Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12211episodis
Empanada Cultural del 1/6/2022 — Era de l’exposició: YouTube i Japó amb Marco Bertolio, “Red Rocket” de Sean Baker i ‘Nova Pantalla’ al Palau Robert - episode art
Empanada Cultural
1h

Empanada Cultural del 1/6/2022 — Era de l’exposició: YouTube i Japó amb Marco Bertolio, “Red Rocket” de Sean Baker i ‘Nova Pantalla’ al Palau Robert

Editorial: l’era de l’exposició i la cancel·lació Vivim a l’era de l’exposició: xarxes, streaming, OnlyFans, judicis mediàtics i vigilància (Pegasus). Cancel·lar és fàcil i viral: "Cancelat!" si un streamer s’equivoca "Banejat!" per paraules gruixudes Polèmiques com la fuga a Andorra dels streamers i la reacció pública. Exposar-se = visibilitat + vulnerabilitat. La línia entre entreteniment i ètica pública s’estreny. Entrevista a Marco Bertolio: YouTube, Japó i TV nipona El canal: Shimaru no Daibōken Parella creadora (Shiori + Marco = “Shimaru”): vlog de viatges, quotidianitat i opinions. Estètica i llenguatge: pinzellades kawaii com a codi cultural i subtitulació creativa en japonès per enfatitzar humor i ritme visual. "YouTube, tu muestras una parte de ti... y lo que no, te lo guardas". Llengua i motivació 7 anys estudiant japonès i pràctica intensiva en quedades lingüístiques a BCN. Origen del vincle amb Japó: experiència com a au pair a prop de Tòquio (2014) i evolució professional (guia, comunicador). Xoc cultural i atracció Unicitat japonesa: maneres de parlar i pensar molt diferents; fascinació per la diferència (per lo bo i lo dolent). Televisió japonesa i exposició mediàtica Captat per “You wa nani shi ni Nippon e?”: aventura en bici Tòquio–Okinawa (2.500 km, allotjant-se amb locals) i altres formats (mapa a l’atzar, ‘First Dates’ nipó en parc infantil). Reconegut al carrer durant el viatge: suport popular i gestos d’ànim. "Gambatte!" (ànim, esforça’t). Censura televisiva vs. llibertat a YouTube: el director tallava humor negre; a YouTube hi ha més marge, però límits culturals clars (referència a David Suárez com a impensable al Japó). Exposar la vida privada amb control Aparició televisiva amb els sogres per impulsar el canal (merch personalitzat) i pic de +1.000 subscriptors en 10’. Idea clau: exposar amb mesura — el personatge mai ha de devorar la persona. Cinema: “Red Rocket” (Sean Baker) Director de “The Florida Project”: realisme social als marges del capitalisme (context 2017, era Trump). Protagonista: Mikey Saber (Simon Rex), exactor porno que torna derrotat a Texas; retrat d’un narcisisme delirant i del “somni americà” que arrossega tothom. Ús irònic de “Bye Bye Bye” d’NSYNC com a himne que resignifica el que veiem. Temes clau: Exposició del cos i de la imatge (del VHS a internet; ecos d’OnlyFans). Figura del suitcase pimp: “caçatalents” que exploten candidesa i misèries. Crítica social i excel·lent direcció d’espais (Texas City/Galveston) amb A24 integrat diègèticament. Interpretacions: Simon Rex en estat de gràcia; Susana Son (Strawberry), frescor i candidesa amb capa de subtext. Videojocs: ‘Nova Pantalla’ (Palau Robert) Exposició sobre el present i el futur del videojoc a Catalunya: indústria, creativitat i nous llenguatges. Comissariat: Joan Galí (Azucac), Marc Angrill (Lúdica), Albert Garcia (Generació Digital/ICAT/RAC1). Referències: èxit de GRIS (Conrad Roset/Nomada Studio) i impuls postconfinament del sector. Idees-força finals Exposar-se és inevitable al segle XXI; la clau és el control: què mostres, com i amb quin marc ètic. Els límits culturals (humor, moral) varien: el que és broma aquí pot ser inacceptable allà. El somni de la visibilitat (YouTube, TV, porno, cinema) pot empoderar o devorar; cal dibuixar fronteres pròpies.

Veus Parròquia del 1/6/2022 — Paraules d’Arcadi: activisme, educació i justícia global — del 15M i el 0,7% a la banca ètica i la renda bàsica - episode art
Veus Parròquia
29'

Veus Parròquia del 1/6/2022 — Paraules d’Arcadi: activisme, educació i justícia global — del 15M i el 0,7% a la banca ètica i la renda bàsica

