Godiva Bonaparte del 15/2/2013 — New Wave i pop britànic: dels Clash als Smiths

Visió general Selecció dedicada al pop britànic de finals dels 70 i inicis dels 80, amb un recorregut que enllaça el punk, el post-punk i la New Wave. El programa alterna clàssics com The Specials, Echo & The Bunnymen, The Clash, The Smiths, The Stranglers, Happy Mondays, Dexys, The Jam, Madness, The Cure, The Housemartins, Squeeze i The Boomtown Rats. Fil conductor musical • Del punk/post-punk a la New Wave: el locutor explica que New Wave va ser un "calaix desastre" on hi cabia de tot, etiquetant molts grups nascuts del punk i fermentats al post-punk que acabarien capitanejant el pop britànic dels 80. • Manchester i Factory: focus especial en la escena de Manchester (Happy Mondays) i la pel·lícula "24 Hour Party People" (2002). Temes principals Context històric i estètic New Wave com a evolució del punk i paraigua dels 80. 2-Tone i ska polític amb The Specials. El so de Manchester i la cultura de club amb Happy Mondays. Playlist comentada Inici amb Ian Dury & The Blockheads i pas a The Specials. Onada post-punk/new wave: Echo & The Bunnymen, Martha and the Muffins, The Clash. Icones vuitanteres: The Smiths, The Stranglers, The Jam, Madness. To pop i indie: The Cure, The Housemartins, Squeeze. Tancament amb The Boomtown Rats i el seu himne anti-dilluns. Detalls i anècdotes Dedicatòria a una oient arqueòloga amb "Train in Vain" dels The Clash. Referència cinèfila: "24 Hour Party People" (2002) com a retrat de les bandes de Manchester. Lapsus simpàtics del locutor en alguns noms (p. ex., "Lian Dury", "Echo Endevainments", "Town Call Melis", "Exit Midnight"). Cançons destacades Ian Dury & The Blockheads – "Wake Up and Make Love with Me": obertura funky i desenfadada. The Specials – "Ghost Town": clàssic 2-Tone que reflecteix tensió social. Echo & The Bunnymen – "Rescue": melodia post-punk emblemàtica. Martha and the Muffins – "Echo Beach": escapisme pop-new wave. The Clash – "Train in Vain": cara pop dels Clash; dedicatòria especial a oient. The Smiths – "Panic": crit a la pista i a la ràdio vuitantera. The Stranglers – "Duchess": elegància post-punk. Happy Mondays – "24 Hour Party People": eufòria Madchester; pont cap a la pel·li homònima. Dexys Midnight Runners – "Jackie Wilson Said (I’m in Heaven When You Smile)": energia soul-pop. The Jam – "Town Called Malice": mod revival amb ganxo immediat. Madness – "House of Fun": bogeria ska-pop. The Cure – tema no identificat (lletra: "Everything you do is simply ..."): moment dream-pop més lluminós. The Housemartins – "Happy Hour": indie-pop amb ironia social. Squeeze – "Cool for Cats": narrativa quotidiana amb argot i ritme. The Boomtown Rats – "I Don’t Like Mondays": tancament icònic i tornada final. Cites "una espècie de calaix desastre on hi cabia tot" (definint la New Wave) "Estimats Godapartisans... Únicament ens agraden els divendres... aquest programa que el cuidem i el fem amb tant de carinyo." Tancament Comiat càlid recordant que el programa s’emet els divendres i anunciant que no hi haurà emissió l’endemà per Carnestoltes a Sant Just, abans de la darrera represa de "I Don’t Like Mondays".

