Altres

Episodis etiquetats amb Altres

12211episodis
Empanada Cultural del 10/11/2021 — Especial espanyol: Tres (Out of Sync), Nada (Laforet/Stassi) i el retorn d’Historias para no dormir (Sitges 2021 → Amazon) - episode art
Empanada Cultural
1h

Empanada Cultural del 10/11/2021 — Especial espanyol: Tres (Out of Sync), Nada (Laforet/Stassi) i el retorn d’Historias para no dormir (Sitges 2021 → Amazon)

Panorama general de l’episodi • Especial dedicat a tres recomanacions espanyoles (cinema, còmic i sèries), estirant l’energia del Festival de Sitges 2021 i el seu aparador de talent local. • To lúdic i crític a la vegada: s’eviten estereotips i es posa el focus en la qualitat i la originalitat de les propostes. • Avís de “producte nacional” amb sensibilitat: es parla d’“espanyol” en clau cultural, no partidista. • Extra promès al final i recordatori sentimental a Jordi Dan. Cinema — Tres (Out of Sync), de Juanjo Jiménez Per què destaca • Film original i hibrid (autor/genre) que circula entre Venècia (perfil més d’autor) i Sitges (fantàstic i terror). • Guardonada a Sitges amb el Méliès d’Argent. Context: els Méliès són els premis europeus del fantàstic (una mena de “Champions” del gènere) que qualifiquen cap al Méliès d’Or. • Director: Juanjo Jiménez, conegut pel curt Timecode (Gaudí i Goya; nominació a l’Òscar; Palma d’Or al curtmetratge a Cannes; Premi del Cinema Europeu). Amb Tres recupera el llarg amb ambició d’“òpera prima 2.0”. De què va (sense espòilers) • Protagonista: Marta Nieto (paper d’altura, gairebé un “one-woman show”). Interpreta C, una dissenyadora de so que comença a percebre el so amb retard respecte a la imatge. • L’efecte de “desincronització” s’accentua progressivament (segons → minuts), convertint-se en una metàfora d’identitat i trauma: el món íntim i el fantàstic dialoguen. • Comparatives estètiques: ecos de El cel sobre Berlín (Wim Wenders) i En la ciudad de Sylvia (José Luis Guerin), on escoltar/observar l’entorn esdevé poètica narrativa. Apunts • Miqui Esparbé fa de company de feina “bonhomiós”; correcte, però la pel·lícula és clarament de Nieto. • Títol internacional: Out of Sync; data d’estrena comercial (ESP): 5 de novembre. Clau: Tres funciona com a thriller d’idees i com a retrat emocional d’una dona que busca el seu centre, fent servir el llenguatge del so com a dispositiu narratiu i simbòlic. Còmic — Nada, de Claudio Stassi (adaptació de Carmen Laforet) Context i to • Adaptació de la novel·la clàssica (1945) de Carmen Laforet realitzada per Claudio Stassi (autor i dibuixant), feta en ple confinament. El tancament impregna el traç i el ritme amb claustrofòbia i angoixa. • Barcelona de postguerra com a espai físic i mental: pisos foscos, fusta envellida, pols cromàtica; a fora hi ha una llibertat incipient i bohemia que contrasta amb la família. Trama i personatges • Andrea (orfe) arriba a Barcelona per estudiar i entra en un pis