Context i convidats • Programa setmanal “Veus de la Parròquia” amb la participació d’Angelina Gasull i Jesús Castro. “Paraules d’Arcadi”: el llibre i el llegat d’Arcadi Oliveres • Llibre coral amb memòria, pensament i proposta: què hem après del món i com podem actuar. • Retrat d’Arcadi: analista social, referent pacifista, cristià coherent i activista incansable per la pau, els drets humans i la justícia global. • Vigència del missatge: no caduca; orienta sobre el funcionament desitjable de la societat i inspira líders i ciutadania. “Cal ser activista, no estar quiet.” Activisme i moviments socials destacats d’Arcadi • 15M (2011): implicació activa arran de la crisi de 2008 (atur, pèrdua d’habitatge i futur truncat), amb acampades a Plaça Catalunya i Madrid. • Campanya del 0,7% (1994): denúncia de la baixa AOD i de les relacions Nord–Sud; reclama condonació del deute perquè la cooperació no quedi anul·lada pel servei del deute. • Llei d’estrangeria (2011): tancament a l’Església del Pi; s’aconsegueixen 1.300 regularitzacions i una gran sensibilització social, precedent de “Volem acollir”. • OTAN (1986): campanya crítica amb l’entrada d’Espanya. • Marxa de la Llibertat (1976): llibertat, amnistia i Estatut; en el context de la fi del franquisme i de les lluites contra les execucions polítiques (p. ex. Puig Antich). • Guerra de l’Iraq (2003): mobilització massiva per la pau. • 2019: marxes per la llibertat dels presos polítics a Catalunya. • Desarmament: implicació sostinguda en la lluita contra la indústria armamentista. Educació com a palanca de canvi • Per a Arcadi, l’educació és la clau transformadora per canviar valors, relacions i maneres de viure; combina educació formal i informal (la vida com a aprenentatge continu). Quatre pilars educatius essencials • Pau i noviolència: valor bàsic; qüestiona què entenem per violència (del “cremar contenidors” als desnonaments com a violència estructural). Reflexiona sobre jocs i llenguatge de “matar/guanyar–perdre”. • Sostenibilitat: consciència ecològica treballada a l’escola; infants que ja expliquen el reciclatge i el consum responsable. • Migracions, racisme i xenofòbia: crítica a la gestió europea (camps com Lesbos, morts al Mediterrani) i al tracte diferent a refugiats d’Ucraïna vs. persones subsaharianes o de Síria. • Persones vulnerables: la pandèmia accentua la pobresa i la fragilitat; recorda que tothom pot caure en vulnerabilitat per factors externs. “Hem d’acollir a l’altre pensant que cap terra és de ningú i que totes les persones són mereixedores de vida.” Fonts de l’educació • Família: primera transmissora de valors; coherència família–escola accelera la cohesió de valors. • Escola (formal i no formal): professorat que marca mirada i valors; Arcadi transforma visions econòmiques amb una ètica solidària. • Mitjans i xarxes: preferència pels mitjans independents (sense lobbies ni partits); les xarxes informen/desinformen — cal filtre crític i reflexió. Missatge, coherència personal i propostes de transformació • Coherència: finances personals i estalvis alineats amb valors (evitar armes; apostar per projectes ecològics i socials). • Esperança: no defallir en la construcció d’una societat més justa; cultivar la confiança en la capacitat transformadora. • De l’individual al col·lectiu: les accions petites, sumades, sacsegen consciències i poden canviar el sistema, tot i que els resultats arribin lentament. Solucions concretes que proposa • Banca ètica vs. banca tradicional. • Economia social i solidària i cooperativisme vs. model capitalista concentrador. • Consum responsable vs. consumisme excessiu. • Igualtat de gènere en tots els àmbits. • Redistribució de la riquesa i Renda Bàsica Universal per combatre la concentració extrema del capital. Idees clau per emportar-se • La pau, la dignitat humana i la justícia global com a brúixola moral. • L’educació integral (família–escola–mitjans) com a motor de canvi. • L’activisme perseverant — amb coherència i esperança — és imprescindible per transformar la realitat.

Just Blues del 31/5/2022 - episode art
Just Blues

Just Blues del 31/5/2022

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no es l'indicat, o sí)

Cinema sense condicions del 31/5/2022 — El somni etern: Hawks vs Winner, Chandler i el misteri del xofer • Cannes 2022 • “Memoria” • Immersió en so, música i muntatge al cinema - episode art
Cinema sense condicions
59'

Cinema sense condicions del 31/5/2022 — El somni etern: Hawks vs Winner, Chandler i el misteri del xofer • Cannes 2022 • “Memoria” • Immersió en so, música i muntatge al cinema

