This is not my beautiful wife… Same as it ever was." • Després, ruptura amb Eno per qüestions creatives i de drets. Pop expansiu: Speaking in Tongues (1983) i Stop Making Sense (1984) • Singles clau: “Burning Down the House” i “This Must Be the Place (Naive Melody)” —pop sofisticat amb ADN artístic. • Stop Making Sense: concert-pel·lícula de Jonathan Demme, imprescindible per entendre la dimensió escènica i rítmica del grup. Darrera etapa (1985–1988) • Little Creatures i True Stories: cançoner més directe i melòdic, amb grans èxits. • Naked (1988): tanca la discografia; percebut pel presentador com pont cap a la carrera en solitari de Byrne. Per què importa • Integren avantguarda i pop: un cas paradigmàtic de com portar idees experimentals a un públic ampli. • Producció com a instrument: Eno i Byrne converteixen l’estudi en un espai de composició i re-composició. • Llegat escènic: Stop Making Sense fixa un estàndard per a films de concerts al final del segle XX. Cançons destacades que s’escolten al programa • “Uh-Oh, Love Comes to Town” • “First Week/Last Week, Carefree” • “Psycho Killer” (demo) • “Thank You for Sending Me an Angel” • “Take Me to the River” • “I Zimbra” • “Life During Wartime” • “Once in a Lifetime” • “Burning Down the House” • “This Must Be the Place (Naive Melody)” • “And She Was” • “Wild Wild Life”

Godiva Bonaparte del 19/9/2013

Godiva Bonaparte del 21/6/2013 — Velvet Underground i Lou Reed: especial i comiat

Panorama general Programa 32 amb un monogràfic vibrant sobre Lou Reed i The Velvet Underground. Els conductors alternen temes clau amb context històric, anècdotes i comentaris punyents, posant el focus en: • El primer disc de la banda i la seva estètica crua • El paper de Nico: tensions internes i reivindicació de la seva veu • L’etapa en solitari de Lou Reed, de Transformer a New York i The Blue Mask • El vincle del programa amb “Lady Godiva’s Operation” • Comiat de temporada: vacances fins a mitjans de setembre i activitat al Facebook "Si la gent sapigués el que diu la lletra... potser no la posarien al dentista." (sobre Walk on the Wild Side) Temes i moments clau Velvet Underground & Nico (1967) • Posen “There She Goes Again” i “I’m Waiting for the Man” per retratar el so fundacional de la VU: guitarres tallants, ritmes repetitius i lletres de subcultura urbana. • “All Tomorrow’s Parties” en versió mono: recorden que el disc era tan antic que encara es gravava en mono, subratllant l’estètica minimalista i hipnòtica de la cançó en la veu de Nico. Nico: mite i realitat • Es desmunta el mite romàntic: Andy Warhol va imposar Nico al grup; Lou Reed no la suportava. Anècdota dels “dos amplificadors” com a moneda de canvi. • Malgrat la mala fama, reivindiquen la seva veu posant “These Days” (sensibilitat melancòlica i delicada). Lou Reed en solitari: Transformer, New York i The Blue Mask • “Vicious” (Transformer, 1972): retrat irònic i directe del glam urbà. • “Walk on the Wild Side”: èxit transversal però amb lletres explícites sobre identitats i marges; crítica a l’ús acrític en espais quotidians. • “Nobody But You” (amb John Cale): química creativa entre amor-odi. • “Romeo Had Juliette” (New York): postal poètica i cínica de Manhattan. • “The Gun” (The Blue Mask): tensió i violència urbana amb repetició hipnòtica. White Light/White Heat i el vincle amb el programa • “Lady Godiva’s Operation”: peça icònica per al programa “Godiva Bonaparte”; atmosfera quirúrgica i inquietant del segon LP de la VU. • “White Light/White Heat”: energia contundent (recorden la versió de David Bowie). Cloenda amb “Pale Blue Eyes” i comiat de temporada • Tanquen amb la tendresa melancòlica de “Pale Blue Eyes”. • Anuncien vacances fins a mitjans de setembre, amb activitat a Facebook per calmar el “mono”. "Ha estat un plaer aquests 32 programes... Bon estiu a tothom!"

