Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 3/11/2023 — De Bruguera als cromos de Bimbo, la revista BOCATXO i la censura; i Clara Segura, molt més que teatre
Resum general Doble episodi amb dues converses potents i complementàries: Josep Hilario Ifon recorre la seva etapa (1936–1976) com a editor i publicitari: entrada a Bruguera, innovació en publicitat i cromos (ColaCao, Bimbo), creació de revistes (Mundo Juvenil, Fans), l’aventura cultural de BOCATXO i el pols amb la censura franquista. Clara Segura desplega una mirada vital i artística “molt més que teatre”: formació musical, mètode interpretatiu basat en l’emoció i l’empatia, conciliació, tecnologia i adolescents, valor de la cultura, amor pels musicals i memòria de Sant Just i del Paral·lel. "La cultura ens fa més sòlids i menys manipulables." "El teatre va directe al fetge i al cor." Bloc 1: Josep Hilario Ifon — edició, publicitat i censura De l’aula a Bruguera • Estudis de periodisme (promoció de Vázquez Montalbán) i primer títol irònic de “llicenciat en premsa infantil”. • Entrada a Bruguera com a “cap de publicitat”, aprenentatge accelerat en una estructura editorial única i excèntrica. Publicitat que ven (i fa vendre) • Dilema estratègic: publicitar productes propis vs. portar anunciants a les revistes (Pulgarcito, DDT, El Mundo). • ColaCao i primeres aliances massives; tour per fàbriques, olors de cacau i relacions amb els fundadors. • Números que parlen: 7,5 milions de pessetes el primer any de publicitat captada. L’univers dels cromos: IBIS, safrà i… BIMBO • Se li encomana IBIS (cromos i calendaris). • Decisió valenta: deixar els mini-cromos del safrà —no compensava. • Desembarcament de Bimbo i naixement d’una relació creativa que arriba a 200 milions de cromos i 240.000 àlbums. • Tensions amb l’agència McCann Erickson: els cromos representaven el 80% del pressupost de Bimbo en publicitat. "Em va prometre un 5% de comissió… i no me’l va pagar." Revistes i cultura popular • Mundo Juvenil amb Marisol: quan Bruguera rebutja l’oportunitat, el competidor la fa grossa i Ifon acaba tancant acord amb la família Goyanes. • Fans: primera roda de premsa d’una revista a Barcelona (Hotel Presidente) i reflexió sobre el risc de les presentacions. BOCATXO, la Gauche Divine i el xoc amb la censura • BOCATXO (1968): revista glamurosa, pop i hedonista, mirant de reüll Playboy; públic jove, urbà, antifranquista. • Equip coral (Rosa Regàs, Joan Mercè; Vázquez Montalbán a internacional) i etapa amb Javier Godó, despatx a La Vanguardia, fotos de Xavier Miserachs. • L’episodi de la poma (pàg. 70): trucada del ministre Sánchez Bella, viatge a Madrid i censor personal assignat. • Estratègia “de xoc”: portar el censor a Bocaccio Madrid i saturar-lo d’imatges perquè la revista li semblés més “tèbia”. • Pacte final: tanca BOCATXO a canvi de llicències per importar i distribuir Filipacchi i autorització per editar 4 revistes. Apunts finals • Barrabàs (1972–77) neix d’una idea d’Ibáñez i Òscar; Godó s’hi queda, Ifon continua amb BOCATXO. • Valors i pràctiques de l’ofici: tècniques de barreja de cromos (sense “cromos impossibles”) per incentivar la completud; mirada crítica i afectuosa a Vázquez Montalbán (millor articulista que novel·lista, al seu parer). Bloc 2: Clara Segura — mètodes, vida i musicals Formació, disciplina i conciliació • Institut del Teatre i sòlida base musical (piano, solfeig, coral). • Rutina matinera per guanyar temps (6–7 h): disciplina heretada del piano. • Aprendre a dir “no” i planificar (amb Bet Orfila) després d’un pic d’estrès postpandèmia. Adolescència i pantalles: humanitat en joc • Conversa honesta sobre mòbils, tecnologia i relacions: ella defensa el contacte humà i alerta sobre la pèrdua de llenguatge corporal. • Sentir-se “carca” davant els fills forma part del xoc generacional. Mètode interpretatiu: emoció, escolta i ofici • Rebuig d’un mètode únic: aposta per una caixa d’eines eclèctica i viva. • La primera emoció en llegir un text és un tresor que guia la feina. • L’empatia com a cor del teatre: si l’actriu s’emociona, sovint el públic també. • Referències: Flotats (l’ofici no és repetible), Stanislavski (quintessència del sentiment). "Puc saber si són clínics d’encostipat o d’emoció." Arrels i cultura • Infantesa a Sant Just: piano, coral, esplai, caminar pel poble. • La cultura com a benestar i ciutadania crítica: cal educació artística (mirall de la cantera anglesa). • Vocació: tria Institut del Teatre davant Història de l’Art (pla nou 4 anys, dedicació total). • Primer gran èxit al TNC (1998) en plena transició d’etapa a l’equipament: de “taller” a temporada amb sold out. Perla 29, desitjos i memòria • Trajectòria i complicitat amb Oriol Broggi i l’Espai Biblioteca. • Desig de compartir escena amb Pere Arquillué (Roxana a Cyrano). • Record emocionat d’Anna Lizaran com a referent. Musicals i el Paral·lel: del mite a la realitat • Admiració per Chicago (Fosse): quan hi ha gran actriu/actor, tot quadra encara que la veu no sigui “perfecta”. • Estat del musical a Barcelona: falta d’impuls autoral, pes de franquícies, i decadència del Paral·lel. • Creació col·lectiva: “Quédate con la copla” (hemeroteca, cançó com a trama), amor per la memòria del Paral·lel i la seva època irrepetible. Música i procés • Necessita música al camerino (bafle) per modular estats d’ànim. • Complicitat vital i artística amb Florent (Blind Records, amb Santos): música al centre de la vida. Valors, clown i joc • Reivindica honestedat i noblesa (vincles que cuiden). • Homenatge a Catalina i Caterina (àvia i mare): alegria, coratge i humor com a llegat. • Pedagogia amb el ridícul i el clown com a camins a l’essència: • “Suavitat agressiva” • “Emoció estructurada” • “Tècnica improvisada” • “Seguretat vulnerable” • A La Trena (100+ funcions), la clau és el joc perillós cada nit. Idees clau • Innovació publicitària i de merchandising editorial (Bruguera → cromos) que marquen una època. • BOCATXO: cultura pop, Gauche Divine i el límit de la censura; negociació intel·ligent per obrir portes editorials. • L’actuació com a ofici viscut: emoció, escolta, ritme i contacte amb el públic. • Cultura com a política pública essencial: educar espectadors des de l’escola. • Musicals: quan prima la interpretació, l’efecte és demolidor; el Paral·lel demana un relleu creatiu propi. • Empatia i valors per viure i fer teatre en una era de pantalles.