Godiva Bonaparte del 8/2/2013 — Punk anglès 75–78: clàssics, dones i arrels

Resum general Programa especial sense Godiva: el presentador condueix un monogràfic sobre el punk anglès (1975–1978) i el seu llegat immediat. A través de cançons clau i comentaris, traça un recorregut per la primera fornada, les seves arrels en el pub rock, l’obertura a veus femenines i la segona onada més contundent, remarcant també el paper de figures com John Peel i (mencionat) Tony Wilson. Context i format • Emissió “solitària” i to desenfadat (Godiva és absent) • Selecció musical reproduïda des de vinil per ressaltar el so analògic Temes principals 1) Primera fornada (1975–1978): explosió i codis del punk • The Clash (“Janie Jones”) com a punt d’entrada emocional al moviment • The Professionals (ex-Pistols) i l’escena fora de Londres • Buzzcocks: introducció d’una veta més melòdica dins el punk • The Damned (“New Rose”): reclam de primer single punk gravat a Londres • The Stranglers: relació amb el punk tot i renegar-ne l’etiqueta; eslògan “No more heroes” com a declaració generacional 2) Ecosistema i indústria: John Peel i descobriments • The Adverts (“Gary Gilmore’s Eyes”): baix memorable (Gaye Advert) i la veu de TV Smith • Referència a les Peel Sessions i a la tasca de John Peel impulsant bandes emergents • Menció de Tony Wilson en el context d’un màxim relacionat amb les sessions 3) Segona onada i ampliació d’horitzons (1978 i més enllà) • The Undertones (“Teenage Kicks”): el propi Peel la va qualificar com “la millor cançó” enregistrada al seu estudi • The Boys (“First Time”): pont cap a noves fornades • Veus femenines i actitud: Siouxsie (etapa primerenca, abans del gir més misticista) i Penetration (“Don’t Dictate”) com a manifest 4) Arrels i eclecticisme • Pub rock com a gènesi del punk: Eddie and the Hot Rods i Wreckless Eric (balada punk; guitarres tipus Rickenbacker) • Reivindicació de l’eclecticisme del punk: melodia, energia i múltiples formes • The Jam (“In the City”): instantani urbà i joventut com a idea força 5) Segona onada més dura i pas cap al futur • The Vibrators i Slaughter and the Dogs: so més contundent • Sham 69: reordena la segona onada i la projecta cap endavant, amb to obrer i corejable • Tancament amb Cock Sparrer (“We Love You”): pont cap als anys 80 i acomiadament emotiu dedicat a Godiva Moments destacats • “No more heroes”: consigna que sintetitza la ruptura amb mites del rock clàssic • Peel Sessions: via d’accés a l’estudi per bandes underground • Defensa del so en vinil i la textura analògica Cites “No more heroes” “Teenage Kicks, la millor cançó que [John Peel] mai havia enregistrat al seu estudi” Conclusions • El punk anglès va obrir portes a una escena emergent i diversa, trencant estètiques i jerarquies musicals • Les dones i el pub rock formen part essencial de la seva columna vertebral • La segona onada consolida i endureix el llenguatge, preparant el camí cap als 80 • El so analògic i els prescriptors (John Peel) van ser crucials per fixar aquest llegat

Godiva Bonaparte del 1/2/2013

Godiva Bonaparte del 25/1/2013 — Nit de versions: Bowie, Cohen, Stones i més

Resum general Programa dedicat íntegrament a versions: clàssics del pop/rock repensats en clau indie, folk i electrònica suau. Selecció curada amb un to relaxat i atmosferes minimalistes. «El programa d’avui va dedicat a les versions.» Tema central • Relectures de grans temes (Bowie, Cohen, Stones, Joy Division, Blondie, The Cure) per veus i bandes alternatives. • Predomini d’arranjaments acústics, dream-pop i downtempo, amb espais per al dub i l’electrònica subtil. Versions destacades i estil • TV on the Radio – “Heroes” (David Bowie): obertura èpica en clau art-rock, textura densa i contenida. • Keren Ann – “Hallelujah” (Leonard Cohen): versió de folk alternatiu, íntima i serena, amb èmfasi en la melodia. • Pau Ballbé – “All Is Full of Love” (Björk): folk minimalista que depura l’original electrònic fins a l’essència. • Cat Power – “(I Can’t Get No) Satisfaction” (The Rolling Stones): lectura gairebé irreconeixible, molt despullada i hipnòtica. • Soap&Skin – “Voyage, voyage” (Desireless): dramatisme neoclàssic i ombrívol d’un himne tecnopop vuitanter. • José González – “Love Will Tear Us Apart” (Joy Division): guitarra de fingerpicking i melancolia lluminosa. • Angus & Julia Stone – “You’re the One That I Want” (Grease): folk-blues càlid; el clàssic passa a registre intimista. • Headless Heroes – “True Love Will Find You in the End” (Daniel Johnston): delicadesa indie-folk i aura etèria. • Taken by Trees – “Sweet Child O’ Mine” (Guns N’ Roses): tempo contingut i somiador, línies vocals cristal·lines. • Sky – “Call Me” (Blondie): viratge cap a l’indie-pop elegant, pulsació sintètica moderada. • Dup Spencer & Trance Hill – “The Guns of Brixton” (The Clash): base dub profunda i atmosferes elàstiques. • Coco Electric – “Tainted Love” (Soft Cell/Gloria Jones): electrònica retro amb guiño a la cadena de versions. • “Boys Don’t Cry” (The Cure): lectura indie fidel en to confessional. • Istenislau Verdet & Pau Ballbé – “Dragostea din tei” (O‑Zone): acomiadament juganer i bilingüe amb aire lo‑fi. To i ambient • Sessió tranquil·la i cohesionada; interludis breus de continuïtat radiofònica. • Curadoria que contraposa icones mainstream amb sensibilitats alternatives. Conclusió Un recorregut pel poder de la versió com a relectura creativa: els clàssics es reafirmen i, alhora, es redescobreixen en formats íntims i contemporanis.