Godiva Bonaparte del 14/6/2013 — Afrobeats i jazz-funk: arrels africanes en directe

Visió general Programa especial centrat en Afrobeats/Afrobeat i el jazz-funk amb arrels africanes. El/la locutor/a guia una llista estival que viatja per Ghana, Nigèria i Etiòpia, amb parades en sons d’orgue Hammond, grooves d’Altura i perles contemporànies. També hi ha referències al festival de techno de Barcelona (Sónar) i un avís de fi de temporada imminent. "Tot ve de l'Àfrica. Això és el millor." Temes principals Afrobeats/Afrobeat: ritmes d’arrel africana, highlife i polirítmies nigerianes i ghaneses. Jazz-funk: fusió de jazz, funk i textures Hammond amb influència afro. Arrels i continuïtat: diàleg entre clàssics (Tony Allen, Ebo Taylor, Mulatu Astatke) i revisitations modernes (El Michels Affair, Whitefield Brothers). Context local: menció a Sónar/Plastikman (Ritchie Hawtin) i proposta d’una alternativa musical més càlida per a qui no hi assisteix. Programació: avís que la setmana vinent serà el darrer programa de la temporada. Punts destacats Selecció estiuenca amb grooves càlids, línies de baix marcades i percussió hipnòtica. Moments canònicament afro (Tony Allen, Ebo Taylor, Black Santiago) i ponts cap al jazz (Dorothy Ashby, Lonnie Smith) i a l’ethio-jazz (Mulatu Astatke). Aparició d’un/una col·laborador/a amb segell Ghana per presentar Ebo Taylor i més perles. Artistes i cançons citades Moondog — “Bird’s Lament” Whitefield Brothers — “Safari Strut” (i menció de “Rampage”) Polar Bear — “Peepers” Dorothy Ashby — “Soul Vibrations” Tony Allen — “Ikeja Roads” Lonnie Smith — “I Can’t Stand It” (so d’orgue Hammond) Ebo Taylor — “Heaven” Black Santiago — “Olé” Bola Johnson — (prob. “Lagos City”) Jimi Tenor & Tony Allen — “Selfish Gene” Mulatu Astatke — “Yekermo Sew” El Michels Affair — “Walk On By” (Cloenda amb una balada tipus “Tears in Heaven”) Context i cites Obertura amb referència a Plastikman/Ritchie Hawtin al Sónar. Missatge per a l’audiència: alternativa afro a l’ambient techno de la ciutat. Comiat afectuós i anunci de final de temporada: “la setmana que ve segurament serà l’últim programa…”. Frases memorables "Tot ve de l’Àfrica. Això és el millor." "Estimats godapartisans… la setmana que ve segurament serà l’últim programa de la temporada…"

Godiva Bonaparte del 7/6/2013 — Godiva Bonaparte #30: tecno-melòdic amb ZZT i Ratatat

Visió general Programa número 30 de l’espai Godiva Bonaparte dins de l’univers “Bits”. Una emissió marcada per una selecció tecno-melòdica curada i algun tram més radical, amb jingles i indicatius entre blocs. El tancament arriba amb la peça icònica “A Real Hero” de College. "Com heu pogut escoltar i gaudir, una llista molt acurada de tecno-melòdic i una miqueta més radical." Línia editorial i to Electrònica i tecno-melòdic com a fil conductor. Alternança de blocs musicals i jingles d’emissora. Tancament càlid al públic (“bonapartisans”) i ambient de club nocturn. Temes i peces destacades Bloc 1 (resumit en antena) • Els Fènics — “Listomania” • Busy Pee — “Rainbow Man” • Mother Selector — “Thic Tac” "Acabeu d'escoltar Els Fènics amb Listomania i els temes d'abans eren de Busy Pee... i Mother Selector..." (1221s) Nota: el bloc sonava abans del minut 1221; a 1221s el locutor en fa el resum. Bloc 2 (resumit en antena) • ZZT — “Lower State of Consciousness” • Visit a Mailand — “Yes, Man, All Night Long” • Ratatat — “Neck Brace” "Hem pogut escoltar Lower State of Consciousness... i us deixem amb Neck Brace, de Ratatat." (2004s) Peça final i comiat • College — “A Real Hero” Lliurament final amb missatge als oients i invitació a seguir el programa la setmana següent. Moments de ràdio i indicatius Obertura d’emissió: “Bits. Molt més que nits d’electrònica.” (39s) Jingle recurrent: > "This is Showtime." (1133s) ID post-programa: “Ràdio Tosfer Durant 8.1” (3264s) Snippet d’una altra peça entrant en graella: lletres de “Please Mr. Postman” (3513s) Puntals clau Curadoria musical amb focus tecno-melòdic i to nocturn. Blocs resumits en antena (els temes ja han sonat abans del resum). Jingles i sign-offs com a segell sonor de continuïtat. Cites destacades "Benvinguts al trenter [trentè] programa de Godiva Bonaparte, el vostre dial preferit." (383s) "Us deixem amb aquest Real Hero de College... Bona nit a tothom." (3144s)

