Empanada Cultural del 3/5/2020 — Tot torna: Final Fantasy VII, remakes i el poder de lo cookie (kawaii)
Panoràmica i leitmotiv: "Tot torna" • Obertura editorial amb to irònic sobre el confinament i la sensació que "tot torna": sèries (Parks and Recreation, Càmera Café), sagues de videojocs (Resident Evil, Final Fantasy, Zelda) i remakes de Disney. També retorna la històrica revista El Víbora en còmic. • Presentació de la convidada, Bea Casas (interiorista i il·lustradora), que introdueix el tema central: el poder de "lo cookie" (equivalent ampli de l’estètica japonesa kawaii). "No és la vostra típica empanada cultural... el que esteu a punt de sentir és Epidèmia cultural" Secció Videojocs: Final Fantasy VII i el filtre kawaii El joc i el seu impacte • FFVII (1997) és clau per popularitzar els JRPG a Occident i consolidar el videojoc com a mitjà narratiu de gran format. • Contribueix a l’acceptació de l’imaginari anime/manga a l’Occident dels 90. • Tesi central: l’estètica kawaii suavitza un relat fosc i complex (ecoterrorisme, identitat, destí), fent-lo més digerible i emocionalment accessible. "Com expliques ecoterrorisme a un públic massiu? Amb ulls grossos, proporcions còmiques i animacions exagerades: la píndola entra millor." Kawaii com a "amortidor" tonal • Personatges i enemics amb trets amables (Turks, mascotes, disseny capgròs) fan acceptable una trama de corporacions, complots i tragèdies (la mort d’Aeris, Sephiroth com a antagonista quasi-messiànic). • El contrast estètic obre la porta a temes "adults" sense rebuig inicial. El remake • Encerta en reimaginar la història (no només actualitzar gràfics i sistema), sembrant noves idees de lore i sacrificant part del to kawaii per un realisme que el públic actual ja pot assumir. "Han refet la història — sacrilegi? — però l’originalitat del 1997 era la sorpresa. Repetir-la fil per randa també hauria decebut." Tertúlia gamer: JRPG, 3D i públic • Confusió d’entregues a Occident (del 3 al 7) i salt generacional al 3D que madura la imatge de la PlayStation. • Debat sobre a qui parlava FFVII: mecàniques prou profundes per a jugadors exigents però accessibles, amb narrativa extensíssima i emotiva. • Cinema i FF: diferència entre The Spirits Within (fallida, gris, desconnectada) i Advent Children (canon del VII). • Matís: Sephiroth no és "infantilitzat" al joc; el to amable respon sovint a limitacions/tendències tècniques i de mercat. Secció Cultura: El poder de "lo cookie" (per Bea Casas) Què és "lo cookie" segons Simon May • No és només "mono" o infantil: és un règim estètic ple de contradiccions que ens atreu per la seva ambivalència. Exemples de dualitats: - • Inocent i astut (Mickey Mouse) - • Infantil i adult (Yoda, E.T.) - • Masculí i femení (Bambi) - • Efímer i etern (esperits a Totoro) - • Harmoniós i dissonant (imatgeria de Kim Jong-il) - • Bonic i repulsiu (l’emoji de la caca) "Lo cookie és una corrent estètica aparentment frívola a la qual cal acudir amb la màxima serietat." Política, nació i kawaii • Japó post-Segona Guerra Mundial: adopta el kawaii per desmilitaritzar la seva imatge i fer-la amable, colonitzant la vida quotidiana (fiambreres, trens, cartelleria, fins i tot helicòpters antitanc amb adhesius kawaii). • El poder del kawaii: permet mostrar-se desvalgut però alegre, transparent amb màscares, i harmoniós sent estrafolari. No és (només) infantilització • "Lo cookie" erosiona fronteres entre infància i adultea, i ens allibera de la necessitat de definir-ho tot. • Cautela: pot convertir-nos en consumidors compulsius i fins i tot maquillar l’intolerable sota un aparador amable. Debat ampliat: nostàlgia, objectes i disseny amable • Funko com a icona "cookie": cap gran, ulls estandarditzats, apel·lació a memòries (Batman, Star Wars) — la força no és el format, sinó la connexió simbòlica amb l’IP. • Lego Movies, traduccions juguetitzades de franquícies: seguretat emocional i ironia nostàlgica. • Disseny i interiorisme: de la "manivela" al botó — fer tecnologia més humana i amable no és necessàriament infantilitzar, sinó facilitar. "És més senzill prémer un botó per baixar una persiana que estirar d’una corda — això també és ‘cookie’." Cookie vs kitsch • Línia fina: el kitsch és ostentós i deliberat (performativitat, reivindicació explícita — p. ex. certa estètica drag), mentre que el "cookie" opera per amabilització i ambivalència, no per excés. • Evolució de Mickey Mouse: del slapstick agressiu al símbol respectable i suau (especialment a Fantasia) com a cas paradigmàtic de "suavització". "Cookie o no?" (joc d’exemples) • Baby Yoda — totalment cookie; Jordi Pujol — trets cookies en la seva imatge pública amable; Falete — poder empoderat però tendre; "Yodick" — més aviat kitsch. Lo cookie com a eina social • Mascotes i emblemes: la dolçor domesticada d’allò salvatge (gossos, hàmsters) i la seva funció curativa; simbologia militar (mula EUA, bulldog UK, cabra de la Legió) vista com a mixtura de força i tendresa. • Kumamon (ossa estatal de Kumamoto): kawaii institucional per vehicular esperança post-desastre. • Corea del Nord: occidentalització de la imatge de la germana de Kim Jong-un amb trets kawaii com a possible rebranding amable. Conclusions • "Tot torna", però torna transformat: el filtre kawaii/cookie ha estat clau per pair narratives complexes (com FFVII) i per reconfigurar imatges públiques, nacionals i comercials. • "Lo cookie" no és simple infantilitatzió: és una gramàtica estètica d’ambivalències que pot humanitzar experiències dures — amb el risc de banalitzar-les si només queda en aparença. "Actuar d’una forma una mica més ‘cookie’ podria fer del món un lloc més divers i ple de preguntes — encara que no sempre en tinguem les respostes."