Godiva Bonaparte del 18/1/2013 — Ruleta musical: indie, electrònica i escena local

Resum general Programa improvisat i eclèctic que barreja indie, rock alternatiu i electrònica, amb descobertes francòfones i escena local catalana. Els conductors expliquen que avui han fet una “improvisació contemporània”: temes dels darrers 5 anys, triats amb esperit lliure i festiu de divendres. "És contemporània perquè la música que sentireu avui és dels últims cinc anys... I improvisació perquè està una mica improvisada." Punts clau • Mescla de clàssics moderns (Arcade Fire, Tame Impala, The Black Keys) i electrònica (Chromatics), més descobertes com Liminyanes (Perpinyà) i Prats (Catalunya). • To proper i juganer, amb shout-outs i dedicatòries a amistats del programa i menció del nou logo al Facebook d’Electric Radio. • Tancament meta: reconeixen que han preparat el programa en 20 minuts i ho defineixen com una “ruleta russa musical”. "Ha estat un programa molt divertit, bàsicament perquè l'hem improvisat en 20 minuts... una ruleta russa musical." Crèdits i dedicatòries • Divendres d’“esbarjo”: còctels amb amigues, to relaxat. • Dedicatòria a la cambrera Cheche i agraïment a López pel nou logo. Temes i moments destacats Arrencada de la llista (312–554s) • Presentació dels primers temes: The Whitest Boy Alive i The Hives (“Walk, Idiot, Walk”). S’avança que l’estructura d’avui serà especial i s’explicarà el perquè més endavant. Concepte del dia i dedicatòries (555–620s) • Definició d’improvisació contemporània i ambient de divendres. Dedicatòries (Cheche, López) i invitació a veure el logo nou a Facebook d’Electric Radio. Bloc rock alternatiu (1015–1297s) • Repàs del que ha sonat: The Black Keys (“Lonely Boy”) i Tame Impala (“Elephant”). • Entra Black Strobe amb “I’m a Man”. Energia de rock amb pulsió electrònica. Descoberta francòfona – Perpinyà (1298–1499s) • Presentació de Liminyanes: garatge pop lleier. Tema: “Hospital Bugui”. Crida a fer-los cas: "busqueu info i escolteu-los". Indie icònic (1500–1867s) • Arcade Fire – “No Cars Go”. El copresentador i Godiva recorden quan els van veure en directe. Exemples de postmodernitat musical (múltiples referències i estímuls). Vol baix i retorns (1868–2200s) • The Low Anthem – “Boeing 737” i The Vaccines – “If You Wanna”. To bilingüe i missatge de retorn: “If you wanna come back…”. Pont cap a l’electrònica (2201–2426s) • Breu transició amb “One Step” (referit com “els llatges”) abans d’entrar a l’univers electrònic. Electrònica de Portland (2427–2607s) • Chromatics – “Lady”. Presentació de la formació (Ruth Radelet, Adam Miller, Nat Walker, Johnny Jewel). American electronic music elegant i nocturna. Indie pop melòdic (2794–2930s) • Cats on Fire – “Your Woman”. Melodia enganxosa i lletra de desengany. Escena local catalana (2931–3208s) • Primer grup no anglosaxó del vespre: Prats – “Suki” (LP Plat B). Teoria de Godiva: quan s’ajunten melòmans, surt alguna cosa bona. Mencions a Lluís Cots i Helena. Tema sensual i suggerent. Tancament i meta-comentari (3321–3420s) • Cloenda amb Brian Jonestown Massacre – “Straight Up and Down”. Comiat i confessió de preparació exprés del programa: una autèntica ruleta russa musical.