Godiva Bonaparte del 31/5/2013

Godiva Bonaparte del 24/5/2013 — New Wave i synthpop: de Bauhaus a Boy George

Panorama general Programa dedicat a la New Wave i als inicis de la música electrònica dels anys 70-80, amb un recorregut per temes clau del post-punk i el synthpop. Alterna context històric, anècdotes i una selecció de cançons icòniques. Punts clau • Post-punk fosc i transició a colors més pop: de Bauhaus i Killing Joke cap a l’electrònica amable de Bronski Beat i OMD. • Synthpop britànic i pioners: Ultravox i Gary Numan com a ponts entre el punk i la nova electrònica. • Art-pop i viratge de carreres: Talk Talk i Robert Palmer, del rock/hippie a la modernitat dels sintetitzadors. • Hits d’alt voltatge: Dead or Alive, The Psychedelic Furs, Propaganda i Devo. • Tancament emotiu: “The Crying Game” de Boy George, comiat i felicitació nadalenca. Temes principals tractats 1) De la foscor post-punk al synthpop • Contrapunt entre el to gòtic/fosc de Bauhaus i Killing Joke i la lluminositat i accessibilitat de l’electrònica pop posterior. • Introducció del marc: New Wave com a espai de hibridació entre guitarres, sintetitzadors i estètiques noves. 2) Pioners i consolidació de l’electrònica • Ultravox: arrels al punk tardà i consolidació 80s amb melodies emotives i sintetitzadors protagonistes. • Gary Numan: figura clau en normalitzar la textura sintètica i el to futurista en el pop. 3) Transformacions d’imatge i so • Talk Talk: referència a “It’s My Life” i l’impacte visual de la portada. • Robert Palmer: del hippisme a l’estètica sintetitzada i moderna dels 80. 4) Synthpop britànic mainstream • OMD i l’eficàcia minimalista d’“Electricity”. • Dead or Alive i l’energia ballable de “You Spin Me Round”. 5) Talls destacats del període • The Psychedelic Furs – “Love My Way”: sofisticació melòdica i textures synth. • Propaganda – “Machinery”: mecanicisme rítmic i hooks industrial-pop. • Devo – “Whip It”: ironia new wave i ritme immediat. Moments i cites destacades • Banter generacional amb humor sobre edat i records de pista: “Som atemporals… Mengem, caguem i fem pipi com tothom.” • Punyent dedicatòria als qui es van perdre OMD per veure Air al Summercase: “Espero que se us clavin ben profundament el fetge… Moderns de merda.” • Comiat amb advertiment meteorològic i to irònic: “Tot sigui que al final sigui un crying game. Un fucking game.” Llista de peces comentades • Bauhaus – “She’s in Parties” / Killing Joke – “Love Like Blood” • Bronski Beat – “Smalltown Boy” • Ultravox – “Dancing with Tears in My Eyes” • Gary Numan – “Are ‘Friends’ Electric?” • Talk Talk – “It’s My Life” • Robert Palmer – “Johnny & Mary” • OMD – “Electricity” • Dead or Alive – “You Spin Me Round (Like a Record)” • The Psychedelic Furs – “Love My Way” • Propaganda – “Machinery” • Devo – “Whip It” • Boy George – “The Crying Game” Tancament • El programa “Godiva Bonaparte” es tanca amb Boy George, menció al temps i desig de Bon Nadal. • Post-crèdits: falques d’identificació de la Ràdio de Sant Just (98.1) i promoció de programes locals.