familiar ple de tensions: àvia (cohesiona), tiets (Juan —maltractador—, Román —músic bohemi—, Angustias), Glòria (pèl-roja magnètica), Ena (amiga/charxa exterior). • Temes: feminitat atrapada en l’àmbit domèstic, maltractament (familiar), despertar amorós i creixement entre cops psicològics. "De la casa de la calle Aribau no me llevaba nada. Al menos así lo creía entonces." Dibuix i paleta • Colors molt cuidados: interiors en marrons/sèpies/blau fosc; el món universitari i bohèmia il·luminen; Glòria (pèl-roja) trenca visualment la penombra, quasi com una icona (Rita Hayworth en la foscor). Punts forts i febles • Forts: atmosfera opressiva, ús del color, final tràgic ben resolt. • Febles: excés de monòlegs interiors (pàgines amb “vinyeta + paràgraf”), i alguna traducció estranya (ús reiterat de “Jo/Yo”). • Secció-joc divertida: “Frase dels 40 o del segle XXI?” per evidenciar com certs diagnòstics urbans ressonen avui. Clau: una adaptació sentida i efectiva que, tot i alguna rigidesa literària, transmet l’angoixa postbèl·lica i el recorregut íntim d’Andrea amb un pols visual notable. Sèries — Historias para no dormir (Amazon Prime Video, 2021) Del Chicho showman al Chicho del terror • Recordatori del geni Narciso Ibáñez Serrador: del popular 1, 2, 3… responda otra vez (sàtira amable de l’Espanya rància) a Mis terrores favoritos i Historias para no dormir. • El carisma “Hitchcock ibèric” del Chicho —presentacions amb humor negre— és part de l’ADN que es recupera. La nova temporada (4 capítols/remakes) • Producció impulsada pel fill, Alejandro Ibáñez. • Reincorporació de la icona Chicho via Carlos Santos (mimesi de veu i gest impecable). Capítols destacats • Freddy (Paco Plaza) — El més reeixit. Thriller meta situat a la movida madrilenya, entre rodatges i tècnics punk. Homenatge que transcendeix la reverència: retrat de l’èxit i les seves misèries, dependència i doblez. • El doble (Rodrigo Sorogoyen) — Un Black Mirror espanyol: en un futur proper pandèmic, comprar-se un “doble” per viure en paral·lel obre un joc d’identitats duplicades (amb David Verdaguer i Vicky Luengo). • El asfalto (Paula Ortiz) — Relectura del clàssic del 1966 (home que s’enfonsa a l’asfalt) cap al present dels riders. Bona idea teòrica, però posada en escena irregular i menys punyent que l’original. Recomanació • Veure la temporada nova i, si es pot, recuperar els capítols clàssics (ja a Prime), assumint el tempo televisiu d’època. Clau: una posada al dia respectuosa i tendra amb Chicho que brilla sobretot amb Freddy, i que manté viu el seu llegat entre el popular i el macabre. Idees clau (takeaways) • Tres (Out of Sync): ús del so com a metàfora d’identitat/trauma; gran Marta Nieto. • Nada: adaptació atmosfèrica i cromàtica d’un clàssic; temes que ressonen avui. • Historias para no dormir: retorn amb plomes d’altura (Plaza, Sorogoyen, Ortiz); Freddy com a cim. "Bona nit i feliç insomni."