Godiva Bonaparte del 11/1/2013

Godiva Bonaparte del 21/12/2012 — Playlist apocalíptica: de The Doors a Cohen

Context i to general El 14è programa de "Godiva Bonaparte" es presenta amb un leitmotiv clar: “Avui s’acaba el món”. L’hora final s’omple amb una playlist triada pels oients, barrejant èpica cinematogràfica, rock clàssic, dream pop, darkwave i cançó d’autor per a un comiat musical col·lectiu. "Avui s'acaba el món." "This is the end, beautiful friend" "Dance me to the end of love" Eixos principals del programa Tema central: La fi del món vista com un ritual compartit, on la música és l’últim llenguatge comú. Curadoria dels oients: Propostes de cançons significatives (Star Wars, The Doors, Pulp, Portishead, Dead Can Dance, PJ Harvey, Leonard Cohen…). To dramàtic i lúdic: Alternança de peces solemnes amb comentaris propers i indicatius recurrents de ràdio ("Bona nit", "Fins demà!") com a cortinetes. Pistes i moments destacats (ordre de progrés) Arrencada i bloc inaugural Marxa Imperial (Star Wars) – entrada èpica proposada per oients (referenciada més tard pel presentador). The Doors — The End: peça central del primer tram, amb fragments vocals icònics, marcant el to apocalíptic. Mid-show: psicodèlia, indie-pop i art-rock Transició cap al pop psicodèlic (“Cristal Anís”, to francòfon i surrealista). Referència a Mandy Moore — If Not By Fire (proposta d’oient) i pas a Roxy Music — 2HB. Bloc altern amb Pulp — This Is Hardcore (oient Carles Segura) i una peça en català d’aire d’acomiadament. Tram final: densitat emocional i comiat Portishead — The Rip (proposta de Gès Pasqual): dream pop introspectiu. Dead Can Dance — The Host of Seraphim (aporta la Llanira): intensitat mística. PJ Harvey — The Dancer (oient Nunu): lirisme fosc i emotiu. Tancament amb Leonard Cohen — Dance Me to the End of Love i comiat del programa. Oients i comunitat Oients citats: Gourma, Llego, Nolas, Marcel, Víctor Caballero, Carles Segura, Charlie, Gès Pasqual, Llanira, Nunu. El presentador agraeix i reconeix la comunitat: playlist col·laborativa per a l’última hora. Notes de producció i indicatius Abans del programa: falques publicitàries i indicatius de l’emissora. Durant l’emissió: recurrència d’indicatius curts (“Bona nit”, “Fins demà!”) com a separadors entre peces. El presentador manté el fil conductor apocalíptic amb humor, calidesa i complicitat.