Tema central: El somni etern (The Big Sleep) Hawks (1946) vs Winner (1978) i l’esperit Chandler • Comparativa entre les dues adaptacions: Howard Hawks (1946) amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall versus Michael Winner (1978) amb Robert Mitchum i Sara Miles. • La versió de Hawks és més lliure però cinematogràficament magnètica: aposta per la química Bogart–Bacall, el ritme, el blanc i negre i una atmosfera de film noir icònica. • La de Winner intenta ser més fidel a Chandler, però traslladada a Londres als 70 i en color: fidelitat narrativa, però fotografia i ambient menys inspirats i química insuficient (Mitchum–Miles). • Chandler prioritzava ambient i personatges per damunt de la trama: penombres, pluja, tristesa moral, i el retrat d’una societat on “tot es compra i tot es ven”. “Ara tan sols puc disfrutar per delegació.” — El general Sternwood (frase destacada que condensa la melancolia del personatge) Producció, muntatge i la famosa “il·legibilitat” • Història d’estrena accidentada (1944–46): rodatge acabat el 44, retard d’estrena, remuntatge per potenciar la parella Bogart–Bacall i retalls que van complicar encara més la trama. • El resultat és deliberadament “convoluted” (laberíntic): fascina i descol·loca; planteja preguntes constants i manté un misteri essencial sense resposta. “Qui mata el xofer Owen Taylor?” — A la filmació van escriure a Chandler… “No en tinc ni idea.” — Raymond Chandler • El guió de Faulkner i els diàlegs respecten molt l’agudesa verbal de Chandler. Hawks opta per subratllar la tensió sexual (no tan present a la novel·la) i Winner pel fil narratiu. Personatges, diàlegs i estètica • Química Bogart–Bacall: peça clau de la versió clàssica. Miles, massa freda per al joc d’espurnes; el conjunt perd tracció. • Moments i personatges secundaris memorables (taxista, Dorothy Malone, majordom Norris, el general Sternwood). Diàlegs com una autèntica esgrima verbal. • Blanc i negre de Hawks com a valor estètic i atmosfèric diferencial. Londres 70s i el color de Winner no fan Chandler. Palmarès Cannes 2022 (75è) Premis principals • Palma d’Or: Triangle of Sadness (Ruben Östlund). • Gran Premi (ex aequo): Claire Denis (Stars at Noon) i Lukas Dhont (Close). • Premi del Jurat (ex aequo): EO (Jerzy Skolimowski), peça amb ressonàncies de Au hasard Balthazar de Bresson. • Premi especial 75è aniversari: Tori et Lokita (germans Dardenne). • Millor direcció: Park Chan-wook (Decision to Leave). • Millor guió: Tarik Saleh (Boy from Heaven). • Millor actriu: Zar Amir Ebrahimi (Holy Spider). • Millor actor: Song Kang-ho (Broker, de Hirokazu Kore-eda). • Un Certain Regard: L’Esprit (Lise Akoka i Romane Gueret). • Quinzena de Realitzadors: Un beau matin (Mia Hansen-Løve). • Setmana de la Crítica: La Jauría (Andrés Ramírez Pulido). Notable: Albert Serra es queda sense premi malgrat 7 minuts d’ovació. Recomanació: “Memoria” (Apichatpong Weerasethakul) Una experiència sonora i hipnòtica • Rodada a Colòmbia (Bogotà i Pijao), amb Tilda Swinton. Cinema de sensacions i temps expandit. • Punt de partida: un so interior que només sent la protagonista (“una bola de formigó que cau sobre metall envoltat d’aigua”). El film desplega una investigació sonora i existencial. • Els sons, la música i els sorolls esdevenen protagonistes: rius, selva, espais; disseny sonor minuciós que condueix l’experiència. • Deriva cap a xamanisme, memòria i pedra: idees sobre una memòria enregistrada al món natural. • Requereix ment oberta: no és narració lineal; és una proposta exquisida, profunda i singular. So, música i muntatge al cinema El cinema mai ha estat “mut” • Des dels orígens, projeccions amb piano o orquestra: l’experiència sempre ha estat sonora. Música: necessitat, ús i criteri • Debat sobre si la bona direcció “no necessita música”. Experiència pràctica: quasi sempre la música potencia la imatge i la narrativa. • Exemple: “Adiós, muñeca” (1975) — tema principal de jazz d’un impacte emocional enorme que encapsula la nostàlgia trista de Marlowe. Lleitmotivs, “temp tracks” i alquímia amb la imatge • La música de referència durant muntatge pot ajudar a trobar el to; després el compositor n’ha de capturar l’aire, no copiar-la. • Ús de leitmotivs reorquestrats segons escena: cohesió emocional i variació. • Cas pràctic: un tema tipus “Iguazú” (G. Santaolalla) que, col·locat en una escena de trànsit, la transforma i li dóna impuls; repetit amb criteri al llarg del film. Música diegètica i extradiegètica • Definicions i transicions creatives (des d’una ràdio dins d’un cotxe a música que inunda la sala; o a la inversa) per enriquir el punt de vista i la immersió. Muntatge i intel·ligibilitat • L’objectiu del muntatge: fer-se entendre sense trair l’esperit de l’obra. El so (diàlegs, ambients, música) és clau per guiar l’espectador. • Hi ha films que volen desorientar (ex.: Matrix, Tenet), però el risc és caure en la il·legibilitat. “A mi em paguen perquè les faci, no perquè les vegi.” — Robert Mitchum (ironia sobre la distància amb algunes obres) Anècdotes i drets • Records de primers anys: ús temerari de grans autors musicals (fins i tot Vangelis) sense llicències en produccions primerenques; lliçons apreses sobre drets d’autor i pràctica professional. En síntesi • Un viatge complet: del film noir clàssic i la seva atmosfera inimitable a la fidelitat literària setentera; del palmarès de Cannes a l’hipnòtica “Memoria”; i una classe pràctica sobre com so, música i muntatge articulen l’experiència cinematogràfica.

← Torna a tots els podcasts