Veus Parròquia del 10/11/2021 — De l'hostilitat a l'hospitalitat: Mediterráneo, Open Arms i la frontera europea externalitzada - episode art
Veus Parròquia
29'

Veus Parròquia del 10/11/2021 — De l'hostilitat a l'hospitalitat: Mediterráneo, Open Arms i la frontera europea externalitzada

Tema central Contrapunt entre hostilitat institucional i hospitalitat humana a partir del film Mediterráneo (sobre Open Arms a Lesbos). El programa articula el debat en tres eixos: El rescat com a imperatiu ètic enfront de la hostilitat de guardacostes i burocràcies. La responsabilitat dels estats i de la Unió Europea en les causes (guerres, comerç d’armes) i en la externalització de fronteres. La dimensió humana dels rescatadors, els costos familiars i el paper dels mitjans. "Jo he rebut ordres... la responsabilitat és del que m'ha donat l'ordre" — evocació de la banalitat del mal (Hannah Arendt). La pel·lícula Mediterráneo (sinopsi i temes) Sinopsi breu Tardor 2015: Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira) viatgen a Lesbos impactats per la imatge d’un nen ofegat. Davant milers de persones que fugen de la guerra i creuen la Mediterrània, organitzen rescats i suport al desembarcament. El viatge transforma les seves vides i visibilitza l’abisme entre hostilitat i hospitalitat. Eixos destacats del film Rescatadors vs. guardacostes: voluntaris amb gran humanitat i responsabilitat vs. impediments institucionals que prioritzen el tancament de fronteres. Banalitat del mal: l’obediència cega a ordres deslliga la responsabilitat moral sobre vides en risc. Dramaturgia realista: escenes de llançaments a l’aigua, armilles falses, part en arribar a costa — la pel·lícula suggereix que la realitat pot ser encara més crua. Polítiques i responsabilitats Estats i UE: anar a l’arrel Acabar amb les guerres i abordar interessos d’energia i comerç d’armes que alimenten conflictes. Conseqüències: morts al mar, campaments deshumanitzats, destins incerts per a molts. Externalització de fronteres Europa trasllada el control migratori a països del nord d’Àfrica (i d’altres sense fronteres amb la UE) a canvi de fons de cooperació o acords comercials. Mecanismes: acords de readmissió, centres de detenció, deportacions — sovint amb opacitat i ombra jurídica que afavoreix la impunitat davant abusos. Exemples recents: pressió a Polònia des de Bielorússia; fronteres que comencen abans de Ceuta i Melilla. "Podem dir que... Europa transfereix la seva hostilitat al migrant a països on la figura del migrant irregular no ha existit mai". Open Arms i el rescat Open Arms continua sent imprescindible: aturar-se seria “perdudíssim”. Però el rescat no hauria de recaure només en voluntariat; hauria de ser política d’estat i de la UE. Perfils i formació necessaris: • Rescat aquàtic amb gran força física i mental • Metges i infermeria per a emergències (inclòs partos d’urgència) • Psicòlegs i treball social per a l’acollida • Assessorament legal per a tràmits i integració Dimensió humana dels rescatadors Lideratge d’Òscar: dedicació total al rescat com a fi vital. El company amb família: tensió entre missió i responsabilitat familiar; esgotament emocional. La filla d’Òscar: voluntat d’implicar-se malgrat la por del pare; reconciliació i reconeixement de deutes emocionals. "Veus la pel·lícula, t’impacta... però després te’n vas a casa i tens un bon sopar" — crida a no anestesiar la consciència. Mitjans de comunicació i opinió pública Fotoperiodisme i reportatges: imprescindibles per informar, però patim saturació i consum de notícies efímer. Cal presència sostinguda als territoris per moure consciències i evitar la banalització de la tragèdia. Públic i recomanació Recomanable per a públic jove i adult; no recomanada per a menors de 12 anys per la duresa d’algunes escenes. Idees clau La hospitalitat és acció, no només sentiment: salvar vides és un deure humà i polític. La banalitat del mal mostra com l’obediència pot deshumanitzar decisions quotidianes. La externalització de fronteres crea zones d’ombra jurídica i desplaça la responsabilitat d’Europa. Els mitjans han de persistir perquè la compassió es transformi en responsabilitat col·lectiva.

Just Blues del 9/11/2021 - episode art
Just Blues

Just Blues del 9/11/2021

Repàs al món del Blues, amb professionals del tema, o no. (Si preteneu escoltar un programa de ràdio, aquest no es l'indicat, o sí)

Cinema sense condicions del 9/11/2021 — De John Ford a Satyajit Ray: “Missió en 10 dades”, “El ventre del mar”, “Tres” i el muntatge amb Anastasi Rinos Martí - episode art
Cinema sense condicions
54'

Cinema sense condicions del 9/11/2021 — De John Ford a Satyajit Ray: “Missió en 10 dades”, “El ventre del mar”, “Tres” i el muntatge amb Anastasi Rinos Martí