Godiva Bonaparte del 14/12/2012

Godiva Bonaparte del 30/11/2012 — Música i cinema: de Vertigo a Chaplin i Bond

Tema central Programa monogràfic sobre la relació entre música i cinema, amb un recorregut per clàssics del setè art i les seves bandes sonores icòniques. Des de Hitchcock fins a Fellini, passant per Godard, Chaplin, Disney i James Bond. Destacats • Bandes sonores imprescindibles: de Bernard Herrmann, Georges Delerue, Nino Rota, Anton Karas i Henry Mancini. • Debat cinèfil: lloc de Vertigo en el cànon de “les millors pel·lícules”. • Context històric: Chaplin i la seva crítica al so amb la cançó “gibberish” a Modern Times. • Pont Europa–Hollywood: de Godard i Malle a Hawks i Woody Allen, i el pop cinematogràfic de Bond i Disney. "Aquestes llistes de millor pel·lícula de la història és molt relatiu." "No canta en cap idioma… és una metàfora de la incomprensió que suposa el so en el cinema." Recorregut musical-cinematogràfic Handel i Grieg a la gran pantalla • Capçalera del programa amb la Sarabande (Suite en re menor) de G. F. Händel. • Edvard Grieg – Peer Gynt Suite núm. 1: usada a “M, el vampir de Düsseldorf” (Fritz Lang), com a pont entre música clàssica i cinema expressionista. Vertigo (Hitchcock, 1958) – Bernard Herrmann • Una de les bandes sonores més hipnòtiques; debat sobre si és “la millor de la història”. • Es remarca el caràcter obsessiu i vertiginós del leitmotiv de Herrmann. Le Mépris (Godard, 1963) – “Camille” de Georges Delerue • Contrast i paral·lelismes amb Vertigo: amor, desig i desencant reflectits musicalment pel tema “Camille”. Le feu follet (Louis Malle, 1963) – Erik Satie, Gymnopédie núm. 1 • Malle, contemporani de la Nouvelle Vague però al marge del moviment. • La Gymnopédie aporta un to melancòlic i contemplatiu al film. Amarcord (Fellini, 1973) – Nino Rota • Elogi del tàndem Fellini–Rota: lirisme, memòria i esperit coral. • Invitació a la revisió del film: clàssic inqüestionable. Mon Oncle (Jacques Tati, 1958) – Franck Barcellini • Tati, celebrat com a mestre de la comèdia visual; música juganera que acompanya la sàtira de la modernitat. • Dedicatòria personal del locutor a una persona “molt especial”. The Third Man (Carol Reed, 1949) – Anton Karas, “Harry Lime Theme” • Icona del cinema negre: el cítara de Karas crea una atmosfera inoblidable. • Es destaca la influència d’Orson Welles en el to del film. Der blaue Engel (Josef von Sternberg, 1930) – Marlene Dietrich, “Lola-Lola” • Figura mítica de Dietrich; cançó-cabaret com a eix narratiu i seducció. Modern Times (Charles Chaplin, 1936) – Cançó “gibberish” • Chaplin canta en cap idioma: crítica a la imposició del so i metàfora de la incomunicació. • Gest modern i lúdic, fidel a l’ètica del cinema mut. New York Stories (Woody Allen, 1989) – Benny Goodman • Swing clàssic en el segment d’Allen: jazz i neurosi urbana en clau nostàlgica. The Jungle Book (Disney, 1967) – “I Wanna Be Like You” (Phil Harris, Louis Prima) • Energia i ritme sincopat: jazz dixieland en un musical d’animació que convida a ballar. Hatari! (Howard Hawks, 1962) – Henry Mancini, “Baby Elephant Walk” • Tema lleuger i memorable que retrata l’aventura amb humor i encant. You Only Live Twice (Lewis Gilbert, 1967) – Nancy Sinatra • Arquetip Bond: cordes voluptuoses i exotisme pop; espionatge i glamour. Tancament – Limelight (Charles Chaplin, 1952) – “Candilejas” • Comiat amb melangia i homenatge a Chaplin: l’art com a consol i persistència.

Godiva Bonaparte del 23/11/2012 — De la Movida a la perifèria: d'Alaska a Loquillo

Visió general Un recorregut musical i comentat per la Movida madrilenya (finals 70–anys 80), amb parades en temes emblemàtics i anècdotes de dos locutors que hi posen humor i memòria. Es combina música i context: de l’irreverència punk i post‑punk a l’entrada del mainstream. Temes principals • Icones i cançons clau: Alaska y los Pegamoides, Burning, Derribos Arias, Parálisis Permanente, Radio Futura, Polanski y el Ardor, Almodóvar & McNamara, Loquillo, Siniestro Total, Vulpes, Mecano. • Estil i actitud: barreja de punk, new wave i pop, amb lletres sarcàstiques i estètiques transgressores. • Perifèria de la Movida: irradiació fora de Madrid (Vigo, Euskadi, Barcelona) i diàleg amb les escenes locals. • De l’underground al pop: del so cru i independent a la comercialització final —el tram “blando i baboso” que simbolitza el tancament d’una etapa. • Tò humorístic i còmplice: batalles entre locutors, bromes internes i referències a la vida nocturna. Repertori destacat (selecció) • Alaska y los Pegamoides — Horror en el hipermercado: himne sarcàstic del consum i l’estranyesa urbana. • Burning — No es extraño que tú estés loca por mí: rock castís de la pre‑Movida, sofisticat i canalla. • Derribos Arias — Branquias bajo el agua: experimentació post‑punk; referent per artistes i cinema (ecos Almodóvar). • Parálisis Permanente — Autosuficiencia i més tard Soy un cadáver: foscor, independència i provocació gòtica. • Radio Futura — Enamorado de la moda juvenil: crítica irònica al consum i la imatge; melodies que obren el pop modern espanyol. • Polanski y el Ardor — Ataque preventivo de la URSS: títol icònic que retrata l’obsessió nuclear de l’època. • Almodóvar & Fabio McNamara — Sock It To Me: performance, camp i descaradura. • Loquillo y Trogloditas — Rock & Roll Star: somni d’estrellat i retrat del rocker de barri. • Siniestro Total i Vulpes: sacsejada punk des de la perifèria (Vigo i Euskadi). • Mecano — No me mires / Maquillaje: viratge al pop massiu que simbolitza el declivi de la fase més salvatge. Moments i cites "Soy un cadáver!" — Parálisis Permanente "Si yo caí, enamorado de la moda juvenil" — Radio Futura "No me mires… maquíllate, maquíllate" — tram final cap al mainstream To i context • Programa àgil, ple de cortinetes i entrades curtes; la Godiva apareix “refredada” i aporta el punt canalla. • El fil conductor és clar: de l’underground rupturista a la popularització i la memòria d’una escena irrepetible.