Introducció i presentació • Programa: Cinema sense condicions (Ràdio d’Esvern) • Format del dia: primera part amb estrenes/actualitat i un clàssic; segona part, entrevista llarga amb l’editor i director Anastasi Rinos Martí. Clàssic de la setmana: John Ford — “Missió en 10 dades” (The Horse Soldiers, 1959) Context i mirada sobre Ford • Idea clau: John Ford és sovint mal interpretat com a “director de westerns”, però el seu cinema és molt més ric i emocionalment dens. • Sostingut pel “corrent intern d’emocions” entre personatges; fins i tot amb actors de registre limitat, Ford n’extreu moments de veritat. "Em dic John Ford i faig pel·lícules de l’Oest" (discurs de l’Òscar honorífic) La pel·lícula • Basada en fets reals de la Guerra de Secessió i en la novel·la de Harold Sinclair. La missió (sabotejar vies i dipòsits) funciona com a excusa dramàtica per explorar personatges. • Repartiment: John Wayne (John Marlowe), William Holden (capità metge), Constance Towers (Hannah Hunter). • Temes: - Antimilitarisme complex: protagonistes no “de carrera”, amb aversiona la guerra. - Llicències històriques (p. ex. referències a Andersonville fora de temps) i tractament sense happy end: la relació Wayne–Towers queda truncada; Holden manté el seu codi ètic mèdic. • Posada en escena: fotografia de William Clothier, grandària visual i set pieces (p. ex. Newton Station, cadets a “New Market”). “Jo no volia aquesta violència” (Wayne) — “Per això em vaig fer metge” (Holden) Comparatives i digressions útils • Sam Peckinpah: representació de la violència (càmera lenta, coreografia tràgica a Grupo Salvaje) amb discurs ambivalent entre denúncia i fascinació estètica. • Parallels amb Eastwood: mirada propera a les persones més que a la tesi política; complexitat per fer-ne lectures simplistes. Recomanacions i cartellera Cicle Satyajit Ray a la Filmoteca • Reivindicació del mestre indi en cicle de 15–16 títols (inclosa la Trilogia d’Apu). "L’home que no ha vist cap pel·lícula de Satyajit Ray és com si no hagués vist ni el sol ni la lluna" — Akira Kurosawa • Clau: cinema humanista que, malgrat la distància cultural, connecta amb conflictes universals i perennes. “El ventre del mar” (Agustí Villaronga) • Drama poètic basat en el naufragi de la fragata francesa Méduse (1816) a la costa del Senegal. • Música extraordinària (Marcús JGR) i fotografia notable (Joan Maria Civit). Guardonada a Màlaga amb 5–6 premis (inclosa millor música). • Metratge abreujat (72’): cinema intens i essencial — recomanació explícita de no perdre-se-la. “Tres” (Juanjo Jiménez) • Premissa potent: una editora de so comença a percebre el món desincronitzat; el film juga amb retard/avanç del so vs imatge. • Interpretació de Marta Nieto (gran treball). • Lectura crítica: malgrat el plantejament, el to és fred (quasi bressonià) i distant; interessant com a reflexió sobre el so — sovint infraestimat malgrat ser “mitja pel·lícula”. Entrevista a Anastasi Rinos Martí Inicis i formació • Aprenentatge autodidacta i a l’Escola Eixalà (Miquel Porter Moix), passos inicials al muntatge com a meritori. • Primer xoc de plató als Estudis Balcázar (Esplugues): descoberta vocacional del rodatge (westerns, solvència de Joan Bosch). Amb Bigas Luna: “Bilbao” i recepció • Entrada amb Bigas després de curts i obres amb Bellmunt. Aprendre junts en el procés. • “Bilbao”: impacte internacional, Marco Ferreri la compra i impulsa a Itàlia (rendiment notable a taquilla). • Debat sobre l’escena polèmica (Isabel Pisano): rodatge dur però informat (no “trampa” de direcció); la veritat del fet físic al marge del rumor. Del químic al digital: eines i llenguatge • De la moviola i l’“empalmadora” al muntatge no lineal digital. • Recomanació clau: Walter Murch, En el momento del parpadeo — comprensió del pensament del muntador i la transició d’eines. • Idea central: l’important no és l’eina sinó el llenguatge cinematogràfic que el muntatge materialitza. Canvi d’indústria i autoria • Plataformes i writers’ rooms: autoria difosa; en sèries (ex. The Sopranos) molts directors sota una “bíblia” estilística. • Ritual perdut: abans respecte i litúrgia del cinema; avui accés sense complexes (avantatges i riscos). • Crítica recurrent: prevalença de efectes i acció; guions més primets i personatges menys dimensionalitzats en cert cinema industrial. Anècdotes i tancament Avanç: Paul Newman i Freixenet • Teaser: proper programa, Anastasi amb Paul Newman dirigint l’espot de Freixenet. Dennis Hopper, ADR i rebel·lia • Rodant “Reborn” (1981) als EUA: Hopper es nega a redoblar una frase “moralitzant” i exigeix l’opció contrària. Exemples vius de personalitat indomable i de l’ofici d’ADR. Miquel Porter Moix i el poder del muntatge • Record de passades clandestines en 16 mm, i valor del muntatge com a filtre narratiu que pot “mentir” i transformar el sentit. • Tesi final: el muntatge exigeix anàlisi i síntesi; l’ordre dels plans fixa l’estil i el relat. • Tancament: continuació de la conversa la setmana vinent.

← Torna a tots els podcasts