Godiva Bonaparte del 16/11/2012

Godiva Bonaparte del 9/11/2012 — Dones, desig i balades: de Leonard Cohen a Bowie

Visió general del capítol Fil conductor: la dona, el desig i les múltiples formes de l’amor i el desamor, a través d’una selecció de cançons que van del pop art-rock als cantautors i el duet indie. To del programa: sensual, literari i cinèfil; comentaris sobre icones femenines i la pulsió creativa que inspiren. Temes principals • La dona com a musa central: icones (Brigitte Bardot, Anna Karina, Catherine Deneuve, Marlene Dietrich) i la seva empremta en música i cinema. • Amor/desamor: passió, absència, memòria i el temps que no quadra. • Sensualitat i estètica: de l’erotisme decadent (Gainsbourg) a la devoció fosca (Nick Cave). • Nostàlgia: mirades a finals dels 70 i a clàssics que perduren. Selecció musical i comentaris clau Leonard Cohen — I Left a Woman Waiting (Death of a Ladies’ Man, 1977) • Meditació sobre la bellesa i la veritat en una relació que es marceix. • Context: un Cohen diferent, de finals dels 70, hedonista i explícit. Roxy Music — Ladytron • Art-rock seductor: elegància, sintetitzadors i atmosfera decadent. Walter Benjamin — Airports and Broken Hearts • Retrat d’un executiu estressat que “no té temps d’estimar”; joc entre aeroports i cors trencats. The Velvet Underground — Pale Blue Eyes • Melangia íntima i ambigüitat moral; amors impossibles i records que persisteixen. Cousteau — The Last Good Day of the Year • Nostàlgia càlida: l’últim dia bo de l’any com a metàfora d’un amor que s’acaba. The Divine Comedy — Diva Lady • Sàtira elegant de la diva exigent; lletra irònica i sofisticada. Nick Cave — Black Hair (The Boatman’s Call, 1997) • Devoció obsessiva per una amant ja absent; record sensorial dels cabells negres. Serge Gainsbourg — Marilou (L’Homme à tête de chou) • Erotisme fosc i literari; referències a Bardot i Birkin, i el pes del mite Gainsbourg. The Killers — Romeo and Juliet (cover Dire Straits) • Timing equivocat en un amor de pel·lícula; promeses trencades i persistència del sentiment. Iggy Pop & Kate Pierson — Candy • Diàleg de separació i dependència; duet icònic amb refrany inesborrable. David Bowie — Heroes • Esperança i resistència: ser herois “just for one day” gràcies a l’amor. Moments destacats del relat • Referències constants a dones icòniques i al seu poder d’inspiració. • Comentaris sobre estils i èpoques (de finals dels 70 als 2000). • Tancament que apunta a l’amor que també trenca. Cites i idees memorables “L’amor arriba a un punt en què et trenca per la meitat.” “Puc fer tot el que em demanis, menys deixar d’estimar-te.” Notes • Es menciona “Foxy Music” (correcte: Roxy Music). • “The Boatman’s Call” és de 1997.